dilluns, 23 de setembre del 2013

CRESTA DE LA COMA DE GELIS. Sant Llorenç de Montgai

21 de setembre de 2013
Tants anys anant a escalar a Sant Llorenç de Montgai i sempre mirant-me la vistosa i estètica cresta i mai era el moment adient per anar-hi. Sempre enlluernat per altres vies del costat, molt més difícils i vistoses, que jo m'imaginave més boniques (pobre de mi!). Sempre deia que un dia d'aquets anirem. El cas es que, quan van prohibir totalment l'escalada a la cresta, em vaig mentalitzar que no la pujaria mai i vet aquí que en el blog de la La noche del loro 2 a principis d'any vaig descobrir que, ara l'escalada era regulada durant un mesos i que li havien rentat la cara a la cresta. Ara ja no tindré excusa per anar a tastar-la i aquest dissabte proposa anar a fer-la i el Vicenç i el Joaquim accedeixen encantats, sobre tot el Vicenç que no ha escalat mai a la zona.

Per arribar a la cresta tenim una aproximació curta i agradable. Abans d'entrar al poble de Sant Llorenç de Montgai, i tot just abans de travessar el Pont d'Escalera que hi ha a la carretera, a la nostra dreta hi ha un replà per uns quants cotxes. El deixem i prendrem un camí que va vorejant el pantà. Caminem uns vint minuts i arribem a un pas excavat a la roca. Aquí es l'inici de la via. No te pèrdua, es molt evident, dons tenim gaire be tota l'estona, la cresta a la vista

1r llarg: IV+, IV i I, dos pitons i dos ponts de roca en uns 20 metres
Comencem la cresta al vessant est on divisem un pitó i dos ponts de roca equipats. Els primers passos son força obligats però no difícils i de mica en mica anem perdent dificultat fins arribar practicament caminant a la reunió que farem d'una sabina amb una baga.

2n llarg: IV- III i IV-, dos pitons i dos ponts de roca en uns 60 metres
De la reunió tenim davant nostre la cresta ben esmolada i evident. Seguirem cresta a munt amb alguns passos ben bonics combinats amb passos molt fàcils fins una reunió amb tres ponts de pedra equipats. Compta amb la tirada, que es molt llarga i el fregament de la corda.

3r llarg: IV+, II, i III+, dos pitons i dos ponts de pedra en uns 50 metres
Sortim de la reunió per un tram vertical i un xic difícil, però equipat amb una sabina i un pitó. Superat aquesta part tenim davant nostre una cresta esmolada però gairebé horitzontal on podrem equipar al gust i també trobarem un pitó. La reunió la farem en un coll còmodament de dos pitons.

4t llarg: III, III+ i II, tres ponts de pedra i dos pitons en uns 57 metres
Aquí tenim dos pocions, una es anar per l'esquerra de la cresta, més fàcil o anar pel fil de la mateixa. Nosaltres em optat per la fàcil. Sortim de la reunió per l'esquerra en flanqueig ascendent on trobarem tres ponts de roca. Arribarem a una bretxa aèria i passarem a la cresta pròpiament dita. Un pas vertical ens farà pujar ràpidament per la cresta fins que arribarem caminant a la reunió de dos pitons.

Ara farem un cambi de reunió, dons tenim una llarga caminada en pla de trenta metres fins el peu d'un torreó. Aquí podrem muntar una reunió en uns arbres o una arrel gruixuda a la paret i pujar més còmodament el proper llarg.

5è llarg: IV-, III i II, un pitó i dos ponts de roca en uns 30 metres
Encetem el torreó per una mena de diedre un xic descompost i vertical fins un pitó. Després anirem en tendència ala dreta a buscar les grades finals del torreó. Un cop al cim, desgrimparem un metres fins el terra on trobarem la reunió d'un pitó.

6è llarg: I i III, dos ponts de roca en uns 50 metres
Aquest llarg es de tràmit per arribar a la base del torreó final de la via.. Sortirem caminant de la reunió fins unes grades equipades amb ponts de roca i fàcilment arribarem a la reunió de l'ultim llarg.

7è llarg: IV+, IV i III, dos pitons i dos ponts de roca en uns 30 metres
Aquest es el llarg de la via Badalona. Llarg, que en aparença, es veu vertical, difícil i un tant descompost. Res més lluny de la realitat. Es el llarg estrella de la via. Llàstima que no tingui dos llargs més de igual dificultat! Sortim de la reunió a cercar uns grans còdols tipus "Riglos" on trobarem un pitó. Amb escalada en oposició, superarem un tros molt vertical però amb presa gruixuda i així anirem fent fins que decau la dificultat sempre amb un festival de preses, fins assolir el cim, Podrem llaçar ponts de roca al gust.

Ja som al cim i realment la cresta ens ha sorprès gratament. Una escalada senzilla dintre del grau però amb unes vistes espectaculars amb ambient de Pirineus i un ultim llarg, curt, però amb un gust "Riglero" d'alló més autèntic.

Per baixar, anirem al cantó de ponent, desgrimparem uns metres fins una sabina gruixuda on hi ha una cadena i farem un ràpel vertical de 25 metres. Només ens restaran 20 minuts de baixada per camí poc definit fins el camí del pantà. Ara a remullar-ho al poble de Camarasa amb uns bons entrepans i cerveses i ja tinc un altre via nova per la cole.

Del cim de la Coma de Gelis em pogut veure les maniobres de rescat, creiem que només d'un accidentat a una via de la Paret de l'Os. Per molt que ho intentava l'helicòpter no podia arrimar-se gaire a la paret i al final van optar, creiem per que no ho veiem prou be, rapelar tota la paret i baixar l'accidentat amb camilla fins el terra. Esperem que no hagi estat res molt greu dons en aquest moment penses que tenim sort de no ser nosaltres...

Escalada realitzada per: Joquim Llòria, Vicenç Nin i Joan Prunera
El primer llarg
El segon llarg
El Vicenç al segon llarg
Vistes del segon llarg des de la segona reunió
El Joaquim a la segona reunió
Començant el tercer llarg
El Joaquim a la esmolada cresta del tercer llarg
El Viçens al tercer llarg
El quart llarg
El torreó final de la via
El setè llarg
Els companys al darrer llarg
El cim de la Coma de Gelis
Vistes de Camarasa i Sant Llorenç de Montgai des de el cim

dilluns, 16 de setembre del 2013

Via PANY-FERRERA al Sentinella, una clàssica amb majúscules (Montserrat)

Dissabte 14 de setembre de 2013
Era l'octubre de 1988 que repetint, no se quants cops la via GEDE amb el meu company de corda Chufi, fent el ràpel de baixada, en vaig fixar amb la Pany-Farrera. Com pot ser que no em escalat mai aquesta via? I així o vàrem fer. Des de les hores no l'habia pujat cap cop mes i veient la piulada recent al blog de l'Escalatroncs m'ha fet decidir a repetir-la després de vint-i-cinc anys.

La via Pany-Farrera o via normal del Sentinella es una petita joia de l'escalada clàssica montserratina dels anys 40. Amb una lògica aclaparadora, el seu itinerari ens permet fer un recorregut de grau moderat però que ens tindrà alerta en els seus tres curts llargs. Díedres, fissures equipament vell i el seu ultim llarg, una proesa acrobàtica d'espetacular bellesa, el passar dels Fus o Fusell a la pròpia roca del Sentinella ens donarà un caràcter d'aventura total malgrat els seus escassos 50 metres de recorregut. L'equipament es auster i amb solera, dons els pitons son de la època intercalats per burins posteriors a la seva obertura. Es el primer itinerari que es va obrir en aquesta altívola roca pels pioners de la escalada de la postguerra a casa nostra, els prolífics Jordi Panyella (Pany) i Jordi Farrera. Una clàssica amb majúscules que no us la podeu perdre.

La via comença just als peus del Fus, on tindrem que grimpar uns metres per una mena de canal fins un arbre on muntarem el peu de via. L'aproximació la farem des de l'estació superior de Sant Joan pel camí nou de Sant Jeroni fins passar la Roca de la Paparra on trobarem un petit corriol que davallarem vers el sud fins la roca del Sentinella.

1r llarg: III, A1 i IV, cinc pitons i cinc burins en uns 25 metres
Sortim de la reunió i pugem un fàcil pedestal que ens serveix per atansar els dos primers burins de l'artificial en flanqueig a l'esquerra. Pitons vells amb filferros ens permet arribar al peu d'un fantàstic diedre que separa els Sentinella del Fus. Pugem amb roca generosa fins que el diedre es torna xemeneia i quan es més obert, muntem una bona reunió amb quatre burins vells. Podem reforçar la reunió amb una plaqueta recuperable i si portem un espit, el podem posar en un "casquillo" buit d'espit.

2n llarg: IV, IV+, A0/A1, IV i IV+, sis pitons, un tac de fusta i un burí en uns 20 metres
Sortim de la reunió en busca d'una gran llastra on hi ha un tac de fusta en prou bon estat. Seguim fins on ressalts on a la nostra dreta trobarem un burí. Fem un pas de flanc a la dreta i continuem recte a munt a cercar una fissura característica amb pitons. Podem reforçar la fissura amb tascons o friends. al final de la fissura flanquegem en lliure a la dreta per situar-nos en una cornisa un xic trencada. Tant sols ens resten uns 6 o 7 metres per arribar al cim del Fus però la roca es a controlar i no hi han gaires punts fiables de poder assegurar el pas. Podem posar un friend i una mica més a munt, un "mini" tascó, tot assegurances de fortuna que ens permetrà arribar a una sabina fiable i arribar al cim amb més garanties. Al cim del Fus hi han un parell de bagues molt velles grans envoltant el petit cim i dos pitons al terra. Millor reforçar la reunió amb una baga que portarem nosaltres, prou gran per més seguretat. El cim del Fus es molt petit!

3r llarg: IV net d'assegurances en uns 10 metres
Aquest es el llarg que ens regala la via. Simplement una delícia. Espectacular i abrumador, ens semblara pràcticament impossible el poder passar d'una agulla a l'altre. Res més lluny de la realitat. Estudiant be els passos, davallarem uns metres fins a situar-nos en una petita cornisa on només es caben els dos peus i donant mitja volta el cos, llençarem una cama a la propera paret del Sentinella. Contrariament al que pot semblar, no es un pas difícil, però si a mantenir la calma, dons a sota nostre tenim un buit impresionant. Un cop passem a l'altre agulla ens resten uns metres fàcils fins la instal.lació del ràpel on farem reunió.

Podrem gaudir del cim allargassat i estret del Sentinella amb unes vistes aèreas de la zona de la Plantació i podem observar sorpresos el cim del Fus, el lluny que ens sembla que el tenim.
Per baixar, tornarem a la reunió i muntarem, amb dos cordes de 60, un sols ràpel que ens retornarà un altre cop a peu de via.
Aventura i essència montserratina garantida en aquesta, curta però clàssica via pels amants dels itineraris amb solera. No us la perdeu!

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera

Els primers metres de l'A1 del primer llarg
Al diedre del primer llarg
El segon llarg
El pas de saltar del Fus al Sentinella
El Joaquim a la reunió del cim del Fus
El cim del Sentinella

Ara, tot seguit, agraïr el reportatge fotogràfic dels companys, que no ens treien l'ull del damunt, desde la via Balbino a la Paparra.
Fotos del Guillem Arias i Vicenç Nin










divendres, 13 de setembre del 2013

Via JOSEP MONISTROL a la Paret de la Codolosa

7 de setembre de 2013
Arribant a Sant Boi, a casa del Joaquim i a més amb la moto, ja comença a ploure. Avui ens mullarem i jo ja ho estic... Be decidim que de moment anirem a moure una mica el "bigoti" i després ja veurem. La idea era anar al Gorros, al Sentinella però veient com es desenvolupa la cosa millor quedar-nos a la part baixa de Montserrat per si tenim que sortir "escopetejats". Casa cop es va ennuvolant mes i mes però sembla que no descarrega. La qüestió es, que fem? Al final ens decantem per anar a la paret de la Codolosa. No es un lloc que "m'encanti" gaire, però sempre te un "apanyo"... en fi, anirem a la Codolosa.

Arribant a Collbató, estacionem on bonament podem, dons no sempre podem al mateix lloc i ja veiem infinitat de cordades dirigint-se a la paret. Avui serà un lloc molt freqüentat! Ens trobem a gent coneguda per arreu i la paret es plena com un ou. Això em desmotiva, no m'acaba de fer el pes i li dic al Joaquim si algun cop a fet la via Josep Monistrol que està a l'extrem esquerra de la paret i allí no hi ha gent. Diu que no i a mi ja em sembla be dons fa un munt d'anys que no la faig. Es una via, crec que de les primeres que van obrir en aquest sector (crec) i està justet d'assegurançes i podrem posar algun friend i llaçar bagues a sabines.

1r llarg: IV+, V i IV, tres espits i dos claus en uns 30 metres
Comencem la via lleugerament a la dreta de la vertical d'un espit que està força amunt, pujant per unes cornises verticals al costat d'uns matolls. Anem flanquejant amb ascensió fins arribar a l'espit. Després, seguint amb tendència a l'esquerra cercarem un clau que no veiem i tot seguit seguirem recte a munt fàcilment fins una doble expansió. No fa falta fer reunió. Seguim a munt per fissura fins un petit desplom que en barra el pas i amb tècnica d'oposició arribarem a una fissura on trobarem un pitó al cap de munt. Superarem el pas i ens situarem en una cornisa. Davant nostre tenim una placa amb molt bons còdols i am un espit que es ajudarà a arribar a la còmoda reunió.

2n llarg: V i IV, dos claus i quatre espits en uns 35 metres
Sortint de la reunió anem a cercar una sabina en una fissura diagonal. Seguim sempre a munt on trobarem un pitó i expansions. Desprès d'uns metres anirem clarament a l'esquerra en diagonal ascendent, sempre per bona roca fins uns ressalts que ens indicaran que la cosa ja s'acaba i un cop superats arribarem a la reunió que també es la instal.lació del ràpel.

Divertida via de roca prou bona, on l'assegurament fixe es correcte, i sempre podrem aguditzar l'enginy per buscar llocs on emplaçar bones assegurances mòbils.

Tot seguit, voliem fer la via Indignats, que es al costat o la Joan's, però es plè de gent i a mí particularment em "ratlla" molt tenir tanta gent al voltant i decidim anar més a l'esquerra on hi han unes vies, que li diuen "d'esportiva" (?), d'un sol llarg. Fem una de, crec V+ i un altre de V i donem la jornada per "finiquitada". Sort tenim que em escalar i no ens em mullat!

Escalada realitzada per: Joaquim Lloria i Joan Prunera
Començant el primer llarg
En Joaquim sortint del desplom del primer llarg
El Joaquim començant el segon llarg
vistes del segon llarg

dilluns, 2 de setembre del 2013

Via 98 OCTANS a la Magdalena Superior (Montserrat)

1 de setembre de 2013
 La 98 octans es una d'aquelles vies que sempre se m'ha resistit. Sentia parlar d'ella, a mitjans dels 80', amb aquell famós tercer llarg, difícil, vertical fins els desplom i amb molt d'ambient... i amb un 6a, nova graduació per a mi d'aquella època, que semblava ser que no tenia res a veure amb els típics VIº antics. Tot això ha fet que sempre la tingués "arraconada" per altres ocasions. També influïa el fet d'estar fent vies al Gorro Frigi i veure els escaladors en la seva vertical paret, vaja, que sempre que pensava amb ella, se'm posaven els pels (pocs) en punta. La qüestió es que el Guillem (un dels seus aperturistes) em diu que si sortim dissabte o diumenge i m'ho posa a "güevo", dons ja tenia la idea, feia un parell de setmanes, d'anar a la 98 octans. Dit i fet, quedo amb Joaquim per diumenge i tots tres cap a la via.

Pujant del Monestir a Sant Joan, camí de les Magdalenes, xerro menys del habitual. Estic pensant tota l'estona amb el tercer llarg. que d'altra banda, em toca a mi i sento revolotejar les papallones en l'estòmac... em dic per mi mateix: Joanet, que hi han molts "segurus" i portes estreps! tranquiiiiil. No, no vaig tranquil, però molt motivat per fer-la.

Per arribar a la via anirem pel camí nou de Sant Jeroni fins trobar la canal de baixada del Gorro Frigi. Pujarem una estona i de seguit ens decantarem a l'esquerra fins el peu de via a la vertical del cim de la Magdalena Superior. Un cop a peu de via, davant nostre tenim una cordada però estan fent el segon llarg i no ens molestarem. Fa un dia de sol amb una lleugera brisa que s'està molt be encara que el sol pica una mica. Ens repartirem els llargs d'aquesta manera: el primer en Joaquim, el segon en Guillem, el tercer jo i els quart un altre cop en Guillem. Ánimo Juanito que son pocos y cobardes!!!

Sempre he sentit a parlar que si no el fas en lliure el tercer llarg, cap problema, en A0e o A1e el passes be. No es veritat, vaja al menys per nosaltres. De parabolt a parabolt, generalment no arribes, a menys que facis 1.90 d'alça i et veus obligar a fer passos en lliure que son prou desplomats, arribant molt justet al parabolt. En A1e has de tenir pràctica, dons t'obliga a pujar a primers i agafar-te a la roca per arribar a la assegurança i mantenir prou l'equilibri. En fi, no es un llarg fàcil per els que no tenim grau sobrat de 6a.

1er llarg: III+, IV i III+, 9 parabolts en 45 metres
Iniciem el llarg una mica en tendència a la dreta. La roca, com es habitual en aquest punt, es molt polida i poc cantelluda i encara que fàcil tindrem que pujar amb prudència. Al cap de 45 metres en un bon relleix fem reunió de dos parabolts.

2on llarg: IV i 9 parabolts en 40 metres
Encetem el segon llarg recte a munt. Ara la roca es generosa amb bons còdols i a mida que anem prenent alçada es posa la cosa més vertical, sempre amb un grau molt homogeni i moltes assegurances. Llarg per gaudir de valent.

3er llarg: V, V+/A0e (6a), V, 12 o 13 parabolts en 30 metres
Aquest es el llarg estrella de la via i el més difícil. Surto de la reunió amb bona presa i molt vertical i així vaig fent uns 10 o 12 metres fins que la cosa cambia de cop. La paret es redressa mes encara fins casi el desplom i t'obliga a bloquejar els braços. Intento fins el màxim en lliure fins que em quedo literalment, "crucifixat", Estic arrapat amb les mas i els peus i sento que si deixo anar una mà cauré. Mentre penso això una mà comença a obrir-se i evidentment passa el que ha de passar. Tinc temps a reaccionar i puc llençar-me a l'expres de sota però he caigut. Joanet, no t'ho pensis més, et queden molt metes per davant. Trec un estrep i em poso a primers i com puc arribo al següent parabolt. A partir d'ara, son petites sortides en lliure molt forçades i A0e. quan faltes uns 7 o 8 metes per la reunió els seguros allunyen més i t'obliga a fer lliure. El còdols son grans i la paret vertical i ha de fer un pas de flanc per entrar a la reunió que no es fàcil. Be, m'he desfondat i m'han faltat "octans" per aquest llarg, però l'he resolt prou be. Pels que tenen grau alt es un llarg maquíssim d'escalar.

4t llarg: IV+, V i IV+, 5 parabolts en 25 metres
L'ultim llarg de la via, molt aeri i curt però d'una bellesa sorprenent. En enlairem de la reunió lleugerament a l'esquerra a cercar el primer bolt. Tot seguit anem més a l'esquerra amb presa generosa i molt vertical fins que arribem a l'aresta. Seguim recte a munt fins que de mica en mica arribarem al cim de la roca.

27 anys he trigat en poder fer aquesta via, però a pagat la pena. Sempre hi un primer cop i la veritat es que m'ha deixat un bon regust de boca. Ara tots el "fantasmes" de la via s'han esvaït com per art de màgia, ara es veu tot des de un altre perspectiva i l'alegria de compartir aquest moments amb el companys no te preu. Ara si que puc dir que la 98 octans es una via mes per la "cole".

Mentre estem a la tercera reunió veiem uns amics a dalt del Gorro Frigi, la Glòria, en Xavier Amill (Xas), l'Eric Promio i ens saludem a crits. Ells han fet la via Stromberg i quedem quan baixem al Monestir per fer-la petar una estona i explicar-nos les" batalletes" d'aquest diumenge.

Escalada realitzada per: Guillem Arias, Joaquim Llòria i Joan Prunera
El conjunt dels Gorros o Les Magdalenes
El Joaquim encetant el primer llarg
En Guillem al bonic segon llarg i la roca amenaçant amb la seva verticalitat
Arribant a la segona reunió
Començant el tercer llarg amb la amenaçadora part mitja
Apurant algun pas en lliure
Aquest pas, realment, m'ha costat molt... sort d'un còdol enorme on puc reposar.
Des de la tercera reunió, assegurant al companys
L'aperturista de la via
En Guillem treballant-se el quart i ultim llarg
L'arribada al cim de la Magdalena Superior
Els conqueridors de: Al filo del ridículo...
Saludant als companys de la Gorro Frigi

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.