dilluns, 30 de març de 2015

La Castellassa de Can Torras. Via normal per la entrada directa. Sant Llorenç del Munt

22 de març de 2015
La Castellassa de Can Torras o les Castellasses es una de les roques de Sant Llorenç del Munt més caracteristiques. La seva silueta es pot veure des de infinitats de punts degut que es separada de les cingleres del massís. La componen tres punts culminants, la Gepa, la Cabreta i la Torre, la punta més alta del monòlit. De molt jove ja caminava a sovint pel massís de Sant Llorenç del Munt i l'Obac i de sempre la seva forma allargassada i semblant a la de un camell, m'habien encisat. Recordo les primeres escalades al "Burret" (Cavall Bernat) o a la roca de l'Esquirol pels voltants de 1979 però la Castellassa se'm resistia. No vàrem saber trobar el camí per arribar'hi. No va ser fins l'any 1990 que, no ho recordo massa be, des de la carretera que va de Castellar del Vallès a Sant Llorenç Savall, hi ha un punt en que es veu molt be que crec que era Les Arenes, i per aquí vàrem enfilar per camins fins arribar a peu de via. Recordo poc, podríem dir res de res, del camí però habiem arribat. Aquell dia no vàrem poder arribar al cim de la Torre pel mal temps i per que anàvem se'n se cap informació i tant sols vàrem arribar al cim de la Gepa així que la tenia pendent des de fa molt anys.

Aquest cop amb més informació i una mica amb els deures fets i amb ajuda d'un "mig-expert" del massís, en Ricard Rofes, ens endinsarem amb la peculiar roca de Sant Llorenç a conquerir la via normal d'aquest fantàstica monòlit. En Ricard i en Jordi aniran a una via "Masoniana", la MENJA-CÒDOLS i en Joaquim i jo a la NORMAL.

El dia es fred i lleig i en Ricard, que es un fervent seguidors dels "mentidòlegs", diu que fins la tarde no caurà aigua... confiarem. Deixem els vehicles al final del carrer Cavall Bernat de la urbanizació de Matadepera i prenem el camí dels Monjos per pujar a la Mola. en una explanada ben oberta a mà dreta tenim un camí que baixa una mica, es el camí del Mal Pas de Can Torres o de la Castellassa. Passarem pels Plecs del Llibre i de sobte ja veiem l'espectacular monòlit. En poc més de mig hora arribem a peu de via.

Com ja dic es un dia lleig i humit i la roca de Sant Llorenç, mig fang mig... no se que, no ens donen gaires esperances, però ja som al lloc i per això em vingut, no? Mentre els companys van a la seva via, en Joaquim i jo preparem "trastos". La via comença a l'esquerra de la llarga aresta en una mena de xemeneia-encastament. No hi ha res i la roca es força humida intento i ho intento però no m'atreveixo... fa 25 anys ho vaig fer!!! No m'ho veig... En Joaquim i jo ens mirem amb frustració. Baixo i li dic que intentem-ho per la entrada directe que diuen que es més difícil però al menys, podré posar "caxarros" i aquí teniu la descripció de la via.

1er llarg: V, V+, IV i II, net d'assegurances i uns 15 metres
En front mateix de l'aresta del monòlit tenim uns vuit metres molt verticals amb una fissura irregular a equipar. Es força vertical i amb l'esgarrifossa roca de la regió. He fet sevir dos friends petits i un tascó, que ha entrat a "caldo", per superar la desena de metres verticals fins que baixa la dificultat i gaire be caminat entrem a reunió de dos químics en una mena de bretxa. Bon llarg per mantenir la calma i buscar el friend o tascó adient per la fissura.

2on llarg: III+ i II un burí sense xapa en uns 30 metres
Seguim per l'aresta on tenim un primer ressalt assegurat per un cap de burí seguim fàcilment fins un altre ressalt amb roca a controlar i continuem igual per la mateixa aresta fins que arribem als peus de la Gepa i muntem la reunió.

3er llarg: II i III cap assegurança i uns 30 metres
Ara ressegui la base de la Gepa pel cantó dret molt fàcilment fins remuntar una petita canal on arribem al collet de la Gepa i la Cabreta. Remuntem el petit cim de la Cabreta, ara amb una mica més de dificultat i per sota del seu cim, en una bona alzina (crec que ho era) muntem la reunió.

4t llarg: IV; IV+, III i IV, un filferro del "paleolític" i uns 20 o 25 metres
El llarg més bonic de la via. Del cim de la Cabreta desgrimpem amb bona roca uns metres verticals entre l'escletxa de la Cabreta i la Torre fins situar-nos al bell mig de les dos roques amb un peu a cada banda i passem, ara si a la fantàstica roca del cim culminat de la Castellassa. amb passos fins però sense ser mai extrems pugem uns set metres de roca bona fins un pedestal on trobem uns filferros molt vells. Remuntem unes grades i en una cornisa petita amb un bon buit als nostres peus, fem l'ultim pas per accedir en aquest fantàstic monòlit.

Ja som al ample, pla i esquerdat cim de la Castellassa. Ara comença a ploure i amb ganes, Fem la foto de cim i ràpidament muntem el ràpel. Hi han dos opcions, una per la mateixa via, que no ens fa el pes per que tot es mullat i segueix plovent i l'altre, la recomanació d'en Ricard, per la via de la X. des de el cim hi ha un parabolt amb anella i un ferro burinat a la roca també amb anella. Fem un primer ràpel pel  cantó Est seguin la xemeneia fins un forat amb una còdol enorme dins la mateixa xemeneia. D'aquí un altre ràpel d'uns 40 metres fins el terra. Aclarariment: d'amunt del còdol enorme, hi han dos claus lligats amb un filferro. Passeu les cordes per la dreta dels dos claus en sentit de la baixada. Diuen que es per que el nus de les cordes no s'encastin amb la roca i te la seva part de lògica. a nosaltres no se per que no ens ha funcionat, no em pregunteu el perquè, encara no ho sabem però ens ha costat una bona suada i gaire be a punt de remuntat tot el segon ràpel... per sort no ha estat així!!!

ens retrobem amb els companys que també estan baixant de la via i un cop tots plegats ens en tornem als vehicles per acabar la jornada remullant-ho amb unes birres, jo com es normal, se'n se alcohol i una nova via, ara si acabada, per la cole.

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera
La Castellassa
El peu de via

El primer llarg a equipar
El segon llarg
Un fantàstic còdol a les meves mans...
El llarg flanqueig del fàcil tercer llarg
el cim de la Cabreta des de la Torre
El darrer llarg
L'últim pas abocat al buit abans d'arribar al cim
Fita aconseguida
El darrer ràpel

4 comentaris:

  1. Una clàssica Sant Llorençana, enhorabona per haver-ne assolit el cim finalment! senzilla però no cal menystenir-la que com dius la roca fangosa d'aquest monòlit és per escalar-hi amb molt de tremp.
    El diedre de la via original cada cop està més polit jo també vaig pujar per la directa el darrer cop.

    ResponElimina
  2. El dia no acompanyava gaire però semblava que ens anava a permetre fer la via.

    Tot estava molt humit i el primer llarg per la xemeneia molt humida i polida gairebé ens desmoralitza.

    Sort que vam poder pujar per l'entrada directa per fer aquesta via i poder pujar a la característica Castellassa de Can Torras.

    Malgrat el tipus de roca, que no és la meva preferida, em va agradar molt el lloc i la via.

    Al final ens vàrem mullar però tot va acabar bé.

    ResponElimina
  3. Ahir a la tarda vam pujar-hi i ens va agradar molt, tant la via com el cim.
    Vam entrar per la normal i si haguéssim portat el #4 l'hauriem posat. Tampoc dúiem tascons i ens hagués anat bé tenir-ne algun de petit per L2.
    La R3 la vam muntar al final del flanqueig i des d'allí amb un llarg fins al cim. Així el pas de la bretxa queda més ben protegit, anulant el risc de caiguda de factor 2.
    Salut i fang!!

    ResponElimina
  4. Al darrer rapel, cal posar la corda ENTRE els dos claus per evitar que la corda quedi atrapada.
    Salut i amunt.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.