dimarts, 9 de febrer del 2010

Via FRANCESC SUÑOL. Malanyeu


Diumenge 7 de febrer de 2010

La via Francesc Suñol es la clàssica de Malanyeu. Equipada amb generositat, va buscant entre els arbustos les plaques més adients per escalar la paret. La roca típica de la zona ens mostrarà una escalada per plaques plenes de forats i bona verticalitat, encara que amb poc ambient. Tres llargs de corda d'una dificultat semblant que no pasa de V a escepció d'un parell de passos de 6a no obligats.

La via comença per sota i a l'esquerra de la part alta de la vistosa piramide de roca que te aquesta cinglera. Hi ha picat a la roca les inicials FS. Per no equivocar-nos de via, diré que és equipada amb espits doncs al voltant hi ha més vies però equipades amb parabolts. La via te les eunios preparades per rapelar

1r llarg: IV, IV+ i V i 9 espits en uns 30 metres
Començem pujant per la placa on els espits en van indicant el cxamí a seguir. La dificultat es molt omegènea però es va fent un xic més difícil a mida que anem pujant. La reunió original és molt pentjad i és millor fer-la entrant per l'esquerra i en una bona cornisa aprofitant una reunió amb parabolts.

2n llarg: V i IV+ i 9 espits en uns 30 metres
Començem amb un llarg flanqueig ascendent per tot seguir en vertical i arriba auna cornissa. Seguim per un altre placa i arribem a la reunió.

3r llarg: IV, V, A0 (dos passos), V i IV+ i 9 espits en uns 25 metres
Sortim per l'esquerra per una placa inclinada fins a ariibar a un ressalt. És el pas més difícil de la via però que amb un paell de passos en A0 podrem sortir en lliure díficil. Fem un petit flanqueix a la dreta i entrem en una cornissa als peus d'una placa. Enfilem amunt per roca compacta fins arribar a la reunió a l'esqierra del final de la via.

El descens el podrem fer er la mateixa via amb tres ràpels o caminant resseguint tota la cresta cimera.

Escalada realitzada per: Joaquim Llória i Joan Prunera

El primer llarg
El Joaquim al primer llarg
Començant el segon llarg
Fianal de la via

dimarts, 12 de gener del 2010

Via SAME a la Falconera de Garraf

Diumenge 10 de gener de 2010

En un principi el Joaquim i jo teniem la idea d’anar al Pic del Martell però el dissapte remenant velles ressenyes del “quaternari” em va vindre a la memòria una via a la Falconer de Garraf, la via SAME. El primer cop que la vaig fer (amb “rotxetons i cletes”) va ser l’any 80, estan jo a la “mili” i  l’ultim cop va ser farà ara uns deu anys. Al Joaquim li sembla be, dons no ha escalat mai tan a prop del mar. sera una bona experiencia.

Be, després d’esmorzar ens dirigim a la paret. La via es tot un llarg flanqueix ascendent fins mes o mens la mitad de la paret i llavors amb els tres últims llarg puja vertical. La dificultat no es res de l’altre món, però te una placa de V, només assegurada per un buril rovellat, i tan vell com jo, però te molt d'ambien escalant sobre el mar.

Amb cinc minuts, del parquing on deixem el cotxe, arribem a peu de via. Fa molt bon dia, encara que fret, però recordo que aquí amb el sol que es reflexa en el mar, sempre passes calor. La via està, ara amb les dos primeres reunions, amb químics, peró tota la resta igual que abans, ara, aixó si, es poden possar “catxarros” i ponts de pedra per tot arreu.

Començo jo i ens anem turnant els llargs, que no tenen molta dificultat, només que has de mirar una mica la roca que en alguns llocs no es massa bona i també tenir una mica d’intuició per veure per on anar. Jo m’enrecordo una mica de la via, però per si de cas, portem la resenya antiga que tinc dibuixada fa trenta anys.

El que mes em preocupa es el llarg de V,  penso que igual emb serà més difícil de fer… Li dic al Joaquim que si no el podem fer no podem abandonar rapelant, sinó desfent tots els llargs de flanqueix a l’inversa i la veritat, no es gens temptador.

Arribem a la placa de V. Es una placa vertical amb un diedre a la dreta discontinu. Començo per la dreta de la placa posant un friend del 2 al diedre. Supero el desplomet i ja estic de plé a la placa. Veig un forat-fissura on m’entra un altre friend del 3 que em queda perfecte i ja veig a uns tres metres a munt el buril vell que fa por només mirar-lo. Quan arribo al buril, al costat hi un petit pont de pedra que l’aprofito per reforçar el buril. Ara fair un petit pas de flanc a l’esquerra per seguir per la placa, ara molt rugosa i adherent, fins un pitó, vell com el buril. Només em queda superar un petit diedre i ja hi soc a la reunió. Val dir que a la R només hi ha un buril, també vell i la reforço amb dos friends i un tascó.
Ara puja Joaquim, que li costa una mica el pas d’entrada a la placa, i amb uns quants “tira i arronça” arriba a la reunió.

Ja només ens queden dos llargs de corda, en que el penultim té un pas molt maco de diedre i placa. Aquest el fa el Joaquim.

L’ultim llarg es una variant (crec) de la sortida original el que passa es que ara està tota la part superior plè de matolls . Es una placa fissurada molt adherent, la llàstima, com us dic, es la cantitat de matolls que hi ha.

Be, hem trigat unes, mes o menys, 4 hores, (recordo que aquesta via la feiem en un hora i mitja) i hara ens toca baixar per tota la carena fins al cotxe. Es una via per “dinosaures” com nosaltres, molt maca per les vistes del mar i per l’ambient que te.

Comentçant el primer llarg
La primera reunió
La placa de V
El Joaquim comentçant la placa de V
Arribant a la reunió 
Foto de final de via

dilluns, 4 de gener del 2010

Via SOMNI DE PRIMAVERA. Totxos Cam Nou Barris. Els Graus

3 de gener de 2010
Quendem per anar a escalar el diumenge en Joan Marc, l'August i jo. La idea era fer la normal de la Momieta, però ja arribant a Olesa veiem que la "Montse" esta tota enboirada. Joan, aixó està molt tapat i farà molt de fret, emb diu en Joan Marc. Saps que, esmorzem a Monistrol i ja veurem, li dic. L'Augusts ens espera en un bar a Monistrol amb tot una biblioteca de ressenyes de Montserrat, se li ha ficat a l'olla fer artificial... renega en Joan Marc, però aixó ja ho farem a l'estiu!. Esmorzem tot mirant ressenyes i al sortir el temps continua igual. Arribem al Monestir i pinta malament la cosa. En Joan Marc proposa anar a Collbató que estarem per sota els núvols i coneix un lloc on hi han moltes vies d'esportiva i unes vies als totxos Cam Nou Barris amb vàries tirades. No coneixem cap dels tres les vies pero anem a l'aventura, a veure que surt.

Arribem a peu de via i jo li dic que ja conec la via (peró no la he fet) i que em sembla recordar que te un 6a. No crec que sigui obligat, diu en Joan Marc. Total que ens fiquem.

El primer llarg es una rampa amb uns ressalts i es veuen tres parabolts. Joan Marc amb un riure d'orella a orella diu: "esta pa mi" Es un llarg de IV senzill amb un resalt final prou maco i uns 25 metres de largada.

El segon llarg m'el faig jo i seguex amb la mateixa dificultat, res d'especial. IV i 25 metres

El tercer ja cambia la cosa. Es veu molt vertical i llis. Portem estreps i una antena amb fifi i si no pasem en lliure farem trampa. Decideixo ficar-me jo i ja d'entrada veig que el 6a no el faré,  però sembla que els tres primers seguros estan a prop. Faig tres Ao i  arribo prou be, però el quart parabolt està més lluny i no arribo. Es hora de sortir ja en lliure. M'ho miro i li veig la punta. Només es qüetió de decidir-me. Tiro cap a munt fent un pas de flanc i em surt be el pas Al cap de dos metres arribo a l'altre bolt. Es vertical però la roca bonísima. A partir d'aquí es anar fent, La roca es fantàstica, vertical i canto petit però molt bó. Arribo a la reunió flipa't de haber pogut fer el llarg net a escepció dels primers tres seguros (el 6a i jo de moment no som amics!) 30 metres i A0e, V.

Com baixarem pel mateix lloc, els hi dic que deixin les motxilles a la reunió (que es un replà immens) i pujaran millor. Pujen tots dos a l'hora gaudin del llarg i la roca fins arribar a la reunió.

Per baixar, fem dos rapels i arriban a terra, encara veiem que es d'hora i com portem ressenyes d'uns totxos prop d'aqui (no m'enrecordo com es diuen) ens dirigimn cap a ells i fem dos "vietes" de 15 metres cada una, graduades de V amb una roca, també, exelent.

Ara ja son quarts de quatre i jo particulatment tinc gana. En Joan Marc diu que ara, a Collbató està tot tancat. Els dic que coneixo un lloc a l'estació de l'Aeri, que ens faran un plat per dinar, arribem a l'hora que arribem. Total que arribem al lloc en qüestió i ens posem a taula: patetes fregides, butifarra ous i beicon... buf!!, un plaer de dinar. (repetiran, dons els hi ha agradat el lloc). Be companys, un dia rodó amb bona companyia i fent el que mes ens agrada: escalar, aprofitem-nos que no se quan de temps durarà...




dilluns, 28 de desembre del 2009

Via RETORNO MÁGICO. Pic del Martell

La meva ressenya

Aquest diumenge, com tota la setmana ha fet i encara fa, molt de fret decidim anar al Pic del Martell. En Juan Carlos em propasa anar a fer la Retorno Mágico donç ell no ha escalar mai en aquest lloc i seria una via bastant bona per començar. En fernando que no està acostumat a possar “catxarrets” creu que també li estarà be.

Es una via, que el primer cop que la vaig fer, va ser un octubre de 1988, que junt amb la via Herboristes eren les mes fàcils de la zona. Ara ja no les considero de les mes fàcils… de fet, ara, ja no crec que hi hagin vies fàcils al Pic del Martell!! Re codo que era una via que no habia res, nomes algun clan i burins vells a les reunions.

Com es un dia molt fret i clar ens abriguem força i ja quan arribem prop del peu de via ja notem com el sol escalfa de valent. Ja comenta a molestar tnta roba. Fems sorteig de llarg i decideixo fer jo el primer.

Comenca en una placa fissurada amb un pasa, que antigament el graduava de IV+ pero ara li donaria V-, per seguir per una cornisa fins un diedre on al damunt estave la reunió antiga. Hi ha els burils vells i un parabolt. Continuo ara per un altre diedre fins una cornisa on hi ha una reunió amb parabolts nous i lluents. Com no ho tic molt clar segueixo cap a munt per un altre diedre discontinuo fins arribar a la reunió on jo recordave fer-la els ultims cops, on hi ha una plataforma molt còmode però amb un clau cimentat i tenin-la que reforçar amb un friend i un tascó. El proper cop serà millor fer-la en el parabolts. Fins aquí ens toca el sol i a partir d’ara ja no ens tocarà mes fins arribar al final de la via.

El segon llarg que per mi es el més difícil encara que només es un parell o tres de passos el fara Fernando. Trobem un friend col.locat que no es pot treure i aixó es facilita una mica les coses. A Fernando li costa una mica pero al cap d’uns intents s’en surt. Per cert, darrera nostre emb coincidit amb uns companys, en Joan Marc, l’August Corominas que no ens veiem desde una expedició que vem fer fa deu anys al Perú i l’Eric Promio.

El tercer llarg el fa en Juan Carlos que es bastant fácil a escepció dún pas que hi ha al principi, que depen per on vagis, es més difícil o mes “matojero”. Juan Carlos opta per la segona opció i la resta es anar fent per blocs, placas i diedrets on els ponts de pedra apareixen com per acció divina. Entren tot tipus de cosas a “caldo”.

L’últim llarg, que es molt llarg em toca a mi, on seguéix la mateixa tònica del tercer però una mica més compromés en alguns pasos, on tambe entren “catxarros a caldo”

Ara ja hi som tod a dalt seguit per els companys del darrera i hara ja ens toca el dessitjat sol que ja comencem a tenir una mica de fret.

La tornada, el de sempre, inentar trobar les fites i el cami de baixada tan caòtic que caracteritza aquesta popular escola d’escalada.

Escalada divertida que en temps passtats les recordava més fàcils… però ja se sap, tot canvia al llarg dels anys. Recordo que fa vint anys feiem dos vies com aquesta i tornavem a dinar a casa!!! En fi, la quesito es que ho poguem fer. Ara ens espera uns plats de “callos” al bar la Xufa que em vist a l’esmorzar i no ens podem escapar de la tentació…
EnJuan Carlos al final de l'ultim llarg
Foto amb el companys

dissabte, 12 de desembre del 2009

Via GLÒRIA. Miranda de Can Jorba

12.12.2009
Aquest diumenge no puc anar a escalr perque anem a fer una col.lectiva d'aquestes de caminar i anem a Sant Llorenç de Munt a pastorar una miqueta am les dones i els amics. Així que decidim anar a escalar el dissabte. El divendres el Joaquim em diu que està "fotut" d'un, segons li han dit, "esguince intracostillar, (això vaig entendre) i te que quedar-de "en dique seco" un altre cop... (li està agafan afició a això, el noi!!!

Truco a Lluis Nadal i m'apunto a fer la via Glòria a la Miranda de Can Jorba que també s'apunta la Lourdes. Es una via que ja la havia vis rapelant per la Josep Mª Andrevi i el primer llar em donave una mic de canguel.lo però com anem amb el Lluis... cap problema.

Quedem a les nou al Bar de l'Anna del Bruc i alli ens trobem al Bermu, el Guzman i al Toni Mateo que aniran a fer esportiva.

Ben esmorzats en dirigim cap el peu de via. El primer llar el farà en Lluis (millor, que te un V+, i ell no tindrà cap problema (lal meva esperança es poder fer un llarg de primer...) Entres primer per una placa al costat d'un desplom pronunciat per despres fer un pas de flanc a una fissura amb un pas molt atlètic. El pas em costa bastant i pujo una mica tocat. Tot el que ve despres es dificil, però amb bona presa, plena de cantos. Arribo a la reunio bufant i mirant-me el segon llarg. A sigut un llarg molt maco però molt exigent, per a mi...

El Lluis li agrada fer sempre de primer, però em miro el segon llarg i en fa gràcia fer-lo de primer, ara que vinc calentet del primer llarg, estic animat. El marquen de V i IV+, però nomes hi han tres parabolts i dos claus... Surto de la reunió i ja enganxo un clau, segueixo per una placa amb una mena de fissura a la dreta, on trobo un altre clau, aquest cop d'un material molt extrany i que es mou, i mes amunt poso un friend... però veig a un 3 metres un parabolt lluent!!! Continuo per placa fins arribar a un lloc una mica descompost on ja veig el pas de V amb un parabolt bastan lluny. Arribo al ressalt i a la dreta veig una fissura que entra un tascó "a caldo"" i em dirigeixo al parabolt, pujo una mica mes i ja veg la reunió. Està en un lloc molt incòmode però no està malament.

La Lourdes també està animadeta i decideix fer el tercer llarg. Es bastant semblant al segon pero no tant exigent.

El tercer llarg el farà en Lluis que te un tram final de V+. No cl dir que quan puja sembla que sigui IV grau, tot al contrari de mi que en el V+ en veig obligat a tirar de cintes i fer passos d'A0, (el que no pot fer mes no esta obligat a mes!!!). Pot ser que aquest es el llarg que m'agradat menys, sense menyspreuar al Lluis, es que queda amagat i a sota tens una canal i queda un llarg amb poc ambient, al contrari de tota la via. El llar mes maco, el primer, amb uns pasos maquissims i amb molt bona roca. Ara nomes ens queden per muntar dos rapels de 60 metres i ja hi serem a peu de via.

Be, ja tinc un altra via per la "cole" i em gaudit d'un dia tapadot i al final fresquest, però això si, amb molt bona companyia.




Via ORIGINAL a l'Esperó Sud de la Paret de l'Os

Diumenge 6 de desembre de 2009

Miran el Blog de l'amic Joan Asin vem veure ressenyada la via J. E. Farreny i que em va semblar assequible, tant per la dificultat com per els "segurus" el reequipament. Total que convenço al Joaquim i al Joan Marc i a tots tres ens sembla be d'anar-hi. Esmorçem al poble de Bellcaire d'Urgell

Arribem a Sant Llorenç de Mongai molt d'hora i ja sortint del cotxe veiem els desploms i la vertical paret del mig. No se perquè, però no ens va inspirar confiança tal i com es veia la paret, però ens dirigim a peu de via. Començo jo el primer llarg que marca IV+ on hi han tres parabolts i el demès l'has de col.locat tu. El segon llar comença Joan Marc que es A2e i arriba sense gaires ploblemes a la reunió. Quan comença Joaquim ja veiem que no va molt fi amb els estreps. No se perquè però avui no te el dia. Tal com pinta l'assumte decidim baixar. El problema més gros va ser les acrobàcies que va tenir que fer en Joan Marc per baixar i recuperar el materia Be un dia d'aquests que estiguem mes "inspirats, ja tornarem!

Com es d'hora i en Joan Marc s'està fen el "cigarret" per no tenir que perdre el dia, decidim anar a fer la via Original de l'Esperó Sud que tots tres ja la coneixem i son també 120 mts. La via està totalment assegurada amb reunions amb parabolts i només, si es vol, el tercer i quart llatg el podem protegir amb algun tascó o friend.

1r llarg: IV, IV+ 5 parabolts i uns 35 metres
Primer pujem per una placa de IV fins situar-nos als peus de la xemeneia que està assegurada per dos parabolts. T'empotres una mica i vas reptan per disn la xemeneia fins la sortida on ja veus la còmode reunió

2n llarg: 3 parabolts I i V en uns 25 metres
Sortim de la reunió caminant per una mena de feixa fins situarte a sota d'un esperonet vertical. Es una tirada amb un pas finet on la dificultat estriba en pasar de l'esperó a una placa de la dreta i ja sense dificultat arribal a un altre reunió molt còmoda

3r llarg: V/A0, 5 parabolts i un pitó en uns 30 metres
Pujem primer per l'esperò i després un petit flanquiex fins un situar-nos a sota d'un desplom on hi han un parabolt, un pitó i un altre parabolt. Encares el desplom per la seva esquerra i el superes fent un pas atlètic i sortir per la esquerra. Continues per plaques fins arribar a la reunio al costat d'una espectacular xemenia.

4t llarg: V, IV+, 3 parabolts i un pitó en uns 25 metres
Fem un petit flanqueix a l'esquerra i pijar per placa on hi han dos parabolts. Superada la placa fem un altre flanqueix a la dreta i arribem a un altre placa que la superem i arribem a la reunió.

A la fi, no ha estat tan malamente la sortida, tot i l'abandono de la via J. E. Farreny, però el cas es que ens ho hem passat d'alló mes bé amb un dia assolejat i una mica caluros

Escalada realitzada per: Joan Marc Guiñan, Joaquim Llòria i Joan Prunera
Arriban a la primera reunió
El tercer llarg
El quart llarg
El final de la via amb l'aigua del pantà a sota

dijous, 3 de desembre del 2009

Via CERDÀ-POKORSKI Roca de Sant Salvador. Agulla del Pla del Ocells. via Guzman-Silva



28.11.2009

Via Cerdà-Pokorski a la roca de Sant Salvador
Via Guzman-Silva a l'Agulla del Plà dels Ocells

Surto de casa per anar a buscar la "Vespa"i anar a casa del Joaquim a les 8.30 pues anirem amb el seu cotxe. Arribem a Monistrol on ens espera l'esmorzar a la Fonda Xica i tot seguit arribem al Monestir. Allà trobem al Jordi Brasil, en Javiesca i dos companys mès. Volen anar uns a fer Lo Tio Gos i els altres a equipar la normal de les Magdalenes... crec entendre. Fem petar una mica la xerrada i intercambiem algunes opinions i ens diuen que han reequipat la via Guzman-Silva de l'Agulla del Plà dels Ocells. Si ens dona temps anirem a fer-la.

Pujem cap a Sant Benet que hi han poques escales i ens dirigim a la Roca de Sant Salvador (l'Elefant) Aquesta via puja per la cara nord de la roca, que es la més alta de la Regió de Sant Benet. Jo ja l'he fet, però en Joaquim no i li proposso d'anar a fer-la, dons tinc ganes de repetir-la per inetcambiar el llarg. El problema es que no toca el sol, tot i que el dia es força solejat. Es una via que esta "justeta" d'assegurances però es deixa fer prou be.

Arribem a peu de via i el sol està darrere de la trompa de l'elefant i no es tocarà el sol en tota la escalada, que li farem!
Començarà en joaquim, però no veiem el primer spit i jo no m'enrecordo per on es trove, però hi es, eh... Al final, desprès d'uns metres "a pel" el veiem però està just a sota del Joaquim i ara es tart per recular... Desprès ja veu el proper i ja es calma una mica. Em passat uns moments molt "adrenalínics". 30 metres de IV, IV+

La segona tirada la faig jo i nomès sortir de la reunió poso una baga en una sabina al costat de la reunió i tot just al començar a pujar per la paret col.loco un parell de friends en un llavi, em col.loco a la vertical de la paret i ja veig el seguen spit. Es un llarg de IV, IV+ amb uns "alejillos" considerables fins i tot emb salto un spit, l'últim aban d'entrar a la reunió. La roca està molt freda i bufa un vent emprenyador... passarem molt de fret! 30 metres

Joaquim arriba a la reunió molt tocat per el fret pero l'animo i farà el darrer llarg. Es, per a mi, el mes maco, donç es molt vertical, ben assegurat i la roca fantàstica, tot i que es el mes curt de tots. 20 metres i V-.

Arribem al cim per que ens contamini el Sol amb els seus ratjos benefactor. Fem les fotos de rigor i de poc que el vent no en tira a terra!

Com que es d'hora, com hem dit abans, anirem a l'Agulla del Plà del Ocells. Es una roca que ni el Joaquim ni jo em pujat mai. Esperem que es toqui el sol allà. Arribem a peu de l'agulla i ja veiem que toca el sol però ens em d'espavilar per que el sol ja va de vaixa.

El primer llarg es una rampa de III i d'uns 15 metres. Puja primer en Joaquim.

El segón llarg ja pinta millor. Surt molt vertical amb bona presa pero amb uns passos finets. Els que la van reequipar ens han dit que han cambiat una mica l'itinerari, donçs a saltat una llastra (berruga) i ja no puja per el itinerari origal. Es un llarg d'uns 30 metres que en va sorpendre, donç te passos que t'els has de mirar una mica i la distancia del seguros per a mi es molt correcte.

El tercer llarg el fa en Joaquim. Es un flanqueix d'us 15 metres fins arribar a l'altre extrem de l'agulla a sota mateix del cap. Te un passet finet de IV+.

L'ultim llarg es el mateix de la via normal on hi ha in spit. No es dificil, però la roca es mol discreta. Be ja em fet una agulla nova. Rapelem per la via normal i baixem per una canal bastant malmesa i ja estem un altre cop a peu de via. Ara el Sol ja s'amagat derrere les muntanyes i decidim anar a dinar al Bar Rincon a l'estació de l'Aeri de Monistrol





Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.