dimarts, 13 de maig del 2014

Via DEL QUICO a L'Aguda Gran, cara S.O. Colectiva STAE/C.E.Àliga. La Nou de Bergedà

Dissabte 10 de maig de 2014
La meva ressenya
Com ja va sent habitual cada cert temps, i si el temps ho permet, la gent del C.E. Àliga, ens reunim per fer una "ocupació" total en un lloc, prèviament decidit per no sabem qui i fer plegats el que més ens agrada, que es escalar. Aquest cop toca Malanyeu. Primera reunió en una gasolinera entre Berga i Malanyeu, on es gaire be es impossible esmorzar tranquil per la quantitat de gent i d'autocars que venen i el que es pitjor, no et deixen menjar el que tu portes! En fi ,que nosaltres ens em menjat l'entrepà a fora del bar i llestos. Després de salutacions, encaixades de mans i petonets (a les noies...) i decidir quina o quines vies farem i veient la quantitat de gent que serem, ens decidim per un lloc molt a prop de Malanyeu, el poble de la Nou, on hi ha unes agulles i una via molt recent. Jo he sentit ha parlar del poble però no sabia d'aquestes agulles, de fet no semblen agulles, més be son uns plegaments geològics, però del tot sorprenents. Serem cinc "intrèpids" aventurers en explorar el desconegut.

Arribats al poble de la Nou prendrem la carretera que porta a la Clusa i quan haurem fet 2,4 km., aparcarem en una corba, on caben tres vehicles. D'aquí seguirem un camí (fita) que en un quart d'hora ens portarà a l'agulla ben visible des de l'aparcament. Abans d'arribar a un coll entre les dos agulles (una, la gran i l'altre la petita) seguirem un corriol poc marcat que ens durà a l'aresta S.O. de l'Aguda Gran on ja podrem veure les parabolts de la via.

1er llarg: IV, V, V+, A0e i IV, uns 13 parabolts en 30 metres
El llarg no te pèrdua. tenim que seguir els parabolts. El llarg es bonic de fer, malgrat la brutícia que hi ha i sort de les savines que hi ha en alguns passos que ens ajudaran a progressar. Des de sota, el llarg sembla més fàcil.

2on llarg: IV, V, A0e, A1e (un pas) V, A1e (dos passos) i IV, uns 14 parabolts en 30 metres
El llarg comença be, fins un tram molt vertical on tranquilament el farem en A1e o A0e. Després d'això, tindrem que fer un pas molt estrany d'una sabina totalment il·lògic per arribar en un replà sota un fort desplom. La lògica seria anar per la dreta, on sortiria una part del llarg fins la reunió en lliure i crec que no més de IV+, però la via tira pel dret superant el desplom pel dret en dos passos d'A1e i entrada a la reunió relaxada. Alguns parabolts del llarg estan mal posats o sortits, ull!!!

3er llarg: A0e (tres passos) V, IV i V 5 o 6 parabolts en 20 metres
Sortim de la reunió fent tres passos en A0e (la ressenya que portem diu V+) fins el quart parabolt que ara ja anem en lliure fins un altre ressalt. Superat això i fent servir las tècnica d'enfilar-nos pels arbres entrarem a la reunió.

4t llarg: III un parabolt en 20 metres
Llarg molt fàcil i boscos al principi. Sortint del bosquet tindrem que anar en comte amb la roca fins assolir la reunió cimera. Per accedir al cim on hi ha un parell "d'estelades", només tindrem que grimpar per una cresta prou fàcil.

Per baixar tindrem que fer-ho per la mateixa via per que no coneixem cap més lloc. Nosaltres em fet quatre ràpels, un per llarg.
Es una via per col.leccionistes. Com diu l'amic Joan Marc: "tengui i no vuelvi". Això si, escalarem en un entorn maravellos. Les vistes del Pedraforca, Serra d'Ensija, Cadí i de l'entorn son bucòliques. No crec que hi torni en aquesta via però si per fer l'aresta N. EL lloc m'ha encantat!!!

Ben acabada l'escalada, marxem cap a Malanyeu que els companys ja deuen haber acabat de dinar, a nosaltres s'ens ha fet una mica tard.

Escalada realitzada per: Joan Marc Griñan, Guillem Arias, Joaquim i Vicenç Llòria i Joan Prunera


L'Aguda Gran des del poble de la Nou
L'Aguda Gran des de l'aparcament on deixem els vehícles
El primer llarg
Començant el segon llarg 
El segon llarg
El tercer llarg
El cim de l'Aguda Gran
Mireu l'ocellet!!!
Diferents etapes de la via
Un lloc i un entorn preciós
I acabada l'activitat, dinar i xarrades entre els companys

dilluns, 28 d’abril del 2014

Via GEDE al Sentinella. Una aresta sublim

Dissabte 26 d'abril de 2014
De vegades, penso que la natura es capritxosa i posa al nostre abast unes línies meravelloses, com l'aresta sud de la roca del Sentinella, per que siguin escalades. Simplement es una petita joia, per la seva poca llargada, però d'una bellesa aclaparadora. Des de lluny la seva aresta ens convida a enfilar-nos, vertical i estreta, es impossible equivocar el camí traçat pels primers aperturistes. A cambiat molt el seu traçat des de llavors, amb els seus cinc llargs originals, ara resta amb només dos però no ens equivoquem, no ens sortirà de franc la seva escalada. Tindrem que escalar de valent entre assegurances per la seva vertical aresta i trobar els fantàstics còdols, petits o grans, però sempre generosos, per poder assolir el seu petit cim. Lloc solitari, roca montserratina de primera i verticalitat garantida, ens portarà a una de les arestes mes boniques de Montserrat.
Dotze anys a fet que no m'enfila-ve per aquesta vertical aresta i fa dies que em rondava pel cap anar a fer-la. Per fi ens decidim. Amb aquest cop l'habré escalda set cops i mai m'ha resultat fàcil del tot i l'ultim cop que vaig estar, la vàrem fer amb dos atacs, això no a impedit que triguéssim dos hores en fer els seus escassos noranta metres.
El primer llarg, difícil i mantingut, m'ha fet estar molt concentrat  escalant i val a dir que reposant ens alguns punts d''assegurança per oxigenar-me. el segon llarg més fàcil però no regalat, tindrem que llegir correctament la roca per trobar el camí a seguir.
El Joaquim i jo anem fent l'aproximació de la via més callats de lo normal, sabem que es una escalada difícil i tenim els nostres dubtes i els coneguts que ens trobem pel camí ens pregunten que on anem. La nostre resposta es: "volem" anar a la GEDE del Sentinella. no diem "anem"... be, ho tenim que intentar.
Arribats a peu de via miro a munt i observo l'aresta, les papallones comencen a "revolotejar" dins la panxa. Fem els típics comentaris de: veus algun seguru? Si, veig tres... mira, mira, en aquell ressalt es veu un altre. Callats, ens preparem el material, em lligo les cordes i m'enpastifo els dits de magnesi per asecar-me de suor. Ja em tens? li dic al Joaquim, em confirma que si i m'enfilo per l'aresta... la resta és història i com diuen: la glòria es efímera.
1er llarg, IV, IV+, V+, V, V+, V i IV+, sis químics i un espit sense plaqueta en 35 metres
Comencem al bell mig de l'aresta pujant, ara amb prou facilitat fins un ressalt on antigament fèiem la primera reunió. El pas que ve ara es molt difícil però es ben protegit per dos químics, però ull, em d'arribar-hi, Superat aquest tram segueix sempre amb tendència a l'esquerra buscant la millor presa. En un punt donat es fa molt vertical i podem "xapar" un espit sense plaqueta. Seguirem recte a munt fins un altre ressalt on podrem emplaçar un friend petit en unes fissures i on antigament es podia posar un clau. Encara ens queden deu metres per arribar a la reunió i un químic al mig que ens garantirà entrar a la reunió, en el meu cas, rebufant com un condemnat.
2on llarg, V, IV+, IV, V, IV i III, un burl, dos químics, dos espits (un d'ells sense plaqueta) i un pitó en 50 metres
Sortim de la reunió amb tendència a la dreta i al poc trobem un burl xafat on podrem posar un cordino en la plaqueta trencada que en donarà una mica de moral fins el proper burí, que es força lluny. Passat el burí flanquegem a l'esquerra per superar una panxeta. Aquí podrem posar un merlet fantàstic. Ara l'escalada es més tranquil·la però un pel exposada fins que es torna a redreçar, Arribats en un punt, trobem una fissura on hi ha un pitó vell, fem un altre pas de flanc per arribar a un còdol enorme, dels que son poc habituals a Montserrat. Unes bones preses que tenim a la dreta ens ajudaran a superar aquest pas vertical i situar-nos al damunt del còdol enorme. Ara resta una aresta mes o menys fàcil fins arribar a la reunió de dos químics. Arribarem al cim grimpant uns quatre metres per assolir l'estret cim del Sentinella.
La nostre joia es plena, aquest moments de victòria personal no ens el pot prendre ningú, ni tant sols els núvols que venen de ponent que fan que l'astre rei deixi d'escalfar-nos. Després de l'èxtasi, toca baixar d'una instal.lació que fa una mica de por. Cables, bagues velles, noves, escàrpies i un espit, tot amalgamat amb una grossa anella ens condueix a un ràpel de quaranta metres entre el Sentinella i el Fusell al terra.
Recollint el material i feta la motxilla ens trobem una parella que van buscant la roca de la Cara de Mico, en concret la via Infidel i al veure'm em reconeix, si sóc el Col.leccionista de vies, el del blog. Encaixada de mans i molt de gust en coneixe't, em diu. Son en Jaume i l'Esther, ella esperant de set mesos, que ja son ganes!!! Be, sempre m'he preguntat que ens mou a enfilar-nos per la roca i mai he trobat una resposta amb lògica, l'única lògica que em ve al cap es la de la necessitat natural d'enfilar-me. Dons a l'Esther li deu passar el mateix. Des d'aqui, una salutació a tots dos i les mostres de recolzament al blog que em donen, fan que continuï afegint "piulades" i dibuixant les ressenyes. Gràcies a tots els que perdeu l'estona llegint les "batalletes d'abuelo Cebolleta" com deia el meu recordat amic Balbino.
Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera
Començant el primer llarg
A mig llarg
Arribant a la reunió
El Joaquim al primer llarg 
Arribant a la reunió
El Joaquim al segon llarg
El Joaquim a la part més vertical del segon llarg
Ultims metres de la via 
El petit cim del Sentinella
L'itinerari de la via i la meva ressenya de fa 27 anys

dimarts, 22 d’abril del 2014

VIA CATALANA a la Gronsa Sud. Els Ports

Divendres 18 d'abril de 2014
La meva ressenya
Aquests dies de festa seguits, que alguns anomenen "Setmana Santa", per raons diverses la Cristina i jo n marxem a cap lloc i en Joaquim, que l'han fet avi de sobte, be de sobte no, ha trigat nou mesos, de sobte em refereixo a la arribada del net i decidim anar als Pots a que estreni una via d'escalada sent avi. La via que em escollit es una via nova recent oberta pel amic Llorenç Vallès, del blog Kutrescaladors k pa team (http://antxpavil.blogspot.com/) a la cara Oest de Gronsa Sud. D'aquesta roca he fet, gaire be totes les vies que hi han, i ara em fa gràcia fer una via nova. El nom de la via fa referència a la famosa "via Catalana" en que alguns "somiat rutes" ens pensem que en un futur molt, molt, molt, llunyà ens deixaran independitzar-nos d'Espanya, si més no, deixar-nos opinar per mitjà de les urnes. Enteneu ara per que som uns "somiatruites"? Be a lo que anàvem, La via es a la dreta de la via Salsitxes Tibetanes i a l'esquerra de Retorno a la Inquisición. Es una via totalment equipada amb parabolts en que els tres primers llargs resulten molt aburrits per la poca dificultat, cansades rampes de II i III i un pel massa de parabolts als llargs fàcils, però a partir del quart fins el cinquè, et fa cambiar d'opinió. L'ultim es un simple tràmit per arribar al cim. Una escalada amb poc compromís però que ens a agradat força.

L'aproximació la farem en vehicle sortint des de Horta de Sant Joan fins l'entrada al Parc Natural dels Ports fins arribar a la zona d'aparcament dels Ateus. Des d'aquí seguirem el camí dels Estrets fins que arribem a la cara Oest de les Gronses, just al davant de les Moles del Don. En un començament, tindrem que "grimpar" per rampes fins un característic blog triangular al mig del canaló d'aigua que baixa. En deu minuts arribarem a una feixa petita d'arbres a la vertical de la via. D'entrada, no es gaire engrescador però veurem un parell de parabolts a la reunió. Es aquí on comença la via.

1er llarg: II i III, 4 parabolts en 55 metres
Llarg aburridot, com els tres següents, on tindrem que fixar-nos en el parabolts per seguir la lògica de la via.

2on llarg: II i III, 2 parabolts en 30 metres
El mateix però més curt. Seguirem sempre en tendència al bosc penjant que tenim a la nostre esquerra.

3er llarg: II i III, 3 parabolts en 30 metres
Continuem igual que els llarg precedents fins arribar a una feixa llarga plena d'arbres.

4t llarg: V, IV+, V, A0e (un pas) i V, 9 parabolts en 35 metres
Aquí cambia de cop la via. Un llarg mantingut, de bona roca en general, on anirem seguint la lògica i els parabolts fins una reunió penjada i prou incòmoda. El llarg ens posarà les piles.

5è llarg: IV i 4 parabolts en 25 metres
Sortim de la reunió vers la dreta per seguir per una magnífica placa prou vertical. El pas per entrar a la reunió es molt trencat i si volem podrem fer un pas d'A0e per ajudar-nos i arribar a la reunió. Realment, es molt trencat el pas.

6è llarg: IV+, III, A0e, IV i III, 5 parabolts en 30 metres
Encetem el llarg per una mena de diedre-xemeneia i un cop superat arribem a una cornisa ampla on trobarem un ressalt molt vertical i sense canto. Farem un parell de passos d'A0e molt "burrus" per arribar a un altre cornisa. Seguirem per bona placa  amb tendència a l'esquerra fins a la última reunió.

7è llarg: II i caminant un o dos parabolts depenent del que vulguem fer. 20 metres
L'ultim llarg, totalment de tràmit. Sortirem de la reunió a buscar una placa molt inclinada on hi ha un parabolt. Des d'aquí podrem fer dos coses: anar a l'esquerra i pujar caminant per una canal de pedres (ull amb llençar pedres) o seguir a la dreta fins un altre parabolt i així arribar al cim. Nosaltres em escollit la primera opció.

Per baixar, des de el cim hi ha una petita savina, però prou ferma, on trobarem unes bagues amb maion. Farem un ràpel de 25 metres fins el terra. Aquí també tenim dos opcions pel retorn. Una seria seguir la cresta de les Gronses vers el Nord i fer la baixada per on sempre. Això implica fer una volta prou llarga, penseu que estem en el punt mes meridional de les Gronses. Llegint la ressenya del propi aperturista i jo que ja tenia referències, decidim tirar pel dret i seguir pel sud. Del final del ràpel estant, baixarem una estona fins avistar un pins a la nostre dreta. Sempre fiant-nos del "raro instinto del hombre blanco" seguirem per feixes, sempre buscant el camí més fàcil i lògic. La cresta de les Gronses sempre la tindrem a munt dels nostres caps i a la dreta, fins arribar al llom de la cresta on es més fàcil. Nosaltres em anat deixant alguna fita. De seguit podrem veure el camí dels Estrets i passant un parell de cops a la dreta i esquerra de la carena arribarem en mig hora al camí. Aquest retorn no l'havia fet mai i hem guanyat una mig hora de camí.

Be una nova via per la cole i en Joaquim que ha estrenat una via sent avi. Felicitats pel Joaquim!!!

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera
L'itinerari de la via 
El primer llarg
Res rampes immenses, característiques dels primer llargs
El segon llarg 
El quart llarg, que et pose les "piles" 
El Joaquim al quart llarg
El cinquè llarg. El sol ens dona de cara 
El cinquè llarg
El sisè llarg
Arribant a la última reunió 
El Joaquim arribant a la sisena reunió 
Final de via

dimecres, 16 d’abril del 2014

Via FUL DE SAC al Setrill i ARESTA BRUCS a la Savina Inferior

Dimarts 15 d'abril de 2014
Avui anem a acabar el deute pendent que teníem fa uns mesos en que el fred ens va fer que reculéssim de la via Ful de Sac. Ara, amb el "solet" de primavera, encara que comença ombrívola, es mes assequible que mesos abans. Ben esmorçats i ben saludats amb l'amic Ferran Guerrero, al poble del Bruc, enfilem camí cap a Can Massana i d'allí caminant fins les Portelles. Sembla que avui farà bon temps, dons el dia es va aixecant i el sol ja treu el nas entre els núvols matinals. Desprès de mig hora de caminar arribem a peu de via del Setrill i en posem ma a la obra.

La via Ful de Sac es, en si, una variant de la via el Hobbit en que comparteixen part del primer llarg. Es una còpia calcada de la seva veïna la Salvadó-Àlava, aquesta oberta els anys 70' i l'altre els 80', escalades similars i diferents a l'hora. La Ful de Sac, la vaig fer per primer cop el febrer del 92 i un segon cop, el maig del 95 i "deunidó" com a cambiat el "cuentu" des de llavors. Ara m'ha costat molt més fer-la.

Via Ful de Sac al Setrill
1er llarg: V, A0e, V+ i V, 9 espits en uns 35 metres
Encetem el llarg amb pedra molt polida i relliscosa fins un ressalt que ens barra el pas. Es un 6a (diuen) i nosaltres el resolem amb un A0e com una catedral. Després segueix amb bona presa però molt vertical i força difícil, on tindrem que escalar de valent entre espit i espit. Arribarem a la reunió ben espitossos en un bon i còmode replà.

2on llarg: IV+, IV, V+, IV+ i IV, 4 espits en uns 30 metres
El segon llarg no es tant mantingut, es més amable, però no val a badar. Tindrem que navegar entre la roca, buscant el pas mes adient fins un bon desplom assegurat per un espit. El pas es força difícils però amb calma, el podrem resoldre amb èxit. Després, "cuidadin" tenim un tram molt llis de poca presa i de seguit arribem a la reunió, també força còmoda.

3er llarg: IV+, V+, IV+ i IV, 6 espits (alguns molt vells) en uns 45 metres
Comencem el llarg en vertical fins un altre desplom que el ressolem un xic per l'esquerra. El pas es molt difícil i també tindrem que tibar de valent. Un cop superat això continuarem amb escalada fàcil fins el cim de l'agulla. Llarg molt bonic que ens durà al cim d'aquesta gran agulla.

El descens el farem ver el nord desgrimpant amb cura fins un petit coll i tot seguit baixarem una canal que ens menarà a un arbre on trobarem la intal.lació amb bagues i un mallon el ràpel de 35 metres que ens durà al terra.

Escalada realitzada per: Jordi Calabuig i Joan Prunera

El primer llarg
El Jordi sortint de la primera reunió
Arribant a la segona reunió
Arribant al final de la via
Final de festa... però encara hi ha mes!


Per acabar, al Jordi li fa il.lusió fer l'aresta Brucs de la Savina Inferior. Jo l'he fet... buf!, no se quants cops, però ell mai, ens anem cap a la via i així fem el  fi de "festa" dons es una aresta curta, però preciosa.

Via Aresta Brucs a la Savina Inferior
1er llarg: 30 metres IV, V i IV+ uns 4 parabolts i dos burins vells
Típica aresta Brucs, fineta ,de preses i passatges verticals on gaudirem d'una escalada plaent no exempta d'emocions. La reunió la farem en un relleix a sota d'un desplom,

2on llarg 20 metres IV, V, V+ i IV i III, 3 parabolts
El segon llarg més curt però amb un pas força difícil. Sortim de la reunió vers la dreta a cercar la part menys desplomada on tres espits molt rovellats ens indicaran el camí. Després seguirem per la via normal fins d'alt de l'agulla.

Per baixar podem fer dues coses: un curt ràpel de 15 metres per la vessant nord entre les dues Savines o des de la reunió cimera amb un ràpel de 50 metres fins el peu de via. Nosaltres hem escollit aquesta última opció, abans, però, una estona de relax d'alt del cim contemplant l'espectacle maravellós que ens ofereix Montserrat, en un dia fantàstic de primavera.

Moments de relax al cim de l'agulla...

dilluns, 14 d’abril del 2014

ARESTA JOAN MANEL a l'Ullal de les Magdalenes (Montserrat)

Dissabte 12 d'abril de 2014
Hi han dies que t'aixeques del llit i no se per que carai, sembla que la cosa no funciona. Jo soc una mica maniàtic i si faig coses fora de lo habitual, em fa l'efecte que no ha d'anar be la cosa. Son manies, però m'afecten, i tant tontes com al lligar-me la corda, la meva a la dreta i la del company a l'esquerra o com posar-me el peus de gat, sempre, abans que l'arnés. Tinc un altre, tant "gilipollas" com no passar mai per sota d'una bastida el dia abans d'anar a escalar o que mai rapelo el segon, o primer o ultim si no res. Aquest dissabte no ha estat menys, sempre que entro al "putu" peatge de l'entrada al Monestir i pagar religiosa-ment el pàrquing, sempre ho faig per l'esquerra i aquest cop en Guillem, va i es fot per la dreta. Alguna cosa no surtirà be, em dic a mi mateix. Digueu-me "raret", però es així. No puc fer-hi mes.
La idea d'avui era enganyar al Guillem per fer la via Bella Easo del Gorro Frigi i un cop a peu de via després de relliscar per la canal i omplir-nos de fang el calçat degut a les pluges del dia anterior, el Guillem mira a munt i arronsa el nas. Ui, no se, no se... arribo jo, miro també a munt i em miro al Guillem i faig cara de "moniato"... avui no tenim el dia, no? I ara que fem? Alguna cosa tenim que fer. M'he quedat descol.locat. A la fi ens decidim a fer l'aresta Joan Manel a l'Ullal de les Magdalenes que encara no he fet una piulada en el blog. La he escalar uns quants cops i es una via prou maca i ens servirà per refer la manca d'empenta que ens ha faltat abans.

Pugem fins a peu de l'Ullal amb compte, dons el terra es prou mullat i trencat i començarem des de sota on comença la via Ulu-Apa del propi Guillem. Aquesta aresta, jo sempre ja he començat pujant per la canal de l'esquerra i després flanquejant fins la reunió del jardinet penjant. Fent el primer llarg de la Ulu-Apa se'ns farà una mica més llarga.

1er llarg: III i tres parabolts en 35 metres
Aquest llarg es molt fàcil però tindrem que tenir compte amb la roca dons es una mica trencada i humida. La reunió la podem fer en la pròpia Ulu-Apa, dons son parabolts i estan millor que els de la pròpia via que volem fer. Reunió còmoda en el característic jardinet penjant.


2on llarg: IV i quatre parabolts i un espit en 25 metres
Sortim per l'esquerra de la reunió sempre en tendència a cercar l'aresta vertical de més amunt. En el recorregut trobarem quatre parabolts nous i un espit vell. Sembla que l'han restaurat fa poc. Seguim recte a munt en tendència a l'esquerra fins arribar a la reunió, de dos parabolts amb anella nous a la dreta de la vertical aresta del proper llarg.

3er llarg: IV+, V i IV+ i  sis espits en uns 30 metres
Encetem el llarg pujant per l'esquerra a cercar l'aresta vertical. Pujarem sempre recte amb uns còdols generosos però molt vertical fins que la dificultat minba de sobte, i a la nostra esquerra trobarem la reunió amb dos parabolts pintats de vermell molt matusserament, dons no han tingut cap mena de recança en pintar també la roca. De sapastres el món es plé, que li farem, només queixar-nos...

4t llarg: IV i tres parabolts en uns 20 metres
Sortim de la reunió ,per la dreta seguint el fil de l'aresta, ara més fàcil i també amb molt bon rocam fins que de mica en mica arribem al cim d'aquesta roca. Ull, al fina la roca no es gaire bona, però ja som de fet al cim.

Per baixar farem un petit ràpel de 15 metres, pel cantó que mira a la Magdalena superior i ja serem de nou a terra.

Com encara es d'hora i ens hem quedat amb ganes de tocar més roca, decidim anar a una via que encara no ha fet en Guillem, (cosa rara) La via Sala-Baques, però ja fa temps que crec que no es aquesta via. en algun blog he vis que li diuen Aresta Brucs, que tampoc crec que ho sigui, dons no mira al poble del Bruc, sinó a Collbató. De fet la ressenya que vaig fer fa tres anys li vaig donar el nom de Sala-Baques per que creia que ho era. Ara tinc molts duptes. Aquí teniu l'enllaç de la "piulada":

http://elcoleccionistadevies.blogspot.com.es/2011/04/miranda-de-sant-joan-via-sala-baques.html

Be, no ha estat malament el dia. Hem pogut escalar, malgrat tot. Una altre dia serà.

Escalada realitzada per: Guillem Arias i Joan Prunera
El Guillem al segon llarg
Arribant a la segona reunió
Començant el tercer llarg
Llarg vertical i bonic de fer el tercer llarg
El Guillem sortint de la reunió
Arrbant a la tercera reunió 
Coençant el darrer llarg
Malgrat tot, ens a sortit un dia rodó

dilluns, 7 d’abril del 2014

Via ÒPERA PRIMA a la Gorra Frigia (Montserrat)

Diumenge 6 d'abril de 2014
Va ser un 3 de setembre de 1985 quan vaig fer per primer cop aquesta via amb els companys Josep Miró i Xavier Ferrero. Teníem una fotocòpia de la ressenya original, feta a l'antiga botiga Pedra-Neu, d'en Guillem Arias, "flipàvem", una via al Gorro Frigi de, com a molt, V i plena, plena de "segurus". Encara que no ho sembles, en aquella època, erem conscient de  la mancança d'assegurances en algunes vies, però era el que havia. Res companys, no passa de cinquè i burins a tope. En aquella època la vaig fer tota en lliure, però el grau ens va semblar molt, però que molt agosarat i la veritat es que no se com graduàvem en aquells temps! Va ser una de les primeres vies que vaig veure equipada amb espìts i amb un traçat tant directe al Gorro Frigi. Un nou traçat recentment tret del forn. Des de llavors, l'he fet diverses vegades i ara fa molts anys que no tornava a fer-la. A cambiat molt el "cuentu" i el que abans "feia xiulant" ara ho faig "gemegant", però en resumides comptes, la hem fet, ens ha costat però la hem fet!.

L'Òpera prima es una via de tall esportiu, on la trobarem tota equipada amb parabolts. Es un traçat directe que seguix per una mena de canal esculpida per l'aigua  i que la seva dificultat va "in crescendo". El passos claus més difícils estan preparats per poder fer A0e i el penúltim llarg, si el que no volem es destroçar-nos els bíceps fen A0e's podem portar un estrep que en farà el llarg més còmode. La via comença uns vint metres a munt del camí de Sant Jeroni on trobarem el seguit de parabolts pintats, ara ja no tant, e color groc que ens indicarà en cada moment el camí a seguir.

El descens del Gorro Frigi ja no es com molts el coneixem fins ara. Tindrem que fer dos ràpels i desgrimpar per la canal i al final d'aquesta, flanquejar fins el coll amb la Magdalena superior. Després baixarem per la canal on també, en el tram final, tindrem que desgrimpar fins arribar al camí de  Sant Jeroni. Tot això com ho fèiem fa trenta anys. Això si, amb molta cura si la roca es mullada. Un al·licient més per fer qualsevol via del Gorro Frigi.

1er llarg: IV i IV+, 5 parabolts en 25 metres
Començem pujant lleugerament a la dreta, per seguit recte amunt fins la primera reunió, en el mateix lloc que ho fa la segona de la via Badalona. Llarg agradable.

2on llarg: V+, IV+ i IV, 6 parabolts en uns 25 metres
Sortim de la reunió vers l'esquerra, atacant un mur vertical i assegurat amb dos parabolts. El pas es explosiu amb les preses prou "sobades" i un cop superat això, ens dirigim fins un altre ressalt més fàcil que el primer i així, fins la reunió. Llarg de les mateixes característiques que el primer però amb un començament més picant.

3er llarg: V+, IV+, V i IV, 8 parabolts en 30 metres
Encetem el llarg a la vertical d'un ressalt. Aquest pas es prou difícil. Superat això, la escalada continua agradable fins un altre ressalt també difícil però no tant i després va mimbant la dificultat fins la reunió. Llarg molt maco de fer.

4t llarg: V o A0e, V, A0e i V, 8 parabolts en un 20 metres
El llarg més difícil de la via. Situats a sota d'un mur, gairebé desplomat, començarem a la dreta de la reunió per passar després a l'esquerra. Els passos son força difícils i atlètics. Situats a sota un fort desplom podem fer lliure en 6a o A0e/A1e. Superat això ens trobem un altre ressalt mes fort que l'anterior i després de tot aquesta dificultat arribarem a la reunió. Llarg força difícil i si el que volem es fer-ho tot en lliure em de dominar el 6a de valent.

5è llarg: V, V+, V, IV, III i II, set parabolts en uns 45 metres
El darrer llarg de la via. Situats a sota d'un diedre un xic desplomat, pujarem en oposició fins el ressalt. Amb molt bones preses de mans i una bona fissura superarem aquesta dificultat i tot seguit seguirem per placa fàcil fins el propi cim del Gorro Frigi.

M'ha resultat una via força difícil en comparació de com la feia antigament, però ja se sap. qui anys passa... per cert he pogut conèixer al Manel i la Ita del blog del mateix nom, MANEL&ITA, en persona que eren a la via del costat, la Bella Easo. No la he fet mai i tindre que anar a fer un tast el proper cop que vulgui fer una via al Gorro Frigi.

Escalada realitzada per: Jordi Calabuig i Joan Prunera 

En Jordi a prop de la primera reunió
El vertical tercer llarg
Els desplom del quart llarg
Arribant a la reunió 4
29 anys separen una foto de l'altre. La diferència d'agilitat de les cames es evident
Ei, que sortim a la foto!!! 
Diferència de grau de l'any 1985 al 2014

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.