dimecres, 11 de juliol del 2012

Via CHARLOT a la Magdalena Superior

08.07.2012


Fa anys, molts, a l'estació superior del funicular de Sant Joan, havia un petit bar/restaurant, on sobint anàvem a fer "bocatas i birres" i afamats fullejàvem un munt de ressenyes que tenia en Josep, l'encarregat del lloc. Ara per desgràcia, això a desaparegut i en el seu lloc tenim unes màquines que donen llaunes i ampolletes de beguda... que li farem! Tot això be a que per aquella època, aquí vàrem veure la ressenya d'aquesta via però mai m'habia fet el pes. Des de el camí  de Gorros es veu prou lletja i poc engrescadora. Ara, gràcies al mateix Manolo i al Joan Baraldés, que l'han reequipada ens ha picat el cuc i anirem a tastar-la. Serem tres, en Guillem Arias, en Vicenç Nin i jo. El dia es humit i lleig i el núvols els tenim a tocar fins i tot crec que tenim una humitat del 90%!

L'arribada al peu de via la fem per una canal una mica incòmoda a la vertical de la via amb prou lògica. La canal es bifurca amb dos i prenem la de l'esquerra per tot seguit pujar per un esperó que ens deixa a la paret, molt inclinada, humida i plena d'herbes. La visió del primer llarg no es gents engrescador i per arribar a la R0 has de pujar amb "carinyu", dons es tot molt trencat i ple de verd. No ens refiem i pujo encordat fins la R0 i un cop estic crec que amb les cordes de 60 arribaré a la R1. Mala pensada, dons la corda em fregarà moltíssim i no pujaré còmode.

1er llarg III, IV i IV+ i 7 parabolts de 8 mm i un burí en 40 metres + 18 des de la R0
Surto jo, gens motivat, però vaig pujant. La roca es dolenta excepte els últims deu metres on hi han alguns passos que te'ls has de mirar. Arribo suat com un porc a la reunió dons estic envoltat de boira. Reunió una mica incòmoda per tres persones. No m'agradat el llarg, he pujat intranquil, i m'he adonat que no porto la càmera de fotos. Estarà a la motxilla o estarà a peu de via... gnnnn!

2on llarg IV+ V+ IV+ i IV i 5 parabolts 3 d'ells de 10 mm en 20 metres
Surt en Guillem i el llarg es veu força "durillo" però ben assegurat. Va pujant poc a poc fent reposos i en poca estona, dons el llarg es curt, arriba a una bona reunió força còmoda. Després surt en Vicenç que per la poca experiència que te, puja força be. Jo he pujat el llarg sense cap repòs ni A0 i l'he trobat força dur i els parabolts massa a la dreta de la lògica de la via i de les preses. Llarg curt però intens.

3er llarg IV, V-, IV, III, IV+ i III i 5 parabolts en uns 35 metres
Ara entorna a tocar a mi en un llarg força còmode de molt bona roca on trobarem un parell de ressalts. El primer, atlètic, gaudirem de bons còdols per continuar per un espero que es tomba fins un altre ressalt, més fàcil que el primer però igual de bonic i això ens portarà al avant-cim de la Magdalena, al cap de munt del contrafort on bàsicament acaba la via Charlot.

4t llarg IV i III i 3 parabolts en uns 20 metres
Aquest es el segon llarg de la via normal de la Magdalena Superior, que ens servirà per pujar al cim d'aquesta popular roca montserratina. Llarg sense dificultats, només un petit flanqueig a l'esquerra fins un ressalt assegurat per un parell de parabolts i ja serem al cim de la roca.

Ja som els tres al cim i mira per on ni el guillem ni jo habiem fet mai la via i en Vicenç es el primer cop que puja aquesta roca. ara toca baixar en un ràpel per la via normal fins el coll de Magdalena i l'Ullal anar a buscar les escales de Jacob i jo tornaré a peu de via a veure si trobo la càmera. El Guillem es queda a peu de la canal i en Vicenç m'acompanya... i, BINGO! m'habia caigut rodolant del peu de via a baix. He tingut sort. Ara ells baixaran pel Cavall de Ferro i jo caminant per les escales de Sant Benet, així faig cames.

Navegant prl primer llarg
En Vicenç al primer llarg
La boira que poc a poc va fent presència
En Guillem al començament del segon llarg
En Guillem, passat el més difícil
Foto ala reunió
El primer ressalt del tercer llarg
En Vicenç al dos ressalts del tercer llarg
Arribant al final de la via

L'ultim llarg per pujar al cim de la Magdalena

dilluns, 25 de juny del 2012

Via ITZI a les Agudes del Montseny

Dissabte 23 de juny de 2012

Encara que sigui la revetlla de Sant Joan crec que no hi ha cap motiu per anar a escalar, no? Vaja, així o creiem en Vicenç i jo i hem decidit anar a fer la via Itzi a les Agudes. Jo la he fet fa molt de temps, al poc de que la van obrir. El primer cop que vaig veure les Agudes, seria pels voltants de 1976 en la meva primera ascensió al Matagalls des de Sant Marçal, la visió d'aquell cim, amb la cresta dels Castellets en va enamorar. Durant molt de temps vaig somiar en cavalcar per aquella cresta, que en aquell temps, jo ni tant sols escalava... però "la cabra ya tiraba pal monte", era qüestió de tremps! Les Agudes les he pujat infinitat de cops, tant per diferents vessants com pels Castellets, tant amb neu o sense, però escalar aquells esperons de la cara SE, mai ho hagés cregut fins que van obrir la via Itzi. Es una escalada típica de Pirineu, amb una roca semblant al granit, el gneis, però un mica menys adherent i plena de líquens. Es un esperó amb un pas compromès en cada llarg, sempre protegit amb un espit o pitó i en cada llarg podrem posar tascons i friends al gust, vaja una escalada amb una mica de compromís que mai serà molt difícil ni exposada i molt divertida.

En Vicenç i jo sortim de Barcelona a les 7.30 h. Paguem religiosament als senyors d'ABERTIS no sigui que s'enfadin... ells i els seus socis, els polítics i posem rumb a Sant Celoni. Un cop arribem a Santa Fe de Montseny continuem per la carretera que va a Sant Marçal i en el km 23.8 i hagen passat un petit pont, a mà dreta hi ha un replà per deixar uns 3 o 4 cotxes. Davant nostre  al costat d'una canal obaga que baixa des les Agudes trobem les primeres traces de sender ben marcat amb uns triangles de color grana que si no els perdem ens portaran directament a peu de via. L'aproximació es d'uns 50 minuts, primer entre bosc i desprès per tarteres. Ens trobarem en un punt que passarem d'una tartera a un altre que està a la dreta. Sempre, com ja dic seguint les marques caracteristiques, entrarem en una canal que tindrem que grimpar amb passos de I i II fins un arbre gruixut i allí en una cornisa trobarem la R0 o hi ha un "casquillo" d'un espit que s'han endut.


1r llarg III, IV i IV+ un espit en 30 metres
L'escalada transcorre sobre blocs i ressalts fins un desplom que d'entrada dona respecte però el protegeix un espit. En tendència a la dreta pugem pel bell mig de la placa i amb un pas de decisió superem el pas difícil i arribem a la punta, com si diguem, d'un gendarme. Tants sols tenim que fer una petita desgrimpada i ja podem muntar la reunió. En aquest llarg podem posar friends i tascons al gust. a la reunió hi ha un "casquillo" d'espit i la monto amb dos tascons ben ferms d'una fissura vertical.

2n llarg III, IV- i IV+ dos claus en 40 metres
Sortim per l'esquerra de l'esperó tombat per unes plaques fàcils fins superar un ressalt que ens durà, desgrimpant, a un altre collet. Pugem per placa on es possible posar tascons i friends i un pitó emplaçat. Quan la placa es posa dreta de debò, trobem un altre pitó que ens assegura un pas vertical i bastant aeri. Sempre amb bona presa el superem per l'esquerra i suaument arribarem a la reunió. Aquí trobarem un espit que podrem reforçar amb un tascó.

3r llarg III, IV, IV+ i III dos espits en 30 metres
Sortim de la reunió clarament cap a la dreta a buscar una placa vertical. travessem una canal i ens enfilem per la placa. Es aquest llarg no podem posar res, però el pas difícil ens l'assegura un espit. continuem per placa amb tendència a l'esquerra i superem unes grades un xic herboses, on trobem un altre espit (?) i llavors per blocs, arribem en un bon replà amb un espit que reforçarem amb un friend.

4t llarg II, III i IV- neta en 50 metres
Aquest es l'ultim llarg en que el podem pujar al nostre gust, si volem fer passos més o menys difícils, sempre al nostre criteri. desprès d'uns 40 metres ens situem en una mena de balmat de pissarra vermellosa on a la dreta intuïm un diedre on superat aquest arribem al final de la via i al tram final dels Castellets. D'aquí al cim de les Agudes tenim 10 minuts escassos de pujada.

Pleguem trastos a dins les motxilles i pugem al cim de les Agudes. foto del cim, per que no i desprès de contemplar el paisatge i un cel sense núvols i ple de falciots farcint-s'he el pap d'insectes, reprenem la tornada fins el cotxe. Per baixar tenim que dirigir-nos al coll de les Agudes i seguir un camí amb marques vermelles. Primer anirem en sentit SW i desprès en sentit NE, on arribarem a la Font del Briançó on, com caiguda del cel, ens podrem refrescar amb la seva aigua gelada que brolla constantment. Desprès del, mai millor dit, refrigeri, continuem per bon camí sempre seguint les marques vermelles que ens duran en poc més d'un hora a l'àrea de la font de Passabets al costat de las carretera. Tindrem que caminar a la vora de dos kilòmetres per tornar al cotxe. En Vicenç es queda en un racó ombrívol de la carretera amb les dos motxilles i jo, "carretera i manta" a la recerca del cotxe. Un cop els dos al cotxe, arribem al restaurant Avet Blau on ens mengem un bon àpat i en Vicenç un bon "cigaló" que aquest cop no condueix ell i s'ho pot permetre... i cap a casa que la Cristina m'està esperant per la "revetlla".

Escalada realitzada per: Vicenç Nin i Joan Prunera

El primer llarg
El Vicenç assegurant-me al segon llarg
El segon llarg
Entrant a la segona reunió
La segona reunió
En el tercer llarg
El Vicenç assegurant-me al tercer llarg
El final de la via...
Fotografia de final de via i ara ens toca pujar al cim
El cim de les Agudes
Refrescant-nos de baixada a la Font del Briançó

dijous, 21 de juny del 2012

Via STROMBERG a la Gorra Frigia

Dissabte 16 de juny de 2012
Ja som de ple a la canícula i es època de passar calor, molta calor escalant i per això en Joaquim va pensar en fer la via Stromberg a la Gorra Frigia. Es una via que no la he repetit doncs farà uns nou any que la vaig fer i recordo que eren burins. Ara estàs reequipadeta amb parabolts pel mateix aperturista i que tindrem l'honor de que ens acompanyi. Som matiners però sense "asfixia" i arribem a peu de via a quarts d'once i trobem una cordada de tres a la primera reunió. Com no tenim presa ens ho prenem amb calma que amb aquesta calor no son bones les presses.

Ens repartim els llarg i al Guillem li fa gràcia el primer i ami el tercer i en Joaquim com es un "fiestero" i tornat tard a dormir, ara està una mica "tocadet" i es demanarà la segona. Qui no es conforma es per que no vol!

1r llarg V i V+ 9 parabolts i 30 metres
Comença en Guillem el primer llarg, vertical i mantingut en V grau i per a mi, un pas de V+. Va pujant i dona gust veure'l "piano piano si va lontano" només un pas se li atraganta, però recula i som-hi que no a estat res. En aquest pas la distancia entre parabolt i parabolt no es la normal de les vies del Guillem. Arriba a la reunió i se sent un fort: "joeeeeeeer, la tiradeta!!! Al darrera, en Joaquim i jo anem rebufant i jo pensant: per que carai m'he demanat la tercera? Tirada curiosa i difícil on trobarem la roca un pel polida.

2n llarg IV 5 parabolts i 25 metres
Es prepara en Joaquim i el llarg es vertical però amb uns còdols immensos i en vint i cinc metres tenim, com diria "l'Escalatroncs", una escalada plaent. Llarg bonic de fer i agradable sense ser massa difícil.

3r llarg IV+ V+ (A0e) V i V-  12 parabolts en 35 metres
Ja estic més animat i m'he calentat com els neumàtics de la "Fórmula u" i encaro el tercer llarg. Al principi es vertical com el segon i amb grans còdols i tinc que mirar on son les assegurances doncs amb el sol de cara no es veuen i queden amagats. Arribo al desplom i aquí comença el "ball de bastons". Per un pel no em surt el pas en lliure. descanso una mica agafat al parabolt. trec cul en fora ajudat del "fifi" i arribo a una bona presa i tot seguit xapo l'assegurança. A partir d'aquí es un festival d'escalada, pressa cantelluda i molt vertical on gaudeixo de valent. desprès de forces metres arribo a un altre petit ressalt on intueixo un forat enorme per agafar-me i com el sol el tic de front no veig un parabolt que tinc a l'esquerra i... me'l salto (això em diu desprès el Joaquim). de seguit arribo a la reunió faltant-me "botelles" (d'oxígen) i rebufant monto la reunió. Poder es el llarg més maco de tota la via, encara que no es el més difícil.

4t llarg IV i III 3 parabolts en 20 metres
Ara li toca a en Guillem. Aquest es un llarg de tràmit per arribar a l'ultim ressalt.No te gaire complicació. Un curt tram vertical assegurat per dos parabolts per continuar per una fàcil rampa fins el desplom final.

5è llarg A0e (dos passos) o 6a (diuen, jo no ho sé) IV+ IV i III 6 parabolts en 25 metres
La cirereta de la via es un pas prou "burru" molt desplomat i com que el Guillem es gat vell (amb això de l'escalada, eh), s'envà molt més a la dreta on el desplom es menys pronunciat i que també hi ha un parabolt... però jo que veig les "triquiñuelas" per arribar al segon parabolt, i veient també al Joaquim mig pillat, opto per seguir la via original amb dos passos d'A0e i llestos.

Ja som a dalt del cim on he perdut el conta de la de cops que l'he pujat i he vit aquesta creu i la antiga! però es igual ens fem la foto de sempre acompanyats de la omnipresent creu de ferro que presideix els 1.141 metres sobre el nivell del mar d'aquesta conegudíssima roca montserratina.

Ara tranquil.lament baixarem i anirem a remullar la gola al bar el Rincón a l'estació inferior de l'Aeri de Montserrat... com sempre. Salut a tots i bones i xafogosses escalades!

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria, Guillem Arias i Joan Prunera

En Guillem al difícil i mantingut primer llarg
En Joaquim barallant-se amb els còdols!
En Joaquim a la festassa de còdols del segon llarg
Jo començant el tercer llarg
Foto del Guillem amb i sense "zoom"
En Guillem al tercer i últim llarg
Ei, que la creu està al darrera, el que passa, es que els nostre "sobrepres", la tapa...

dimecres, 13 de juny del 2012

El Montarto d'Aran (2.833) o com fer el somiatruites

9/10.06.2012


En Viçens, en Joaquim i jo, mirant fotos d'altres anys, per aquesta mateixa època, veiem  que havia neu a la Canal W del Montarto... però teníeu que haver vist la cara dels tres "somiatruties" al arribar al Refugi dera Restanca i veure el corredor més pelat que el meu cap. Sort que la patejada des de l'aparcament del cotxe fins el refugi, no va ser gran cosa, això si, carregats amb piolets, grampons, corda i ferralla variada per la canal, vàrem passejar el material fins el refugi... "corramos un estúpido velo"

El Montarto és un dels cims clàssics de la Val d'Aran, que per diferents raons, no l'he pujat mai. Sigui per mal temps o per cambi de plans, ha estat un cim que l'he deixa't sempre per altres ocasions. La seva vista des de Arties es esvelta i captivadora i aquest cop, amb permís del temps, ens tocarà fer-lo per la via normal.

Dissabte deixem el cotxe al Pontet de Rius i carregats amb tota "l'artilleria" i amb 50 minuts arribem al refugi de la Restanca a 2.010 metres d'alçada. Sopem a les set del vespre... i a les deu de la nit ja estem ficats al "sobre". A les set del matí diana que ens tenen l'esmorçar preparat... a mi es que la "nocilla" i els "melindros" amb suc de taronja industrialitzat, no en fa el pes, però... Sortim a les vuit tocades, amb un lleuger vent i uns núvols un tant amenaçadors i anem guanyant alçada els tres "sumiatruites" fins arribar al coll d'Oelhacrestada a 2.475 metres. En aquest camí, tenim la visió frustrant del corredor W tot pelat de neu, només una mica a la part intermitja.. des d'aquest coll, veiem l'estany des Monges en part cobert per la boira donant una visió semblant als fiords noruecs (això en va semblar a mi). Voregem les estriacions del Montarto cap a l'est i enfilem tot recte a munt en direcció N fins el Coll de Montarto per llocs amb pendent de neu i per camí. Un cop al coll tenim davant nostre la mole del Montarto i al fons la Val d'Aran i tot el Pla de Beret. Els núvols corren de valent i ens preparem per pujar l'ultim troç del famós cim aranès. Em trigat tres hores justes en fer cim, cosa estranya doncs marca això des de el refugi. Foto de cim dels tres... "alpinistes" i ens posem a raser d'unes pedres per que no ens toqui tan el vent i jo aprofito per menjar-me mig fuet que la "nocilla" ja la tinc a la punta dels dits dels peus. Comencem a fer cap al refugi i a les dues de la tarde ja som un altre cop al refugi. Recollim el material, paguem la pensió i en poc més de mig hora ja som un altre cop al cotxe. Ara, cansats i famolencs anirem a Vielha a fer un mos i de retons cap a casa.

Be, ja no puc dir que no he fet el famós pic del Montarto, encara que sigui per la normal. ei, des de el cim la vista es espectacular, llàstima que el núvols ens tapessin part de la visió, però es el que te la muntanya i qui no es conforma es per que no vol. Aquí teniu tot un seguit de fotografies per anar mirant-les.

... Me'n vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors. (Joan Manuel Serrat)
El Refugi dera Restanca
A la dreta la canal, peladeta, peladeta de neu!
All fons el Coll de Oelhacrestada
L'Estany des Monges
En Vicenç a les pales de neu
Mes pales de neu
El Coll de Montarto
En Joaquim i la boira
El Petit Montarto des de el cim principal
Ja som al cim!
L'altímetre tota l'estona va marcar correctament... molt curiós
Els llacs dera Restanca i més a munt el Lac de Mar
La Vall d'Artiés des de el cim del Montarto
Un Trypocopris vernalis que vaig trobar pel camí
Arribant al refugi
Travessant la presa, de camí al cotxe

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.