dimarts, 19 de febrer de 2013

Esperó del Llebeig o Lo somni de Sant Joan al Bisbe

16 de febrer de 2013
La Roca del Bisbe es una de les més altes de la regió dels Frares Encantats. Va ser escalada per primer cop l'any 1932 per l'impulsor de l'escalada a Catalunya, Lluís Estasen i sis companys més. La via que volem fer va ser oberta 1989 dintre d'una sèrie d'itineraris de dificultat assequible, anomenades vies blaves. El seu equipament auster ens permetrà escalar una aresta de gran bellesa no mancada de cert d'ambient. Poques i justes assegurances ens permetran aguditzar el nostre ingeni per trobar petits forats on emplaçar friends de diferents mides per poder completar la progressió amb més seguretat. La via està orientada al sud-oest i d'aquí treu un dels seus noms. El llebeig o garbí és el nom del vent càlid de component sud-oest. Al País Valencià s'anomena Llebeig, mentre que a Catalunya se li diu Garbí. Avui no tindrem vent càlid de garbí i estarem tota l'estona envoltats de núvols, roca un tant humida i fred que ens deixaran les mans i els peus ben servits.

Per arribar a peu de via prendrem el camí que va des de Can Massana, passant pel refugi d'Agulles i remuntant la canal Ample que separa les Agulles de Frares. Abans d'arribar al coll del Portell Estret o d'Agulles seguirem unes marques de color blau que surten a la nostra dreta. Es el camí alt de Frares. El seguirem passant per les roques de la Caputxa, la Nana, el Morro Pla, i la Nina. Passada aquesta, veiem davant nostre, el Bisbe i la via que volem escalar. Deixarem la canal ample que pugem i ens decantarem a l'esquerra fins un balcó abocat a la cara nord on comença la via.

1er llarg III i IV, un espit, dos parabolts i un clau en 35 metres
Tenim una marca blava que ens indica el començament de la via i un espit a cinc metres per damunt nostre. Arribem en escalada fàcil al espit i seguirem recte a cercar un parabolt més lluny i ara una mica més difícil. Un cop al parabolt ens decantarem a la dreta i en una fissura horitzontal trobarem un pitó vell. Continuem amb flanc i arribem a un ressalt on trobem un altre barabolt. Ara, seguim recte a munt i en una fissura podrem posar un bon fiend. Fàcilment arribarem a la còmoda reunió que farem de dos parabolts al peu d'un ressalt.

2n llarg IV+, IV-, IV+, IV i III, quatre assegurances entre parabolts i espits en 35 metres
Sortim lleugerament per l'esquerra de la reunió amb un pas difícil que al poc podrem protegir amb un friend petit en un foradet. Més a munt tenim un  parabolt. Seguim amb escalada fàcil però exposada fins un ressalt on trobem un altre parabolt. Superem per l'esquerra un pas vertical que ens situa a sota un desplom. Flanquegem amb passos difícils a la nostra esquerra amb un bon pati als nostres peus. Trobem un altre parabolt i es aquí on trobem la màxima dificultat. Podem posar un friend en un forat que tenim pel damunt nostre i continuar amb passo de flanc fins que el ressalt ens permet superar-lo amb certa garantia fins un forat on podrem xapar l'ultim parabolt del llarg. Seguim recte fins la reunió, ara més fàcilment fins un gran bloc enganxat a la paret i farem reunió d'un parabolt i un burí vell que hi ha a terra. Podem Posar un friend gros a la llastra per completar la reunió.

3er llarg III, IV i III neta i 15 metres
Sortim de la reunió pujant per la llastra (compta amb la roca) i al seu cap de munt trobarem un arbre petit on poder llaçar una baga. Pujarem, ara per roca compacta, on podrem posar un friend en una fissura horitzontal i tot seguit pugem amb tendència a la dreta fins prop del cim on trobarem una reunió que farem servir també per el ràpel.

Ens reunim totes dues cordades en el cim de la roca i podem gaudir, quan els núvols ens ho permeten, del dilatat paisatge que tenim al nostre voltant. Per baixar farem un ràpel d'uns 50 metres des de la mateixa reunió tot baixant per lo que es la via normal fins el coll del Bisbe, el Lloro i la Monja.
Fa bastants anys que no pujava per aquesta via i realment no es molt difícil però te un bon ambient, les assegurances justes i uns passos que te'ls has de mirar. De baixada farem un recorregut diferent i baixarem per la canal de Lloro més directe fins el refugi i desprès a celebrar l'escalada a l'Hotel del Bruc a fer un mos i criticant a la gent tant mudada d'un casament i tot plegat, amb una companyia fantàstica.

Cordades compostes per:
Joaquim Llòria i Vicenç Llòria
Josep Mª Xandri, Vicenç Nin i Joan Prunera

En Vicenç al primer llarg
En Joaquim començant el primer llarg
Començant el segon llarg
Arribant al flanqueig del segon llarg
El companys a la primera reunió
Els companys al darrere nostre
Sortint de la segona reunió
Assegurant els darrers passos de la via
La cordada dels germans Llòria

Foto del cim
Silenci i solitud al cim del Bisbe
La roca de la Monja i els núvols amenaçants

9 comentaris:

  1. Bonica via...la tinc pendent....Felicitats!

    ResponElimina
  2. Òndia! Aquesta via la volem fer un dia d'aquests amb la Montse! Ella vol fer totes les vies blaves...
    Fotos maques i bon ambient. I una ressenya amb les matisacions i pulcritud a les que ens tens acostumats (ja mal acostumats!). Gràcies.
    I, oh sorpresa! Hi surt en Vicenç Llòria, que no ens veiem des que ell tenia pèl a la closca!
    M'alegra veure que segueix practicant el noble art de la grimpada, i en cordada de germans, que no es veu massa...
    Ja ens trobarem algun dia, Vicenç!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es "guapa" la via pero a la Montse aquesta via crec que encara no la tindries que deixar fer de primera, es una mica exposada.
      Salut i tàpia, als dos, Montse i Jordi

      Elimina
  3. Fresqueta en devia fer. Enhorabona

    ResponElimina
    Respostes
    1. Deunidó la fresqueta que feia, Mingo, però com som uns "ganes" no vem poder estar-nos d'escalar!!!

      Elimina
  4. Em llevo al matí i està plovent a Sant Boi.

    Em passa a recollir el meu germà Vicens Llòria amb en Joan Prunera i en Vicenç Nin. Sembla que ha parat de ploure.

    Tota la part alta de Montserrat ben tapada de núvols.

    No hagués donat un duru pel dia que feia però després de la patejada que vàrem fer, vàrem tenir la recompensa d'una via amb una roca humida però no mullada.
    Vam gaudir molt de la via, l'ambient i la companyia.

    Quimet

    ResponElimina
  5. Ei el Vicenç ja torna a escalar amb el seu nou estatus...Records

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostia! Aquesta me l'apunto. Es veu guapa a collons. Provare d'ensarronar al Mingo. Una abraçada

      Elimina
    2. Es sezilla pero amb ambient i un pel exposada però pots anan posant cosetes, es disfrutona.
      Salut i tàpia, company

      Elimina

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.