 |
| La meva ressenya Aquest diumenge, com tota la setmana ha fet i encara fa, molt de fret decidim anar al Pic del Martell. En Juan Carlos em propasa anar a fer la Retorno Mágico donç ell no ha escalar mai en aquest lloc i seria una via bastant bona per començar. En fernando que no està acostumat a possar “catxarrets” creu que també li estarà be.
Es una via, que el primer cop que la vaig fer, va ser un octubre de 1988, que junt amb la via Herboristes eren les mes fàcils de la zona. Ara ja no les considero de les mes fàcils… de fet, ara, ja no crec que hi hagin vies fàcils al Pic del Martell!! Re codo que era una via que no habia res, nomes algun clan i burins vells a les reunions.
Com es un dia molt fret i clar ens abriguem força i ja quan arribem prop del peu de via ja notem com el sol escalfa de valent. Ja comenta a molestar tnta roba. Fems sorteig de llarg i decideixo fer jo el primer.
Comenca en una placa fissurada amb un pasa, que antigament el graduava de IV+ pero ara li donaria V-, per seguir per una cornisa fins un diedre on al damunt estave la reunió antiga. Hi ha els burils vells i un parabolt. Continuo ara per un altre diedre fins una cornisa on hi ha una reunió amb parabolts nous i lluents. Com no ho tic molt clar segueixo cap a munt per un altre diedre discontinuo fins arribar a la reunió on jo recordave fer-la els ultims cops, on hi ha una plataforma molt còmode però amb un clau cimentat i tenin-la que reforçar amb un friend i un tascó. El proper cop serà millor fer-la en el parabolts. Fins aquí ens toca el sol i a partir d’ara ja no ens tocarà mes fins arribar al final de la via.
El segon llarg que per mi es el més difícil encara que només es un parell o tres de passos el fara Fernando. Trobem un friend col.locat que no es pot treure i aixó es facilita una mica les coses. A Fernando li costa una mica pero al cap d’uns intents s’en surt. Per cert, darrera nostre emb coincidit amb uns companys, en Joan Marc, l’August Corominas que no ens veiem desde una expedició que vem fer fa deu anys al Perú i l’Eric Promio.
El tercer llarg el fa en Juan Carlos que es bastant fácil a escepció dún pas que hi ha al principi, que depen per on vagis, es més difícil o mes “matojero”. Juan Carlos opta per la segona opció i la resta es anar fent per blocs, placas i diedrets on els ponts de pedra apareixen com per acció divina. Entren tot tipus de cosas a “caldo”.
L’últim llarg, que es molt llarg em toca a mi, on seguéix la mateixa tònica del tercer però una mica més compromés en alguns pasos, on tambe entren “catxarros a caldo”
Ara ja hi som tod a dalt seguit per els companys del darrera i hara ja ens toca el dessitjat sol que ja comencem a tenir una mica de fret.
La tornada, el de sempre, inentar trobar les fites i el cami de baixada tan caòtic que caracteritza aquesta popular escola d’escalada.
Escalada divertida que en temps passtats les recordava més fàcils… però ja se sap, tot canvia al llarg dels anys. Recordo que fa vint anys feiem dos vies com aquesta i tornavem a dinar a casa!!! En fi, la quesito es que ho poguem fer. Ara ens espera uns plats de “callos” al bar la Xufa que em vist a l’esmorzar i no ens podem escapar de la tentació…
|
 |
| EnJuan Carlos al final de l'ultim llarg |
 |
| Foto amb el companys |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada