divendres, 14 de febrer del 2014

Via SALVADÓ-ÀLAVA al Setrill i l'Aresta Brucs a la Bitlla

Dimecres 12 de febrer de 2014
La meva ressenya de la Bitlla
La meva ressenya del Setrill
La Bitlla. via Aresta Brucs i el Setrill, via Salvadó-Àlava
Avui sembla que tindrem un dia de "pel·lícula" i quedo amb José Valero per trepar una estona. No he escalat mai amb ell però fa temps que ens coneixem i l'aventura es assegurada. La setmana passada amb els companys habituals vàrem abandonar la via Ful de Sac degut al fred i el dia lleig i gens engrescador i mentre plegàvem trastos, vaig acostar-me al peu de via de la Salvadó-Àlava, donç es una via que fa temps que li tinc fica't l'ull. Ja per telèfon, li cometo al José de la via i ell que es un tio amb empenta, li agrada la proposta, dons ni ell ni jo l'hem fet mai. La qüestió es que tindrem que esperar, al menys fins les dotze del migdia per poder anar, que es cara sud-oest i fins ben tard no toca el sol. Per fer "boca" mentre esperem els reconfortants rajos de l'astre rei, esmorzem a peu de via de la bonica aresta Brucs de la Bitlla i així, jo, m'aniré mentalitzant de la via del Setrill.

La Bitlla es una d'aquelles altívoles agulles de Montserrat, que si tenim el plaer d'escalar, ens demostrarà el que es una via clàssica. El primer cop que la vaig escalar va ser un agost de 1979, la meva primera via de dos llargs. Amb un equipament auster, necessitarem friends, tascons i bagues per llaçar merlets per gaudir de la seva aresta sud, una de les mes maques dintre del seu grau.

La Bitlla. Via Aresta Brucs IV+ 60 metres

1er. llarg: III i IV, dos espits en uns 25 m
Típic llarg d'asreta Brucs on comencem fàcilment fins que progressivament es va redreçant la roca. A uns vuit o deu metres de terra, trobem un espit que ens ajudarà en arribar a una cornisa on hi ha una gran llastra (hi ha alegria entre l'espit i la llastra...). Pugem per la llastra amb bavaresa fins que el llom de roca s'ajeu i amb passos fàcils de flanqueig ascendent, arribem a la reunió d'un parabolt i dos burins, un d'ell se'n se plaqueta. Antigament, recordo que fèiem reunió de l'arbre.

2on llarg: IV i IV+ un clau i un burí en uns 30 m
Sortim de la reunió per la dreta per entrar en una diedre-xemeneia preciós. Quan es va tancant ens veiem obligats a fer un pas de flanc a l'esquerra i seguir pel bell mig de l'aresta sud. Sempre amb boníssimes preses de mà arribem al mur vertical. Podem llaçar un enorme merlet que ens assegurarà el pas en flanqueig ascendent fins el burí (més vell que jo) que es permetrà arribar a la reunió uns metes abans d'assolir el cim d'aquesta petita gran clàssica.

D'aquí al cim, només resten cinc metres molt fàcils per acabar la via. Per baixar, si portem cordes de seixanta metres farem un sol ràpel des de la instal.lació de la segona reunió, que per cert, es la mateixa que hi ha des de el primer cop que vaig fer aquesta via.
Començant a escalar la Bitlla (foto: J. Valero)
A la meitat del primer llarg (foto: J. Valero)
El segon llarg
A la part més dreta del final de la via
El Setrill, via Salvadó-Àlava 6a (A0e) V+ 110 m

El sol ja dona de ple a la paret del Setrill i mentalitzats ens dirigim al seu peu de via del Setrill. Tindríem que tornar al refugi per anar al Setrill però el meu "raro instinto del hombre blanco" em fa mirar una canal que sembla que te continuïtat, que davalla fins el Setrill. Fem gala del nostre esperit "aventurer" i ... l'hem encertat!!!, ni cinc minuts hem trigat en anar d'una via a l'altre.

Preparem material i en José que es més jove i valent que jo es demana el primer llarg. En quant a mi, ja fa estona que tinc "papallones a l'estómac", però que carai, amen a intentar la via!!!

1er llarg: IV, V, A0e (6a) V+ i V, 5 parabolts en uns 35 m
Comença amb roca humida i relliscosa fins arribar a un llavi argilós, no es fàcil arribar a la primera expansió. Tot seguit fem un pas de flanc a la dreta i cerquem el primer parabolt del 6a. Pels que no som "extraterrestres" ho podem fer en A0e, però tindrem que tibar de valent. Superat aquesta primera dificultat, ara arriba la de debò. Placa vertical i fina amb preses contades i alegria entre els dos únics parabolts que trobarem fins la reunió. Tindrem que respirar a fons i "apretar el cul" fins el relax de la reunió.

2on llarg: IV+, IV, IV+ i IV dos parabolts en 30 m
Sortim de la reunió, vertical i de seguit, anar a cercar uns grans còdols a la nostre esquerra. Ara la dificultat decau fins el primer parabolt del llarg. Seguim recte a munt fins un ressalt assegurat pel segon i últim  parabolt del llarg. Superem el pas pel bell mig, vertical i amb bon canto, fins una zona ajaguda, lliça i amb alguna crosta, (compte) i de seguit arribem a la còmoda segona reunió.

3er llarg: V, IV, V i IV, 3 parabolts en uns 45 m
Encetem el darrer llarg flanquejant a l'esquerra fins un forat horitzontal on podem emplaçar un bon friend (Camalot del 0.75 o 1). Superem el pas i ens col.loquem al damunt de dos còdols, un per cada peu, i superem el pas força difícil fins el proper parabolt. Ara l'escalada es més plaent fins la propera expansió. Des d'aquí flanquegem a la dreta on trobarem la darrera dificultat del llarg protegit per un parabolt. Superat això resten uns quinze metres de IV fins el cim. Trobarem una reunió de dos parabolts abans d'arribar al cim però ens la podem saltar sense cap problema.

La via ens a encantat, grau difícil al primer llarg, al menys per mi, i cent metres de roca per gaudir de valent i que "l'adrenalina" aflueixi pels nostres porus. Un dia ben aprofitat i el millor de tot, la companyia.
També afegir un petit record per un dels aperturista d'aquesta via, en Francesc Salvadó, mort a l'octubre de 2012 i creador de la web: www.kapujo.com, que tantes estones m'habia fet passar davant l'ordinador i també a les magnífiques fotos del company José Valero, que es un artista.

Una via més per la cole.

Escalada realitzada per: José Valero i Joan Prunera
Ja comença a donar-li el sol al Setrill (foto: J. Valero)
Primer llarg, finet, finet... (foto: J. Valero)
Segon llarg, mes suau però no val a badar (foto: J. Valero)  
El José a punt d'arribar a la R2
Els primer pasos del tercer llarg. Bons còdols per els peus
El darrer V de la via 
Final de festa amb l'estètica aresta del Dumbo de fons (foto: J. Valero)

dilluns, 10 de febrer del 2014

Aresta BRUCS a l'Agulla del Pingüí. (Montserrat)

Diumenge 9 de febrer de 2014

Aquest cap de setmana es presentà d'allò mes estrany. Que si el dissabte molt mal temps, que el diumenge, bo però a la tarde malament, vaja, que pinta malament. Aprofitarem el dissabte per "asuntillus" familiars i diumenge quedo amb el Guillem, que fa un munt de temps que no anem plegats, amb el Joaquim i amb el Jordi. Fa temps que tinc ganes de repetir la via Ful de Sac al Setrill i el diumenge passat me la vaig estar mirant quan tornàvem d'escalar per Agulles... i ja em vaig posar "calent". Sortim de bon matí i el dia es ras i clar i tot acabats d'esmorçar com a senyors, al poble del Bruc, sortim del bar i tot d'un cop, el temps fa un gir de 360 graus. Vent i núvol. El quatre "intrèpids", camina que caminaràs en direcció al refugi Vicenç Barbé i tot de sobte, sembla que el temps cambia una mica i no fa tant de fret i amb més moral que "l'alcoyano" en dirigim a peu de via. He tingut que parar un moment per recordar per on s'hi va. L'últim cop que vaig fer aquesta via, fa divuit anys. Un cop a peu de via en Jordi que està molt valen comença i en arribar al segon espit, ja no se sent les mans. Nosaltres tres, a sota, sembla que estem dintre d'una nevera. El seny del senor Guillem ens fa veure que no val la pena "patir" d'aquesta manera avui i decidim recollir trastos.

Que fem? fa un fred d'allò més incòmode, Serà qüestió de buscar un lloc que no piqui el vent i estigui a cobert. Difícil elecció. El que tenim més a la vora es la Bitlla però veiem que no, bufa molt el vent i al final anem a cercar el Pingüí, que te grau moderat i sembla ser que allí no fa tant de fret. Tant se val, igualment vàrem passar fret i vent... dons be, marxem cap el Pingüí.

Aquesta agulla la he pujat infinitat de cops, tant per la seva aresta Brucs com per la Xemeneia. son 60 metres de quart i uns passos de V força finets en el segon llarg. Veurem si això ens treu una mica el "monu" de tocar roca avui.

Per arribar en aquesta roca sortirem del refugi i davallarem uns metres i prendrem un corriol que surt a la nostre dreta. Seguirem el camí que porta a l'avenc dels Pouetons però abans d'arribar-hi seguirem camí a munt fins la canal de les Bessones i un cop arribem a les parets de la Vespa, prendrem una canal a l'esquerra que ens durà a un coll. Es aquí on trobarem l'aresta Brucs i la Xemeneia de la cara sud del Pingüí.

1er llarg: III i IV tres parabolts molt vells dos burins i un pitó en 35 metres.
Comencem al mig de la paret, primer reste i després amb un clar flanqueig a la nostre dreta per situar-nos a sota del gran desplom. tot seguit seguirem flanquejant fins arribar a la reunió molt penjada. Antigament, recordo, fèiem reunió més a munt en una fissura on havien un parell o tres de pitons. Ara es fa una mica més per sota i amb un parabolt i dos burins.

2on llarg: IV, V i IV dos parabolts i un espit en uns 25 metres.
Encetem la darrera tirada per la dreta de la reunió fins cercar una sabina seca on podem llaçar una baga. tot segui superem un ressalt amb molt bona presa però amb roca a controlar i fem un passos de flanc a l'esquerra per situar-nos al bell mig de l'aresta sud. Ara, amb passos molt fins, pujarem fent petites passos a dreta i esquerra fins arribar a la reunió uns metres abans del cim de dos parabolts.

El descens el farem amb un ràpel curt d'una quinzena de metres per la cara nord i després amb comte, per la canal que ens durà un altre cop a la canal de les Bessones.

Be, podem donar el dia d'escalada per acabat. Estem tots quatre "garratibats" de fred i el millor que podem fer es anar a ofegar les nostres penes en en bar ben calentons i explicar-nos "batalletes" d'aquelles que les tenim ja molt sentides.

Un altre dia serà la Ful de Sac!!!

Escalada realitzada per: Guillem Arias, Jordi Calabuig, Joaquim Llòria i Joan Prunera
Coemnçant la via i els compans, que ja son gaire be, a la reunió
Arribant a la reunió in amb cara de fred...
Començant el segon i darrer llarg
El Joaquim als passos fins del segon llarg
El quatre conqueridos de l'inútil

dijous, 6 de febrer del 2014

El Gep Llarg, la Capdanunt i la Miranda de les Boïgues

Diumenge 2 de febrer de 2014











Via de l'Esquerra al Gep Llarg, Aresta Brucs al Capdamunt i Aresta Brucs a la Miranda de les Boïgues
Després d'un dissabte plujós no tenia esperances de que el diumenge puguesim fer alguna cosa de profit. Però coses de la "meteo", s'aixeca un diumenge radiant, tant sols una petita "pega", fa un fred del caraju!!!. el company i jo decidim anar a Agulles i sobre la marxa decidir quina escalada farem. Arribant al Coll de les Portelles, bufa el ven de valent i els ulls se'm claven en la zona del Ponent Superior, que avarca, estant al coll, de la muralla Nord al Torrent de les Boïgues. Quants records en aquesta zona, les primeres vies que vaig escalar de primer, el Gep Llarg, La boteruda, el Capdamunt... la Saca Gran!!! que em tenia encisat. El primer cop que la vaig fer, a finals del 81', semblava que havia fet l'escalada més difícil de Montserrat. Quantes il.lusions i que jove que era!!! Be, be, anem per feina. Bufa vent i fa molt fred i li proposo al Joaquim, començar pel Gep Llarg, seguir pel Capdamunt i la Saca. Perfecte i ens hi posem.

Agulla del Gep Llarg. Via de l'Esquerra, IV i 55 metres
Via de caractrístiques semblants a l'aresta Brucs, però una mica més difícil. La trobarem equipada amb parabolts i espits i farem una reunió al mig si volem. Un cop al cim de l'agulla, des grimparem pel cantó més fàcil i davant nostre tenim la altívola agulla del Capdamunt.

Agulla del Capdamunt, Aresta Brucs. Aresta Brucs, V- o IV+ i 55 metres
Comencem a la dreta de la roca, al costat d'un tronc sec. Primer pugem recte per flanquejar després un pel a l'esquerra i tot seguit fàcilment en vertical fins la reunió a sota de la bola. El següent llarg, flanquegem a la dreta fins situar-nos a la vertical de la bola en el lloc que es menys desplomat. Trobarem dos expansions i una al final de la via abans d'arribar al cim. El ràpel, de 15 metres el farem d'una instal.alció prou vella per la cara de llevant.
Feia, gaire be 25 anys, que no pujava aquesta roca pels motius de sempre, curta i fàcil, però que no us decebrà gens ni mica.

Mirant a la Saca, veiem que bufa molt el vent i la roca es la més altívola d'aquesta part i poder allí ho passem malament. Decidim baixar fins la Miranda de les Boïgues i tot arribant a la seva aresta sud em pica la curiositat de com estarà l'Aresta Brucs. Aquesta aresta es, simplement, fantàstica. El IV grau per excel·lència de Montserrat. Recordant l'ultim cop que la vaig fer i després, confirmant-lo en el meu "quadern de bitàcola", va ser el 9 setembre del 89. Quina pila d'anys.

Agulla de la Miranda de les Boïgues. Aresta Brucs, IV i 60 metres
Primer grimparem el pedestal que el podem fer sense cordes, si volem, fins arribar a peus de l'aresta sud. Podem aprofitar la reunió de la via Sílvia per encetar l'escalada. Comencem el primer llarg superant una mena de cavitat a modus de bavaresa per pujar el primers metres. Tot seguit, farem uns passos de flanc a la dreta sempre buscant la part més fàcil fins la primera expansió força lluny del terra. Seguim recte a munt per una mena de canal vertical fin un altre expansió. D'aquí seguirem, ara mes fàcilment fins el característic merlet blanc on podrem llaçar una magnífica assegurança. Prosseguim a munt fins una llastre un pel trencada on podem emplaçar un tascó o friend. Petit pas de flanc aeri a la dreta i trobem un altre expansió i tot segui recte fina la reunió sota un mur vertical.
El segon llarg, antigament, el fèiem flanquejant molt a la dreta fins una mena de diedre trencat. Ara podem pujar un pel a la dreta de la reunió amb un parell de passos de IV i en deu metres ja som al cim d'aquesta emblemàtica aresta montserratina.
Per baixar seguirem la llarga carena de l'agulla vers el nord i desgrimpant tres ressalts que trobarem.

Jo m'he quedat amb ganes de fer més agulles però la veritat es que el vent i el fret ens han deixat prou tocats. Decidim plegar trastos i deixar altres agulles per propers dies, no tot a de ser escalar i escalar, no crieu?

Avui tampoc he fet una via nova però el fet de escalar unes vies que fa molts anys que no feia, be s'ho ha valgut.

Escalades realitzades per: Joaquim Llòria i Joan Prunera
El primer llarg del Gep llarg 
El segon llarg del Gep Llarg
El Joaquim començant el segon llarg del Gep Llarg 
Començant el primer llarg del Capdamunt
El segon llarg del Capdamunt
El primer llarg de la Miranda de les Boïgues 
El magnífic merlet llaçat amb una baga
L'últim llarg de la Miranda de les Boïgues
Panoràmica des de el cim

dimarts, 4 de febrer del 2014

Via ÀFRICA a la Paret del Grau. Coll de Nargó

Diumenge 5 de gener de 1714/2014
Tot començant l'any, m'he trobat, podríem dir, mandrós o poc motivat per reprendre el blog amb les noves escalades de l'any. No se si te a veure amb la conjuntura social que estem vivint o que em trobo un pel "saturat"... no ho se, el cas es que aquest matí he senti curiositat de com estave el blog, que fa un mes i escacs que no el miro, i m'he motivat. Passaré a descriure la primera escalada de l'any, que ja toca!!!

La Montse, el Jordi-Joan i jo decidim anar a fer la via El Cap i el Passarell a Montanissell, al Single del Repetidor. En Jordi i jo ja l'hem fet i es una via que a la Montse li agradarà, però ja sortint del Poble de Coll de Nargó veig que te tots el números de estar força nevat. Un cop arribem al coll de Boxols les meves sospites es fan realitat en contra de l'excés d'optimisme del Jordi-Joan. Tota l'aproximació nevada i la paret mullada per la neu desfeta. Que fem? El Jordi-Joan fot mà a les noves tecnologies que es tan aficionat i des de l'andròmina iPhone o no se que carai es, comença a remenar lloc on anar, no estigui nevat i sigui a prop . Res de res tot es molt lluny i el que tenim més a prop es la paret del Grau que es al mateix poble de Coll de Nargó. El cas es que no tenim ressenyes... però tenim l'andròmina del telèfon-ordinador-càmera de fotos i un munt de coses mes i trobem la via Àfrica, la més senzilla de la zona però no vol dir que sigui fàcil. La primera ressenya que trobem es la de l'Escalatroncs, com es habitual i que diu: equipada amb parabolts i de compromís baix... mentidaaaaaaa!!! vaja, al menys per nosaltres... si de fet es equipada però si no volem passar "cangüel.lo" porteu friends i tascons i bagues per sabines i ponts.

Com arribar a la via, es tant evident, que si teniu una mica més de "llums" jo, no us costarà gens de trobar el peu de via. Des de el mateix poble de coll de Nargó es pot veure la paret del Grau i les agulles.

1r llarg: IV, V (V+?), V, IV, V i IV, quatre parabolts en 25 metres
Comencem al costat esquerra d'un diedre un pel humit fins sota un desplom on trobem el primer parabolt força amunt. Costa una mica superar el sostret. Jo he trobat un V+ però en percepció meva. Un cop el superem, anem en tendència a l'esquerra fins unes cornises per continuar per la dreta per un diedre tombat fins un altre ressalt. en aquest tramp podem posar friends, tascons i un pont de pedra arribant al tercer i ultim parabolt de l llarg. La reunió la farem en un bon replà als peus d'un mur vertical.

2n llarg: V+, V, IV+, V i IV+, tres o quatre parabolts en 20 metres
Sortim de la reunió per l'esquerra. Hi ha distància entre assegurances i tindrem que protegir alguns passos per no passar gaire por. Realment he trobat difícil el principi del llarg, això si, la roca es de primera. Un cop superem el mur, arribarem a una placa llisa i un xic tombada on podrem emplaçar algun friend abans de "xapar l'ultim parabolt del llarg. La reunió, un pel penjada, la farem sota d'un desplomet còmodament.

3r llarg: IV, III, IV, IV+, V, IV i V (V+?), 5 parabolts en 35 metres
Sortim de la reunió fàcilment per la dreta fins una mena de canal un pel trencada (comte amb la roca) fins una placa vertical prou llisa. en oposició entrem a la placa i al poc arribem a un ressalt assegurat per un parabolt. Un cop superat per una mica la dificultat fins una cornisa on hi ha un arbre gruixut i encetem de nou una nova placa força difícil i mantinguda assegurada per dos parabolts.

Per baixar de la via farem dos ràpels. Un fins la segona reunió d'uns 35 o 40 metres i després un altre fins el terra.

La via m'agradat força tot i que la he trobat una mica "justeta" de grau, no se si seran els torrons i els àpats de Nadal, o els anys... o jo que sé!!! En fi, bona via per perdre el matí. Tinc que tornar-hi per gaudir-la una mica més del que ho he fet avui.

Una via nova mes per la cole.

Escalada realitzada per: Montserrat Perez, Jordi-Joan Garcia i Joan Prunera

Com podeu veure, la paret mullada i l'aproximació nevada

L'evident aproximació cap a la paret del Grau

El primer llarg
La Montse al final del primer llarg
En Jordi-Joan al principi del segon llarg

dimecres, 1 de gener del 2014

Via ARESTA NORD o PER DAVANT. Gorra Marinera.

31 de desembre de 2013

La millor manera d'acabar un any, permeteu-me l'expresió, NEFAST, es escalant. En Vicenç em diu que li agradaria anar a escalar i fer una via que no tingesim que caminar gaire i així poder arribar a casa una mica d'hora. Varies opcions en venien al cap però una em va fer més el pes. Farem una via de varius llargs, ben assegurada, aproximació de turista i la combinació de vàries vies ens permetran arribar a la clàssica aresta nord de la Gorra Marinera.

1er llarg: V-A0e, IV, 25 m i 5 parabolts
Com es un caos d'itineraris, comencem per bell mig de la roca on comencen les vies d'un sol llarg que va equipar l'ECAM, el primer pas es vertical i la roca està molt polida, segurament per la cantitat de gent que hi puja. Desprès, amb tendència a la dreta, fins una panxeta i tot seguit, ara a l'esquerra, fins la base d'un mur vertical on fem la primera reunió de dos parabolts amb cadena.

2on llarg: IV IV+, 30 m i uns 5 o 6 espits
Sortim per l'esquerra de la reunió per uns spits on, amb trams mes o menys verticals, vas fent sense massa dificultat fins un altre panxeta, on t'has de mirar una mica el pas d'entrada a la reunió.

3er llarg: III 40 m y uns 6 parabolts
El llarg que se'ns presenta no te cap dificultat rellevant, tot una rampa de III fins la feixa de l'antiga ermita de Sant Jaume, on en un còmode replà, muntem la reunió.

4 llarg: III 15 m i 1 parabolt
Aquest es el primer llarg, podríem dir de la via del Davant, on antigament pujàvem caminant fins l'ermita i atacàvem la via des d'aquí. Sortim recte en direcció a un replà sota la vertical paret nord de la Gorra Marinera.

5è llarg: IV 30 m i 6 parabolts
Flanquejem per la cornisa vers l'esquerra per fer un llarg flanqueig ascendent. En un punt es posa la paret molt dreta però sempre amb molt bon canto i continuem, ara sí en vertical, fins un bon replà on podem muntar la reunió.

6è llarg: IV- III i 10 m 2 parabolts
Tant sols en queda uns 15 metres d'escalada fàcil amb roca a controlar a la seva part final i ja som al cim de la Gorra Marinera.

Bona manera d'acabar l'any, escalant i amb bona companyia.

FELIÇ 2014 A TOTS!!!

Escalada realitzada per: Vicenç Nin i Joan Prunera

El primer llarg de la zona ECAM
Començant el segon llarg
El tercer llarg
El quart llarg arribant a l'aresta nord

El cinquè llarg
En Vicenç al cinquè llarg
Arribant a la cinquena reunió
L'últim llarg

dijous, 26 de desembre del 2013

El Cap del Llitzet o Gallina Pelada, 2.317 m. Serra d'Ensija

22 de desembre de 2013

El Cap del Llitzet o Gallina Pelada a una alçada d'uns 2.317 m. d'altitud, és el cim més alt de la Serra d’Ensija. Dintre de la comarca del Berguedà, te com a veïns el Pedraforca i la Serra del Cadí. Sent un muntanya d'alçada moderada te una diversitat paisatgístic molt important on la ruta que farem ens permetrà endinsar-nos pels boscos de coníferes de la cara nord i caminar plaentment per la part alta, gaire bé desproveïda de vegetació. Des de el cim culminant podem veure extensos horitzons en els quatre punts cardinals i fins i tot, la Mediterrània. La ruta que proposem es de poca dificultat, tant sols tindrem que anar amb compte si trobem la neu molt dura pel vessant nord. Farem uns desnivell d'uns 650 m en poc més de quatre hores entre anar i tornar.

Passat Berga i abans d'arribar a Guardiola de Berguedà, trobarem a mà esquerra el desviament per la carretera B-400 que ens portarà fins al Poble de Saldes als peus del Pedraforca. Seguirem en direcció al poble de Gósol i de seguit a mà esquerra trobarem la carretera secundària en direcció a Coll de la Trapa i Vallcebre. Seguim amb cotxe per aquesta carretera fins arribar a la Pleta de la Vila. Si la neu ho permet podem arribar fins la Font Freda i en aquest punt comencem a caminar. Trobarem uns cartells que ens indicaran el camí a pujar, primer per unes escales fins la pròpia Font Freda. Tot seguit ens endinsarem pel bosc sempre seguin el camí. No te pèrdua. Quan portem una mica més de mig hora pujant i anem prenent alçada, el bosc desapareix i arribem a la Planella Gran on el paisatge a cambiat radicalment. Estem a la part alta de la Serra d'Ensija. Caminarem vers ponent fins arribar al refugi, situat a 2.060 metres altura. Des d'aqui podem veure la fàcil ascensió que ens queda per fer fins el turó de la Gallina Pelada. Seguim les traces de neu en direcció a ponent fins un coll i en poc més d'un quart d'hora arribarem al punt culminant de la Serra d'Ensija. Al nord, panorama esplendit del Pedraforca i la Serra del Cadí i al sud el Berguedà i el Solsonès amb la silueta de Montserrat emergint entre les muntanyes i al fons de tot el reflex de la Mediterrània.

La tornada la farem pel mateix lloc, on pararem una estona al refugi, que per cert es tancat, i al abric de les seves parets i al Sol que ens escalfa amb els seus rajos, dinarem. A la tornada, tindrem que anar molt en compte, dons la neu es molt dura i no portem grampons i trobem llocs on hi ha gel.
Entre caminar i parades em fet l'ascensió en poc menys de cinc hores. Un cim que paga la pena de fer-hi una visita de tant en tant.

Asensió realitzada per: Cristina Montiel i Joan Prunera
La cara nord de l'tinerari tota l'estona a l'ombra
A la part mitja, el Sol ja comença a despuntat
Arribant a la Planella Gran
El refugi i el Cap del Llitzet al fons
Pujant al cim
El cim i el Pedraforca al fons
Montserrat i el reflex del mar al fons 
Per que posen els quilòmetres i no el temps en els cartells?

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.