dijous, 5 de maig del 2011

La Mamella via Tomahawk


01.05.2011

Primer de maig dia del treball. Es diumenge i ens han “fotut” una festa, que li farem. En ve a la memòria allò que diuen del treball: “el trabajo, envilece, embrutece i empobrece y ni Dios te lo agradece...

Reprenent l’activitat grimpaire, quedem en Guillem Arias, Joaquim i jo per anar a la zona de la Plantació, dons el Guillem te unes propostes per fer-nos. Arribem a Collbató i amb l’esmorzar de rigor decidim unn parell de vies, a la Miranda de la Mamella i la Mamella. A mi en fa gràcia fer primer la via La paciència del Sioux per entrar en matèria, dons tinc ganes de penjar-me per veure com va el braç. Anem a l’aventura dons no coneixem gaire les roques aquestes.

Desprès de pendre el “Cavall de Ferro” fins a Sant Joan, ens dirigim per la vessant W del Gorro per vaixar la canal dels Llorers. Un cop arribem on creiem que es el cami que ens portarà a la Doble arribem a un coll i tot seguit baixem la canal que ens portara a peu de les vies. Dubtem una estona i quan ja estic arriban on crec que serà la Miranda de la Mamella, en Guillem diu: Aquí hi han parabolts!! i un munt... Em trobat la via Tomahawk. Be ja que estem aquí fem aquesta, no? diu en Guillem. Jo arrosço una mica el nas, dons aquesta es més difícil, però en fi...

Preparem el marterial i miro cap a munt. Em deixeu probar el primer llarg? Es veu “cosideta” de parabolts i marca IV+ i V. Si no puc, baixo. Dit i fet.

1er llarg IV+/V 10 parabolts i 35 mts.
La roca està freda i un xic humida però es veu cantelluda. Vaig pujant amb una mica de nervis però el braç respon molt be. Val a dir que cada tres metres et trobes un parabolt lluent, lo just per no passar por. Passat un tram que marquen de V (jo l’he trobat IV+, es que està molt ben assegurat!) on la roca es perfecte i escales molt segur, arribo al tram intermig del llarg on la dificultat baixa i llavor ja tenim petites excurions en flanqueix ascendent fins les assegurances, es aeri però es molt fàcil. Em situo de nou en un tram vertical on veig la reunió a la dreta. Aquest pas es veu mes difícil. Amb bon canto en col.loco i supero el pas i amb un parell de pasos a la dreta arribo a la reunió. Estic nervios pero molt content dons he pujat molt b,e quasi sense molesties al braç, això s,i un mal de besson a la cama... es nota la poca activitat. La reunió el força penjada i amb dos parabolts.

2on llarg V+ 6 parabolts i 25 mts.
Ara surt en Guillem. La visió del llarg desde la reunió es espectacular, vertical i un xic desplomat, però amb un” canto acollonant”. Guillem va fent amb algun pas de repós, gaudint d’una roca excelent. Arriba a la reunió i en Joaquim i jo ens disposem a sortir. Surto jo primer i em trobo un xic encarcarat donç bufa el vent, no fa sol i porto una estona a la reunió. Només que entro, ja alucino amb la roca. Començo a animar-me i faig tot el llarg sense agafar-me a res! Estic disfrutant de valent. Em trobo molt be i eufòric. El braç a respós millor del que creia.

A dalt del cim veig l’agulla de la Doble amb la via Tuareg i en venen els records de l’últim cop que vaig fer aquesta via. Va ser amb el meu estimat amic Balbino. Tot son records, es molt difícil oblidar tants anys per aquestes muntayes... Busquem el rapel que està a la cara W i baixem el tres en un rappel de 45 metres. Decidim tornar a casa dosn son quarts de dues i el temps ja comença a “enmarronar-se i decidim que per avui ja tenim prou.

Una via molt maca, encara que curta, que et deixa un bon regust. Per gaudir-la sense problemes degut a la bona equipació i ideal per combinar-la amb altres del voltant. Un altre per la “cole”

Escalada realitzada per: Guillem Arias, Joaquim Llòria i Joan Prunera








divendres, 15 d’abril del 2011

Via SALA-BAQUES a l'Agulla de la Font de Jacob. Montserrat

Diumenge 30 de gener de 2011


Seguint el cami que porta a la hermita de Sant Joan i venint de la estació superior del funicular, en poc menys de 15 minuts arribarem al trencall on començen les escales de Jacob per accedir a les Magdalenes. Solts tenim que remuntar pocs escalons i estarem a peu de la roca.

Arribem a peu de via i ja intuim per on anirà. No portem ressenya pero seguirem el “raro instinto del hombre blanco”. Son tres llarg i el segon diu que l’entrada es de 6a. Portem esreps i mirarem de fer trampa.

1r llarg II i III neta 25 mtres.
El llarg no presenta cap dificultat una rampa de III i II ens portara  a a reunió que la farem en un bon replà al costat d’un arbre.

2n llarg Ae, V i IV+ un 6 parabots i 25 mtres.
Surto jo i ja de seguit veig que no podré en lliure... i ni amb A0. Trec els estreps però no arribo al tercer parabolt. Aqui tindré que surtir en lliure. Em poso a primers, trec un peu de l’estrep, allargo el braç i quan ja tinc la presa agafada... zaka! volo uns tres metres i en quedo a un de la reunió. El Joaquim em mira amb cara d’espantat i diu estàs be? Sense pensar-m’ho dos cops i en calent, torno a munt. Ara si que ha surtit el pas. Desde la passarel.la de l’antic restaurant mira la gent, penso: quina vergonya! però son turistes, no tenen ni idea del que fem. Ara ja mes tranquil vaig fent el llarg, on has de vigilar, dons no es gens fàcil fin arribar a la reunió. Al poc, arribo a la reunió en un bon replà al costat d’una bauma.

3r llarg IV 6 parabolts i 30 mtres.
Surt Joaquim, encara una mica nervios per l’ensurt del segon llarg però a mida que puja va prenent confiança. Al cap de poc arriba a la reunió on la roca ja s’ajeu bastant i còmodament fa reunió.

4t llarg III un parabolt i 15 metres
Llarg totalment de tràmit on l’unica dificultat es superar un resalt facilícim.

Ja som d’alt del cim i es curiós per que no habia pujat mai al cim d’aquesta roca. Vies esportives pel seu voltan si que n’hi fet però pujar, mai. El rapel el fem pel cantó oposat des d'una savina i com el dia no acompaña, em tingut un ensurt i el braç ara en fa una mica de mal degut a la caiguda, decidim tornar cap a casa.

Un altre via per la “cole”




divendres, 8 d’abril del 2011

En record a Balbino López, amic de l'ànima

El matí del 15 de març de 2011 s’aixecà plujos i fosc, tant com la notícia que vaig rebre de bon matí. La mort sobtada d’un amic, d’un gran amic, del meu amic estimat, d’en Balbino, company de joventut i de maduresa, company d’escalades, de gresques, d’il.lusions de fracasos, d’alegries..., en fí, de trenta tres anys de relació. Amb ell he compartit, botas, motxilla, corda, fret, calor, cansament, eufòria, fracasos, alegria, neu, esquis, somnis, fiambreres, entrepans, refugis, hores de volant, aproximacions quilomètriques, descensos esgotadors, parets llargues, parets curtes, vivacs gelats, vivacs esquitxats d’estels... i muntanyes i sobret tot, amistat. Son molts el recors i les experiències... i les vivències. Lligats d’una corda i quan sents que la teva vida depent del company que tens a sota la reunió, això no ho pots oblidar mai.

Ens vem conèixer l’any 79, ell tenia 17 anys i jo 19 i de seguida vàrem fer amistat, Llargs viatges amb la RENFE cap a Ribes de Fresser per agafar el cremallera de Nuria o com el primer estiu l’agost del 80 que aconseguirem la Nord del Mont Perdut, on per arribar al lloc necesitavem pendre tres autocars i un taxi. Amb la meitat del material prestat vem aconseguir la nostra primera fita gran. O quan vem fer la Cresta Salenques-Tempestats-Aneto i el nostre vivac mes alt a la bretxa de Tempestats a 3000 mts d’altura. Tambè quan ens vem perdre pujant amb esquis al Coll de la Marrana per baixar per la Coma de l’Orri i vàrem apareixer a Coma de Vaca, on els bombers ens esperàven a Ribes de Fresser. Recordo com quan va tenir els bessons, per poder anar a escalar, ens aixecàvem a les set del matí per anar a fer una matinal a Montserrat i poder tornar a les dotze o la una. Matinals al Pic del Martell amb la Suzuki, escopetejats a 150 per hora per l’autovia. Les primeres sortides amb esquis de muntanya. Primeres escaldades al Pedraforca, a Terradets, a la Dent d’Orlu, a Riglos i sobre tot a la nostra muntanya preferida i les seves canals de neu, El Grà de Fajol. Tants i tants recorts que s’en fa extrany no poder veure’l mes.

Ja no podré pujar cap muntanya acompanya’t per la seva presencia, no podré tornar a dir: Balbino, recupera que subo! ni donart-nos l’encaixada de mans que feiem a l’arribar al cim desitjat. Tinc molta nostàlgia i necessitat d’ell, però jo no puc cambiar res. He de conviure amb la seva abcència, amb el buit que quedarà per sempre en el meu cor i que no el podrà omplir ningú. Escalaré mil parets, pujaré mil muntanyes, faré mil vivacs que sempre el recordaré i un bocí d’ell m’acompayarà.

Estic segur que allí on estiguis gaudiràs de pau i tranquilitat i de segur que ens tornarem a trobar.
Vagi per tú aquest record i que no caigis mai en l’oblit i per que el teu pas per aquesta vida no l’esborri el temps. Desitjo que reposis entre el cel i la terra, en un ample mirador on el sol de la Mediterrània t’escalfi i l‘aire dels Pirineus et roconforti. I a mi... que quan en faltin les forçes, el teu recort em doni empenta.

Fins sempre company, a reveure Balbino.

Decir amigo
es decir lejos
y antes fue decir adiós

Y ayer y siempre
lo tuyo nuestro
y lo mío de los dos

(joan Manuel Serrat)









dilluns, 17 de gener del 2011

Via Sultans of Swing al Gorro Mariner

15 de gener de 2011
Aquest dissabte reprenem el que voliem fer la setmana passada dons, malauradament, tenim un anticicló de “collons”. Divendres a la nit tenia un sopar amb companys de muntany i escalada, que alguns, ara ja no fan res o poca cosa, i es clar, pel matí, em costa una mica axecar-me. El dia d’aviu ens el pendrem amb calma.

Quedo amb el Joaquim a les nou a Sant Boi i enfilem cap a Monistrol i desprès d’esmorzar prenem el “cavall de ferro” fins Sant Joan.

Bufa un airet fret però al sol s’hi està de pel.lícula, promer ser un dia tranquil i amb bon temps. Fa temps aquesta via ja l’haviem fet i ara intercambiarem els llargs. Com que la baixada es molt curta decidim deixar les motxilles a peu de via i així pujarem mes còmodament, el que passa es que tindrem que baixar amb peus de gat (em molesta moltíssim portar les “bambes” penjades del talabart, però en fí, estarem poca estona caminant amb peus de gat.

1er llarg IV i tres parabolts i 25 metres
Començo jo. L’entrada a la via es una mica “campi qui pugui” nomès has d’escollir el lloc que esta bastant a la dreta de la reunió. Pujo vertical a munt fins un mur molt dret i ja veig el parabolt com a uns sis metres a l’esquerra. Veig una mena de fissureta on entra un friend petit (crec que un 0,50). El flanqueix es fàcil fins el bolt, desprès vertical amb bon canto fins la reunió. Llarg fàcil on els primers metres son molt a pel i el tram vertical amb tres parabolts bastant seguidets.

2on llarg V+/V,  IV+ i III  sis o set parabolts i 30 metres
Ara li toca a Joaquim.  Aquest per a mi es el llarg més difícil, tot i que li posen V per a mi es V+ (un passet només però molt raro). Surt de la R a la dreta i despres de estar-se una bona estona, no li surt el pas i decideix recular a la reunió dons s’ha petat un xic de dits. El pas es de decissió i no el regalen. Fem cambi de cordes i surto. Arribes al primer bolt i veus l’antre no massa lluny però has d’escalar per poder xapar-lo. El que recodave del pas es que es molt extrany. Hi han pocas preses de mans i de peus contades i es vertical! Be, que pot passar, que caigui... tinc el seguro a prop... fotli Joanet! em surt el pas però la cosa no s’acaba, tot i que ara la presa es bona i cantelluda. Desprès pujes amb tendència a l’esquerra seguint les assegurançes i com els darrers metes son fàcil no veig un bolt i m’el salto.

3er llarg III, A1e, IV, IV+ un burí quatre parabolts i uns 20 metres
Surt en Joaquim fent un flanqueix fàcil fins que al cap d’uns vuit metres arribes a un mur molt vertical lleugerament desplomat. La gent que te grau ho fan en lluire però per a mí es la “dimensió desconeguda” Ho fem amb estreps tant ell com jo que per la meva part avui vaig de tranqui. La sortida d’estreps fineta i despres bon canto fins la reunió.

4t llarg V- IV+ IV i III, bastants parabolts i 40 metres

Com no s’ha pogut fer el segon llarg li dic que tambe fagi aquest que te un V curiòs.
De la reunió suts a l’esquerra i no hi ha cap assegurança fins un bon tros. Posa un merlet prou bo per seguir a munt fins el parabolt. Després anar fent tot seguin el rastre de parabolts i algún spit que deu ser d’un altre via. Al cap de 35 metres fem reunió.

5e llarg II i III cap assegurança i uns 20 metres
Llarg de corda de tràmit per poder pujar al cim del Gorro Mariner. Si no pujo cim sembla que em falti alguna cosa. Fotografia de rigor al cim i contemplació bucòlica de l’entor que ens envolta. Desgrimpada per la normal fins un rapel que hi ha d’uns 20 metres fins al terra. Després uns 15 minuts de tornada a peu de via a recollir les moltxilles.

Hem tingut un dia tranquil i plaent, encara quu una via repetida no ens a deixat indiferents dons la recodavem mes fàcil. Apa,  ja tenim la dosi d’adrenalina per tota la setmana!

Escalada realitzada per: Joquim Llòria i Joan Prunera
El primer llarg
El Joaquim arribant a la primera reunió
El segon llarg
EL Joaquim al tercer llarg
El cim del Gorro Mariner

divendres, 14 de gener del 2011

Aresta Brucs Savina Superior i via Dipankara a la Boteruda del Grà

09.01.2010


Quedem Joaquim i jo per escalar el diumenge tot i que estic una mica tocat del dissabte de la via d’en Pitu i no tinc cap plan previst. Quan surto de casa, a Barcelona, plou una mica, però arribant a Sant Boi, ja no plou. Pel cami li dic de fer la Sultans del Swing a la Gorra Marinera i a Joaquim li sembla be.


Quan arribem al Bruc, al Bar de l’Anna, emb trobo al Lluis Tirado i altres companys que aniran a Agulles. Fem petar-la una mica i ens despedim. Quan surtim del Bar el temps no pinta gaire be i decidim pujar a Agulles i ja surtirà quelcom.

Pujant pel cami a les Portelles, en be a la memòria l’Aresta Brucs de les Savines. Fa un munt d’anys que no la pujo i recordo que estave prou assegurada, crec, amb parabolts... fa molt de temps... Al Joaquim li sembla be i ens hi fique’m. En el coll entre la Pelada i les Savines bufa molt de vent i està una mica encapotat. Em miro l’aresta, força vertical, i ja intueixo com a mínim tres parabolts, que deunidó lo rovellats que estan.

1er llarg 25 mteres V IV+ uns quatre parabolts i dos burils vells
Començo jo i poc a poc l’aresta es va redreçant. Es molt fineta però hi ha bona presa, la típica de les Arestes Brucs. Jugant amb les preses em van sortin els passos fin que al cap de 25 metres arribo a la reunió.

2on llarg 25 metres V A0 i III 3 parabolts
Ara sut en Joaquim. De la reunió surts fàcil fins un tram vertical que desde la reunió es veu prou fàcil. Mentida! Quan a rribes al segona assegurança tira molt enrere. Recordo que aquest pas el feiem amb un pas d'estrep i així ho fa en Joaqiuom despres d’estar una bona estona “negocian” el pas. Per la meva part ho intento en lliure, però no em surt i faig un pas d’A0. El que ve despres es molt fàcil fins un petit ressal i ja estem  a dalt de l’agulla. Rapel desde el cim mateix fins el terra. Es una via curteta però molt maca, típica d’aquesta reigió tant caraterística de Montserrat.

Be, no tenim pressa i pensant, pensant, recordo que en el Blog de sisbemessanpren (Joan Baraldes) vàren fer una via “nova” a la Boteruda del Grà. El que passa es que no m’enrecordo com arribar-hi. Fa 26 anys que la vaig pujar per primer cop fent l’Aresta Brucs amb un company malauradament mort, en Josep Miró. Aquell dia, ere quan l'Antonio Garcia Picazo ere el guarda del refugi i ens va dir que habia possat algun buril nou i en hi vàrem ficar. Com us dic, fa la “friolera” de 26 anys... Be, al que anave. Comfio amb “el raro instinto del hombre blanco” i sense complicació arribem a peu de via. No tenim ni idea de com es diu la via. Després sabrem que es diu, DIPANKASA, que es una via oberta l’any 93 pero ara “arreglada” amb parabolts.

1er llarg 30 metres 6 parabolts III, A0, V- i IV
Surto flanquejant desde el peu de via de l’Aresta Brucs fins un pany de paret vertical i trencat on hi han seguit dos parabolts. M’hagafo a la roca, poso peu a esquerra i dreta i zasca! presa de peu que salta. No faig el burru i tiro d’A0 fent un parell de passos, després ja surto en lliure finet (ull amb la roca que està poc sanejada) per seguir tot recte a munt trobant-me els parabolts a certa distància, la justeta per escalar amb tranquilitat fins la reunió, que està a la mateixa alçada que l’Aresta Brucs.

2on llarg 25 metres III, IV i III 5 assegurances entre espits i parabolts
Surt Joaquim tot i que no veiem cap assegurança d’entrada però a mida que vas pujant les trobes. Costa una mica veure-les desde la reunió. Mentre anem pujant veiem els companys i en Lluis Tirado a la Torta.

Ja som dalt del cim. Estic content perque feia molts anys que no pujave una de les roques mes altes d’Agulles i no emb trec dels cap que la vaig pujar per primer cop amb el meu company Josep (llagrimeta interna). Ara ens saludem amb els companys a la Trota i ens fems unes fotos amb els mòbils, dons a nosaltres s’ens han acabat les piles de la càmara i ells no en porten. Hi ha un llibre registre amb un pot tot rovella't al cim però la llibreta sembla que sigui part del rovell del pot i es illegible el que posa. En fi, sentats d’alt  de l’agulla, contemplen el dia, que ara es magnífic, per tot segui fer un únic rapel de 55 metres per tota la via.

Diumenge “agullero antèntic” d’aquells que, encara que d’escalades curtes, et deixen un gust amable i de pau en el nostre cos, tan atrafegat per la vida quotidian. Recordo que quan començave a escalar cap enllà l’any 78 feiem, fins hi tot, set agulles en un dia. I desprès, corrent, que a quarts de sis sortia l’últim autocar de la “Hispano” ... i, que algun cop habiem perdur! Hosti tu, em posso melancòlic...

Ja tinc un altre per la cole...





dijous, 13 de gener del 2011

Els Graus, via d'en Pitu

08.01.2011

Aquest dissabte, resigna’t, tenia molt clar que aniria a fer d’espelma a la rebaixes... però en Guillem Arias em pasa un MSM que han quedat a Collbató a les nou! Ja tinc una excusa de pes per escapulirme de les rebaixes!


En el Bar de Collbató, en Joan Marc ha fet els deures i proposa anar a fer la via d’en Pitu al Graus. Mirant la ressenya te bona pinta i plena d’assegurances, que son les vies que més li agraden a Joan Marc. Com que no tenim cap cosa en concret, decidim anar-hi.

Pel camí al graus trobem gent de la UEC de Sants i ens informen de com arribar-hi i desprès de vint minuts, ja som a peu de via. El primer llarg s’el demana en Joan Marc, dons sembla facilet i amb parabolts!

1er llarg 20 metres IV i IV+, 5 parabolts
El llarg comença en un replà on tenim un resalt mes o menys fàcil, per desprès, flanquejar una mica cap a l’esquerra i tot seguit fins una petita panxeta i arribem a la reunió. Bueno, facilet, no tant, dons de segon, m’ha costat un xic algun paset.

2on llarg 20 metres V, A0, V, A0 i V, 5 parabolts
Ara em toca a mi. Surto de la R per una placa fina i vertical amb una mena de llastra a l’esquerra fins arribar a soto d’un pronucia’t desplom. Diu la ressenya que es 6b... Intento fer un pas, però ja veig que no podré. Tiro d’A0 i al segon parabolt, crec que tindré que treure un estrep. No, m’enganxo a una presa mes o menys bona, trec cul cap en fora i faig el pas. Ara estic en una cornisa molt fàcil i devant meu tinc un diedre extrany amb un parabolt. Renoi! no hi ha manera. Trec l’estrep i també em costa. No se com fer m’ho. A la fí, poso l’esquena amb oposició i puc col.locar el peu en el primer escaló de l’estrep i l’altre peu l’empotro a la fissura. Hosti tu, quina merda de pas! M’ha costat molt, i la reunió es incòmoda de nassos! No m’ha agradat gaire aquest llarg, però en fi, es el que hi ha.

3er llarg, 30 metres A0, IV+, IV i III  5 o 6 parabolts (no m’enrecordo)
El proper llarg està a “can Pistraus” i decidim fer la reunió a peu del llarg. No hi ha cap parabolt però sembla que estiguis a terra dons no hi ha cap perill de caure.
Ara comença en Guillem. Te un pas dificil d’entrada pero que ho salvas fent un A0 per desprès flanquejjar una baumeta i seguir per una mena d’esperó amb roca boníssima fins la reunió

4t larg 20 metres IV i IV+ 4 parabolts
Ara em toca a mí. Es veu la roca un pel trencada i segons la ressenya que portem marca dos V+.
Surto de la R superant un petit resalt molt fàcil per ananr caminant fins un altre on vertaderment comença el llarg. Supero el segon resalt que no m’ha semblat V+, mes aviat IV+... cosa extranya! Segueixo per l’esquerra bastant fàcil fin situar-me sota un mur vertical un xic trencadot, però amb dos parabolts. tiro cap a munt. Ho trobo molt fàcil. Ara tinc un altre parabolt amb plaqueta petita a la dreta, flanquejo i ja estic a la reunió. Ha sorprés el llarg... l’he trobat molt fàcil.

Ja som els tres a dalt del que podriem dir cim, fem la xarradeta perque no tenim pressa i ells es fan un cigarret. La baixada la fem amb dos rapels, un desde el cim fins el començament del tercer llarg i l’altre desde la segona reunió, fins al terra.

La via no ens ha agradat gaire, en especial a mí però, be, ja tenim un altre per la cole. Ara a buscar un bar amb terrasseta per que es puguin fer el cigarret mentre ens beben la cervessa, que per sort (per a mí) ja no deixen fumar en els bars (veurem el que dura...)




dimecres, 22 de desembre del 2010

Integral Josep Barberà i Suqué

18.12.2010


Aquest dissabte ens juntem una bona colla. Quedem en el bar habitual de Collbató (que tampoc se com es diu...) sense una idea concreta. Be, jo tinc unes quantes... Poc a poc anem arriban. En Joan Marc, en Guillem Àrias en Joaquim i jo i a la fi, l’August Corominas. Xerrant de Muntanya, fred, sopars i política, a la fí, en Guillem proposa anar a fer una via dels germans Masó, la Integral d’en Barberà al Mirador de Sant Joan i com bons minyons que som, acatem el que diu l’experiència i la saviesa...

Arribem al Monestir i prenem el “cavall de ferro” fins Sant Joan. Cap de nosaltres coneix el cami d'arribar a la via però comfiarem amb el “raro instinto del hombre blanco”. Després de duptar uns moments i no tindre gaire clar el cami de baixada, tot amanit amb uns quants renegs d’en Joan Marc, arribem a peu de via. S’ens han adelantat una cordada mes matinera de tres escaladors. Anirà be que ens vagin escalfant la roca, dons aquí no toca gens el sol. Farem dos cordades, una en Guillem, l’August i en Joan Marc i l'altre, Joaquim i jo.


Comença en Guillem i els altres al darrere. Mentre asseguro al Joaquim, com soc l’ultim, em quedo “congelat” a peu de via i la veritat es que no pujo gaire be. Sort que a la reunió toca el sol i ens podrem refer.

1er llarg 55 metres IV i III, quatre spits.
Començament fi pero crec que es per el fred. Despres es va inclinant fins trobar un resalt de IV i ja arribes a la reunió. Aqui estem tots com les cabres, prenent el sol i escalfant-nos, dons la cordada del devant es molt lenta i crec que tindran per estona.

2on llarg 30 metres IV+,V, V+ A0 V, IV+ deu spits i dos pitons
Ara passaré jo al devant. Surto vertical però amb una presa molt bona i els seguros estàn mes aprop del que sembla desde sota. Abans d’arribar als pitons hi ha un pas molt finet però que em surt prou be. Col.loca't ja en el pitó, faig A0 i arribo a una corniseta on hi ha un spit. Aqui es el 6a que ni per casualitat el puc fer. Tiro d’A0 però no arribo a l’altre spit. Dupto de treure “la tramposa” (antena transistoril cutre amb un “fifi”) o l’estrep.  No se si es per mandra o que estic com una cabra, però surto en lliure, Penso: si caic, caure pocs metres... fotli Joanet! i sortosament em surt. Despres, puja vertical i amb bona presa fins la reunió, que trobo un pel incòmoda. P’el mateix preu la podrien haber fet mes amunt. Es una opinó meva, eh.

3er llarg 30 metres i cap asseguransa III+ i caminant
Aquest llarg es de pur tràmit. Surtirà en Joaquim. Segons la ressenya, tens que flanquejar a l’esquerra. Nosaltes vàrem tirar pel dret amb un pas de III+ o IV i despres caminant fins el cim de l’agulla Pam a Pam. Aqui ens esperem tots per cuntinuar per cami fins el peu de via del segon tram de la via.

4t llarg 35 metres 3 spits i IV i III.
Aquest em toca a mi i d’entrada els spits allunyen bastant. Es una placa compacta com el primer llarg però la roca es millor. Has de navegar per la roca buscant els spits fins la reunió a sota d’un gran desplom.

5è llarg 35 metrtes tres spits i A1e IV+ i III
Ara li toca a en Joaquim. Surt en un tram molt vertical superant una baumeta on hi han dos espits, que no arribes en A0 i d’espres una rampa amb un resaltet fin el cim. Jo faig servir l'estrep que ja es possat, dons ho intento en lliure pero no surt. Ho intento en A0 però tiba molt la clavícula, no fem el burro que la palla va cara!

Ja hi som tots cinc a d’alt del cim que per cert no habia pujat mai i que te unes vistes esplèndides de ponent i del sud de la muntanya.

La via no es gran cosa, a escepció del segon llarg, on hi ha ambient i una roca quasi perfecte. Es una via feta simplement pel plaer d’escalar, dons en el segon tram pots escapar-te per qualsevol lloc caminant. Be, ja tenim un altre via per la “cole” dels prolífics germans Masó, on tots cinc em escalat, em rigut i ens ho em passat d’allò mes be. Després, com la gana apreta, ens anem al bar El Rincón a l’estació de l’Areri de Montserrat on ens donaran de menjar uns bons plats de “fritanga” que be en ho em guanyat!

Ara, crec, que amb les properes festes Nadalenques, que no deixen se ser una mica “plastas”, em quedarà, com a molt, un cap de setmana per poder escalar, dons sobre la setmana del 17 de gener (pavor, intriga y dolor de barriga...) ja m’en aniré al quiròfan... en fi, tot sigui a fi de be!

...estic cagadet, cagadet...





Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.