dimarts, 23 d’abril de 2013

Serra del Cadí - Canal de l'Ordiguer

20 i 21  d'abril de 2013

Marxem cap a la Serra del Cadí en Joan Marc, en Vicenç, l'Eric i jo amb la idea de fer una canal. En un principi volíem fer la canal Sàbat, però per molt d'hora que ens vàrem aixecar i tenir la moral prou alta, la cosa no rutllava  i ens van donar  les 11.00 h. tocades a prop de la canal de l'Ordiguer. Les raons de tot això, que serien mooooolt llargues d'explicar, les podríem resumir en que no teníem el dia i per això vàrem decidir, ja que érem més a prop, fer la canal de l'Ordiguer. Ni el Vicenç ni jo l'hem fet i resignat, vaig creure que seria el millor per no tornar a casa sense haver fet res.

A la Serra del Cadí només he fet quatre canals i sempre havia pensat que la canal de l'Ordiguer era molt fàcil. Realment es molt fàcil però molt maca i estètica i gens mancada d'ambient. Així dons, ens dirigim els "quatre conqueridors del ridícul", a la canal.

Farem dos cordades en Vicenç i jo i l'Eric i en Joan Marc. Millor anem encordats i no fem el ruc que la palla va cara... Comença molt fàcil i amb poca pendent fins el primer ressalt que es troba cobert de neu pel cantó dret. El superem sense gaires dificultats i amb neu en molt bones condicions. De mica en mica anem passant el quatre el ressalt i es llavors que veig caure de dalt de tot de la canal, pedres. Però no pedretes, no, pedres grosses com a melons!!! Ens amaguem com podem i apretem el cul. Estem a la vertical de la canal i passen les pedres com projectils. Per sort no hem rebut cap impacte, només a l'Eric li toca una al dit però sense sonsequències greus. Tindrem que anar amb molta cura... Desprès del primer ressalt seguim amb pendent suau fins el segon ressalt, que aquest, si que es tot cobert de neu. Superat aquesta part seguim fins on la canal es divideix en dos. Com es tard i anem enrederits, seguirem per la normal a la nostra dreta superant un tram més dret. Aquí la canal es més oberta i ja toca el sol i a uns cent metres a munt, veiem la sortida. Arribem al final distanciats una cordada de l'altre i un cop som tots a dalt contemplem el paisatge i descansem una mica, no gaire estona, dons tenim una bona baixada fins al part de Cadí.
Sense fer cim ens dirigim a la Canal del Cristall per fer el descens. Quan arribem a la canal muntem un ràpel per baixar més còmodament el primer tros força més vertical. Després anem baixant, també encordats, que encara que sigui poca la pendent en tobogan es llarg i encaixonat. Quan arribem al ressalt decidim seguir les petjades que ban a l'esquerra i tenim que fer varies reunions per poder baixar més segurs. Estem força cansats i ja son quarts de cinc i encara tenim una bona pallissa. Ja superada tota la baixada arribem al bosc, ens treiem grampons, anerssos i corda i prenem la baixada fins el cotxe. Després anem a Cal Basté a fer unes birres (jo Coca-Cola) i nues patates fregides casolanes del propi Basté i prenem el camí de tornada cap a casa. Son les vuit del vespre i arribem a casa a les onze de la nit. Dutxeta i caiguda al llit ben planxat...

Ascensió feta per:
Eric Promio, Joan Marc Griñán, Vicenç Nin i Joan Prunera

La Canal de l'Ordiguer a la dreta i la del Cristall a l'esquerra. Aquí decidim no anar a la Sàbat
Començant la canal
En Vicenç i jo apropant-nos al primer ressalt
L'Eric arribant al primer ressalt
En Vicenç sortint del primer ressalt i al darrera en Joan Marc
Encarant el primer ressalt
En Vicenç al mig de la canal
En Joan Marc a la part mitja de la canal
El companys de sota en fan una foto al segon ressalt
En Vicenç atacant el segon ressalt
El segon ressalt
En Vicenç a la part de dalt de la canal
En Joan Marc... "jodido pero contento"
El final de la canal de l'Ordiguer
Els quatre conqueridors de l'inutil de "al filo del ridículo"
Aprofitant una estona de descans i prenent el sol
L'Eric, el primer en provar el ràpel
En Joan Marc al ràpel
L'ultim troç de baixada de la Canal del Cristall
El sol ponent-se i tacant de taronja els cims del Cadí

3 comentaris:

  1. Aprofitant les darreres neus glaçades del Cadí, enhorabona companys!

    ResponElimina
  2. Mmmmh...
    M'he quedat sorprès de que us fotéssiu a una canal del Cadí en aquest temps calorós més tard de les 11h del matí!
    Perdoneu-me pel qualificatiu, per que us conec, però opino que va ser una imprudència.
    Una canal de neu d'aquestes característiques obliga, si vols evitar la probabilitat alta d'accidents, a fer-la de nit o de matinada, sempre abans que el sol comenci a tocar-ne la part superior. Cal sortir d'Estana a les 4 o les 5 del matí, depèn l'època.
    He fet molts cops l'Ordiguer per les dues variants, el Sàbat i l'Amagada, i si no estàs a la sortida abans que el sol hi arribi, comencen a caure pedres, o petites allaus, encara que la neu estigui força assentada. I amb mala sort poden fer mal o matar un escalador. Vàreu tenir bona sort.

    Narraré una història... (real):
    El dia 20 de gener del 1979, en Quique Couso "Messner" (ACS) i jo vàrem anar a dormir a Estana (al famós paller) per que volíem fer l'endemà l'Ordiguer. Feia fred. El despertador (antic, de corda i timbre) va despertar-me a les quatre. Li vaig dir al Quique que no es llevés encara, que anava a mirar a fora. Al sortir del paller ja vaig notar que la temperatura havia canviat. Com ja sabia per la previsió meteorològica, havia entrat el vent de Ponent, i havia fet pujar diversos graus la temperatura. Vaig tornar al sac, i li vaig dir al Quique que aquell dia no escalaríem. Que hi havia perill. Ell va dir: "si tu ho dius, m'està bé".
    Quan ja tornava a endormiscar-me, al cap d'uns minuts, vaig sentir com dos altres escaladors que havien dormit a sota nostre sortien del paller...
    Ens vàrem despertar de dia, amb el sol començant a il·luminar els boscos i el poblet. Agafàrem el cotxe i vam anar a esmorzar a la vall, a Martinet. I després, més tard, cap a casa. Era el 21 de gener del 1979.
    L'endemà, per la ràdio, vaig escoltar, estorat, que un escalador de Manresa, Josep Maria Monfort, havia mort per una allau a la Canal de l'Ordiguer, a la Serra del Cadí. El meu estorament va ser de campionat, i em va acompanyar durant molts anys...
    Cada cop que vaig a Estana entro al seu petit cementiri, i em quedo palplantat davant la tomba d'en Josep Maria, rememorant aquell dia, pensant en la decisió presa de no voler anar a un lloc que s'havia tornat perillós. I ell no va pensar el mateix...
    El malaguanyat Quique, fins pocs anys abans de morir, encara em recordava aquella nit, i les paraules que li vaig dir, que potser ens van salvar d'un accident. I sempre ho explicava a tothom...

    Us ho explico en memoria d'en Josep Maria i d'en Quique, i amb l'esperança de que us serveixi per a una reflexió, amics i companys. Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Per altra banda, felicitats per una bonica ascensió. Enhorabona!

    ResponElimina

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.