El Moro, Montcau o Roca de Migdia de Montserrat 1.204 metres

De ben petit els meus pares ens portaven sovint, a mi i al meu germà a Montserrat i recordo molt be aquells viatges amb autocar fins el Monestir, amb aquells boscos i la carretera amb infinitat de corbes. Aquella plaça plena de gent i endinsant-nos a la basílica tot fent cua pujant per aquella escala i besar els peus a la Verge Bruna. Després, cantant el Virolai, tot envoltat d'una admòsfera mística on, val a dir, que jo no entenia res de que anava tot allò. Però, després venia el millor, fer cua per pujar a un autobús ple de gent fins l'estació inferior de l'Aeri de Montserrat. En el viatge, recordo anar assegut damunt de la tapa que cobria el motor de l'autobus, al costat del conductor i veien com cambiava de marxa amb aquella palanca tant llarga. Un cop a l'estació, mirava bocabadat com s'acostave la cistella del telefèric i poc a poc anàvem pujant una a una tota la gent que allí érem. En el recorregut, gaire be al final, veia com la cistella anava acostant-se cada cop més a la paret i a sota de tot, com formigues, la gent. Un cop a dalt, la meva mare, ens tapava amb la bufanda i la caputxa i sortíem a l'exterior. Recordo, el sol, el vent i una sensació estranya a la panxa mirant des de les reixes de la barana per on habiem pujat i una cosa que en va impactar va ser veure una muntanya alta, altíssima per els meus ulls ignorants, de forma cònica davant meu. A les hores no sabia de quina roca es tractava, tenia 6 o 7 anys i no sabia res de Montserrat però interiorment, sense saber-ho de veritat, el meu destí seria pujar per aquestes roques. Aquesta roca que en va impactar es el Moro, cim de Montserrat que mai havia pujat fins ara. Recordo dir-li al meu pare, des de el mirador, tot mirant la roca: papa podem pujar a dalt d'aquella muntanya? Ja os podeu imaginar el que va dir mon pare... Fa molts anys que escalo per Montserrat, però des de les hores, no havia pensat mai pujar al cim de la Roca del Moro i aquest cop intentaré fer realitat aquell petit somni oblidat que vaig tenir un dia.

Dins la cabina del telefèric i a la plaça del Monestir amb el meu germà

Intentant pujar per la roca i l'antic restaurant de Sant Joan

La paret i l'aeri 

Sant Jeroni i la edificació que havia al cim

L'antic restaurant, Sant Jeroni i la roca del Moro

Surto de Santa Cecília i em fa mandra pujar per la canal de Sant Jeroni i decideixo pujar per la Canal del Llum fins el Portell de Migdia i seguir després fins el Camell de Sant Jeroni. Un cop al camí, tot es molt emboirat, fa vent i fred i veig a llevant la silueta de la roca que vull pujar. Baixo fins l'ermita de Sant Jeroni i m'endinso pel bosc fins que arribo al mirador, on son les antenes i l'heliport i davant meu tinc la roca esperant que la pugi. Tinc dos opcions, la de la cara nord amb uns vint metres d'escalada aparentment de III i la cara sud d'una seixantena de metres. Més llarga però més fàcil. Fa molt de vent i la roca es prou gelada i a més vaig sol. Anirem a provar sort a la cara sud, dons sembla que estaré més arrasserat del vent. Porto un cordino de set milimetres de 30 metres de llargada, l'arnes, casc, un parell de cordinos i dos mosquetons, suficient pel que vaig a fer. Em lligo la corda en doble i començo a grimpar per la immensa rampa de la cara sud. Fàcilment arribo a la part més dreta on hi ha una cadena. Sense agafar-me a la cadena continuo pujant tot arrossegant la corda fins el cim. Ja soc al cap de munt de la roca que vaig somiar un cop que volia pujar. a deixat de ser un somni gaire be oblidat, a ser una realitat. Encara que es una escalada molt fàcil m'he trobat molt be i assegut una estona al cim, esgarrifant-me de fred, he mirant les antenes del mirador on era l'estació superior de l'aeri amb nostàlgia imaginant-me a mi mateix amb els meus pares i el meu germà baixant de la cistella de l'aeri.

Per baixar, he observat que amb la corda de trenta metes que porto, gaire be arribaré a terra fent un ràpel per la cara Nord-est, tant sols m'han faltat uns tres metres per arribar a terra que amb facilitat, he desgrimpat. Ara per no tornar a Santa Cecília pel mateix lloc baixo per la canal de Sant Jeroni i en tres quarts d'hora ja soc un altre cop al cotxe. Carai quin rotllo us he fotut!!!

A l'esquerra l'aresta per on pujaré

El cim de la Roca del Moro i el mirador amb les antenes

L'heliport als peus de la roca 

A sota  el Monestir de Sant Benet i mes a vall el poble de Monistrol

La cara NE per on he baixat en ràpel

Baixant per la canal de Sant Jeroni, una cabra enfilada a les parets

Xemeneia NUBIOLA-TORRAS a la paret NO de la Miranda de Sant Jeroni (Montserrat)

6 de juliol de 2013

Fa uns quants anys, tants com onze, vaig fer per primer cop la Xemeneia TORRAS-NUBIOLA a la Paret de Sant Jeroni i en la aproximació em vaig fixar amb la seva xemeneia veïna, la NUBIOLA-TORRAS. Es podia veure, i de fet semblava que era més difícil, que la que anàvem a fer i vaig pensar que ja aniria un altre dia. Veien una última "piulada" al blog dels escalatroncs d'aquesta via em va picar la curiositat d'acostar-me i pel fet de tenir informació de primera mà. Anirem com de costum en Joaquim i jo i a ultima hora s'apunta en Joan Pera que ell tampoc la ha fet mai. Fa molta calor i anar en aquesta banda de la muntanya es una bona opció per que no ens doni de ple el sol.
Per arribar, ens dirigim a Sant Cecília i prenem el camí de l'Arrel fins el desviament on remuntarem amb forta pujada el camí de la Font del Llum fins arribar al Coll de Mig Dia. D'aquest punt davallem vers el S fins trobar, a la nostra esquerra, les marques grogues que porten al Cim de Sant Jeroni. continuem amunt per les marques grogues i en un punt on travessem una torrentera i uns cent metres abans d'arribar a la Pilota, remuntem penosament aquesta canal fins en punt on trobem una corda fixe, Pugem fins el final de l'esperò on trobem la feixa de la base de la Paret NO de Sant Jeroni. Amb cura seguim la feixa i en poc menys de deu minuts arribem a peu de la xemeneia. L'aproximació es dura, però he preferit anar pel Coll de Migdia que pel camí de Sant Jeroni, dons amb la "calitja" que cau i el sol que fa no es gaire recomanable.

1er llarg: III i IV-, un doble burí, una soca molt gran seca, una savina i un pont de roca en uns 30 metes
Començem amb facilitat, fins que la xemeneia es posa vertical i anem progressant amb tècnica d'oposició prou còmode. A la poca estona, trobarem una doble expansió de burins. Seguim amb "remonage" fins que una gran soca seca ens barra el pas. Llaçem una baga i la superem. Ara l'escalada es més fàcil i podem llaçar una savina. Continuem i la la xemeneia es fa més estreta i en veiem obligants a encastar-nos. Estem totalment dins una cova. La roca es bruta i relliscosa per una mena de pols que hi ha i dos o tres metes abans d'arribar a la reunió trobem un pont de roca. La reunió es en un còdol, mes o menys gran que hi ha al terra i còmodament muntem la reunió de quatre burins.

2on llarg: IV i IV+, tres burins, dos ponts de roca i un clau en uns 30 metres
Sortim de la reunió en "remonage"a cercar la llum a la nostra esquerra, pujant en diagonal fins arribar al primer burí. Seguim amb la mateixa tècnica ara a munt. Anirem trobant punts d'assegurança fins que el sostre de la llastra en barra el pas. Aprofitant una cornissa molt bona que tenim als peus, ens dirigim cara a la"timba" per superar el sostre. Aquí trobem un pitó molt rovellat que ens assegura el pas. Seguim aprofitant uns còdols fantàstics que trobem a la paret i amb tècnica d'oposició guanyem el final de la llastra on muntem la reunió molt còmoda.

3er llarg IV+, III i II neta en 20 metes
Aquest llarg es curt però depenent per on l'ataquem serà molt fàcil o prou difícil. Sortim pel mig de la reunió amb passos fins al principi i després es van suavitzant fins que gairebé caminem i en un petit ressalt trobem la reunió. Si ho volem ,és fàcil podem sortir per la nostre dreta, per una cornissa i anant a cercar el punt més feble i inclinat de la paret. Amb dues maneres no trobarem cap expansió fins la reunió. D'aquí anem grimpant amb molta facilitat fins les pilones que hi han al cim de la Miranda de Sant Jeroni, punt culminant alt de tot el macís de la Muntanya de Montserrat.

Xemeneia més difícil que la seva veïna, encara que més curta, però amb l'al·licient que es una més difícil i te un segon llarg amb molt d'ambient. Per baixar, dons hem deixat les motxilles a peu de xemeneia, baixarem per la canal més propera que tenim baixant del cim fins que trobem un arbre amb un parell de bagues i un maillon. Primer farem un ràpel d'uns 40 metres fins una instal.lació de tres espits i desprès un altre ràpel de 40 metres més fins el peu de la feixa. anirem a buscar les motxilles i reprendrem el camí de tornada a Santa Cecília.

Be, una via nova de les clàssiques per la "cole" que em quedava per fer. Anem baixant tots tres explicant "batalletes" d'altres èpoques, així la baixada no es fa tan dura i a remullar-ho amb unes birres al Bar La Roca de Monistrol.

Escalada realitzada per:
Joan Pera, Joaquim Llòria i Joan Prunera

Començant el primer llarg de la xemeneia

En Joan Pera fent "remonage"

Començant el segon llarg i dirigint-nos a la llum

Ratpenat despertant-se de la hibernació?

L'últim llarg

El cim de la Miranda de Sant Jeroni

via PER AMOR A L'ART a l'Albarda Castellana

25 de maig de 2013

Semblarà estrany però el cim de l'Albarda Castellana a Montserrat, no l'havia pujat mai. Sempre en vaig fixar més am la seva veïna, el Puntal. Es el sostre comarcal del Baix Llobregat amb una alçada de 1,167 metres sobre el nivell del mar es un mirador esplèndid de la muntanya. Farà tres setmanes baixant de l'Agulla Inclinada em vaig fixar que havien uns escaladors en una aresta d'aquesta roca i remenant per Internet, vaig trobar una ressenya dels germans Masó. Així que aquest dissabte ens acostem en Joaquim i jo. Mirant la ressenya original el camí per arribar a peu de via es senzill... res més lluny de la realitat. A hores d'ara, encara no tinc clar com hem arribat. Prendrem el camí de Sant Jeroni fins el punt on tenim una indicació a l'esquera, que ens mena al coll de l'Albarda. Seguirem canal a vall fins que arribem a l'alçada del Camell de Sant Jeroni i en aquest punt que no hi ha cap marca ni camí tindrem que veler-nos del "rar instint de l'home blanc" per baixar i pujar, flanquejar i ensumar per trobar el peu de via. No hi ha cap camí marcat, al menys que nosaltres trobesim... Ben esgarrinxats i plens de branques seques per dins el nostres malmesos cossos, trobem la "feltxeta" marcada a la roca on comença la via. El germans Masó diuen que es l'aresta Brucs de l'Albarda però ben mirat, està més encarada al poble de Collbató que al Bruc, es percepció meva. Via només per a col.leccionistes degut a la aproximació i el recorregut en si mateix però d'una tranquilitat i solitud perfecta, això si, arribar al cim de l'Albarda ja no serà tant solitari, Els turistes agosarats ens miraran bocabadats al veurens arribar al cim. Tot un espectacle.

1r llarg. III, II, i IV, dos espits en 55 metres
Típica rampa montserratina on superarem dos petits ressalts i on només trobarem dos expansions. Podrem posar algun merlet però el llarg no te més secrets. La reunió la farem en una alzina als peus del mur del segon llarg.

2n llarg. A0e/V+ V, IV+ IV i III, vuit expansions entre parabolts de 8mm i espits en 30 metres
Sortirem de la reunió i ens tindrem que enfilar a la part més feble de l'alzina. Penso que pel pas de les cordades, al final, es trencarà. Fent passos acrobàtics per no trencar l'alzina arribarem al primer parabolt de 8 mm. Jo he fet els passos en lliure i l'he graduat de V+ però no son obligats. Seguirem recte a munt amb molt bona roca fins que perdem dificultat i arribem a una bona i còmoda reunió. Aquí trobarem el "típic pot de registre" que fan servir els germans Masó per deixar les nostres firmes. Curiós. Es el llarg més bonic de la via.

3r llarg. III, II, V, IV i III, tres espits ens uns 50 metres
Sortim de la reunió amb facilitat per un esperó tombat que poc a poc es va fent molt fàcil fins que un ressalt vertical es barra el pas. Es un pas de bloc amb mol bon cantell i un cop superat anirem lleugerament a l'esquerra per situar-nos al vell mig de l'aresta. Trobarem un altre espit i de mica en mica arribarem al final de la via i a terra trobarem un espit i un parabolt.

Per arribar al cim seguirem caminant per l'ample llom de l'Albarda fins uns petits ressalts de roca compacta que no arriben al III grau i ja serem al cim. Com ja dic, via per col.leccionistes on tindrem tranquilitat assegurada i vistes esplèndides de la Muntanya de Montserrat. n altre via nova per la "cole"

Escalada realitzada per: Joaquim Lloria i Joan Prunera

Començant el primer llarg

En Joaquim al segon llarg

Arribant a la segona reunió

Part final del tercer llarg

El cim de l'Albarda Castellana

A ponent les vistes del Montgrós...

...i a llevant, Patriarques, Roca de les Onze i el Cavall Bernat

El curiós pot de registre.

Vull donar el meu humil condol a la família, els amics i tota la gent que varen tenir la sort de conèixer en aquest gran alpinista i amant de la muntanya que era en Juanjo Garra. Que el seu cos i la seva ànima estiguin per sempre més, entre el cel i la terra, el millor lloc que desitjaria per morir.

Agulla Inclinada - Aresta Brucs

Dimecres 1 de maig de 2013

Aquesta agulla la conec des de que vaig començar a escalar, cap enllà el segle passat, i sempre la he tingut arraconada i eclipsada per la seva grandiosa veïna, la enorme roca del Puntal de l'Albarda. Arraconada, dic, perquè la considerava una via molt fàcil i gens mereixedora d'acostar-me. Que equivocat estava!
Ascendida per primer cop l'any 1944 per Panyella i Peire, li van posar el nom de "Aguja sin Nombre", però el nom que des de fa molts anys se la coneix es per Agulla Inclinada. Com ja dic, eclipsada per el Puntal, es una típica Aresta Brucs que no ens deixarà indiferents. La seva escalada de dificultat moderada i cert ambient, amb un primer llarg digne de les millors arestes Brucs i un tercer llarg amb roca a controlar ens farà gaudir d'una bona via clàssica.

Per arribar a la esmentada agulla prendrem el camí de Sant Jeroni sortint des de l'estació superior del funicular de Sant Joan. Fixant-nos be, pel camí i a l'alçada del Cap de Mort, a la nostra esquerra passarem el Cigronet, roca altívola  i capritxosa i tot seguit un trencall a la nostre esquerra ens farà davallar per camí poc marcat fins la base de les vies Mas-Guasch i Aresta Ribes del Puntal. Seguirem baixant sense perdre de vista la paret i de seguit arribarem a peu de l'Aresta Brucs de l'Agulla Inclinada.

1r llarg: IV i IV+ cinc assegurances, espits, burins vells i dos parabolts en 40 metres
Començament ajagut però que ràpidament es redreça pujarem amb bona presa petita i cantelluda fins una mena de cornisa petita amb grans còdols. Aquí es possible emplaçar friends mitjants i tascons. Seguirem vertical fins que mica en mica perdem verticalitat i dificultat fins entrar en la reunió en un rellig força còmode.

2n llarg: IV dos parabolts i un espit vell en uns 25 metres
Sortim de la reunió per la nostra dreta on hi ha un còdol enorme. Seguim per l'aresta amb escalada plaent fins que es torna a redreçar. Abans d'entrar a la reunió, a la nostra esquerra hi ha un espit vell una mica separat de la lògica de la via. Antigament no es feia reunió en aquest punt, si no una mica més a munt a l'esquerra en un arbre gruixut de la via Millet.

3r llarg: IV neta d'assegurances
Sortim per l'esquerra de la reunió amb passos fins, en direcció a una gran llastra amenaçadora que tenim a sobre nostre. Aquí podem emplaçar un bon friend. Continuem amb tendència a l'esquerra amb roca a controlar fins una canal-fissura herbada amb sabines on podrem llaçar cordinos. Arribant al cim, trobem un parabolt lligat amb una corda al ràpel del cim, per cert, prou malmès pel pas del temps on nosaltres el reforcem amb un cordino nou.

Per baixar, podem optar per diverses maneres. Nosaltres hem fet la clàssica. Baixem fins el collet del Puntal i l'agulla de vint metres i compte que les cordes queden molt separades del collet i tenim feina feixuga per arribar a la instal.lació. Després, de dos parabolts amb anella, 15 metres fins el terra. L'altre seria, de l'últim parabolt de la via, que es lligat al ràpel del cim, fer un ràpel de 40 metres per la via Millet o rapelar tota la via, deixant bagues i maillons. Per retornar al camí davallarem canal a vall, orientant-nos prou, fins el peu de via i d'aquí a munt fins el camí de Sant Jeroni.

Escalada prou bonica a una agulla, també prou oblidada, que m'ha sorprès gratament i us la recomano de totes, totes.

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera.

El primer llarg

En Joaquim arribant a la primera reunió

Començant el segon llarg

En Joaquim apropant-se a la segona reunió

A mig segon llarg

La llastra del tercer llarg

El cim de l'Agulla Inclinada

VIA EL CAÇADOR DE BALENES al Camell de Sant Jeroni

17.03.2012

Fa temps, que en Joaquim i jo, tenim ganes d'anar a fer aquesta via donç està ben asseguradeta i té l'al·licient que està en una roca que ni ell ni jo hem pujat mai. Està força lluny, gairebé, arribant al cim de Sant Jeroni i decidim prendre el camí clàssic per pujar al punt culminant de la muntanya. També s'afegeix en Joan Baraldés que ell ja la ha fet. L'aproximació des de Sant Joan es molt planera i còmoda. Arribats al punt on indica el desviament per anar al camí dels Francesos, prenem aquest trencall, primer per pujada fins una mena de coll i després baixem vers el sud i en poca estona arribem al Camell, en plena aresta sud. Com en Joan Baraldés ja l'ha fet es demana el segon llarg, que de fet es el mes potent.

1er llarg III i IV quatre parabolts i 30 metres
Surt en Joaquim i el llarg no te gaire complicació. Una rampa immensa i uns deu metres abans d'arribar a la gran bauma es posa una mica dret però res de l'altre món.

2on llarg A1e V, V+, V i IV+  deu parabolts i uns 25 metres
Ara li toca a en Joan B. El llarg es difícil i prou mantingut en lliure. El començament el fem tots en A1e un xic desplomat en un principi i el segurus no massa junts. El que es difícil, son els trams de lliure del mig que li marquen V+ i ja arribant a la reunió es més fàcil.

3er llarg IV+ i III dos parabolts i uns 30 metres
Aquest es l'ultim llarg i em toca a mi. Com el primer, no te gaire història, una sortida de reunió un pel aerea i fina on xapes un parell de seguros. Després pel llom de l'aresta fins l'avantcim del Camell on tindrem que saltar per passar a l'agulla culminant i abans d'accedir al cim farem reunió una mica precària donç es antiga i està feta "misto"... i també es per on baixarem!

Quan estem tots a la reunió un a un pugem al cim de la roca on gaudim d'una vista espectacular del Coll i la canal de Migdia, del Montgros i les Talaies, Vertaderament la vista es espectacular! Ara toca baixar pel rappel, que degut al seu estat, no es fa massa el pes i abandonem un parell de bagues per reforçar-lo. Cinquanta meters a baix i ja estem a peu de via. Recollim les motxilles i repelem el camí de tornada al Monestir.

La via no es gran cosa, un primer i tercer llargs molt fàcils i un segon molt difícil ens portaran al cim d'aquesta mítica roca montserratina... i un altre per la "cole"

Escalada realitzada per: Joan Baraldes, Joaquim Llòria i Joan Prunera

En Joaquim en el primer llarg

En Joan Baraldés treballant-se el segon llarg

Jo, el mateix, anant fet en l'artificial...

El Joaquim en el lliure del segon llarg

Foto del cim

El Coll de Migdia amb les Talaies al mig

El rapel desde el cim

Via L'ESQUENA DEL DIABLE al Serrat de le Onze

22 d'agost de 2010

Desprès de quatre mesos d'inactivitat per culpa d'un accident de moto, on en van trencar la clavícula i infinitat de ferides per tot el cos i passar-ho molt malament, quasi postrat tot el dia al llit... a la fi, em porten a escalar. No estic recuperat del tot, dons l'os, em fa bastant mal al tibar i la mobilitat de l'espatlla, encara que va millorant, no la tinc be del tot, però ja no podia més i en Joaquim i jo decidim fer una via, que al menys no toqui el sol, sigui llarga i de dificultat fàcil. Difícil de trobar? si, però la vàrem trobar.

L'aproximació la fem al contrari de la ressenya, dons amb aquesta humitat i la calor, no es gaire engrescador pujar per la canal dels Avellaners. Pujarem pel funicular de Sant Joan per agafar el camí nou de Sant Jeroni fins trobar a la vista el Cap de Mort. No coneixem el camí però amb "el raro instinto del hombre blanco" enfilem canal amunt fins el coll de Patriarques i la Roca de les Onze. Amb deu minut arribem al esmentat coll i llavors davallem per la canal dels Avellaner fins arribar a peu de via.
Be, en torno a retrobar davant d'un peu de via després de tant de temps i sembla que tingui "papallones a l'estòmag". No se com em trobaré, la clavícula em fa mal depenent de l'esforç... però poden mes les ganes (o la inconsciencia) que el mal. Li dic al Joaquim que probare jo la primera, a veure com va la cosa.

1er llarg 55 metes IV  5 parabolts
Es una rampa immensa on has de navegar buscant les assegurances dons hi han 5 en 55 metres. Mes o menys un parabolt... cada 10 metres. Pujo prou be procurant fer el mínim esforç i em vaig trobant segur. Tot i que la dificultat no passa de IV, t'ho has de mirar una miqueta. Quan porto uns 30 metres, noto el cansament (el llarg, es molt llarg!!) i ara el sol em dona de ple. Son quarts d'una. Arribo a la R1 una mica tocat però, amb un somriure d'orella a orella. Tenia ganes de tornar a tocar roca.

2on llarg 45 mts IV+  7 parabolts
Aquesta es mes difícil cap al final del llarg i se la farà en Joaquim. Puja sense cap problema fins a la R2 després d'una petita "ensigalada" en no trobar la reunió però que la solventa de seguit. Surto de la R1 i quan arribo al tram de IV+ em trobo be de físic i no em costa gaire fer els passos. Ara es mes vertical i t'ho has de mirar millor, però amb la corda per dalt, cap problema. Arribo a la reunió i la vista que tinc de la paret dels Patriarques es espectacular.

3er llarg 45 mts.  III  3 parabolts
Traget d'aigua i cap a munt que aquest llarg es molt fàcil. La dificultat es trobar els tres únics parabolts que hi han. Arribo a la R3 en un còmode replà i ja veig l'ultim llarg. Bufa el vent i el sol ja no crema tant com al principi.

4t llarg 50 mts.  II i IV  4 parabolts
Surt en Joaquim i en un moment ja hi es a la reunió final. Surto jo i començo a trobar-me cansat però vaig pujant prou be. Ja arribant al final em trobo cansat de debò. Han sigut molts dies d'inactivitat i patiment i això s'ha de notar però a la fi he conseguit fer una escaladeta després de tant de temps.

La via està be per iniciar-se en escalada llarga però per el primer llarg, al meu parer, has de ser una mica coneixedor de Montserrat i tindre aquell instint que tenim els que en agrada aquesta roca, donç el seguros allunyen bastant, encara que sigui fàcil, que com caiguis... t'encens com un llumí... La tornada la fem pel mateix lloc però pel calmi vell de Sant Jeroni, passant per la Panxa i les escales de Sant Benet fins el Monestir. Pel camí, que son les tres de la tarde està ple de turistes i ampolles, clinex i merda variada que van deixant per les escales, (sempre he tingut curiositat i de fet quan tingui l'ocasió, ho preguntaré al turistes) Perquè pujant una ampolla de "coca cola" de 1,5 l. plena i no son capaços de baixar-la buida, que l'han de llençar a terra? Ostias!!! En fi "idiosincracias de la raza humanoide"
L'escalada m'ha deixat tocat, però "que me quiten lo bailao" que mica en mica espero tornar a sortir habitualment... que estic molt cremat!

El Joaquim al primer llarg

L'últim llarg de la via

El tercer llarg

La foto del cim