Via MAITE MONTILLA VILCHES al Morro Pla. Els Frares Encantats. Montserrat

2 de maig de 2015

Grau de dificultat segons el meu criteri

Aquesta es un altre via del repertori que ens tenen acostumats els prolífics germans Masó i de debò que es una de les millors que he fet. Ben trobada i amb un grau que no et deixa indiferent, tant es que un cop acabada no ens ha quedat ganes de fer res més.Curta però intensa. L'únic punt en contra, si li busquem els "tres peus al gat", es que els espits no estan massa ben col.locats. Hi ha alguns que estant torts i dona una mica de "iuiu" però amb el bon equipament, la bona roca i l'ambient de les dos darrers llargs, no tenim excusa per apropar-nos a la solitària regió dels Frares Encantats.

Per arribar a l'agulla del Morro Pla farem el típic recorregut des de can Massana al coll de les Portelles i d'aquí al refugi. Despès seguirem fins la canal Ample i la remuntarem fins arribar a la rampa de l'Agulla sense Nom. A la seva dreta surt un camí amb marques blaves que es els camí alt dels Frares. el seguirem passant pels peus de la Caputxa i la parets oest de la Mamelluda i remuntant una canal arribarem al coll estre el Morro Pla i la Nana. Un cop aquí, baixarem per entre bosc tocant la paret de la Nana i intuint una mica el camí vers l'esquerra arribarem al contrafort del Morro Pla on comença la via Masoniana. Hi ha una tènue fletxa picada a la paret.

1r llarg: IV, V-, IV+, V-, IV i III, cinc espits un pont de roca i un clau en 40 metres
Lleugerament a la dret de l'aresta del contrafort comencem a pujar amb presa petita però agradable. Els espits son visibles des de el peu. Seguim pujant en tendència a l'esquerra fins una llastra. tot seguit arribem a un bons desplom on trobem un pont de roca en molt mal estat. Podem cambiar-lo o reforçarlo amb un bon friend mitjà. Tot seguit flanquegem a l'esquerra fins un clau que no veiem fins que no el tenim al davant. continuem ara verticalment però amb bons còdols fins que minba la dificultat i arribem al cim del contrafort. No hi ha reunió només unes arrels que no son gaire "catòliques" però en una fissura podem emplaçar un bons tasco i així reforçar l'arrel.

2n llarg: IV, IV+, V, V+/A0, A1e, V+, V- i IV+, 7 espits i dos claus en uns 30 metres
Del coll entre el contrafort i el Morro Pla estant, ataquem la paret en busca de l'espit que es troba prou lluny. Amb passos fins  progressem per terreny molt vertical i de presa molt petita. sort dels espits que son mes o menys a prop i podem descansar entre pas i pas fins un que es molt més lluny que els altres. Ho solvento amb un pas d'estreps però no acaba aquí la cosa. Continua difícil fins que arribem a una fissura on trobem un bon clau. a la nostra dreta tenim un flanqueig espectacular més que difícil. Molt aeri però amb unes preses de somni i fent petites pujades i baixades arribem a la penjada reunió de dos espits.

3r llarg: V+, IV i III, dos espits en 10 metres
Sortim de la reunió en vertical fins cercar el primer espìt. Els passos son fins i difícils però no obligats i de mica en mica anem perden verticalitat i dificultat fins arribar al cim on muntarem la reunió d'una petita sabina.

Pel descens ens aproparem a la cara oposada a la via i d'un parabolt i un espit, els dos amb anella, farem un ràpel de 35 metres, si anem am cordes de 60m amb una sola corda tenim suficient dons amb el xiclet de la corda arribem al terra sense cap recança.

"Deunidó" la via, ens ha deixat satisfets i amb les reserves d'adrenalina sota mínims i veient unes cordades a la Sense Nom i l'Ànec ens venen ganes d'anar-hi... però pensem que ens traurien el bon regust que ens a deixat la via i decidim tornar cap a casa tot retornant pel coll d'Agulles i ... un altre via (masoniana) nova per la cole.

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera

El primer llarg

Començant el segon llarg

El pas més difícils que s'hem resisteix...

Ja sóc a la reunió 

El Joaquim desmuntant el segon llarg

L'espectacular flanqueig en dos imatges

i jo mirat-me'l des de la penjada reunió

El curt, però intens, darrer llarg

No ha estat fàcil aquesta via!!!

La meravellosa regió dels Frares

El temps comença a espatllar-se a Montserrat, però es igual de bonica la muntanya

ARESTA BRUCS. El Frare Gros (Montserrat)

24 de novembre de 2013

El Frare Gros es la roca més alta de la regió dels Frares Encantats i la segona de tot el macís a 1.132 metres sobre el nivell del mar. Es una roca pionera en l'escalada a la nostra terra que fou ascendida per primer cop l'any 1921 per Lluís Estasen i dos companys més, J. Cintes i J. Sallares. Tres anys després, el mateix Lluís Estasen, aquest cop acompanyat per J. Vila i J. Puntes, pujarem per primer cop per la seva aresta sud, escalada de més compromís per aquells anys. Era el 16 de març de 1924.

L'escalada d'aquest monòlit, encara que curta per la seva vessant sud, no ens deixarà indiferents degut a que només trobarem expansions a la primera reunió i al cim. La resta es equipada amb claus molt vells i tindrem que aguditzar l'enguiny per autoprotegir-nos amb friends, ponts de roca i sabines. A peu de via trobarem la típica inscripció en color blau de que es una "via blava" però no trobarem cap parabolt. Per arribar al peu de via tenim una bona aproximació, entre un hora i un hora i mitja. Això ho podrem fer, be pel Coll de les Portelles o be des de Coll de Port. Tant per un lloc com per l'altre tindrem que seguir el camí anomenat Alta Ruta dels Frares, que en alguns llocs, es equipat amb passamans per la seva relativa dificultat.

Feia molts anys que no pujava aquesta via, son d'aquells itineraris que resten oblidats per la seva poca dificultat, que no bellesa, i amb dies tant freds i de vent com avui, conviden a caminar per la part alta de la muntanya i gaudir d'una escalada com ho feren els seus primers conqueridors.

1er llarg: IV, III i IV, tres pitons en 40 metres
Remuntarem una evident llastra pujant per la placa de l'esquerra, amb roca no gaire bona, on trobarem un primer pitó. Seguim fins una sabina i continuem escalant de la mateixa manera. Trobarem un altre pitó. De seguit arribarem a un arbust molt gros i un parell de metres més a munt trobarem dos pitons. això era l'antiga reunió. Fem un petit pas a l'esquerra que en pocs metres ens deixarà en un indret on la paret a perdut molta verticalitat i a terra trobarem la reunió.

2on llarg: III, IV i III, dos pitons i un pont de pedra en 30 metres
Sortim de la reunió per terreny molt fàcil fins la fissura horitzontal que ratlla el gran desplom. Pintat a la roca (acte vandàlic sense cap sentit) trobarem una marca enorme de color blau on hi han dos pitons. D'aqui, flanquegem a l'esquerra fins donar la volta al gran desplom i amb un pas aeri, passem a l'altre vessant de la roca. Arribem a una cornisa petita on hi ha una sabina. L'ultim pas que tenim que remuntar es un petit diedre on podrem emplaçar un bon friend mitjà i una mica més amunt trobarem un còdol encastat a la fissura on llaçarem una baga i en poca estona arribarem al cim. Mirador privilegiat de la regió dels Frares Encantats, de Les Agulles i dels Ecos. Baxarem de la roca amb un sols ràpel de 30 metres justos per la cara est fins la canal herbrada i en dos minuts serem un altre cop al peu de via.

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera

El Frare Gros des de el contrafort 

Començant el primer llarg 

El flanqueig del segon llarg

Un xic "garratibats" de fred ens fem la típica foto 

Buscant el ràpel per baixar

Via GAM o Aresta BRUCS a l'Ànec en solitari (Montserrat)

28 d'agost de 2013

M'he aixecat aquest matí i m'he trobat angoixat. Com si sentis una necessitat inexplicable, prenc el llibre de frares buscant una via fàcil i m'apareix l'agulla de l'Ànec en mig del Portell Estret. Una típica agulla, que per la seva escassa dificultat, al llarg del temps, vaig deixar de escalar. La vaig fer fa un munt d'anys amb el Pepe Guerrero (Pepe el "Chino") i des de llavors no he tornat. Fa poc vàrem fer l'Agulla Fàcil i la vaig estar recordant... Carai!, l'Ànec, bona via per intentar-la en solitari. El que passa es que no recordo com està. Es igual no m'ho penso més i me'n vaig!

Entre la tonteria de buscar via i fer-me la motxilla perdo massa temps i arribo a Can Massana a un quart d'onze i la meva sorpresa es que en aquest moment arrien en Guillem Arias, l'Esteve i en Martí. Que fas aquí? T'apuntes amb nosaltres..? No se dir que no i m'apunto. La qüestió es que arribant al coll de Guirló l'Esteva comença a trobar-se malament i per no deixar-lo sol decidim recolar. De totes maneres, el dia es lleig però de valent, núvols per tot arreu i negres de descarregar aigua de debò. Arribats a Can Maçana, en Guillem portarà a l'Esteve ràpid cap a casa i jo al Martí que te el cotxe al Bruc. Ens acomiadem i ja quedarem un altre cop. Em quedo sol al Bruc "descompuesto y sin nóvios" i em dic: que carai faig ara?, son quarts de dotze i el temps sembla que millora... Men vaig a la via!
Arribo a coll de Guirló (un altre cop) i decideixo anar per la cara nord a buscar el Portell Estret. Sembla que faci una humitat del 100%, com si sortís de la dutxa ara mateix.

Ja soc a peu de via. El primer llarg, una rampa immensa de II i III em fa decidir de lligar-me tan sols a la corda. Des de peu de via el segon llarg no es veu... quan arribi ja m'hi trobaré. La meva sorpresa va ser que esta tota equipada amb parabolts i per poder rapelar tota la via!!!

1er llarg: II, III i II, dos parabolts en uns 40 metres
Com dic, lligo nomes la corda a l'arnés i per la meva sorpresa, quan estic a uns deu metres en un relleix, em trobo un parabolt. No se que fer. Lligo una punta de la corda, em faig dos nusos Machard i deixo la motxilla, i cap a munt. Segueixo i en una llastra poso un friend (després, al rapelar el llarg, veig un parabolt mes que no he vist) i continuu a munt. De mica en mica perdem dificultat (no es que hi hagi gaire) i arribo a una reunió de dos espits amb cadena i un parabolt al costat. Ara toca rapelar el llarg i recollir la motxilla i tornar-lo a pujar.

2on llarg: IV, III i IV, quatre parabolts en uns 30 metres
Faig cambi de reunió i en situo a peu de, ara si, una aresta molt més vertical però aparentment fàcil. Si al llarg de sota està equipat, el segon crec que també... Evidentment. Des de la reunió veig dos parabolts. Preparo be la corda amb els nusos de Machard i un nus més de redundància. Dono uns metres de corda i enfilo aresta amunt. Es prou vertical però amb molt bona presa i pujo amb confiança. Com vaig trobant parabolts pujo, encara més, amb més seguretat. Mes o menys a meitat de recorregut es torna més fàcil fins que arribes a un seria antigament la segona reunió. Hi han uns burins i plaquetes velles matxacades a terra i al costat un parabolt. Davant meu tinc un ressalt molt vertical però curt que el supero amb un pas de quart i de seguida per dificultat l'aresta fins trobar una reunió amb dos parabolts amb anelles. Mont el ràpel per recuperar material i tornar-lo a pujar (es el que més mandra en fa d'escalar en solitari).

El dia cada cop s'està espatllant més i a sobre meu hi han uns núvols amenaçadors que no fan gaire cara d'amics. Em miro de reull l'Aresta Brucs de la Sense Nom, dons estic engrescat i necessito més conglomerat, però el seny i la metereologia em diuen que no. Rapelo per la cara nord en uns 15 metres però abans admiro una estona la muralla nord de Frares i La Boleta del Portell Estret recordant, anys enrere, quan vaig fer la Iglesias-Torres-Casanovas amb el meu amic Chufi i tants i tants itineraris amb amics que ja no hi son, o per sort, amb companys que encara podem gaudim d'això tant inexplicable i tant poc racional, que ens mou a pujar i escalar muntanyes. Plego material un cop al coll de l'agulla i desfaig el camí de pujada.

Escalar en solitari es una activitat enriquidora per centrar-te en el que fas i guanyar confiança en tu mateix sempre, en el meu cas, escollir vies per sota, però molt per sota, del meu nivell. Coses en contra: que parles molta estona sol i sembla que estiguis "pirat", que et fas la via dos cops... i que al acabar no pots anar al bar amb els col.legues a comentar la "jugada". Ja se sap, no es pot tenir tot en aquesta vida.

Per cert, al tornar a casa, ens truquem amb el Guillem i em comfirma que no ha seguit res greu lo del company Esteva. La setmana que be, jo tornarà ha estar escalant.

El dia no es gens engrescador

EL primer llarg, mooooolt fàcil

Al segon llarg ja es diferent la cosa, però es deixa fer be

El pitjor d'anar sol... que tens que remuntar els llargs. Quina mandra!!!

Relaxació i solitud al cim d'una agulla de Montserrat

Fantàstica la muralla Nord de Frares

Temps empitjorant i ja toca recollir el material. Al fons es veu la Boleta del Portell Estret

Esperó del Llebeig o Lo somni de Sant Joan al Bisbe

16 de febrer de 2013

La Roca del Bisbe es una de les més altes de la regió dels Frares Encantats. Va ser escalada per primer cop l'any 1932 per l'impulsor de l'escalada a Catalunya, Lluís Estasen i sis companys més. La via que volem fer va ser oberta 1989 dintre d'una sèrie d'itineraris de dificultat assequible, anomenades vies blaves. El seu equipament auster ens permetrà escalar una aresta de gran bellesa no mancada de cert d'ambient. Poques i justes assegurances ens permetran aguditzar el nostre ingeni per trobar petits forats on emplaçar friends de diferents mides per poder completar la progressió amb més seguretat. La via està orientada al sud-oest i d'aquí treu un dels seus noms. El llebeig o garbí és el nom del vent càlid de component sud-oest. Al País Valencià s'anomena Llebeig, mentre que a Catalunya se li diu Garbí. Avui no tindrem vent càlid de garbí i estarem tota l'estona envoltats de núvols, roca un tant humida i fred que ens deixaran les mans i els peus ben servits.

Per arribar a peu de via prendrem el camí que va des de Can Massana, passant pel refugi d'Agulles i remuntant la canal Ample que separa les Agulles de Frares. Abans d'arribar al coll del Portell Estret o d'Agulles seguirem unes marques de color blau que surten a la nostra dreta. Es el camí alt de Frares. El seguirem passant per les roques de la Caputxa, la Nana, el Morro Pla, i la Nina. Passada aquesta, veiem davant nostre, el Bisbe i la via que volem escalar. Deixarem la canal ample que pugem i ens decantarem a l'esquerra fins un balcó abocat a la cara nord on comença la via.

1r llarg III i IV, un espit, dos parabolts i un clau en 35 metres
Tenim una marca blava que ens indica el començament de la via i un espit a cinc metres per damunt nostre. Arribem en escalada fàcil al espit i seguirem recte a cercar un parabolt més lluny i ara una mica més difícil. Un cop al parabolt ens decantarem a la dreta i en una fissura horitzontal trobarem un pitó vell. Continuem amb flanc i arribem a un ressalt on trobem un altre barabolt. Ara, seguim recte a munt i en una fissura podrem posar un bon fiend. Fàcilment arribarem a la còmoda reunió que farem de dos parabolts al peu d'un ressalt.

2n llarg IV+, IV-, IV+, IV i III, quatre assegurances entre parabolts i espits en 35 metres
Sortim lleugerament per l'esquerra de la reunió amb un pas difícil que al poc podrem protegir amb un friend petit en un foradet. Més a munt tenim un  parabolt. Seguim amb escalada fàcil però exposada fins un ressalt on trobem un altre parabolt. Superem per l'esquerra un pas vertical que ens situa a sota un desplom. Flanquegem amb passos difícils a la nostra esquerra amb un bon pati als nostres peus. Trobem un altre parabolt i es aquí on trobem la màxima dificultat. Podem posar un friend en un forat que tenim pel damunt nostre i continuar amb passo de flanc fins que el ressalt ens permet superar-lo amb certa garantia fins un forat on podrem xapar l'ultim parabolt del llarg. Seguim recte fins la reunió, ara més fàcilment fins un gran bloc enganxat a la paret i farem reunió d'un parabolt i un burí vell que hi ha a terra. Podem Posar un friend gros a la llastra per completar la reunió.

3r llarg III, IV i III neta i 15 metres
Sortim de la reunió pujant per la llastra (compta amb la roca) i al seu cap de munt trobarem un arbre petit on poder llaçar una baga. Pujarem, ara per roca compacta, on podrem posar un friend en una fissura horitzontal i tot seguit pugem amb tendència a la dreta fins prop del cim on trobarem una reunió que farem servir també per el ràpel.

Ens reunim totes dues cordades en el cim de la roca i podem gaudir, quan els núvols ens ho permeten, del dilatat paisatge que tenim al nostre voltant. Per baixar farem un ràpel d'uns 50 metres des de la mateixa reunió tot baixant per lo que es la via normal fins el coll del Bisbe, el Lloro i la Monja.
Fa bastants anys que no pujava per aquesta via i realment no es molt difícil però te un bon ambient, les assegurances justes i uns passos que te'ls has de mirar. De baixada farem un recorregut diferent i baixarem per la canal de Lloro més directe fins el refugi i desprès a celebrar l'escalada a l'Hotel del Bruc a fer un mos i criticant a la gent tant mudada d'un casament i tot plegat, amb una companyia fantàstica.

Cordades compostes per:
Joaquim Llòria i Vicenç Llòria
Josep Mª Xandri, Vicenç Nin i Joan Prunera

En Vicenç al primer llarg

En Joaquim començant el primer llarg

Començant el segon llarg

Arribant al flanqueig del segon llarg

El companys a la primera reunió

Els companys al darrere nostre

Sortint de la segona reunió

Assegurant els darrers passos de la via

La cordada dels germans Llòria

Foto del cim

Silenci i solitud al cim del Bisbe

La roca de la Monja i els núvols amenaçants

Via La Makita Plateà a la Miranda del Pas del Princep

26 de gener de 2013

Vistes de la regió dels Frares des de el cim de la Miranda

Feia un parell de setmanes que arribant a Montserrat només podíem esmorçar i marxar cap a casa per culpa del mal temps i la pluja. Aquest, tenia tota la "pinta" del mateix però per sort aquest cop les "mentidòlecs" l'han encertada!
Em truca en Pere Joan per anar a escalar i em proposa anar a fer una via nova a la Miranda del Pas del Príncep. Jo ja la havia vist en algun blog però no em feia massa el pes. El cas es que ens ajuntem en Pere-Joan, l'Arseni, (amic del Pere-Joan) el Joaquim i jo al Bar de Cal Xico al Bruc i mentre esmorzem i xarrem surt el sol i ens decidim anar a la via. Tenim una bona excursió per arribar-hi i com no tenim pressa, anem pel camí de la muralla Nord de Frares. Farem dos cordades en Pere-Joan amb l'Arseni i el Joaquim i jo.
La via es un pel forçada i "rebuscada" amb un primer llarg que seria el millor de tots, que si anem be de grau gaudirem de valent. El segon llarg creua la via Blava per anar-se'n molt a l'esquerra. Via divertida amb poc ambient i ben assegurada, encara que massa, en els llocs molt fàcils.
El grau que he possat a la ressenya no hi ha cap 6a com a la ressenya original per la raó de que hem fet A0e.

1er llarg V, V+ A0e i 9 parabolts en trenta metres
Encetem el llarg per placa tombada però fina on tindrem que fixar-nos amb la roca, dons hi han moltes llastretes soltes, fins arribar a un ressalt amb còdols generosos. Un cop superat aquest ressalt pugem un parell de passos i flanquegem de cop a l'esquerra per situar-nos en un mur vertical que un cop superat arribem a la primera reunió.

2on llarg III, IV i III 4 parabolts ens 35 metres
Sortim de la reunió fàcilment on podrem xapar un espit de la via blava i llavors continuarem per l'esquerra a cercar uns forats que un cop superats arribarem molt fàcilment a un replà enorme on muntem la segona reunió només d'un parabolts. (podríem haver posat un parabolt més i treure'n un dels altres llargs on la dificultat era més fàcil)

3er llarg Ae/6a (?) si es te nivell, IV+, IV, III i II 7 parabolts en 50 metres
Comencem el llarg en un fort ressalt amb roca que no dona gens de confiança però que podem posar un estrep per fer el primer pas i tot arreglat. Continuem (compte amb la roca) a munt amb dificultat moderada i arribem a una reunió que la saltarem. sempre en tendència a l'esquerra arribarem al peu d'un desplom on muntarem la tercera reunió.

4t llarg IV+, III, II, V/A0e o 6a(?) 8 parabolts en 40 metres
Sortim de la reunió vers l'esquerra, al costat d'una canal, per un ressalt vertical amb grans còdols. Sembla més difícil del que es. un cop passats els dos primers parabolts, continuem per una rampa molt fàcil fins una balmeta i tot seguit per un mur vertical i fi on podrem fer lliure o A0e segons el nostre nivell. Trobarem la reunió al poc de superar aquest tram. Només ens quedarà grimpar per terreny fàcil i trencat fins el cim propiament dit de la roca.

Per baixar prendrem una canal encarada al N que ens durà al coll entre aquesta roca i el Bitllot. Flanquejarem el Bitllot per una serie de cornises per la casa E. Passarem igualment l'Agulla inferior del Pas del Príncep fins que una mena de canal amagada ens durà al mateix Pas del Príncep. Des d'aquí podem tornar, be per Agulles al S o be per la muralla Nord de Frares.

Escalada realitzada per Pere-Joan Bosch, Arseni Lago, Joquim Llòria i Joan Prunera

El primer llarg

El Joaquim al primer llarg

El segon llarg

La tercera reunió

El Joaquimencetant l'últim llarg

Arribant al final de la via

El cim de la Miranda del Pas del Príncep

Via ANAHELS PETRIFICATS al Mur Encaixonat

11.03.2012

Quedo amb en Guillem i també s'afegeix a ultima hora en Xas, per anar a Montserrat. Imaginave un diumenge suau, dons la idea era anar tranquilament a Gorros i fer un parell de vietes... total que s'ens allarga un pel massa l'esmorzar al bar de Collbató i en Guillem diu que ja es tard per pujar a Monestir i de sota la màniga es treu una ressenya, com que treu un As... la Anhels Petrificats, ficada per enllà unes cingleres proc de la Cova de l'Arcada. "Pues buenu", farem cas del "seny i l'experiencia" de l'Oncle. Portem la ressenya (l'unica que hi ha) del blog d'en Jaumegrip.

Prenem cami cap a la Cova de l'Arcada i ens trovem un munt de gent... amb un munt de gossos, al menys eren sis o set (els gossos), que no paraven de passar-nos pel costat a munt i abaix... no es cansen aquests animals! Arribats a la cova ens separem de la munió de gent i gossos i seguim un cami que diu que porta al refugi d'Agulles. No l'hem fet mai aquest camí i mira per on, ens dona una mica d'alicient. En poca estona arribem a peu de via i ja divisem per on va. Es un llog sol.litari i molt encaxonat, fa molt bona temperatura, via curta... però dels Masó.

1er llarg V i A1e/V+ uns 11 parabolts de 8mm i dos claus en uns 35 o 40 metres
El "valent" del Guillem, tampoc es que pregunti gaire, demana cordes i... cap a munt. El començament es força fi i costa arribar a les assegurances i s'ha d'anar una mica en comte amb la roca. Després de superar quince metres inicials força fins, ens trobem en que passem a l'esquerra, en una mena de feixeta on ens ajudem per una corda fixe que ens dú al començament d'un artificial bastant treballós. Passos llargs i quan le dificultat ens ho permet surtim en lliure, difícil i plé de sorreta de la reunió. Muntem la R d'un arbre grouxut i d'un parabolt.

2on llarg III (?) IV, IV+, V, V+/A0e cinc parabolts de 8mm i uns 30 o 35 metres
Sense deixar-me reaccionar, arribo a la reunió i en Guillem ja em diu per on va la via, que no m'entretingui gaire! Com "abduit pels marcianus" prenc material, em passan una corda i... redeu per arribar a la xemenia hi ha una catifa d'aritjols... i una mica vertical. A vore com m'ho faig. Com puc, rellsicant de peus i agafant-me a la roca de l'esquerra no arribo a un arbre gruixut per poder assegurar-me. Prenc un manyoc d'aritjols (puntxant-me la mà de valent) i aconsegueixo arriba-hi. Llaço una baga i devant meu tinc un empotrament prou franc. Pujo com puc, donç la motxila emb molesta. Arribo a un parabolt, continuo, mig per placa, mig en diedre fins sortir de la llastra i continuar per un esperó. Superat això, em trobo que no se per on anar, trec la ressenya i m'indica un flanqueix aeri a la dreta i molt lluny, però molt lluny, un sol.litari parabolt. Poso un tascó en el flanquix i llaço un arbre gruixut mig mort més amunt. Es difícil tot això i tinc la boca seca! Per arribar al sol.litari parabolt l'única opció es posar-me d'empeus damunt una savina... i tampoc arribo! He d'escalar per arribar a "xapar-lo". Veig un forat i poso un friend, continuo, trobo una fisura, i un altre friens que entra a caldo i amb un passet més ja estic al parabolts. M'agafo i descanso. Només en resten un tres metres i ja soc al cim de la cinglera. Reunió en una sabina i m'axaranco al terra... m'ha fet suar aquest llarg.

Ja som tots tres al cim. foto cimera de rigor i pleguem trastos que ara toca baixar. Per tobar el camí fem un munt de voltes sense treure'n l'aigua clara. A poca distancia veiem que estem a prop del camí d'Agulles i seguim tota la carena fin el punt on trobem el camí. Ara només tenim que seguir vers el Coll de Porc i en bon punt arribem al Torrent del Lloro, el seguim fins el final. No habia baixat mai aquesta part del torrent i l'he trobat força maco. Tot baixant, pasem la Cova de l'Arcada i en qüestió d'un hora tot plegat arribem al cotxe i de cap al Bruc a remullar la garganta amb unes "clares"... jo un "acuarius".

Via "Massonica" per exelència amb passets curiosos i una experiència nova: escalar per aritjols! Via per aventurers de la muntanya. Un altre via per la cole.

El lloc on es trove la via

La catifa d'aritjols, l'arbre, la xemeniea i jo

En Xas al peu de la xemenia

En xas sortin de la xemeneia

En l'aeri flanqueix...

El últims metres de la via

El "Trio Los Panchos"