divendres, 14 de gener de 2011

Aresta Brucs Savina Superior i via Dipankara a la Boteruda del Grà

09.01.2010


Quedem Joaquim i jo per escalar el diumenge tot i que estic una mica tocat del dissabte de la via d’en Pitu i no tinc cap plan previst. Quan surto de casa, a Barcelona, plou una mica, però arribant a Sant Boi, ja no plou. Pel cami li dic de fer la Sultans del Swing a la Gorra Marinera i a Joaquim li sembla be.


Quan arribem al Bruc, al Bar de l’Anna, emb trobo al Lluis Tirado i altres companys que aniran a Agulles. Fem petar-la una mica i ens despedim. Quan surtim del Bar el temps no pinta gaire be i decidim pujar a Agulles i ja surtirà quelcom.

Pujant pel cami a les Portelles, en be a la memòria l’Aresta Brucs de les Savines. Fa un munt d’anys que no la pujo i recordo que estave prou assegurada, crec, amb parabolts... fa molt de temps... Al Joaquim li sembla be i ens hi fique’m. En el coll entre la Pelada i les Savines bufa molt de vent i està una mica encapotat. Em miro l’aresta, força vertical, i ja intueixo com a mínim tres parabolts, que deunidó lo rovellats que estan.

1er llarg 25 mteres V IV+ uns quatre parabolts i dos burils vells
Començo jo i poc a poc l’aresta es va redreçant. Es molt fineta però hi ha bona presa, la típica de les Arestes Brucs. Jugant amb les preses em van sortin els passos fin que al cap de 25 metres arribo a la reunió.

2on llarg 25 metres V A0 i III 3 parabolts
Ara sut en Joaquim. De la reunió surts fàcil fins un tram vertical que desde la reunió es veu prou fàcil. Mentida! Quan a rribes al segona assegurança tira molt enrere. Recordo que aquest pas el feiem amb un pas d'estrep i així ho fa en Joaqiuom despres d’estar una bona estona “negocian” el pas. Per la meva part ho intento en lliure, però no em surt i faig un pas d’A0. El que ve despres es molt fàcil fins un petit ressal i ja estem  a dalt de l’agulla. Rapel desde el cim mateix fins el terra. Es una via curteta però molt maca, típica d’aquesta reigió tant caraterística de Montserrat.

Be, no tenim pressa i pensant, pensant, recordo que en el Blog de sisbemessanpren (Joan Baraldes) vàren fer una via “nova” a la Boteruda del Grà. El que passa es que no m’enrecordo com arribar-hi. Fa 26 anys que la vaig pujar per primer cop fent l’Aresta Brucs amb un company malauradament mort, en Josep Miró. Aquell dia, ere quan l'Antonio Garcia Picazo ere el guarda del refugi i ens va dir que habia possat algun buril nou i en hi vàrem ficar. Com us dic, fa la “friolera” de 26 anys... Be, al que anave. Comfio amb “el raro instinto del hombre blanco” i sense complicació arribem a peu de via. No tenim ni idea de com es diu la via. Després sabrem que es diu, DIPANKASA, que es una via oberta l’any 93 pero ara “arreglada” amb parabolts.

1er llarg 30 metres 6 parabolts III, A0, V- i IV
Surto flanquejant desde el peu de via de l’Aresta Brucs fins un pany de paret vertical i trencat on hi han seguit dos parabolts. M’hagafo a la roca, poso peu a esquerra i dreta i zasca! presa de peu que salta. No faig el burru i tiro d’A0 fent un parell de passos, després ja surto en lliure finet (ull amb la roca que està poc sanejada) per seguir tot recte a munt trobant-me els parabolts a certa distància, la justeta per escalar amb tranquilitat fins la reunió, que està a la mateixa alçada que l’Aresta Brucs.

2on llarg 25 metres III, IV i III 5 assegurances entre espits i parabolts
Surt Joaquim tot i que no veiem cap assegurança d’entrada però a mida que vas pujant les trobes. Costa una mica veure-les desde la reunió. Mentre anem pujant veiem els companys i en Lluis Tirado a la Torta.

Ja som dalt del cim. Estic content perque feia molts anys que no pujave una de les roques mes altes d’Agulles i no emb trec dels cap que la vaig pujar per primer cop amb el meu company Josep (llagrimeta interna). Ara ens saludem amb els companys a la Trota i ens fems unes fotos amb els mòbils, dons a nosaltres s’ens han acabat les piles de la càmara i ells no en porten. Hi ha un llibre registre amb un pot tot rovella't al cim però la llibreta sembla que sigui part del rovell del pot i es illegible el que posa. En fi, sentats d’alt  de l’agulla, contemplen el dia, que ara es magnífic, per tot segui fer un únic rapel de 55 metres per tota la via.

Diumenge “agullero antèntic” d’aquells que, encara que d’escalades curtes, et deixen un gust amable i de pau en el nostre cos, tan atrafegat per la vida quotidian. Recordo que quan començave a escalar cap enllà l’any 78 feiem, fins hi tot, set agulles en un dia. I desprès, corrent, que a quarts de sis sortia l’últim autocar de la “Hispano” ... i, que algun cop habiem perdur! Hosti tu, em posso melancòlic...

Ja tinc un altre per la cole...





5 comentaris:

  1. Us vau recórrer tot Agulles! fa il.lusió quan et surten les coses, després de tants anys trobar la Boteruda !! La Torta és molt maca!!

    ResponElimina
  2. Si, "deunidó" el recorregut. D'Agulles, les he pujat totes, menys tres: La Bessona inferior, el Carbassó i l'Agulla dels Ossos. Espero que "cauran" algun dia.

    ResponElimina
  3. Joan, aquestes montanyes les deus coneixer con la teva palma de la ma ¡quina passada la fot de la Torta!!!

    Una abraçada.

    ResponElimina
  4. Si Montse, De fet hi ha gent que em diu si no ens cansem sempre d'anar a Montserrat... però es que Montserrat, no es nomès el Monestir. Hi han llocs dintre de la muntanya espectaculars. Tindriem que muntar una excursió per que la coneguesis...

    ResponElimina
  5. Soc incapaç de fer una excursió d'aquestes magnituts!! jo m'estimo més quedarme a baix, a les faldilles de la muntanya fen el vermutt, jeje..

    Petonets!

    ResponElimina

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.