dilluns, 7 d’abril del 2014

Via ÒPERA PRIMA a la Gorra Frigia (Montserrat)

Diumenge 6 d'abril de 2014
Va ser un 3 de setembre de 1985 quan vaig fer per primer cop aquesta via amb els companys Josep Miró i Xavier Ferrero. Teníem una fotocòpia de la ressenya original, feta a l'antiga botiga Pedra-Neu, d'en Guillem Arias, "flipàvem", una via al Gorro Frigi de, com a molt, V i plena, plena de "segurus". Encara que no ho sembles, en aquella època, erem conscient de  la mancança d'assegurances en algunes vies, però era el que havia. Res companys, no passa de cinquè i burins a tope. En aquella època la vaig fer tota en lliure, però el grau ens va semblar molt, però que molt agosarat i la veritat es que no se com graduàvem en aquells temps! Va ser una de les primeres vies que vaig veure equipada amb espìts i amb un traçat tant directe al Gorro Frigi. Un nou traçat recentment tret del forn. Des de llavors, l'he fet diverses vegades i ara fa molts anys que no tornava a fer-la. A cambiat molt el "cuentu" i el que abans "feia xiulant" ara ho faig "gemegant", però en resumides comptes, la hem fet, ens ha costat però la hem fet!.

L'Òpera prima es una via de tall esportiu, on la trobarem tota equipada amb parabolts. Es un traçat directe que seguix per una mena de canal esculpida per l'aigua  i que la seva dificultat va "in crescendo". El passos claus més difícils estan preparats per poder fer A0e i el penúltim llarg, si el que no volem es destroçar-nos els bíceps fen A0e's podem portar un estrep que en farà el llarg més còmode. La via comença uns vint metres a munt del camí de Sant Jeroni on trobarem el seguit de parabolts pintats, ara ja no tant, e color groc que ens indicarà en cada moment el camí a seguir.

El descens del Gorro Frigi ja no es com molts el coneixem fins ara. Tindrem que fer dos ràpels i desgrimpar per la canal i al final d'aquesta, flanquejar fins el coll amb la Magdalena superior. Després baixarem per la canal on també, en el tram final, tindrem que desgrimpar fins arribar al camí de  Sant Jeroni. Tot això com ho fèiem fa trenta anys. Això si, amb molta cura si la roca es mullada. Un al·licient més per fer qualsevol via del Gorro Frigi.

1er llarg: IV i IV+, 5 parabolts en 25 metres
Començem pujant lleugerament a la dreta, per seguit recte amunt fins la primera reunió, en el mateix lloc que ho fa la segona de la via Badalona. Llarg agradable.

2on llarg: V+, IV+ i IV, 6 parabolts en uns 25 metres
Sortim de la reunió vers l'esquerra, atacant un mur vertical i assegurat amb dos parabolts. El pas es explosiu amb les preses prou "sobades" i un cop superat això, ens dirigim fins un altre ressalt més fàcil que el primer i així, fins la reunió. Llarg de les mateixes característiques que el primer però amb un començament més picant.

3er llarg: V+, IV+, V i IV, 8 parabolts en 30 metres
Encetem el llarg a la vertical d'un ressalt. Aquest pas es prou difícil. Superat això, la escalada continua agradable fins un altre ressalt també difícil però no tant i després va mimbant la dificultat fins la reunió. Llarg molt maco de fer.

4t llarg: V o A0e, V, A0e i V, 8 parabolts en un 20 metres
El llarg més difícil de la via. Situats a sota d'un mur, gairebé desplomat, començarem a la dreta de la reunió per passar després a l'esquerra. Els passos son força difícils i atlètics. Situats a sota un fort desplom podem fer lliure en 6a o A0e/A1e. Superat això ens trobem un altre ressalt mes fort que l'anterior i després de tot aquesta dificultat arribarem a la reunió. Llarg força difícil i si el que volem es fer-ho tot en lliure em de dominar el 6a de valent.

5è llarg: V, V+, V, IV, III i II, set parabolts en uns 45 metres
El darrer llarg de la via. Situats a sota d'un diedre un xic desplomat, pujarem en oposició fins el ressalt. Amb molt bones preses de mans i una bona fissura superarem aquesta dificultat i tot seguit seguirem per placa fàcil fins el propi cim del Gorro Frigi.

M'ha resultat una via força difícil en comparació de com la feia antigament, però ja se sap. qui anys passa... per cert he pogut conèixer al Manel i la Ita del blog del mateix nom, MANEL&ITA, en persona que eren a la via del costat, la Bella Easo. No la he fet mai i tindre que anar a fer un tast el proper cop que vulgui fer una via al Gorro Frigi.

Escalada realitzada per: Jordi Calabuig i Joan Prunera 

En Jordi a prop de la primera reunió
El vertical tercer llarg
Els desplom del quart llarg
Arribant a la reunió 4
29 anys separen una foto de l'altre. La diferència d'agilitat de les cames es evident
Ei, que sortim a la foto!!! 
Diferència de grau de l'any 1985 al 2014

dimarts, 1 d’abril del 2014

ARESTA BRUCS a la Carnavalada

Dissabte 29 de març de 2014
Avui es un dissabte d'aquells que el temps no acompanya. Fa molt vent i es tot núvol i de tant en tant, sembla que el sol vulgui treure el nas. La part alta i central de l'estimada Montserrat es envoltada de núvols que corren pel vent i veient el panorama decidim quedar-nos  per Agulles. En un principi volíem fer l'Aresta GAM de la Portella però en arribar trobem que hi ha "overbooking" de gent. Son dos cordades, una de tres i l'altre de dos i la de dos, no ho tenen gaire clar... Mentre la cordada de dos, "cagenduptes" i no es decideixen, nosaltres en esperem calladets i a la fi decideixen de pujar... mala sort i marxem cap amunt. Com fa molt vent dic d'anar a fer la xemeneia de l'Esquelet que igual, al estar empotradets no notem gaire el vent. Avui no tenim el dia. Un cop a peu de via de la Xemeneia, el Joaquim es demana el segon llarg per que fa uns sis anys se li va entravessar i no va poder fer-lo de primer i aquest cop ho intentarà. Comença i pot llaçar una pedra encastada molt a l'esquerra. Ho intenta un parell de cops fins que, jo ja m'ho veia venir... ZASKA!!! "sartenazo que te crio". El pont de roca ha aguantat!!! Be, no ha estat res, uns moments de calma i comprovar que tots el ossos estiguin al seu lloc i "subidón" d'adrenalina. Cambiem i començo jo. Supero el primer empotrament i així vaig fent arrossegant-me com un llangardaix fins la reunió. Cada cop costen més aquest empotraments amb la edat que tenim. Quan recupero corda per que pugi en Joaquim, em diu que sembla que li fa una mica de mal el bessó i abans que ho espatllem més, decideixo baixar. Un cop a terra li pregunto que com va el bessó? Sembla que millor, em confirma. Aquí a la vora tenim l'Aresta Brucs de la Carnavalada que fa un munt d'anys que no la pugem, som'hi?

L'agulla de la Carnavalada es aquelles roques que, pel que sigui, resten oblidades. Una llarga aresta inclinada amb una dificultat molt moderada però amb un final prou bonic i difícil. Equipada ,en un principi, amb burins vells i que al final trobarem parabolts. En temps passats, era confosa amb la veïna Agulla dels Set i tots creiem que es tractava de la mateixa i queden separades una de l'altre per un important coll. Per arribar a peu de via remuntarem la canal de les Bessones fins que trobem una llarga aresta a la nostra dreta amb un arbre molt gran a peu d'una canal. Aquí comença l'aresta Brucs.

1er llarg: III i IV, tres burins en uns 35 metres
Aresta inclinada sense cap misteri, només anar pujant pel lloc on les preses siguin mes bones. Reunió de cinc "burilillus" vells

2on llarg: III i IV, un burí amb la plaqueta rebregada i dos parabolts en uns 30 o 35 metres
Llarg de la mateixa tònica que el primer. La reunió la farem una mica a la dreta de la vertical de l'aresta just a sota del desplom final.

3er llarg: IV, IV+, V i II, un parabolt (innecessari), dos pitons i un parabolt en uns 15 metres
Sortim de la reunió vers la dreta fins una fissura horitzontal on trobem un pitó. Continuem flanquejant a la dreta amb passos fins i aeris fins un altre pitó. Fen un últim petit flanqueig i continuem vertical amb u parell de passos difícils però amb una roca de primera i protegits per un parabolt que substitueix un burí vell.

El cim de l'agulla es una mica més a munt i per baixar desfarem aquest últim tram per situar-nos a la cara nord. Al terra trobarem un parabolt nou amb anella on podrem passar una corda i poder despenjar-nos fins el terra o si no baixar per una canal, que es la via normal, fins el terra.

A estat una dia un tant lleig amb un petit ensurt, es el que te anar en contra de la llei de la gravetat... qui ens manarà fer aquestes coses!

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera
L'empotrament de l'Esquelet
Començant la via
Primera reunió... de "burililuuuuus"!!!
El segon llarg
El segon lleg
El darrer llarg

dijous, 27 de març del 2014

Arestes Brucs a la Saca i l'Arbret.

Diumenge 23 de març de 2014
Aquest diumenge ha estat un dia de retrobament amb un amic de fa molts anys. Amb ell, vaig conèixer la primera via "llarga" a Sant Benet i amb passos d'artificial prou difícils, per mi en aquella època. Han passat molts anys des d'aquell any de 1979.
Asseguts a les terrasses de la Cerveseria Bohèmia, escoltava les piulades de les escalades que feia amb el seu amic Santi. Jo no havia sortit d'Agulles o el Papiol i em moria de ganes de fer el que feien ells, fins que en va "agafar per banda" i en va portar a la via GAM de la Trumfa... que be i que malament ho vaig passar aquell dia!, però aquí hi som, un altre cop, escalant junts, després de gaire be trenta anys. Amb ell vaig patir l'accident a la via Pirenaic a la Mòmia. Ell es va quedar penjat d'esteps a la tercera reunió de la via, sense cordes i veient com m'engolia el precipici. Sigui pel que sigui, li tinc una mena d'admiració i de respecte, a l'hora.
Aquest cop em tocarà a mi fer de cap de cordada portant-lo a fer un parell de vies que mai a pujat, però que ben be, paguen la pena d'arribar a un dels punts més alts de la Regió d'Agulles. Dues vies clàssiques d'aquesta regió, la Saca Gran i l'Agulla de l'Arbret per les seves arestes Brucs.

Aresta Brucs de la Saca Gran
1er llarg IV+ un espit dos parabolts i un clau i 25 metres
Pujarem a l'esquerra d'un diedre, per placa, una mica relliscosa i aprofitant un espit de la via Estefani, ens situarem en una petita plataforma al costar d'una savina on hi ha un parabolt. Continuem per diedre força vertical fins un replà on trobem un altre parabolt. Continuem per diedre més obert fins que s'acaba i on trobem un pitó vell. Flanquegem ascendentment a la dreta fins la reunió en una estreta cornisa.

2on llarg IV+ dos parabolts i tres pitons i 25 metres
Sortim recte a munt des de la reunió i al poc trobem un parabolt. Continuem per placa fina fins un forat on trobarem un pitó vell. Superem el forat per la nostra esquerra per continuar tot seguit a la dreta. Arribarem a un bon replà on trobarem una fissura en diagonal on hi han dos pitons vells junts. Continuem en tendència a l'esquerra fins un parabolt i així seguim fins entrar a la reunió en un gran replà.

3er llarg II, IV i III un espit i dos parabolts i 20 metres
Encarem el tercer llarg vers la caraterística llàmbria que hi ha a la nostra dreta, per terreny molt fàcil, fins situar-nos a sota de la mateixa. Trobarem un parabolt i un espit molt junts. Arribem a la llàmbria i la voltem per sota. Al final trobarem un altre parabolt i amb passos finets arribarem al cim de l'agulla.

El ràpel, d'uns 15 metres, el farem pel costat oposat a la via, on tindrem que desgrimpar un troçet fins la instal.alció. Després baixem per una canal, ara en bastant mal estat, fins arribar un altre cop a peu de via.


Aresta Brucs de l'Agulla de l'Arbret
1er llarg IV+ i IV, cinc expansions, entre espits i parabolts, en 30 metres
Comencem vertical i amb presa fina i polida on trobem un parabolt molt rovellat que en assegura el primer passos. Aquest son els passos més difícils del llarg. Tot seguit, arribem a un petit forat on també trobem un parabolt. Sortim de flanc a l'esquerra un parell de metres i tot seguit, continuem recte a munt fent petites ziga-zagues trobant el pas més bo. Als trenta metres arribem al gran forat on muntem la còmoda primera reunió.

2on llarg IV, IV+ i IV, cinc expansions entre parabolts i espits, en 30 metres
Sortim de la reunió vers l'esquerra per situar-nos al bell mig de l'aresta i a un parell de metres a munt hi ha un parabolt. Seguim recte fent passos fins, de roca petita i cantelluda però molt bona. En un punt, arribem a un ressalt que el prendrem per l'esquerra, assegurats per un espit. Aquest es el pas més difícil del llarg. Continuem amb bona roca recte fins dos parabolts que indican una reunió. Passarem d'això i continuarem fins un replà al costat d'una petita savina i a terra trobarem un parell de parabolts on muntem la segona reunió.

3er llarg III, sense expansions i 15 metres
Llarg fàcil i curt que es portarà a la reunió on es troba l'arbret que dona nom a aquesta popular agulla de Montserrat. Podem fer reunió de l'arbre o si volem al terra hi ha un parell de parabolts. D'aquí, si volem, podem ascendir amb poca dificultat  fins el cim d'aquesta esvelta agulla.


Cal remarcar que l'esquletxa on es troba el ràpel, hi ha una considerable "esllavissada" dels blocs que havien encastats. D'entrada, fa "mala pinta", dons son grans i prou esmicolats. Nosaltres hem rapelat per aquí tot i que no fa gaire gràcia.

A estat un típic dia de primavera, fresquet i amb solt però a la segona escalada se'ns ha ficat al damunt un "palomino" que a descarregat, fins hi tot, neu i que ha baixat la temperatura amb consideració. Tot això no ens ha impedit que ens ho passessim d'allò més bé. Una bona retrobada amb un companys de fa molts anys i esperem que no sigui la última.

Escalada realitzada per: Feliu Vilella i Joan Prunera
El primer llarg de la Saca Gran
El segon llarg
En Feliu, a punt d'arribar al la segona reunió
El flanqueig del tercer llarg
Arribant al cim de l'agulla

dimarts, 18 de març del 2014

Via LIEBE CLÀUDIA al Serrat del Coniller. Alt Urgell

Dissabte 15 de març de 2014
La meva ressenya i grau
Fa dies que toquem massa a la "Montse" i tinc ganes de fer-li el salt i proposo anar a tocar roca calcària. El Joaquim em diu d'anar al Serrat del Coniller, a l'Alt Urgell a fer la via Liebe Clàudia, que van obrir els companys del centre ara fa un parell d'anys en memòria d'una companys del centre. Dons si, fa temps que la volem fer però no trobes la ocasió d'anar. Avui a estat un dia de trobar-nos gent coneguda En Juan Wenceslao, a un dels membres del blog de Els Visas i a la tornada als amics Jordi Ceballos i Ricard Rofes que venien de fer El Cap i el Passarell a Montanissell. Es bo trobar companys i fer-la petar una estona.

La veritat es que feia cinc anys que no venia per aquesta zona, des de el novembre de 2009 i les vies que he fet no son gaire rellevants, la via de l'Avatar i la del Guillem tot i així ens van agradar força. Aquesta es de l'estil però menys assegurada i això fa que ens desperti més el "cuc". Pràcticament la via es tota equipada i si voleu, podeu afegir un joc de friends mitjans o tascons. En el segon llarg hi han uns passos de 6a que no son obligats, es poden fer en A0e sense cap problema. Si te alguna cosa en contra, es que es una via un tant "matollera" i en consequència, es prou bruta de terra, fulletes i vegetació. Lo més maco de la via, el primer llarg, una bavaresa equipada que ens farà gaudir de valent aquest llarg.

Com ja us dic, fa cinc anys que no vinc per aquí, i tinc el camí d'aproximació un pel oblidat. Comfiarem amb el "raro instinto del hombre blanco per arribar a peu de via. Partim de Coll de Nargó i prenem la carretera que va al Isona passant pel Coll de Boixols (L-511) i abans d'emdinsart-nos en un congost, a la dreta hi ha un desviament que diu Sallent. A l'alçada del quilòmetre 2,7 i passada una masia, trobarem a la nostre esquerra una petita explanada per un parell o tres de vehicles i a mà dreta una pista de terra que puja. Aquí, deixem el cotxe i prenem les motxilles. Seguirem la pista de terra fins entrar en una camp obert sense arbres fins unes tanques. Les travessem endinsant-nos dintre del bosc i tota l'estona seguirem sender amb fites i marques vermelles un pel desgastades. Tenim un hora i quart d'aproximació. Quan portem una hora de pujada, arribarem prop de les parets i la paret que volem escalar la tenim a la dreta. Es aquí a la dreta, on fixant-nos prou, veurem unes marques grogues que en qüestió de deu o quinze minuts ens portaran a la via escollida.

Ja som a peu de via i la llastra del primer llarg ens fa dubtar... com "atiesa" això, veig dos parabolts, no se, no se... que carai!!! ja som aquí i ens fiquem.

1er llarg: IV, V, IV i IV, 4 parabolts, 1 pitó i 2 ponts de roca en uns 30 metres
Encetem el llarg amb escalada fàcil a la vertical de la llastra. a uns 6 o 7 metres de terra trobarem el primer parabolt on començarem la bavaresa, atlètica i vertical però completament equipada. Un cop superada, entrarem en una placa bonica d'escalar fins un ressalt prou fàcil que ens permetrà entrar en la primera reunió. Llarg preciós per gaudir-lo de valent.

2on llarg: A0e (6a), V, V/A0e, V, IV, 9 parabolts i uns 45 metres
Sortim de la reunió amb un pas molt difícil de 6a (?) però que no es obligat. Un cop superada aquesta primera dificultat ens durà a un flanqueig prou franc a la dreta fins un ressalt assegurat per un parabolt. Amb tendència a l'esquerra i per placa fina arribarem a un mur on trobarem tres parabolts seguits. Fent petites ajudes en A0e, sortirem en placa prou difícil, fins un arbre i per la dreta, amb un pas atlètic però fàcil, entrarem a la segona reunió. Llarg molt maco, llàstima per la brutícia que hi ha.

3er llarg: IV+ i IV, 3 parabolts i 1 pitó en 30 metres
Prenem el tercer llarg pujant en vertical vers un marcat diedre un xic terròs, assegurat per dos parabolts. En tècnica d'oposició anem guanyant terreny fins un ressalt assegurat per un pitó. Am un pas atlètic seguirem llavors per placa tombada on trobarem un parabolt al mig fins arribar a un arbre gruixut on podrem llaçar una bon cordino i en un parell de passos arribarem a la tercera reunió. Llarg prou bonic però també un xic brut de terra.

4t llarg: III i II, 1 pont de roca i una sabina en 30 metres
Aquest es un llarg de tràmit sense cap misteri. Sortirem per la dreta de la reunió a cercar un pont de roca en escalada molt fàcil. Tot seguit i en vertical ens dirigirem a un arbre on trobarem un cordino i llavors en flanqueig ascendent per unes cornises molt fàcils fin s el peu d'un mur on trobarem un parabolt i un pont de roca. Aquí es quan enllaçem amb la via del Nil.

5è llarg: IV+ i IV, un pont de roca i un parabolt en 30 metres
Comencem el llarg en vertical per placa per i tot seguit flanquegem a la dreta per entrar en un terreny més fàcil on trobarem un pont de roca. Seguirem per placa/diedre i en aquest recorregut podrem posar algun friend o tascó. De cop el terreny es fa descompost i tindrem que vigilar amb les pedres. Abans d'arribar a un replà on trobarem un arbre ben gros podrem assegurar-nos d'un parabolt que tenim a la dreta. Seguirem recte a munt fàcilment fins un ressalt prou atlètic a mena de diedre/llastra i a sobre trobarem la reunió de dos parabolts.

6è llarg: III, II, i IV+, un parabolt i una sabina en uns 25 metres
Sortim de la reunió fàcilment fins que gaire be caminarem en direcció a un esperó assegurat per un parabolt. Am un parell de passos verticals i superada la última dificultat arribarem al final de la via.

Ens a agradat força la via, tot i que com us dic, es una via bastant bruta de terra i molsa seca però que te uns llargs, sobre tot el dos primers que et posen les piles.

Quan era a la primera reunió, assegurant al Joaquim, he mirat el rellotge per veure l'hora i m'he adonat que avui es 15 de març. He recordat que avui fa tres anys ens va deixar el meu amic (gran, gran amic) i company de corda, Balbino. No he pogut reprimir-me i se m'ha estarrufat el nas i els ulls se m'han humitejat recordant-lo... com diu la cançó d'en Serrat: uno se cree que los mató el tiempo y la ausencia... però no.

Be, per baixar, com a mi no em fan gens de gràcia per qüestions obvies, baixar fent ràpels (si no es per no hi ha més remei), baixarem caminant, tot resseguin la carena del Serrat de Coniller vers el ponent. Farem baixades i pujades diverses sempre seguin les marques vermelles, fins arribar a un marcat coll que ens durà al camí que em fet en la aproximació de pujada i en poc mes d'un hora i quart tornarem a ser de nou al punt de partida.
Un altre via per la cole!

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera
Ens apropem a la paret
Començant la via i la llastra que ens espera
EN Joaquim surtin de la llastra
Començant el segon llarg
El segon llarg 
El diedre del tercer llarg
El quart llarg, el més fàcil de tots
A la trecera reunió, una sargantana que no em treie l'ull de sobre
El quat llarg ,que ja pertany a la via del Nil
La darrera reunió...
... i el darrer llarg 
Des de el cim, un record per la Clàudia i en Balbino. No els oblidarem mai...

dissabte, 8 de març del 2014

Via CHEROKEE a l'Agulla dels Tres o C.N.T.

Dissabte 8 de març de 2014
Es la meva ressenya i grau
Avui, toca una via que fa un any i mig que la vàrem abandonar des de la primera reunió, dons feia un vent i un fred que et deixaven "garratibat". Com tenim anticicló, sembla ser que farà un dia d'allò més bo i ens dirigim cap a la roca en qüestió.
Antigament, recordo, l'anomenaven l'Agulla de la C.N.T., per que eren les inicials dels primer que la van pujar, l'11 de novembre de 1951, en Capeta, en Torras i en Nubiola, però com s'asemblava molt a unes sigles d'una central sindical, potser que les "autoritats" d'aquella època, els aconsellaren cambiar de nom. Coses de la repressió, crec...

De l'aparcament de Can Massana prendrem unes indicació que diu: Camí de les Batalles i baixarem per un camí prou malmès per les pluges fins una pista mes ampla. La seguirem fent giragonses fins que guaitem la Miranda de la Portella, la Llastra Punxeguda i al mig La Roca dels Tres, a sobre nostre. Deixarem el camí ample i seguirem una drecera amb fites i de cops amb marques vermelles que es portarà amb camí penós fins el peu de via de la roca.

La meva sorpresa va ser que no veiem els parabolts del primer llarg. De cop, més a la dreta, veiem uns parabolts nous que pugen recte. A mi em sona que no anava per aquí la via... que pujava fins el primer burí de la Càmara-Ollé (?) Quan he arribat a casa he mirat les fotos del dia que vàrem abandonar la via i si, han variat els primers 15 metres del primer llarg. Sigui com sigui, tenim els primer llarg equipat i preparat per ficar-nos de ple a la via. Val a dir, que miro una mica de reüll la seva via veïna, la Càmara-Ollé, que te més "solera" però l'equipament es vell i més escàs... però l'aniré a fer, un dia d'aquests. No se si l'escalada, avui en dia, a "evolucionat" o a "involucionat". Una, es molt lògica, la vella i l'altre eeeees... "to tieso p'arriba". Escalades diferents en diferents època, ni millor ni pitjor, diferent...

1er. llarg: V+/A0e, 14 parabolts de 10 mm en 40 metres
Del peu de via estant, anirem pujant per una canal sanejada fins que ja no podem pujar més i amb un pas finet arribem al primer parabolt. així anirem pujant fent lliure i passos d'A0e fins que al mig del llarg es torna una mica més fàcil. De cop es torna a redreçar amb escalada fina i dificil fins entrar a la reunió a sota d'un desplom. Llarg tipus "escalada esportiva" però bonic de fer.

2on. llarg: A1e, V, IV+, IV, III i II, 11 parabolts de 8 mm en uns 35 metres
De la reunió prenem el primer parabolts un xic a la dreta de la reunió amb fort desplom i així anem fent fins que deixem el desplom i es fa vertical. Sortirem en lliure, vertical i difícil, però amb molt bon canto uns tres metres fins que la roca s'inclina força però llavors trobem la roca molt llissa. Amb conta, dons hi ha crosta anirem pujant fins la reunió, en un enorme replà, als peus de l'ultim ressalt que ens durà al cim.

3er. llarg: IV, III i II, neta d'expansions i uns 20 metres
El darrer llarg no te més misteri. Vint metres de roca fantàstica, on serà possible emplaçar un merlet a uns cinc metres de la reunió i fàcil ment arribarem al cim de l'agulla on podem fer reunió en un cap de burí que tenim al terra. Han tret els dos parabolts que hi habien segons la ressenya. Hem vis els espàrregs segats. La veritat es que no feien gens de falta que hi fossin.

Per baixar sols tenim que baixar un pel des de el cim fins un arbre gruixut on hi han muntades unes baques i una anella. Ràpel de 25 metres fins una mena de coll entre la mateixa roca i la Miranda de la Portella.

Be, una via prou maca, on m'he tret aquella "puntxeta" del dia que la vàrem abandonar... però el proper cop, aniré a la Càmara-Ollé.
Una nova via per la cole!!!

Escalada realitzada per: Jordi Calabuig, Joaquim Llòria i Joan Prunera
El primer llarg
Els últims metres el primer llarg
L'artificial del segon llarg
Joaquim, Jordi i Joan, "trio de jotes"

dimarts, 4 de març del 2014

Les Momietes. Agulla Mare i l'Aglà. Vies Normals

Dissabte 1 de març de 2014
Es la meva ressenya i grau
Mireu que fa anys que volto per Agulles i sempre les havia vist des de el refugi o escalant la cara Est de la Miranda de les Boïgues. Mai havia pensat en escalar-les. Les seves vies normals, per a mi en aquella època, eren fàcils (?) i poc engrescadores. La seva cara Est, massa complicada amb tantes balmes i desploms capritxosos per l'erosió. El fet es que allí son, presidint la paret oest de la Miranda i avui dissabte que teníem uns altres plans per escalar i veient la temperatura, el vent i que el cel comença a tapar-se, decidim anar a Agulles a mirar d'encadenar vies. Ja fa dies que hi tenia l'ull posat i avui serà el dia per no complicar-nos massa les "neurones", que tenim poques i fa molt, però molt de fred.

Per arribar a les vies es el mateix camí per accedir a la cara Est de la Miranda de les Boïgues. Un cop arribem al coll de les Portelles, seguim el camí normal al refugi i abans d'arribar a la Canal del Cirerer, fent gala del nostre "raro instinto del hombre blanco", prendrem un corriol que intuirem ver la cara oest de la Miranda. El camí es poc definit però de seguida podrem veure el conjunt de les Momietes que ens indicaran el camí a seguir. Entrarem al bosc i en poca estona arribarem al coll que que separa les Momietes de la Miranda. Al peu de la canal que separa l'Agulla Mare de l'Aglà, es aquí on comença l'escalada. Em optat per fer la variant d'entrada, tot just a l'esquerra de dita canal, per un esperó amb una roca un tant relliscosa però ben protegida fins el coll que les separa.

L'Agulla Mare, via Normal variant d'entrada
1er llarg: 3 parabolts de 8 mm i uns 30 m
Comencem a l'esquerra de la canal arbrada de la via normal on trobem el primer parabolt (innecessari) per enfilar-nos per un esperó fins que s'inclina i flanquejant a la dreta, arribem al coll que uneix les dues agulles. Llarg amb sentit de donar una mica mes de sal i pebre a la escalada.

2on llarg: 4 parabolts de 8 mm en uns 30 m
Sortim de la reunió ver l'aresta sud de l'agulla pujant fàcil ment fins un ressalt on trobem el primer parabolt. Tot seguit es anar pujant recte amb molt bones preses i amb dificultat de III. Trobarem tres parabolts mes, innecessaris, dons amb merles i algun friend podrem completar la protecció. Abans d'arribar al cim trobem la reunió amb cadena per poder rapelar.

L'Aglà, via Normal
1er llarg: dos pitons i un parabolt de 8 mm en uns 15 metres
Un cop em baixat de l'Agulla Mare i estan en el coll de les dues agulles, fem un petit flanqueig, tot caminant fins una reunió amb dos burins als peus del diedre de la via normal de l'agulla. Comencem superant un pedestal fins el diedre. La roca es un pel trencada però franca. En el recorregut trobarem dos pitons i un parabolt. Quan s'acaba el diedre fem un pas de flanc a la dreta per seguir fins d'alt del cim i en un arbre farem reunió.

Per baixar, rapelarem del mateix arbre i amb trenta metres, arribarem al peu de via de les dues agulles.

Escalades senzilles i una d'elles, amb una "sobredosis" de parabolts, però que mantenen l'encis d'aquelles primeres escalades pioneres dels anys 40'. No us decebran, per l'ambient que respiren.
El segon llarg de l'Agulla Mare 
En el recorregut, un magnific forat per un friend
El Joaquim a l'Agulla Mare 
El vertical llarg de l'Aglà 
Arribant al cim de l'Aglà
I la foto del cim; el bon temps durarà poc...
Com que m'ha semblat "poca escalada", tinc més ganes de roca, però el temps cada cop acompanya menys i per no tornar a casa se'n se fer una via més, ens decantem per una via que tenia referències fa un temps, l'Aresta Brucs del Mirador de la Miranda.
Aquesta aresta queda amagada i eclipsada entre la Boteruda i la Miranda de les Boïgues.
Es una escalada molt senzilla però ens permet guanyar el cim amb un parell de llargs fàcils, tant sols uns passos, que te'ls has de mirar una mica, en el primer llarg ens permet guanyar el cim arrodonit d'aquesta agulla. I·lusos de nosaltres, creiem que avui faríem tres agulles noves i tres vies noves. La sorpresa es que quan arribem al cim del Mirador veiem que l'hem pujant infinitat de cops!!! Es un cim que passem quan "desgrimpem" la Miranda de les Boïgues... be, no et pot tenir tot. Per baixar, ho farem per la via normal amb uns cinc metres de descens de IIº sense cap complicació.
El Mirador de la Miranda de les Boïgues, Aresta Brucs
1er llarg: II, III, IV+ i IV un cap de burí i dos espits en uns 30, metres
Comencem molt fàcil fins que la paret es torna vertical, trobarem un cap de burí i farem un petit pas de flanc per encarar l'aresta pel lloc més fàcil que ens l'assegura un parabolt prou vell. Seguirem recte amb dificultat decreixent fins la reunió de dos espits amb anelles.

2on llarg: III i II un espit i un parabol en 30 metres
Seguim aresta amunt, amb poca dificultat fins arribar a l'avant-cim on trobarem la reunió de dos espits un d'ells se'n se plaqueta i després d'això arribarem al cim sense cap mena de dificultat.

Tres vies noves i dos cims mai trepitjats per la "cole", no està malament per un dia prou lleig, en que em estat mandrosos i se'n se ganes de complicar-nos la vida

diumenge, 23 de febrer del 2014

Via BOY-ROCA a la Trompa de l'Elefant (Montserrat)

Dissabte 22 de febrer de 2014
La gran clàssica de Sant Benet. La via que tots el "veterans" que corrien per Sant Benet et preguntaven: ja has fet la Boy? i jo deia: no, encara no... Llargs vespres a la vora dels ciris "mangats" al Monestir, ens els passàvem dins el refugi de Sant Benet, quan encara no era el "pseudo-refugi" que es ara, on dormien tots amuntegats, sense màrfega al terra pur i dur. O dormint al ras, als prats de Trinitats, mirant la lluna i somiant el dia de demà, només apte per gent de cor valent, pensavem. L'endemá, mentjant-nos l'entrepà de xoriç aixafat com una espardenya, esperant que escalfessin prou els rajos de sol, per dirigir-nos a peu de via, tots cofois amb aquell somni clavat en els nostres pensaments. Així vaig fer per primer cop aquesta clàssica via, un 9 de gener de 1983, on la principal dificultat consistia ens fer equilibris damunt d'uns estreps, sota una timba impressionant.

Companys, la idea d'avui era un altre, no sempre tot surt com es planejat i aquest cop no teníem plan B. La idea en un principi era anar a la Gòmez-Xalmet de la Prenyada, però un cop a peu de via veiem que hi ha "over booking" com dirien els amants del anglicismes. Carai!!! i ara que? que si "patatin que si patatan" i al final en Jordi diu: i la Boy-Roca, fa trenta anys que no la faig? Bona idea, jo últimament no més l'he fet un cop des de la seva restauració i fa temps que tenia ganes d'anar. Reculem un altre cop fins el refugi i fem cap a peu de la Trompa de l'Elefant. Ens trobem al Picazo a peu de via de la Boy, però ells aniran a la GEDE, i la fem petar una estona fins que cada un ens posem a la feina.

Comencem a pujar per una canal, pel damunt del camí on originalment comença la via, i en una clariana del bosc i en un replà en mig de la cana,l ens situem a la vertical de la trompa. Aquí començarem la via.

1er llarg: III, III+ i IV, un parabolts en 45 metres
Enfilem a munt per placa tombada amb escalada fàcil i agraïda. Podrem aprofitat algun merlets o petit forat per assegurar-nos amb friends i quan portem un trenta-cinc metres i a pocs metres de la reunió, trobarem un parabolt que ens assegurarà una mínima garantia per entrar a la reunió.

2on llarg:  IV+, IV i IV+, dos parabolts en trenta metres
Sortim de la reunió vers la nostre dreta fent un flanqueig ascendent fins una llastra on podrem emplaçar un bon tascó petit. Ara, seguirem en vertical pel bell mig d'un esperó, fent petites zigue-zagues, però sempre en vertical. Trobarem passos verticals però sempre amb bon canto que de cops, es una pica polit, i així anirem fent fins que només ens restarà un pas una mica difícil per accedir a la reunió.

3er llarg: IV+, V, A1e, V, uns 17 o 18 parabolts en trenta metres
Comencem el llarg amb bon canto i progresivament es va fent més vertical fins que, parlo per mi, ens veiem obligats a treure un estrep que en ajudarà a pujar. Els parabolts estan a una distància ni molt a prop ni molt llunys, el necessari per tenir que treballar-t'ho. Uns tres metres abans d'arribar a la reunió podem apurar els passos en lliure fins la reunió que es molt penjada. També dir que els "marcianus" es "curren" aquest llarg totalment en lliure i amb una dificultat (diuen les males llengües) de 6a+...

4t llarg: IV, III, IV, 4 parabolts en uns 50 metres
Aquest llarg es un plaer. Amb alguns passos verticals però sempre amb una roca fantàstica ens farà "navegar per un mar immens de còdols, sempre buscant els lloc més adient per accedir al cim. Trobarem dos parabolts i el qui vulgui, quinze metres abans d'arribar al cim es, pot muntat una ultima reunió. Si no seguim amb la mateixa dificultat directes al cim.

Simplement, una delícia de via. Aèria i estètica, ens traslladarà a la roca més alta d'aquesta regió de Montserrat. Pels que no la heu escalat encara, no us la podeu perdre i pels que ja la coneixeu: a gaudir-la de nou!!!
Avui, tant sols una "pega", se m'ha espatllat la targeta de memòria de la pu... càmera i no tinc cap fotografia... esperarem les del company, que pel vist, no son gaires!!!
També gràcies als companys Ricard i Jordi per les fotos que ens vàren fer des de el cim de la Prenyada. (d'alguna manera em d'omplir gràficament el blog...

Escalada realitzada per: Jordi Calabuig i Joan Prunera
Típica foto de l'Elefant, amb la seva trompa i el seu ull característic
El segon llarg
Acabant el llarg de l'artificial
Nosaltres, molt petits, al cim de l'Elefant

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.