dilluns, 27 de maig del 2013

via PER AMOR A L'ART a l'Albarda Castellana

25 de maig de 2013
Semblarà estrany però el cim de l'Albarda Castellana a Montserrat, no l'havia pujat mai. Sempre en vaig fixar més am la seva veïna, el Puntal. Es el sostre comarcal del Baix Llobregat amb una alçada de 1,167 metres sobre el nivell del mar es un mirador esplèndid de la muntanya. Farà tres setmanes baixant de l'Agulla Inclinada em vaig fixar que havien uns escaladors en una aresta d'aquesta roca i remenant per Internet, vaig trobar una ressenya dels germans Masó. Així que aquest dissabte ens acostem en Joaquim i jo. Mirant la ressenya original el camí per arribar a peu de via es senzill... res més lluny de la realitat. A hores d'ara, encara no tinc clar com hem arribat. Prendrem el camí de Sant Jeroni fins el punt on tenim una indicació a l'esquera, que ens mena al coll de l'Albarda. Seguirem canal a vall fins que arribem a l'alçada del Camell de Sant Jeroni i en aquest punt que no hi ha cap marca ni camí tindrem que veler-nos del "rar instint de l'home blanc" per baixar i pujar, flanquejar i ensumar per trobar el peu de via. No hi ha cap camí marcat, al menys que nosaltres trobesim... Ben esgarrinxats i plens de branques seques per dins el nostres malmesos cossos, trobem la "feltxeta" marcada a la roca on comença la via. El germans Masó diuen que es l'aresta Brucs de l'Albarda però ben mirat, està més encarada al poble de Collbató que al Bruc, es percepció meva. Via només per a col.leccionistes degut a la aproximació i el recorregut en si mateix però d'una tranquilitat i solitud perfecta, això si, arribar al cim de l'Albarda ja no serà tant solitari, Els turistes agosarats ens miraran bocabadats al veurens arribar al cim. Tot un espectacle.

1r llarg. III, II, i IV, dos espits en 55 metres
Típica rampa montserratina on superarem dos petits ressalts i on només trobarem dos expansions. Podrem posar algun merlet però el llarg no te més secrets. La reunió la farem en una alzina als peus del mur del segon llarg.

2n llarg. A0e/V+ V, IV+ IV i III, vuit expansions entre parabolts de 8mm i espits en 30 metres
Sortirem de la reunió i ens tindrem que enfilar a la part més feble de l'alzina. Penso que pel pas de les cordades, al final, es trencarà. Fent passos acrobàtics per no trencar l'alzina arribarem al primer parabolt de 8 mm. Jo he fet els passos en lliure i l'he graduat de V+ però no son obligats. Seguirem recte a munt amb molt bona roca fins que perdem dificultat i arribem a una bona i còmoda reunió. Aquí trobarem el "típic pot de registre" que fan servir els germans Masó per deixar les nostres firmes. Curiós. Es el llarg més bonic de la via.

3r llarg. III, II, V, IV i III, tres espits ens uns 50 metres
Sortim de la reunió amb facilitat per un esperó tombat que poc a poc es va fent molt fàcil fins que un ressalt vertical es barra el pas. Es un pas de bloc amb mol bon cantell i un cop superat anirem lleugerament a l'esquerra per situar-nos al vell mig de l'aresta. Trobarem un altre espit i de mica en mica arribarem al final de la via i a terra trobarem un espit i un parabolt.

Per arribar al cim seguirem caminant per l'ample llom de l'Albarda fins uns petits ressalts de roca compacta que no arriben al III grau i ja serem al cim. Com ja dic, via per col.leccionistes on tindrem tranquilitat assegurada i vistes esplèndides de la Muntanya de Montserrat. n altre via nova per la "cole"

Escalada realitzada per: Joaquim Lloria i Joan Prunera
Començant el primer llarg
En Joaquim al segon llarg
Arribant a la segona reunió
Part final del tercer llarg
El cim de l'Albarda Castellana
A ponent les vistes del Montgrós...
...i a llevant, Patriarques, Roca de les Onze i el Cavall Bernat
El curiós pot de registre.
Vull donar el meu humil condol a la família, els amics i tota la gent que varen tenir la sort de conèixer en aquest gran alpinista i amant de la muntanya que era en Juanjo Garra. Que el seu cos i la seva ànima estiguin per sempre més, entre el cel i la terra, el millor lloc que desitjaria per morir.

dilluns, 20 de maig del 2013

Esperó Blocaire a la Codolosa

19 de maig de 2013
La Codolosa, que podríem dir de la Codolosa... be, no es un dels llocs que més m'encissen de Montserrat en que l'entorn, no es dels mes bonics que podem trobar, però també per la massificació i el predomini de vies amb poc espai vital al seu voltant. Ultimanent hi ha una cantitat desmesurada de vies on, si el que busquem es tranquilitat, no serà el lloc més adient que estrany es el dia que no hagi anat en que m'he trobat com a hora punta del metro i avui no es un dia diferent, però com a tot, sempre se li pot treure un bon partit. Com deia la meva mare: tanto sirve para un roto como para un descosido.
Quedo amb en Joan Marc que te el "monu" d'escalar i amb en Joaquim i la intenció d'avui es anar cap el Serrat de l'Albarda, tranquilitat i poca massificació, tot el contrari de la codolosa però esmorçant a Collbató ja veiem que la cosa no pinta gaire be i decidim per unanimitat, caminar poc i escapatòria ràpida per si cauen llamps i trons... i aigua! Arribant a la paret de la codolosa ja veiem el plan, es cas es que la maquineta de "su turno" ja no dona més torns i ens dirigim a l'extrem oriental de la pared on només hi ha quatre persones donant unes nocions d'assegurament a la via ALIMERA i ens fiquem a la via ESPERÓ BLOCAIRE. Jo ja l'he fet amb el mateix aperturista, en Joan Baraldés, farà uns mesos i així provaré el segon llarg de primer que en va agradar força.

1er llarg: III, IV i III tres parabolts de 8mm en uns 30 metres.
No ens costarà gaire trobar el peu de via, es la que hi ha més a la dreta de la via de les Cabres i de l'Alimera. Comencem per la dreta a cercar el primer parabolt una mica lluny però amb facilitat anem pujant per una mena d'esperò tombat fins que un tram descompost ens porta a la gran feixa que ralla el primer terç d'aquesta pared. Escalada tranquil·la amb roca a controlar en algun punt. Reunió molt còmoda en la feixa de dos parabolts de 10 mm units per una corda.

2on llarg: IV, V, V+, IV+ i IV quatre parabolts de 8mm i un clau en uns 30 metres.
Sortim amb facilitat de la reunió per enfilar-nos per un esperó vertical i molt marcat. La roca es de molta qualitat i cantelluda. En el segon parabolt comença la dificultat. Tot seguit trobem un pitó i si prestem atenció i anem tranquils gaudirem de valent podent fer tot aquest tram en lliure. Arribem a un altre parabolt i només ens queda un pas difícil per sortir i fer els ultims metres del llarg amb una dificultat més moderada, això si, amb poques assegurances fins la reunió on podrem posar un parell de friends en forats i fissures. Muntem reunió en un petit replà prou còmode.

3er llarg IV, i IV+ cinc parabolts en uns 25 metres.
Aquest llarg, encara que la seva visió no es gaire engrescadora, ens sorprendrà. De dificultat moderada, tindrem que prestar atenció a la roca, sobre tot a la placa de l'ultim tram, que la veritat està força trencada. Un cop superada la placa la reunió la tenim molt a la dreta en l'unic lloc de roca bona per poder muntar-la.

Ja som tots tres al final de la via i ara be la maniobra del ràpel. Col.locat en un lloc prou incòmode, però el millor per poder fer-ho,  muntarem un ràpel de 55 metres fins la primera reunió (ull amb les pedres al baixar, dons tot es molt trencat, però molt, no es broma) i d'aqui un altre de 30 metres fins el peu de via. Sort que la qüantitat inimaginable de cordades que tenim al nostre voltant estan prou amunt i no els i toca cap de les pedres que involuntàriament cauen. Realment, no es agradable aquest ràpel

Be, el temps se'ns ha aguantat, no a plogut i hem passat una bona estona amb els companys i ara toca anar al Bar Muntanya a Collbató i regalar-nos amb un bon "vermut" i de pas, veure com guanya la cursa de Moto GP en Dani Pedrosa i cap a casa que hi falta gent!!!

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria, Joan Marc Griñan i Joan Prunera
En Joaquim començant el primer llarg
Au, vinga, vinga, que hi falta gent!!!
En Joan Marc al bon segon llarg
El tercer llarg, que malgrat tot, sorprent
Els tres "Calimeros", delinqüents de l'inutil

dilluns, 13 de maig del 2013

L'Ou de Colom Aresta Brucs

12 de maig de 2013
L'Ou de Colom va ser ascendit, segons el llibre Montserrat Pam a Pam de J. Barberà, per primer cop per la seva via normal el 8 d'octubre de 1944 amb l'ajuda d'un tronc, per Casasayas (Haus) i Estrems, cosa habitual en aquella època que desconeixien la utilització de l'expansió en el món de l'escalada.
Desafiant la llei de la gravetat, trobem aquesta amagada però al mateix temps, altívola agulla de Montserrat. Roca curiosa, que no extranya, es un dels monòlits que per la seva forma ens convida a pujar per les seves parets. Amb un ambient i unes dimensions molt modestes, la seva Aresta Brucs ens farà gaudir d'una escalada prou difícil i acrobàtica assegurant-nos d'un equipament variant i en una bona part, original.
Aquesta via la vaig pujar per primer cop l'abril de 1985 amb Josep Miró i Mika Duran.

Del refugi d'Agulles prenem el camí al coll d'Agulles i un cop passat la Roca de la Partió trobem a la nostre esquerra una canal amb traces de camí. Es la Canal de l'Ou. Seguirem dita canal  (marques blaves) fins trobar que la canal es divideix en dos. Prendrem la de la dreta que és més empinada fins que a la nostra esquerra trobem una petita canal que en portarà a un petit coll. Des d'aquí pugem un esperó amb roca a controlar fins el pedestal on comença pròpiament la via.

1er llarg: V+, A0e, V i IV, nou expansions diverses en uns 30 metres
Primers metres molt verticals i fins on l'escalada es obligada i un cop a la segona expansió, podrem seguir fent A0e i petites sortides en lliure per atènyer les assegurances, totes prou velles. Mica en mica la paret perd dificultat i podem progressar en lliure més fàcilment, ara assegurant-nos amb parabolts fins arribar a la reunió a sota del característic ou.

2on llarg: A1e, IV, III i IV+ 10 expansions entre espits i burins molt vells però fiables en uns 25 metres
Sortim amb facilitat de la reunió fins el primer espit de l'artificial on seguirem la mateixa tònica amb passos mes o menys llargs fins l'ultima expansió on farem una sortida en lliure de IV prou maca. Arribarem a una doble expansió de burins vells, seguirem fins un relleix molt vertical i assegurat per un parabolt. Farem un petit pas de flanc a la dreta per tornar tot seguit a l'esquerra i entrar en la reunió situada uns metres a sota del cim de l'agulla.

Un cop d'alt del cim, al nord tenim la curiosa Boleta del Portell Estret desafiant, també , la llei de la gravetat. a la seva esquerra la més alta d'Agulles, la Torta i al sud, l'altívola Bola de la Partió. Esplèndid paisatge de formes capritxoses que coronen la muntanya de Montserrat.

Per baixar anirem al cantó opossat per on en pujat, on trobarem la instal.lació, prou acceptable i reforçada amb un parabolt. Amb una sola corda de 60 farem un ràpel de 30 metres pel cantó nord i un cop a la base baixarem per la canal que tenim a la nostra esquerra que es la mateixa per on hem pujat.

Escalada realitzada per Joaquim Llòria i Joan Prunera
En Joaquim arribant a la primera reunió
Al primer passos de l'artificial
Part final del segon llarg
El cim de l'agulla
La part alta del Frares Encantats i la Boleta del Portell Estret a l'esquerra

dissabte, 4 de maig del 2013

Via GEDE a la Prenyada

Dissabte 4 de maig de 2013

La Prenyada es una roca molt coneguda de la regió de Sant Benet amb vies clàssiques de molt renom i una d'elles, la GEDE, es potser, la més fàcil de totes, amb excepció de la normal. Que sigui la més fàcil no vol dir que sigui fàcil. L'equipament que podem trobar es dels anys 60 i dels 90, tot molt vell i rovellat entre reblons amb plaqueta i sense, i espits. Només trobarem parabolts a l'ultim llarg, que pertanyen a la Gòmez-Xalmet. Nosaltres hem variat una mica el primer llarg, fent-lo en dos parts, una de 15 metres, tot en A1e i l'altre part de 30 metres, en A1e i lliure... coses de la poca pràctica en artificial. Una clàssica que diuen de poc compromís, però escalant amb l'equipament tant vell i rovellat, crec que te una mica de "compromís". Feia molts anys que no escalava aquesta via i encara recordo lo vell que era el material i que cuntinuen sent molt vell!

1r llarg: A1e, tres d'espits i 5 burins, un d'ells sense plaqueta en 15 metres
Per enganxar el primer espit ens ajudarem amb un boix que trobarem a la dreta i amb una mica de perícia seguirem amunt amb passos llargs d'artificial fins dos espits on muntem la reunió penjada.

2n llarg: A1e, V, IV+ i IV, 9 burins vells i dos espits d'una reunió en 30 metres
Sortim de la reunió penjada amb l'agut de quatre o cinc passos d'A1e. No m'he atrevit a fer-lo lliure, tot i semblar possible, però la ferralla tan vella i el risc de patir una caiguda, m'ha fet desistir. Un cop superats els primer metres d'artificial fem un pas en lliure a l'esquerra per situar-nos al capdamunt d'un gran merlet. Aquí ja podem anar en lliure, amb un rocam molt bo i amb tendència a la dreta fin una reunió de dos espits que ens saltarem. D'aquí restaran uns quatre metres fins la reunió original en una bona cornisa.

3r llarg: III+, un cap de burí i dos burins junts  en 20 metres
Sortim de la reunió per l'esquerra per anant ascendim en diagonal per sota el gran sostre característic de la Prenyada fins la reunió situada gairebé a la canal de la via original.

4t llarg: IV, III i II, neta d'assegurances i uns 30 metres
De la reunió, anirem a l'esquerra i en el punt més feble del desplom, atacarem la placa tombada i amb grans còdols fins la reunió comuna amb la via Gòmez-Xalmet.

5è llarg: IV+, IV i III, dos parabolts i un burí en 15 metres
Llarg curt però amb molt bona roca on gaudirem de valent fins el cim de la via.

Per baixar farem un ràpel de 50 metres, d'una sola tirada, per la via normal i tot seguit anirem a Sant Benet a fer petar la xarrada amb l'Ángel, el guarda del refugi. Després, cap a vall a Monistrol a fer un parell de "bocates" de calamars i dos birres i contents cap a casa.

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera
l'A1e del primer llarg
Barallant-me a l'artificial
El segon llarg després dels curt artificial
El Joaquim al segon llarg
El tercer llarg
El divertit quart llarg
L'ultim llarg, comú amb el de la Gòmez-Xalmet
Arribant al cim de la Prenyada
El cim i final de la via
L'equipament habitual de la via

divendres, 3 de maig del 2013

Agulla Inclinada - Aresta Brucs

Dimecres 1 de maig de 2013
Aquesta agulla la conec des de que vaig començar a escalar, cap enllà el segle passat, i sempre la he tingut arraconada i eclipsada per la seva grandiosa veïna, la enorme roca del Puntal de l'Albarda. Arraconada, dic, perquè la considerava una via molt fàcil i gens mereixedora d'acostar-me. Que equivocat estava!
Ascendida per primer cop l'any 1944 per Panyella i Peire, li van posar el nom de "Aguja sin Nombre", però el nom que des de fa molts anys se la coneix es per Agulla Inclinada. Com ja dic, eclipsada per el Puntal, es una típica Aresta Brucs que no ens deixarà indiferents. La seva escalada de dificultat moderada i cert ambient, amb un primer llarg digne de les millors arestes Brucs i un tercer llarg amb roca a controlar ens farà gaudir d'una bona via clàssica.

Per arribar a la esmentada agulla prendrem el camí de Sant Jeroni sortint des de l'estació superior del funicular de Sant Joan. Fixant-nos be, pel camí i a l'alçada del Cap de Mort, a la nostra esquerra passarem el Cigronet, roca altívola  i capritxosa i tot seguit un trencall a la nostre esquerra ens farà davallar per camí poc marcat fins la base de les vies Mas-Guasch i Aresta Ribes del Puntal. Seguirem baixant sense perdre de vista la paret i de seguit arribarem a peu de l'Aresta Brucs de l'Agulla Inclinada.

1r llarg: IV i IV+ cinc assegurances, espits, burins vells i dos parabolts en 40 metres
Començament ajagut però que ràpidament es redreça pujarem amb bona presa petita i cantelluda fins una mena de cornisa petita amb grans còdols. Aquí es possible emplaçar friends mitjants i tascons. Seguirem vertical fins que mica en mica perdem verticalitat i dificultat fins entrar en la reunió en un rellig força còmode.

2n llarg: IV dos parabolts i un espit vell en uns 25 metres
Sortim de la reunió per la nostra dreta on hi ha un còdol enorme. Seguim per l'aresta amb escalada plaent fins que es torna a redreçar. Abans d'entrar a la reunió, a la nostra esquerra hi ha un espit vell una mica separat de la lògica de la via. Antigament no es feia reunió en aquest punt, si no una mica més a munt a l'esquerra en un arbre gruixut de la via Millet.

3r llarg: IV neta d'assegurances
Sortim per l'esquerra de la reunió amb passos fins, en direcció a una gran llastra amenaçadora que tenim a sobre nostre. Aquí podem emplaçar un bon friend. Continuem amb tendència a l'esquerra amb roca a controlar fins una canal-fissura herbada amb sabines on podrem llaçar cordinos. Arribant al cim, trobem un parabolt lligat amb una corda al ràpel del cim, per cert, prou malmès pel pas del temps on nosaltres el reforcem amb un cordino nou.

Per baixar, podem optar per diverses maneres. Nosaltres hem fet la clàssica. Baixem fins el collet del Puntal i l'agulla de vint metres i compte que les cordes queden molt separades del collet i tenim feina feixuga per arribar a la instal.lació. Després, de dos parabolts amb anella, 15 metres fins el terra. L'altre seria, de l'últim parabolt de la via, que es lligat al ràpel del cim, fer un ràpel de 40 metres per la via Millet o rapelar tota la via, deixant bagues i maillons. Per retornar al camí davallarem canal a vall, orientant-nos prou, fins el peu de via i d'aquí a munt fins el camí de Sant Jeroni.

Escalada prou bonica a una agulla, també prou oblidada, que m'ha sorprès gratament i us la recomano de totes, totes.

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera.


El primer llarg
En Joaquim arribant a la primera reunió
Començant el segon llarg
En Joaquim apropant-se a la segona reunió
A mig segon llarg
La llastra del tercer llarg
El cim de l'Agulla Inclinada

dimarts, 23 d’abril del 2013

Serra del Cadí - Canal de l'Ordiguer

20 i 21  d'abril de 2013

Marxem cap a la Serra del Cadí en Joan Marc, en Vicenç, l'Eric i jo amb la idea de fer una canal. En un principi volíem fer la canal Sàbat, però per molt d'hora que ens vàrem aixecar i tenir la moral prou alta, la cosa no rutllava  i ens van donar  les 11.00 h. tocades a prop de la canal de l'Ordiguer. Les raons de tot això, que serien mooooolt llargues d'explicar, les podríem resumir en que no teníem el dia i per això vàrem decidir, ja que érem més a prop, fer la canal de l'Ordiguer. Ni el Vicenç ni jo l'hem fet i resignat, vaig creure que seria el millor per no tornar a casa sense haver fet res.

A la Serra del Cadí només he fet quatre canals i sempre havia pensat que la canal de l'Ordiguer era molt fàcil. Realment es molt fàcil però molt maca i estètica i gens mancada d'ambient. Així dons, ens dirigim els "quatre conqueridors del ridícul", a la canal.

Farem dos cordades en Vicenç i jo i l'Eric i en Joan Marc. Millor anem encordats i no fem el ruc que la palla va cara... Comença molt fàcil i amb poca pendent fins el primer ressalt que es troba cobert de neu pel cantó dret. El superem sense gaires dificultats i amb neu en molt bones condicions. De mica en mica anem passant el quatre el ressalt i es llavors que veig caure de dalt de tot de la canal, pedres. Però no pedretes, no, pedres grosses com a melons!!! Ens amaguem com podem i apretem el cul. Estem a la vertical de la canal i passen les pedres com projectils. Per sort no hem rebut cap impacte, només a l'Eric li toca una al dit però sense sonsequències greus. Tindrem que anar amb molta cura... Desprès del primer ressalt seguim amb pendent suau fins el segon ressalt, que aquest, si que es tot cobert de neu. Superat aquesta part seguim fins on la canal es divideix en dos. Com es tard i anem enrederits, seguirem per la normal a la nostra dreta superant un tram més dret. Aquí la canal es més oberta i ja toca el sol i a uns cent metres a munt, veiem la sortida. Arribem al final distanciats una cordada de l'altre i un cop som tots a dalt contemplem el paisatge i descansem una mica, no gaire estona, dons tenim una bona baixada fins al part de Cadí.
Sense fer cim ens dirigim a la Canal del Cristall per fer el descens. Quan arribem a la canal muntem un ràpel per baixar més còmodament el primer tros força més vertical. Després anem baixant, també encordats, que encara que sigui poca la pendent en tobogan es llarg i encaixonat. Quan arribem al ressalt decidim seguir les petjades que ban a l'esquerra i tenim que fer varies reunions per poder baixar més segurs. Estem força cansats i ja son quarts de cinc i encara tenim una bona pallissa. Ja superada tota la baixada arribem al bosc, ens treiem grampons, anerssos i corda i prenem la baixada fins el cotxe. Després anem a Cal Basté a fer unes birres (jo Coca-Cola) i nues patates fregides casolanes del propi Basté i prenem el camí de tornada cap a casa. Son les vuit del vespre i arribem a casa a les onze de la nit. Dutxeta i caiguda al llit ben planxat...

Ascensió feta per:
Eric Promio, Joan Marc Griñán, Vicenç Nin i Joan Prunera

La Canal de l'Ordiguer a la dreta i la del Cristall a l'esquerra. Aquí decidim no anar a la Sàbat
Començant la canal
En Vicenç i jo apropant-nos al primer ressalt
L'Eric arribant al primer ressalt
En Vicenç sortint del primer ressalt i al darrera en Joan Marc
Encarant el primer ressalt
En Vicenç al mig de la canal
En Joan Marc a la part mitja de la canal
El companys de sota en fan una foto al segon ressalt
En Vicenç atacant el segon ressalt
El segon ressalt
En Vicenç a la part de dalt de la canal
En Joan Marc... "jodido pero contento"
El final de la canal de l'Ordiguer
Els quatre conqueridors de l'inutil de "al filo del ridículo"
Aprofitant una estona de descans i prenent el sol
L'Eric, el primer en provar el ràpel
En Joan Marc al ràpel
L'ultim troç de baixada de la Canal del Cristall
El sol ponent-se i tacant de taronja els cims del Cadí

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.