dimarts, 18 de març del 2014

Via LIEBE CLÀUDIA al Serrat del Coniller. Alt Urgell

Dissabte 15 de març de 2014
La meva ressenya i grau
Fa dies que toquem massa a la "Montse" i tinc ganes de fer-li el salt i proposo anar a tocar roca calcària. El Joaquim em diu d'anar al Serrat del Coniller, a l'Alt Urgell a fer la via Liebe Clàudia, que van obrir els companys del centre ara fa un parell d'anys en memòria d'una companys del centre. Dons si, fa temps que la volem fer però no trobes la ocasió d'anar. Avui a estat un dia de trobar-nos gent coneguda En Juan Wenceslao, a un dels membres del blog de Els Visas i a la tornada als amics Jordi Ceballos i Ricard Rofes que venien de fer El Cap i el Passarell a Montanissell. Es bo trobar companys i fer-la petar una estona.

La veritat es que feia cinc anys que no venia per aquesta zona, des de el novembre de 2009 i les vies que he fet no son gaire rellevants, la via de l'Avatar i la del Guillem tot i així ens van agradar força. Aquesta es de l'estil però menys assegurada i això fa que ens desperti més el "cuc". Pràcticament la via es tota equipada i si voleu, podeu afegir un joc de friends mitjans o tascons. En el segon llarg hi han uns passos de 6a que no son obligats, es poden fer en A0e sense cap problema. Si te alguna cosa en contra, es que es una via un tant "matollera" i en consequència, es prou bruta de terra, fulletes i vegetació. Lo més maco de la via, el primer llarg, una bavaresa equipada que ens farà gaudir de valent aquest llarg.

Com ja us dic, fa cinc anys que no vinc per aquí, i tinc el camí d'aproximació un pel oblidat. Comfiarem amb el "raro instinto del hombre blanco per arribar a peu de via. Partim de Coll de Nargó i prenem la carretera que va al Isona passant pel Coll de Boixols (L-511) i abans d'emdinsart-nos en un congost, a la dreta hi ha un desviament que diu Sallent. A l'alçada del quilòmetre 2,7 i passada una masia, trobarem a la nostre esquerra una petita explanada per un parell o tres de vehicles i a mà dreta una pista de terra que puja. Aquí, deixem el cotxe i prenem les motxilles. Seguirem la pista de terra fins entrar en una camp obert sense arbres fins unes tanques. Les travessem endinsant-nos dintre del bosc i tota l'estona seguirem sender amb fites i marques vermelles un pel desgastades. Tenim un hora i quart d'aproximació. Quan portem una hora de pujada, arribarem prop de les parets i la paret que volem escalar la tenim a la dreta. Es aquí a la dreta, on fixant-nos prou, veurem unes marques grogues que en qüestió de deu o quinze minuts ens portaran a la via escollida.

Ja som a peu de via i la llastra del primer llarg ens fa dubtar... com "atiesa" això, veig dos parabolts, no se, no se... que carai!!! ja som aquí i ens fiquem.

1er llarg: IV, V, IV i IV, 4 parabolts, 1 pitó i 2 ponts de roca en uns 30 metres
Encetem el llarg amb escalada fàcil a la vertical de la llastra. a uns 6 o 7 metres de terra trobarem el primer parabolt on començarem la bavaresa, atlètica i vertical però completament equipada. Un cop superada, entrarem en una placa bonica d'escalar fins un ressalt prou fàcil que ens permetrà entrar en la primera reunió. Llarg preciós per gaudir-lo de valent.

2on llarg: A0e (6a), V, V/A0e, V, IV, 9 parabolts i uns 45 metres
Sortim de la reunió amb un pas molt difícil de 6a (?) però que no es obligat. Un cop superada aquesta primera dificultat ens durà a un flanqueig prou franc a la dreta fins un ressalt assegurat per un parabolt. Amb tendència a l'esquerra i per placa fina arribarem a un mur on trobarem tres parabolts seguits. Fent petites ajudes en A0e, sortirem en placa prou difícil, fins un arbre i per la dreta, amb un pas atlètic però fàcil, entrarem a la segona reunió. Llarg molt maco, llàstima per la brutícia que hi ha.

3er llarg: IV+ i IV, 3 parabolts i 1 pitó en 30 metres
Prenem el tercer llarg pujant en vertical vers un marcat diedre un xic terròs, assegurat per dos parabolts. En tècnica d'oposició anem guanyant terreny fins un ressalt assegurat per un pitó. Am un pas atlètic seguirem llavors per placa tombada on trobarem un parabolt al mig fins arribar a un arbre gruixut on podrem llaçar una bon cordino i en un parell de passos arribarem a la tercera reunió. Llarg prou bonic però també un xic brut de terra.

4t llarg: III i II, 1 pont de roca i una sabina en 30 metres
Aquest es un llarg de tràmit sense cap misteri. Sortirem per la dreta de la reunió a cercar un pont de roca en escalada molt fàcil. Tot seguit i en vertical ens dirigirem a un arbre on trobarem un cordino i llavors en flanqueig ascendent per unes cornises molt fàcils fin s el peu d'un mur on trobarem un parabolt i un pont de roca. Aquí es quan enllaçem amb la via del Nil.

5è llarg: IV+ i IV, un pont de roca i un parabolt en 30 metres
Comencem el llarg en vertical per placa per i tot seguit flanquegem a la dreta per entrar en un terreny més fàcil on trobarem un pont de roca. Seguirem per placa/diedre i en aquest recorregut podrem posar algun friend o tascó. De cop el terreny es fa descompost i tindrem que vigilar amb les pedres. Abans d'arribar a un replà on trobarem un arbre ben gros podrem assegurar-nos d'un parabolt que tenim a la dreta. Seguirem recte a munt fàcilment fins un ressalt prou atlètic a mena de diedre/llastra i a sobre trobarem la reunió de dos parabolts.

6è llarg: III, II, i IV+, un parabolt i una sabina en uns 25 metres
Sortim de la reunió fàcilment fins que gaire be caminarem en direcció a un esperó assegurat per un parabolt. Am un parell de passos verticals i superada la última dificultat arribarem al final de la via.

Ens a agradat força la via, tot i que com us dic, es una via bastant bruta de terra i molsa seca però que te uns llargs, sobre tot el dos primers que et posen les piles.

Quan era a la primera reunió, assegurant al Joaquim, he mirat el rellotge per veure l'hora i m'he adonat que avui es 15 de març. He recordat que avui fa tres anys ens va deixar el meu amic (gran, gran amic) i company de corda, Balbino. No he pogut reprimir-me i se m'ha estarrufat el nas i els ulls se m'han humitejat recordant-lo... com diu la cançó d'en Serrat: uno se cree que los mató el tiempo y la ausencia... però no.

Be, per baixar, com a mi no em fan gens de gràcia per qüestions obvies, baixar fent ràpels (si no es per no hi ha més remei), baixarem caminant, tot resseguin la carena del Serrat de Coniller vers el ponent. Farem baixades i pujades diverses sempre seguin les marques vermelles, fins arribar a un marcat coll que ens durà al camí que em fet en la aproximació de pujada i en poc mes d'un hora i quart tornarem a ser de nou al punt de partida.
Un altre via per la cole!

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera
Ens apropem a la paret
Començant la via i la llastra que ens espera
EN Joaquim surtin de la llastra
Començant el segon llarg
El segon llarg 
El diedre del tercer llarg
El quart llarg, el més fàcil de tots
A la trecera reunió, una sargantana que no em treie l'ull de sobre
El quat llarg ,que ja pertany a la via del Nil
La darrera reunió...
... i el darrer llarg 
Des de el cim, un record per la Clàudia i en Balbino. No els oblidarem mai...

dissabte, 8 de març del 2014

Via CHEROKEE a l'Agulla dels Tres o C.N.T.

Dissabte 8 de març de 2014
Es la meva ressenya i grau
Avui, toca una via que fa un any i mig que la vàrem abandonar des de la primera reunió, dons feia un vent i un fred que et deixaven "garratibat". Com tenim anticicló, sembla ser que farà un dia d'allò més bo i ens dirigim cap a la roca en qüestió.
Antigament, recordo, l'anomenaven l'Agulla de la C.N.T., per que eren les inicials dels primer que la van pujar, l'11 de novembre de 1951, en Capeta, en Torras i en Nubiola, però com s'asemblava molt a unes sigles d'una central sindical, potser que les "autoritats" d'aquella època, els aconsellaren cambiar de nom. Coses de la repressió, crec...

De l'aparcament de Can Massana prendrem unes indicació que diu: Camí de les Batalles i baixarem per un camí prou malmès per les pluges fins una pista mes ampla. La seguirem fent giragonses fins que guaitem la Miranda de la Portella, la Llastra Punxeguda i al mig La Roca dels Tres, a sobre nostre. Deixarem el camí ample i seguirem una drecera amb fites i de cops amb marques vermelles que es portarà amb camí penós fins el peu de via de la roca.

La meva sorpresa va ser que no veiem els parabolts del primer llarg. De cop, més a la dreta, veiem uns parabolts nous que pugen recte. A mi em sona que no anava per aquí la via... que pujava fins el primer burí de la Càmara-Ollé (?) Quan he arribat a casa he mirat les fotos del dia que vàrem abandonar la via i si, han variat els primers 15 metres del primer llarg. Sigui com sigui, tenim els primer llarg equipat i preparat per ficar-nos de ple a la via. Val a dir, que miro una mica de reüll la seva via veïna, la Càmara-Ollé, que te més "solera" però l'equipament es vell i més escàs... però l'aniré a fer, un dia d'aquests. No se si l'escalada, avui en dia, a "evolucionat" o a "involucionat". Una, es molt lògica, la vella i l'altre eeeees... "to tieso p'arriba". Escalades diferents en diferents època, ni millor ni pitjor, diferent...

1er. llarg: V+/A0e, 14 parabolts de 10 mm en 40 metres
Del peu de via estant, anirem pujant per una canal sanejada fins que ja no podem pujar més i amb un pas finet arribem al primer parabolt. així anirem pujant fent lliure i passos d'A0e fins que al mig del llarg es torna una mica més fàcil. De cop es torna a redreçar amb escalada fina i dificil fins entrar a la reunió a sota d'un desplom. Llarg tipus "escalada esportiva" però bonic de fer.

2on. llarg: A1e, V, IV+, IV, III i II, 11 parabolts de 8 mm en uns 35 metres
De la reunió prenem el primer parabolts un xic a la dreta de la reunió amb fort desplom i així anem fent fins que deixem el desplom i es fa vertical. Sortirem en lliure, vertical i difícil, però amb molt bon canto uns tres metres fins que la roca s'inclina força però llavors trobem la roca molt llissa. Amb conta, dons hi ha crosta anirem pujant fins la reunió, en un enorme replà, als peus de l'ultim ressalt que ens durà al cim.

3er. llarg: IV, III i II, neta d'expansions i uns 20 metres
El darrer llarg no te més misteri. Vint metres de roca fantàstica, on serà possible emplaçar un merlet a uns cinc metres de la reunió i fàcil ment arribarem al cim de l'agulla on podem fer reunió en un cap de burí que tenim al terra. Han tret els dos parabolts que hi habien segons la ressenya. Hem vis els espàrregs segats. La veritat es que no feien gens de falta que hi fossin.

Per baixar sols tenim que baixar un pel des de el cim fins un arbre gruixut on hi han muntades unes baques i una anella. Ràpel de 25 metres fins una mena de coll entre la mateixa roca i la Miranda de la Portella.

Be, una via prou maca, on m'he tret aquella "puntxeta" del dia que la vàrem abandonar... però el proper cop, aniré a la Càmara-Ollé.
Una nova via per la cole!!!

Escalada realitzada per: Jordi Calabuig, Joaquim Llòria i Joan Prunera
El primer llarg
Els últims metres el primer llarg
L'artificial del segon llarg
Joaquim, Jordi i Joan, "trio de jotes"

dimarts, 4 de març del 2014

Les Momietes. Agulla Mare i l'Aglà. Vies Normals

Dissabte 1 de març de 2014
Es la meva ressenya i grau
Mireu que fa anys que volto per Agulles i sempre les havia vist des de el refugi o escalant la cara Est de la Miranda de les Boïgues. Mai havia pensat en escalar-les. Les seves vies normals, per a mi en aquella època, eren fàcils (?) i poc engrescadores. La seva cara Est, massa complicada amb tantes balmes i desploms capritxosos per l'erosió. El fet es que allí son, presidint la paret oest de la Miranda i avui dissabte que teníem uns altres plans per escalar i veient la temperatura, el vent i que el cel comença a tapar-se, decidim anar a Agulles a mirar d'encadenar vies. Ja fa dies que hi tenia l'ull posat i avui serà el dia per no complicar-nos massa les "neurones", que tenim poques i fa molt, però molt de fred.

Per arribar a les vies es el mateix camí per accedir a la cara Est de la Miranda de les Boïgues. Un cop arribem al coll de les Portelles, seguim el camí normal al refugi i abans d'arribar a la Canal del Cirerer, fent gala del nostre "raro instinto del hombre blanco", prendrem un corriol que intuirem ver la cara oest de la Miranda. El camí es poc definit però de seguida podrem veure el conjunt de les Momietes que ens indicaran el camí a seguir. Entrarem al bosc i en poca estona arribarem al coll que que separa les Momietes de la Miranda. Al peu de la canal que separa l'Agulla Mare de l'Aglà, es aquí on comença l'escalada. Em optat per fer la variant d'entrada, tot just a l'esquerra de dita canal, per un esperó amb una roca un tant relliscosa però ben protegida fins el coll que les separa.

L'Agulla Mare, via Normal variant d'entrada
1er llarg: 3 parabolts de 8 mm i uns 30 m
Comencem a l'esquerra de la canal arbrada de la via normal on trobem el primer parabolt (innecessari) per enfilar-nos per un esperó fins que s'inclina i flanquejant a la dreta, arribem al coll que uneix les dues agulles. Llarg amb sentit de donar una mica mes de sal i pebre a la escalada.

2on llarg: 4 parabolts de 8 mm en uns 30 m
Sortim de la reunió ver l'aresta sud de l'agulla pujant fàcil ment fins un ressalt on trobem el primer parabolt. Tot seguit es anar pujant recte amb molt bones preses i amb dificultat de III. Trobarem tres parabolts mes, innecessaris, dons amb merles i algun friend podrem completar la protecció. Abans d'arribar al cim trobem la reunió amb cadena per poder rapelar.

L'Aglà, via Normal
1er llarg: dos pitons i un parabolt de 8 mm en uns 15 metres
Un cop em baixat de l'Agulla Mare i estan en el coll de les dues agulles, fem un petit flanqueig, tot caminant fins una reunió amb dos burins als peus del diedre de la via normal de l'agulla. Comencem superant un pedestal fins el diedre. La roca es un pel trencada però franca. En el recorregut trobarem dos pitons i un parabolt. Quan s'acaba el diedre fem un pas de flanc a la dreta per seguir fins d'alt del cim i en un arbre farem reunió.

Per baixar, rapelarem del mateix arbre i amb trenta metres, arribarem al peu de via de les dues agulles.

Escalades senzilles i una d'elles, amb una "sobredosis" de parabolts, però que mantenen l'encis d'aquelles primeres escalades pioneres dels anys 40'. No us decebran, per l'ambient que respiren.
El segon llarg de l'Agulla Mare 
En el recorregut, un magnific forat per un friend
El Joaquim a l'Agulla Mare 
El vertical llarg de l'Aglà 
Arribant al cim de l'Aglà
I la foto del cim; el bon temps durarà poc...
Com que m'ha semblat "poca escalada", tinc més ganes de roca, però el temps cada cop acompanya menys i per no tornar a casa se'n se fer una via més, ens decantem per una via que tenia referències fa un temps, l'Aresta Brucs del Mirador de la Miranda.
Aquesta aresta queda amagada i eclipsada entre la Boteruda i la Miranda de les Boïgues.
Es una escalada molt senzilla però ens permet guanyar el cim amb un parell de llargs fàcils, tant sols uns passos, que te'ls has de mirar una mica, en el primer llarg ens permet guanyar el cim arrodonit d'aquesta agulla. I·lusos de nosaltres, creiem que avui faríem tres agulles noves i tres vies noves. La sorpresa es que quan arribem al cim del Mirador veiem que l'hem pujant infinitat de cops!!! Es un cim que passem quan "desgrimpem" la Miranda de les Boïgues... be, no et pot tenir tot. Per baixar, ho farem per la via normal amb uns cinc metres de descens de IIº sense cap complicació.
El Mirador de la Miranda de les Boïgues, Aresta Brucs
1er llarg: II, III, IV+ i IV un cap de burí i dos espits en uns 30, metres
Comencem molt fàcil fins que la paret es torna vertical, trobarem un cap de burí i farem un petit pas de flanc per encarar l'aresta pel lloc més fàcil que ens l'assegura un parabolt prou vell. Seguirem recte amb dificultat decreixent fins la reunió de dos espits amb anelles.

2on llarg: III i II un espit i un parabol en 30 metres
Seguim aresta amunt, amb poca dificultat fins arribar a l'avant-cim on trobarem la reunió de dos espits un d'ells se'n se plaqueta i després d'això arribarem al cim sense cap mena de dificultat.

Tres vies noves i dos cims mai trepitjats per la "cole", no està malament per un dia prou lleig, en que em estat mandrosos i se'n se ganes de complicar-nos la vida

diumenge, 23 de febrer del 2014

Via BOY-ROCA a la Trompa de l'Elefant (Montserrat)

Dissabte 22 de febrer de 2014
La gran clàssica de Sant Benet. La via que tots el "veterans" que corrien per Sant Benet et preguntaven: ja has fet la Boy? i jo deia: no, encara no... Llargs vespres a la vora dels ciris "mangats" al Monestir, ens els passàvem dins el refugi de Sant Benet, quan encara no era el "pseudo-refugi" que es ara, on dormien tots amuntegats, sense màrfega al terra pur i dur. O dormint al ras, als prats de Trinitats, mirant la lluna i somiant el dia de demà, només apte per gent de cor valent, pensavem. L'endemá, mentjant-nos l'entrepà de xoriç aixafat com una espardenya, esperant que escalfessin prou els rajos de sol, per dirigir-nos a peu de via, tots cofois amb aquell somni clavat en els nostres pensaments. Així vaig fer per primer cop aquesta clàssica via, un 9 de gener de 1983, on la principal dificultat consistia ens fer equilibris damunt d'uns estreps, sota una timba impressionant.

Companys, la idea d'avui era un altre, no sempre tot surt com es planejat i aquest cop no teníem plan B. La idea en un principi era anar a la Gòmez-Xalmet de la Prenyada, però un cop a peu de via veiem que hi ha "over booking" com dirien els amants del anglicismes. Carai!!! i ara que? que si "patatin que si patatan" i al final en Jordi diu: i la Boy-Roca, fa trenta anys que no la faig? Bona idea, jo últimament no més l'he fet un cop des de la seva restauració i fa temps que tenia ganes d'anar. Reculem un altre cop fins el refugi i fem cap a peu de la Trompa de l'Elefant. Ens trobem al Picazo a peu de via de la Boy, però ells aniran a la GEDE, i la fem petar una estona fins que cada un ens posem a la feina.

Comencem a pujar per una canal, pel damunt del camí on originalment comença la via, i en una clariana del bosc i en un replà en mig de la cana,l ens situem a la vertical de la trompa. Aquí començarem la via.

1er llarg: III, III+ i IV, un parabolts en 45 metres
Enfilem a munt per placa tombada amb escalada fàcil i agraïda. Podrem aprofitat algun merlets o petit forat per assegurar-nos amb friends i quan portem un trenta-cinc metres i a pocs metres de la reunió, trobarem un parabolt que ens assegurarà una mínima garantia per entrar a la reunió.

2on llarg:  IV+, IV i IV+, dos parabolts en trenta metres
Sortim de la reunió vers la nostre dreta fent un flanqueig ascendent fins una llastra on podrem emplaçar un bon tascó petit. Ara, seguirem en vertical pel bell mig d'un esperó, fent petites zigue-zagues, però sempre en vertical. Trobarem passos verticals però sempre amb bon canto que de cops, es una pica polit, i així anirem fent fins que només ens restarà un pas una mica difícil per accedir a la reunió.

3er llarg: IV+, V, A1e, V, uns 17 o 18 parabolts en trenta metres
Comencem el llarg amb bon canto i progresivament es va fent més vertical fins que, parlo per mi, ens veiem obligats a treure un estrep que en ajudarà a pujar. Els parabolts estan a una distància ni molt a prop ni molt llunys, el necessari per tenir que treballar-t'ho. Uns tres metres abans d'arribar a la reunió podem apurar els passos en lliure fins la reunió que es molt penjada. També dir que els "marcianus" es "curren" aquest llarg totalment en lliure i amb una dificultat (diuen les males llengües) de 6a+...

4t llarg: IV, III, IV, 4 parabolts en uns 50 metres
Aquest llarg es un plaer. Amb alguns passos verticals però sempre amb una roca fantàstica ens farà "navegar per un mar immens de còdols, sempre buscant els lloc més adient per accedir al cim. Trobarem dos parabolts i el qui vulgui, quinze metres abans d'arribar al cim es, pot muntat una ultima reunió. Si no seguim amb la mateixa dificultat directes al cim.

Simplement, una delícia de via. Aèria i estètica, ens traslladarà a la roca més alta d'aquesta regió de Montserrat. Pels que no la heu escalat encara, no us la podeu perdre i pels que ja la coneixeu: a gaudir-la de nou!!!
Avui, tant sols una "pega", se m'ha espatllat la targeta de memòria de la pu... càmera i no tinc cap fotografia... esperarem les del company, que pel vist, no son gaires!!!
També gràcies als companys Ricard i Jordi per les fotos que ens vàren fer des de el cim de la Prenyada. (d'alguna manera em d'omplir gràficament el blog...

Escalada realitzada per: Jordi Calabuig i Joan Prunera
Típica foto de l'Elefant, amb la seva trompa i el seu ull característic
El segon llarg
Acabant el llarg de l'artificial
Nosaltres, molt petits, al cim de l'Elefant

dilluns, 17 de febrer del 2014

Via BARCELONETS a la Pastereta (Montserrat)

Dissabte 15 de febrer de 2014
Es la meva ressenya i grau
Fa un parell de dies, que sembla, que la temperatura climàtica es mes suau i no fa aquell fred que a la gent mediterrània no ens acaba de fer massa el pes, sobre tot si carregem una pila d'anys a sobre. En un principi, teníem un altre via en previsió però a ultima hora se'ns afegeix en Jordi-Joan i serem tres amb el Joaquim i jo. Cambiem de plans i els proposo anar a la Pastereta, a la via Barcelonets, que jo pensava que no havia fet i si que la vaig fer fa set anys. Es estrany en mi que no m'enrecordi. Be, deu ser cosa de la edat...

La via es de caire modern, plena de parabolts, emplaçats en el lloc just per quan ja t'agafa el "tremolor de cames". Roca fantàstica a excepció del primer tram del segon llarg, i un desplom-sostre que vist des de la reunió et fa sentir papallones a l'estómac i que a més, no veus les expansions fins que no ets a sota el sostre. Però cap problema, els parabolts son molt junts, el necessari per que gaire be, no fem esforços sobre-humans. Això si, pels que tenim una edat i un pel de "sobrepes", no ens resultarà fàcil. fàcil del tot i amb una mica de tècnica rovellada, el superarem prou be.

Per arribar a la via, deixarem el vehicle al pàrquing Nubiola al costat de la Vinya Nova i en deus minuts arribarem al que era abans l'aparcament del Clot de la Mònica. Prenem el camí amunt tot seguint les traces que ens portarien a l'Artiga alta i als Pollegons. Passarem pel costat del Frare de Baix i dels Serrat d'en Muntaner i desprès d'un gran revol, seguirem sempre per la nostra dreta pujant per traces de camí i lloms de roca fins arribar als contraforts de la Pastereta. Pujarem vers llevant on trobarem una corda fixe que ens menarà a la cara Est la la roca. Seguirem pujant fins un enorme pi que hi ha a la base de la roca i recte a munt en tendència la dreta ja veurem les expansions de la via.

1er llarg: V, IV+, IV i III unes 11 expansions en uns 45 metres.
Comença vertical del tot i amb una roca fantàstica i de mica en mica va decreixen la dificultat. es llavors que el llarg va flanquejant lleugerament a la dreta fins que fàcilment entrem en un replà terrós als peus d'un arbre sec i muntem la reunió de dos parabolts amb cadena. Llarg preciós amb una roca de pel.lícula i el seguros posats per no passar gaire por.

2on llarg: III, IV, V+/A0e, V+ i IV, sis expansions en uns 30 metres.
Per mi el llarg més difícil de la via, però que no es obligat. Encetem el llarg pujant per la dreta en clar flanqueig, en un terreny un pel trencat fins sota d'un bon ressalt desplomat. En A0e el podem solucionar, si no, diuen que es 6a. Un cop superat aquest primer "entrebanc" la cosa continua molt dreta i difícil, però com dic, poc obligada, fins que entrem a la reunió sense cap problema.

3er llarg: III+, A2e i IV+ unes 10 expansions en 25 metres.
Aquest es el llarg de tècnica. Les males llengües diuen que es un "artificial fàcil". Si, potser que si, però quan tens la tècnica (molt) rovellada, amb uns quants anys a l'esquena i "pelin" de sobrepes, la cosa es pot... diguem, complicar un pel. I així va ser, un dels "intrèpids components" es va tenir que baixar a mig A2e. Direm el pecat però no el pecador. Deduir-ho vosaltres mateixos per les fotos... Be, el llarg no te més misteri. Surtim de la reunió en escalada fàcil fins els peus del "terrífic" sostre, Encetem l'artificial amb expansions prou juntes fins que sortim del desplom i en escalada difícil, arribem al final de la via. Petonets i abraçades pel que queda de la cordada, per que aquest llarg ens a fet suar de valent!!!

Amb dos ràpels, un fins la primera reunió i l'altre fins els terra, (compte amb les pedres en aquest darrer) ens menaran un altre cop a peu de via i pel final de festa, anirem a dinar un senzill àpat però fet amb molt de "carinyu" a casa de la Montse i el Jordi-Joan a Collbató.

Jo pensava que era una via nova però el Joaquim tota l'estona em deia que ell creu que jo ja l'he fet... i tenia raó, en el llibre registre del cim era el meu nom amb data de setembre del 2007, em faig fent vell? En fi, via del tot recomanable.

Escalada realitzada per: Jordi-Joan Garcia, Joaquim Llòria i Joan Prunera
El primer llarg
En Jordi-Joan al primer llarg... 
...segit pel Joaquim
El pas de 6a resolt en A0e
Després del teòric 6a seguim en lliure finet, finet... 
Apropant-nos al A2e del tercer llarg
Acabant el tram d'artificial
Sortint en lliure d'espres de l'artificial 
Ja som al cim... ep, falta un, on es?
I ara, per acabar, una petita mostra gràfica de moviments poc "ortodoxes", podriem dir, en escalada artificial.
Nens i nenes, procureu no fer res d'això, quan escaleu en artificial...

divendres, 14 de febrer del 2014

Via SALVADÓ-ÀLAVA al Setrill i l'Aresta Brucs a la Bitlla

Dimecres 12 de febrer de 2014
La meva ressenya de la Bitlla
La meva ressenya del Setrill
La Bitlla. via Aresta Brucs i el Setrill, via Salvadó-Àlava
Avui sembla que tindrem un dia de "pel·lícula" i quedo amb José Valero per trepar una estona. No he escalat mai amb ell però fa temps que ens coneixem i l'aventura es assegurada. La setmana passada amb els companys habituals vàrem abandonar la via Ful de Sac degut al fred i el dia lleig i gens engrescador i mentre plegàvem trastos, vaig acostar-me al peu de via de la Salvadó-Àlava, donç es una via que fa temps que li tinc fica't l'ull. Ja per telèfon, li cometo al José de la via i ell que es un tio amb empenta, li agrada la proposta, dons ni ell ni jo l'hem fet mai. La qüestió es que tindrem que esperar, al menys fins les dotze del migdia per poder anar, que es cara sud-oest i fins ben tard no toca el sol. Per fer "boca" mentre esperem els reconfortants rajos de l'astre rei, esmorzem a peu de via de la bonica aresta Brucs de la Bitlla i així, jo, m'aniré mentalitzant de la via del Setrill.

La Bitlla es una d'aquelles altívoles agulles de Montserrat, que si tenim el plaer d'escalar, ens demostrarà el que es una via clàssica. El primer cop que la vaig escalar va ser un agost de 1979, la meva primera via de dos llargs. Amb un equipament auster, necessitarem friends, tascons i bagues per llaçar merlets per gaudir de la seva aresta sud, una de les mes maques dintre del seu grau.

La Bitlla. Via Aresta Brucs IV+ 60 metres

1er. llarg: III i IV, dos espits en uns 25 m
Típic llarg d'asreta Brucs on comencem fàcilment fins que progressivament es va redreçant la roca. A uns vuit o deu metres de terra, trobem un espit que ens ajudarà en arribar a una cornisa on hi ha una gran llastra (hi ha alegria entre l'espit i la llastra...). Pugem per la llastra amb bavaresa fins que el llom de roca s'ajeu i amb passos fàcils de flanqueig ascendent, arribem a la reunió d'un parabolt i dos burins, un d'ell se'n se plaqueta. Antigament, recordo que fèiem reunió de l'arbre.

2on llarg: IV i IV+ un clau i un burí en uns 30 m
Sortim de la reunió per la dreta per entrar en una diedre-xemeneia preciós. Quan es va tancant ens veiem obligats a fer un pas de flanc a l'esquerra i seguir pel bell mig de l'aresta sud. Sempre amb boníssimes preses de mà arribem al mur vertical. Podem llaçar un enorme merlet que ens assegurarà el pas en flanqueig ascendent fins el burí (més vell que jo) que es permetrà arribar a la reunió uns metes abans d'assolir el cim d'aquesta petita gran clàssica.

D'aquí al cim, només resten cinc metres molt fàcils per acabar la via. Per baixar, si portem cordes de seixanta metres farem un sol ràpel des de la instal.lació de la segona reunió, que per cert, es la mateixa que hi ha des de el primer cop que vaig fer aquesta via.
Començant a escalar la Bitlla (foto: J. Valero)
A la meitat del primer llarg (foto: J. Valero)
El segon llarg
A la part més dreta del final de la via
El Setrill, via Salvadó-Àlava 6a (A0e) V+ 110 m

El sol ja dona de ple a la paret del Setrill i mentalitzats ens dirigim al seu peu de via del Setrill. Tindríem que tornar al refugi per anar al Setrill però el meu "raro instinto del hombre blanco" em fa mirar una canal que sembla que te continuïtat, que davalla fins el Setrill. Fem gala del nostre esperit "aventurer" i ... l'hem encertat!!!, ni cinc minuts hem trigat en anar d'una via a l'altre.

Preparem material i en José que es més jove i valent que jo es demana el primer llarg. En quant a mi, ja fa estona que tinc "papallones a l'estómac", però que carai, amen a intentar la via!!!

1er llarg: IV, V, A0e (6a) V+ i V, 5 parabolts en uns 35 m
Comença amb roca humida i relliscosa fins arribar a un llavi argilós, no es fàcil arribar a la primera expansió. Tot seguit fem un pas de flanc a la dreta i cerquem el primer parabolt del 6a. Pels que no som "extraterrestres" ho podem fer en A0e, però tindrem que tibar de valent. Superat aquesta primera dificultat, ara arriba la de debò. Placa vertical i fina amb preses contades i alegria entre els dos únics parabolts que trobarem fins la reunió. Tindrem que respirar a fons i "apretar el cul" fins el relax de la reunió.

2on llarg: IV+, IV, IV+ i IV dos parabolts en 30 m
Sortim de la reunió, vertical i de seguit, anar a cercar uns grans còdols a la nostre esquerra. Ara la dificultat decau fins el primer parabolt del llarg. Seguim recte a munt fins un ressalt assegurat pel segon i últim  parabolt del llarg. Superem el pas pel bell mig, vertical i amb bon canto, fins una zona ajaguda, lliça i amb alguna crosta, (compte) i de seguit arribem a la còmoda segona reunió.

3er llarg: V, IV, V i IV, 3 parabolts en uns 45 m
Encetem el darrer llarg flanquejant a l'esquerra fins un forat horitzontal on podem emplaçar un bon friend (Camalot del 0.75 o 1). Superem el pas i ens col.loquem al damunt de dos còdols, un per cada peu, i superem el pas força difícil fins el proper parabolt. Ara l'escalada es més plaent fins la propera expansió. Des d'aquí flanquegem a la dreta on trobarem la darrera dificultat del llarg protegit per un parabolt. Superat això resten uns quinze metres de IV fins el cim. Trobarem una reunió de dos parabolts abans d'arribar al cim però ens la podem saltar sense cap problema.

La via ens a encantat, grau difícil al primer llarg, al menys per mi, i cent metres de roca per gaudir de valent i que "l'adrenalina" aflueixi pels nostres porus. Un dia ben aprofitat i el millor de tot, la companyia.
També afegir un petit record per un dels aperturista d'aquesta via, en Francesc Salvadó, mort a l'octubre de 2012 i creador de la web: www.kapujo.com, que tantes estones m'habia fet passar davant l'ordinador i també a les magnífiques fotos del company José Valero, que es un artista.

Una via més per la cole.

Escalada realitzada per: José Valero i Joan Prunera
Ja comença a donar-li el sol al Setrill (foto: J. Valero)
Primer llarg, finet, finet... (foto: J. Valero)
Segon llarg, mes suau però no val a badar (foto: J. Valero)  
El José a punt d'arribar a la R2
Els primer pasos del tercer llarg. Bons còdols per els peus
El darrer V de la via 
Final de festa amb l'estètica aresta del Dumbo de fons (foto: J. Valero)

dilluns, 10 de febrer del 2014

Aresta BRUCS a l'Agulla del Pingüí. (Montserrat)

Diumenge 9 de febrer de 2014

Aquest cap de setmana es presentà d'allò mes estrany. Que si el dissabte molt mal temps, que el diumenge, bo però a la tarde malament, vaja, que pinta malament. Aprofitarem el dissabte per "asuntillus" familiars i diumenge quedo amb el Guillem, que fa un munt de temps que no anem plegats, amb el Joaquim i amb el Jordi. Fa temps que tinc ganes de repetir la via Ful de Sac al Setrill i el diumenge passat me la vaig estar mirant quan tornàvem d'escalar per Agulles... i ja em vaig posar "calent". Sortim de bon matí i el dia es ras i clar i tot acabats d'esmorçar com a senyors, al poble del Bruc, sortim del bar i tot d'un cop, el temps fa un gir de 360 graus. Vent i núvol. El quatre "intrèpids", camina que caminaràs en direcció al refugi Vicenç Barbé i tot de sobte, sembla que el temps cambia una mica i no fa tant de fret i amb més moral que "l'alcoyano" en dirigim a peu de via. He tingut que parar un moment per recordar per on s'hi va. L'últim cop que vaig fer aquesta via, fa divuit anys. Un cop a peu de via en Jordi que està molt valen comença i en arribar al segon espit, ja no se sent les mans. Nosaltres tres, a sota, sembla que estem dintre d'una nevera. El seny del senor Guillem ens fa veure que no val la pena "patir" d'aquesta manera avui i decidim recollir trastos.

Que fem? fa un fred d'allò més incòmode, Serà qüestió de buscar un lloc que no piqui el vent i estigui a cobert. Difícil elecció. El que tenim més a la vora es la Bitlla però veiem que no, bufa molt el vent i al final anem a cercar el Pingüí, que te grau moderat i sembla ser que allí no fa tant de fret. Tant se val, igualment vàrem passar fret i vent... dons be, marxem cap el Pingüí.

Aquesta agulla la he pujat infinitat de cops, tant per la seva aresta Brucs com per la Xemeneia. son 60 metres de quart i uns passos de V força finets en el segon llarg. Veurem si això ens treu una mica el "monu" de tocar roca avui.

Per arribar en aquesta roca sortirem del refugi i davallarem uns metres i prendrem un corriol que surt a la nostre dreta. Seguirem el camí que porta a l'avenc dels Pouetons però abans d'arribar-hi seguirem camí a munt fins la canal de les Bessones i un cop arribem a les parets de la Vespa, prendrem una canal a l'esquerra que ens durà a un coll. Es aquí on trobarem l'aresta Brucs i la Xemeneia de la cara sud del Pingüí.

1er llarg: III i IV tres parabolts molt vells dos burins i un pitó en 35 metres.
Comencem al mig de la paret, primer reste i després amb un clar flanqueig a la nostre dreta per situar-nos a sota del gran desplom. tot seguit seguirem flanquejant fins arribar a la reunió molt penjada. Antigament, recordo, fèiem reunió més a munt en una fissura on havien un parell o tres de pitons. Ara es fa una mica més per sota i amb un parabolt i dos burins.

2on llarg: IV, V i IV dos parabolts i un espit en uns 25 metres.
Encetem la darrera tirada per la dreta de la reunió fins cercar una sabina seca on podem llaçar una baga. tot segui superem un ressalt amb molt bona presa però amb roca a controlar i fem un passos de flanc a l'esquerra per situar-nos al bell mig de l'aresta sud. Ara, amb passos molt fins, pujarem fent petites passos a dreta i esquerra fins arribar a la reunió uns metres abans del cim de dos parabolts.

El descens el farem amb un ràpel curt d'una quinzena de metres per la cara nord i després amb comte, per la canal que ens durà un altre cop a la canal de les Bessones.

Be, podem donar el dia d'escalada per acabat. Estem tots quatre "garratibats" de fred i el millor que podem fer es anar a ofegar les nostres penes en en bar ben calentons i explicar-nos "batalletes" d'aquelles que les tenim ja molt sentides.

Un altre dia serà la Ful de Sac!!!

Escalada realitzada per: Guillem Arias, Jordi Calabuig, Joaquim Llòria i Joan Prunera
Coemnçant la via i els compans, que ja son gaire be, a la reunió
Arribant a la reunió in amb cara de fred...
Començant el segon i darrer llarg
El Joaquim als passos fins del segon llarg
El quatre conqueridos de l'inútil

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.