10 de gener de 2015
Seria a principis de 1979 que un company del grup en que jo anava de arreplegat ens va ensenyar un llibre de ressenyes que es deia
TRES ESCOLES D'ESCALADA. Era la segona guia de ressenyes que havia vist en la meva vida (la primera va ser la d'Agulles, d'en Rodes i Labraña) Parlava de Sant Llorenç del Munt, Sot del Bac i dels Mollons. A Sant Llorenç ja havia fet una intentona al Cavall Bernat i al Figaró no havia anat mai, dons era habitual l'escalada artificial, i d'això jo, no tenia ni idea. Fullejant la guia vàrem veure un lloc nou, el Mollons, un lloc relativament a prop i a més arrivabe el tren! En aquell temps, ni somiar tenir vehicle als divuit o dinou anys i per això he dormit infinitat de cops a l'estació dels "Catalans" a la Pobla de Claramunt que es el lloc on es trova aquesta singular cinglera de roca calcària. Recordo fent l'aproximació des de l'estació fins el Molló Gros carregat amb la motxilla i mirant aquell altiu rocam. Tenia una corda d'onze milimetres quatre mosquetons de ferro, dos cordinos grocs i dos o tres claus... i amb això:
vas que te matas! No es que féssim moltes vies, generalment les repetíem a sovint, el Ninet, la via Àpia, La paret negre, la Roca Llarga, però era un lloc on ens ho passàvem d'allò més be i diferent d'Agulles. Fa molts anys que no i tornava i aquest cop s'he m'ha encès la llumeta i anirem als Mollons com a pla "B".
El lloc a cambiat molt, sobre tot als voltant de l'estació que es ple de cases unifamiliars, una autovia que passa per sota dels mateixos Mollons i la sorpresa més desagradable a part de les dos anteriors es que tot es "acribillat" de parabolts per tot arreu... i el pitjor de tot, en llocs totalment innecessaris. Cap comentari mes al respecte.
Per arribar des de Barcelona anirem per la A2 fins la primera sortida que trobem a Igualada i després seguirem els indicadors que ens portaran a la Pobla de Claramunt. Travessarem el poble i abans de sortir d'ell girarem a l'esquerra i passarem un pont que ens porta a la estació del FFCC Catalans. Des d'aquí la cosa ja es una mica "peluda". Tindrem que anar per una mena d'urbanització i intentat travessar per sota l'autovia i tot seguit anar per una pista en bon estat que ens deixarà molt a prop de la base de les parets. Hi han indicadors i si fem servir el "raro instinto del hombre blanco" no tindrem cap problema. De fet després de tants anys ho he trobat i mireu que jo
soy más tonto que un zapato... De l'esplanada on deixem el vehicle, en direcció al Molló Gros, surt un corriol que amb unes marques blaves i algunes vermelles del tot descomunals i massa grans, ens duran a peu de via.
La via, per desgràcia es tota equipada amb parabolts, però us convido a que no els feu servi,r que amb tascons, bagues per llaçar sabines i friends, la diversió es garantida. En el seu origen, la via te tres llargs de corda però amb dos es suficient. La primera reunió la podem fer uns deu metres més a l'esquerra per evitar el fregament de les cordes.
1er llarg: II, III i IV, cinc o sis parabolts (innecessaris) en uns 30 metres
Situats a la part més amable de la paret trobem una placa que indica la via i el seu nom. Aquí comença la via. Pugem fàcilment, trobant-no parabolts massa seguits, que evidentment, els obviem. arribem a un arbre prou gruixut per llaçar una baga i continuem per terreny més vertical fins arribar a una gran feixa que ralla la paret. Flanquegem a l'esquerra practicament caminant fins el que era l'antiga primera reunió. Passem de llarg i li donem la volta a la paret i en un relleix abocats al buit fem la primera reunió de dos espits i un parabolt.
2on llarg: III, IV, IV+, III i IV quatre o cinc parabolts (també innecessaris) en uns 30 metres
Sortim de la reunió en vertical vers una sabina gruixuda i passada aquesta entrarem en un petit diedre acribillat de parabolts. Passem d'ells com de l'aigua per que entren tascons i friends a caldo. El diedret es vertical i te el seu encant, el pas més difícil de la via. superat això entrem en un replà on trobem la reunió, però per quinze metres o menys, val la pena continuar. Entrem en una xemeneia vertical que al final trobem un pas atlètic superant uns blocs fins entrar en un altre replà on trobem la reunió gaire be cimera. Només grimparem tres metres més i serem a capdamunt del Molló Gros.
Per baixar seguirem la petita carena vers el nord i desgrimparem uns metres fins unes instal.lacions amb cadenes que ens duran a una mena de coll. Tant a la dreta com per l'esquerra arribarem de nou a peu de via.
Escalada senzilla però no per això deixa de ser bonica i sobre tot recordant aquelles primeres escalades que amb poc material i molta moral vaig començar a estimar l'escalada i tot el que comporta, amistat i sacrifici, pena i glòria, abans per donar-me més importància, i ara, simplement per satisfacció personal.
Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera
 |
| El recorregut de la via |
 |
| Els Mollons des de on es deixa el vehicle |
 |
| La placa que hi ha al peu de via |
 |
| El primer llarg |
 |
| Començant el segon llarg |
 |
| La xemeneia de l'últim tram de la via |
 |
| El cim del Molló Gros |
 |
| Marques que ens portaran a peu de via |
 |
| La guia i la ressenya antiga de la via |
Seria a principis de 1979 que un company del grup en que jo anava de arreplegat ens va ensenyar un llibre de ressenyes que es deia TRES ESCOLES D'ESCALADA. Era la segona guia de ressenyes que havia vist en la meva vida (la primera va ser la d'Agulles, d'en Rodes i Labraña) Parlava de Sant Llorenç del Munt, Sot del Bac i dels Mollons. A Sant Llorenç ja havia fet una intentona al Cavall Bernat i al Figaró no havia anat mai, dons era habitual l'escalada artificial, i d'això jo, no tenia ni idea. Fullejant la guia vàrem veure un lloc nou, el Mollons, un lloc relativament a prop i a més arrivabe el tren! En aquell temps, ni somiar tenir vehicle als divuit o dinou anys i per això he dormit infinitat de cops a l'estació dels "Catalans" a la Pobla de Claramunt que es el lloc on es trova aquesta singular cinglera de roca calcària. Recordo fent l'aproximació des de l'estació fins el Molló Gros carregat amb la motxilla i mirant aquell altiu rocam. Tenia una corda d'onze milimetres quatre mosquetons de ferro, dos cordinos grocs i dos o tres claus... i amb això: vas que te matas! No es que féssim moltes vies, generalment les repetíem a sovint, el Ninet, la via Àpia, La paret negre, la Roca Llarga, però era un lloc on ens ho passàvem d'allò més be i diferent d'Agulles. Fa molts anys que no i tornava i aquest cop s'he m'ha encès la llumeta i anirem als Mollons com a pla "B".
Veig que has tornat als orígens Joan! aquí només hi he escalat una vegada i no fa massa, la roca és d'un bon calcari i recordo haver-hi fet una via per un esperó prou maco.
ResponEliminaHi han unes quantes i més d'un cop en sembla que tornaré
EliminaQuè escalades tan xules que feu!
ResponEliminaUna abraçada.
Gràcies Montse!!!
EliminaHola, Joan soc seguidor de la teva gran informació que tramets.
ResponEliminaJo també tinc la guia i una altre del César Perez de Tudela, la 1ª de Montserrat. Són incunables que vaig adquirir quan treballava a un grup editorial. Vinga, salut i bones escalades, Tomàs
Hola Tomas, gracies per la floreta... No tinc la guia, la tinc tota fotocopiada.
EliminaSalut i mosquetons
Hola Joan i Tomas, tinc el Mollons a costat de casa i no se realment quines vies faig, ho podria arribar a fer.
EliminaFora molt demanar poder fer una copia de les vies d'aquest llibre del Mollons?
vells .... mol vells records ....!!!!!! sniiiiffff
ResponEliminaTindre que tornar encara que no mes sigui per els records....
Carai Guillem, tu escribint al meu blog!!! Hian unes quantes vies que ja he vist i serà qüestió d'anar més a sovint...
ResponEliminaM'has entendrit, Els Mollons!
ResponEliminaA les feixes de l'aproximació vam descobrir-hi una cabana de vinya ideal... Quines nits de gresca! I l'endemà a repetir les que has anomenat (hi afegiria l'evident "Petit diedre"). De tant ben apresa l'Àpia, em vaig veure capaç del "solo", amb bota dura... Com bé dius: No hi dret que la profanin així.
Bon dia, em dic Roger Casas (tinc 27 anys) fa temps que segueixo el vostre bloc, només us escric perquè aquesta ressenya m'ha encantat, jo sóc d'Igualada. I fa temps vaig descobrir els 3 mollons, i després d'un petit treball de recerca vaig contactar amb un home de 70 anys que escalava allà i m'hi va portar i em va ensenyar tota la zona i les històries que amagava, (per cert vam fer la via àpia quant encara no hi havia paravols) Sentir les explicacions d'aquell home i les vostres em transporten en un temps on l'escalada era escalada i on els valors i els objectius no es resumien només en amb el grau, si no amb la valentia, companyeris-me, nervis, pors, saber trobar la via, adaptar-te a les inclemències, tenir enginy de com assegurar-se, patir un cert risc...
ResponEliminaSempre llegeixo amb atenció tots aquests blogs que plasmeu l'ESCALADA, la veritable escalada. I jo des de el meu poc grau i la inexperiència intento vetllar sempre que l'autèntica escalada no es perdi amb el record i amb ella tots aquells herois que vau fer créixer aquesta disciplina.
Gràcies pels blogs, pels coneixements i les hores dedicades.
Un jove escalador
En Joan ja m'havia portat un altre vegada, també com a pla B, a aquest lloc ja que en Montserrat plovia molt i vàrem anar a fer aquesta via. estava tot molt mullat però vàrem pujar igualment i em va agradar prou.
ResponEliminaAquesta vegada, amb la roca seca, he gaudit molt la segona tirada (segona + tercera).
Llàstima que no haguessin una o dos tirades més.
El que si m'ha entristit, és que han desvirtualitzat aquesta via amb els parabolts que han afegit sense cap mirament.
Hola Joan
ResponEliminaEsplendida ressenya con es habitual
NOTA:
A data d’avui la primera reunió s’ha desequipat i només resta un parabolt.
Salutacions