dimarts, 20 de gener del 2015

Via ANOREXIA al Mallo Colorado. Los Mallos de Riglos. Osca

18 de gener de 2015
Riglos va ser un dels primers llocs en que vaig escalar en roca fora Catalunya. Vaig conèixer aquestes singulars parets en el llibre de LOS PIRINEOS, LAS 100 MEJORES ASCENSIONES Y EXCURSIONES de Patrice de Bellefont i amb roxetons, cletes, martell i claus vàrem fer la clàssica xemeneia Pany-Haus. He tornat algun cop més, repetint la via i la xemeneia de los Cachorros i un cop abandonant el Espolón del Adamelo. Aquest cop hem decidit tornar-hi després de més de trenta anys, però en la teoria, era una sortida amb antics companys de corda sense cap intenció d'esclar, en que la majoria ja no estan en actiu i dos d'ells sons els companys amb els que anava quan vaig patir l'accident a la Pirenaic de la Mòmia. Però, es el que sempre dic: la cabra tira pa'l monte, un d'ells s'ha decidit a escalar. El dia d'arribar lo típic, fotos dels Mallos a l'entrada del poble, recordant velles "aventures" i com no asseguts a la terrassa del bar "la francesa" veient les cordades com escalaven i nosaltres "bavejant" com a condemnats!!! Les prediccions no son bones pel cap de setmana tot i que avui fa un dia radiant però amb molt de fred, veurem el que farem demà. Desprès de dinar per no fer el "manta" decidim investigar com arribar al Mallo Colorado que es el nostre objectiu de demà i fent tot una passejada arribem a peu de via. Sembla factible, bona roca i ben assegurada... al Santi i a mi ja ens suen les mans pensant en la via que farem demà.

El dia s'aixeca be i a les nou tocades esmorzem al refugi nou de Riglos i a quarts de deu el Santi i jo preparem material i prenem el camí que fa la volta als Mallos. De mica en mica el dia es va torçant. Venen núvols i un vent fret del carai que fa tremolar al més ben plantat, però nosaltres no ens desanimem i en mig hora llarga, arribem a peu de via. L'aproximació es molt evident i a peu de via hi ha escrit el nom.

1er llarg: IV, V, IV+ i V+ (no obligat), nou expansions en 45 metres
Enfilem paret a munt molt vertical però amb uns còdols d'allò més grans i cantelluts. Les expansions ens indiquen el camí a seguir però hi ha cops que no saps a quins còdols agafar-te de la cantitat que hi han. Anem progressant salvant alguns desploms però sempre amb bona presa fins un sostre on hi han dos parabolts molt seguits. Es el pas més difícil de la via, si no ens surt en lliure podem fer A0e però no us enganyeu... no es gens fàcil. Un cop solventat aquest entrebanc arribem més fàcil men en un bon replà i muntem la reunió de dos parabolts amb anella enormes. Llarg molt, però molt "disfutón"

2on llarg: IV, IV+ i V, sis expansions i un pont de roca en 45 metres
De la reunió sortim escalant vers un pont de roca lleugerament a la dreta, després es un festival de còdols, vertical i amb molt bones preses escalem tot recte a munt fins que en va fen fent més fàcil l'escalada. Quan portem uns 30 metres d'escalada a la nostra dreta hi ha una reunió com la de sota però continuem per una mena de esperó fins un replà i de dos espits muntem la segona reunió. Llarg fantàstic.

3er llarg: II i sense expansions (a la ressenya marca una expansió, però no l'hem vist) i uns 25 o 30 metres
Llarg de tràmit molt senzill que farem, a cops caminant, a cops grimpant, fins la reunió als peus de la bola final i d'un sol parabolt molt gran i amb una anella.

4t llarg: IV i V quatre expansions, una d'elles, un burí en uns 30 metres
Encetem el darrer llarg lleugerament a la dreta per tornar a l'esquerra i en filar recte amunt. Poc a poc la dificultat decreix i arribem a una reunió però podem continuar un xic més a munt i en un bon replà gaire be al cim muntem la reunió final de la via. A la dreta, trobarem un arbre gruixut amb una instal.lació amb cables, on farem un ràpel d'uns 30 o 35 metres. Com no estàvem segurs hem lligat les dues cordes. Un cop a vall seguirem el camí de ronda als Mallos que ens duran a peu de via i un altre cop de retorn al bonic poble Riglos.

Hem passat un fret del "ca l'ample"... érem escalant a 4ºC+. Ha estat una bona sortida, hem rigut, recordat, menjar com a maleïts, caminar (no gaire) fotografiar, i dos de nosaltres, escalar... ho repetirem a la primavera.
Per cert, qui s'apunta a fer el Espolón del Adamelo? la tinc pendent...

Escalada realitzada per: Santi Guerra i Joan Prunera
La típica foto dels Mallos a l'entrada del municipi 
El Mallo Colorado, la nostra fita per l'endemà
Preparats per anar a escalar 
Ens aproximem al destí... 
En Santi arribant a la primera reunió
Riglos als fons de tot des de la primera reunió
El bonic segon llarg
El segon llarg 
Arribada al final de la via
Quin fret companys!!! 
El ràpel per baixar de la via
Els cinc ganàpies i de rerefons, el Mallo Fire

dimecres, 14 de gener del 2015

Via ÀPIA al Molló Gros. Els Mollons

10 de gener de 2015
Seria a principis de 1979 que un company del grup en que jo anava de arreplegat ens va ensenyar un llibre de ressenyes que es deia TRES ESCOLES D'ESCALADA. Era la segona guia de ressenyes que havia vist en la meva vida (la primera va ser la d'Agulles, d'en Rodes i Labraña) Parlava de Sant Llorenç del Munt, Sot del Bac i dels Mollons. A Sant Llorenç ja havia fet una intentona al Cavall Bernat i al Figaró no havia anat mai, dons era habitual l'escalada artificial, i d'això jo, no tenia ni idea. Fullejant la guia vàrem veure un lloc nou, el Mollons, un lloc relativament a prop i a més arrivabe el tren! En aquell temps, ni somiar tenir vehicle als divuit o dinou anys i per això he dormit infinitat de cops a l'estació dels "Catalans" a la Pobla de Claramunt que es el lloc on es trova aquesta singular cinglera de roca calcària. Recordo fent l'aproximació des de l'estació fins el Molló Gros carregat amb la motxilla i mirant aquell altiu rocam. Tenia una corda d'onze milimetres quatre mosquetons de ferro, dos cordinos grocs i dos o tres claus... i amb això: vas que te matas! No es que féssim moltes vies, generalment les repetíem a sovint, el Ninet, la via Àpia, La paret negre, la Roca Llarga, però era un lloc on ens ho passàvem d'allò més be i diferent d'Agulles. Fa molts anys que no i tornava i aquest cop s'he m'ha encès la llumeta i anirem als Mollons com a pla "B".

El lloc a cambiat molt, sobre tot als voltant de l'estació que es ple de cases unifamiliars, una autovia que passa per sota dels mateixos Mollons i la sorpresa més desagradable a part de les dos anteriors es que tot es "acribillat" de parabolts per tot arreu... i el pitjor de tot, en llocs totalment innecessaris. Cap comentari mes al respecte.

Per arribar des de Barcelona anirem per la A2 fins la primera sortida que trobem a Igualada i després seguirem els indicadors que ens portaran a la Pobla de Claramunt. Travessarem el poble i abans de sortir d'ell girarem a l'esquerra i passarem un pont que ens porta a la estació del FFCC Catalans. Des d'aquí la cosa ja es una mica "peluda". Tindrem que anar per una mena d'urbanització i intentat travessar per sota l'autovia i tot seguit anar per una pista en bon estat que ens deixarà molt a prop de la base de les parets. Hi han indicadors i si fem servir el "raro instinto del hombre blanco" no tindrem cap problema. De fet després de tants anys ho he trobat i mireu que jo soy más tonto que un zapato... De l'esplanada on deixem el vehicle, en direcció al Molló Gros, surt un corriol que amb unes marques blaves i algunes vermelles del tot descomunals i massa grans, ens duran a peu de via.

La via, per desgràcia es tota equipada amb parabolts, però us convido a que no els feu servi,r que amb tascons, bagues per llaçar sabines i friends, la diversió es garantida. En el seu origen, la via te tres llargs de corda però amb dos es suficient. La primera reunió la podem fer uns deu metres més a l'esquerra per evitar el fregament de les cordes.

1er llarg: II, III i IV, cinc o sis parabolts (innecessaris) en uns 30 metres
Situats a la part més amable de la paret trobem una placa que indica la via i el seu nom. Aquí comença la via. Pugem fàcilment, trobant-no parabolts massa seguits, que evidentment, els obviem. arribem a un arbre prou gruixut per llaçar una baga i continuem per terreny més vertical fins arribar a una gran feixa que ralla la paret. Flanquegem a l'esquerra practicament caminant fins el que era l'antiga primera reunió. Passem de llarg i li donem la volta a la paret  i en un relleix abocats al buit fem la primera reunió de dos espits i un parabolt.

2on llarg: III, IV, IV+, III i IV quatre o cinc parabolts (també innecessaris) en uns 30 metres
Sortim de la reunió en vertical vers una sabina gruixuda i passada aquesta entrarem en un petit diedre acribillat de parabolts. Passem d'ells com de l'aigua per que entren tascons i friends a caldo. El diedret es vertical i te el seu encant, el pas més difícil de la via. superat això entrem en un replà on trobem la reunió, però per quinze metres o menys, val la pena continuar. Entrem en una xemeneia vertical que al final trobem un pas atlètic superant uns blocs fins entrar en un altre replà on trobem la reunió gaire be cimera. Només grimparem tres metres més i serem a capdamunt del Molló Gros.

Per baixar seguirem la petita carena vers el nord i desgrimparem uns metres fins unes instal.lacions amb cadenes que ens duran a una mena de coll. Tant a la dreta com per l'esquerra arribarem de nou a peu de via.

Escalada senzilla però no per això deixa de ser bonica i sobre tot recordant aquelles primeres escalades que amb poc material i molta moral vaig començar a estimar l'escalada i tot el que comporta, amistat i sacrifici, pena i glòria, abans per donar-me més importància, i ara, simplement per satisfacció personal.

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera
El recorregut de la via
Els Mollons des de on es deixa el vehicle
La placa que hi ha al peu de via 
El primer llarg
Començant el segon llarg
La xemeneia de l'últim tram de la via
El cim del Molló Gros 
Marques que ens portaran a peu de via
La guia i la ressenya antiga de la via

dimarts, 30 de desembre del 2014

Via CHRISTMAS RACE o millor dit, CURSA DE NADAL a la Cajoleta. Montserrat

Dissabte 27 de desembre de 2014
Aprofitarem que queda poc per acabar l'any i intentarem fer una via que fa temps tenia en la llista dels plans "B" i així serà l'última de l'any. Fa temps que vaig veure una ressenya dels germans Masó a la Cajoleta i me la vaig mirar detinguda ment i no em va fer el pes, així que la vaig arraconar. Aquest dissabte quedo amb en Vicenç Nin per fer una escalada de "tranquis", senzilla i de poc compromís... be, no ha estat així del tot. La via, realment, m'ha sorprès, dons a primera vista la ressenya no engresca però un copa peu de via es diferent. Aquests germans Masó troben uns itineraris d'allò més rebuscats.

Prenem els "bàrtuls" i enfilem camí dels francesos amunt i avui tenim festa caçadora. tota la muntanya es plena de "güaitadors" a la recerca dels pobres senglars. Un cop arribem al torrent de migdia ens trobem amb un caçador amb "escopeta" inclosa i ens diu que no ens espantem que me en davant hi ha un senglar abatut. Li responc que el senglar abatut no en fa por, em fa més por ell, i així queda la cosa. Reprenem la narració. Un cop arribem al torrent de Migdia, anem a buscar l'extrem dret de la paret est de la Cajoleta i on la paret es més agraïda de dificultat, allí comença la via amb uns parabolts de 8mm una mica lluny del terra.

1r llarg: V i IV, 3 parabolts en uns 25 metres
Comencem el llarg amb la roca una mica bruta de verdet i amb uns primers metres "durillus" fins que podem progressar m´ñes fàcilment sempre amb tendència a l'esquerra. Arribem a un tercer parabolt i comencem un llarg flanqueig, no gaire difícil, però exposat fins la reunió. El v m'ha semblat molt mes, però...

2n llarg: IV, IV+, IV i III, 4 parabolts en uns 50 metres
Encetem el llarg continuant el flanqueig a l'esquerra i abans d'arribar al proper parabolts (que es prou lluny) podem emplaçar un friend petit en una bona fissura que ens donarà més empenta fins l'expansió propera. D'aquí tenim uns metres verticals amb presa escadusera i amb uns passos fins. Li donen IV+ però a mi m'ha semblat mig grau més. Justament aquí han començat a fotre trets com posseïts els caçadors i m'han fotut nerviós!!! Be, desprès de l'ensurt segueix la via per un mar immens de còdols amb una dificultat assequible però escassa en asseguraments fixes fins arribar a la reunió.

3r llarg: II i III neta i uns 45 metres
Ara ja es veu la paret molt arrampada i amb forta tendència a l'esquerra anirem grimpant fins un troç un pel més vertical que ens durà a la reunió.

4t llarg. De tràmit per arribar al cim de la Cajoleta. Caminat i un ressalt de II

Per baixar farem un curt ràpel de 15 metres per la vesant nord fins el coller i d'aquí un altre de 50 metres des d'un arbre amb cordinos i un maillon.

La via no ha estat malament i en el primer i segon llarg, en algun pas, he suat un "pelet". La sal i el pebre que a de tenir aquestes vies dels Masó i un altre via al cabàs de les noves.

Escalada realitzada per: Vicenç Nin i Joan Prunera

El recorregut de la via
Els primers passos de la via, prou difícils
Els llarg flanqueig per entrar a la reunió
El company començant la via
Compta amb el flanqueig... 
Els darrers metres del llarg segon llarg
El tercer llarg, molt fàcil, però se'n se cap assegurança fixe
Fotem el camp ràpid que fa un fred que pela!

dimecres, 24 de desembre del 2014

Via HALLO HARRY al Pingüí. Montserrat

Dissabte 20 de desembre de 1714 / 2014
Arribem a Collbató un pel massa tard de l'hora en que havíem quedat amb els companys del C. E. Àliga i evidentment ja no hi son. Esmorzem decidint que anem a fer per la Regió d'Agulles i al final decidim anar a fer una via que el Guillem no ha fet, la Hallo Harry al Pingüí. Via de grau un xic "elevadet" però amb Prous assegurances per no tenir que passar massa por. Be, el cas es que es una via per passar l'estona sense més.

Arribem a Can Massana hi no veiem a ningú del centre... ja deuen ser escalant. Fa un dia tot tapadot i fret, amb una boira pixanera d'allò més empipadora i com no ens arronsem per res, prenem els trastos i cap a munt que fa pujada.  Arribem al coll de les Portelles i no sentim a ningú. Que estrany...? Be, serà qüestió de dirigir-nos al nostre destí. Per arribar en aquesta roca sortirem del refugi i davallarem uns metres i prendrem un corriol que surt a la nostre dreta. Seguirem el camí que porta a l'avenc dels Pouetons però abans d'arribar-hi seguirem camí a munt fins la canal de les Bessones i un cop arribem a les parets de la Vespa, prendrem una canal a l'esquerra que ens durà a un coll. Es aquí on trobarem l'aresta Brucs i la Xemeneia de la cara sud del Pingüí.
El temps continua igual, tapat, fred i humit. De seguit arribem a peu de via i ens sortegem els llargs i ens posem a la feina.

1er llarg: IV, IV+ i III, 4 expansions i uns 20 metres
Comencem al mateix punt que l'aresta Brucs del Pingüí però als 7 o 8 metres arribem a un parabolts i de sobte flanquegem a la dreta amb uns passos prou fins fin un altre expansió amb sentit descendent. tot seguit entrem a una gran balma i fàcilment seguim flanquejant fins l'extrem dret on muntem la reunió. Per sort, ara comença a sortir el sol i la boira pixanera marxa

2on llarg: IV+, V/A0e, V i IV, 7 expansions i uns 20 metres
Sortim de la reunió flanquejant a la dreta per terreny vertical i fem un llarg flanqueig ascendent fins que s'acaba la cornisa. ara la via segueix a munt amb passos fins i atlètics, combinant presa petita i d'alguna molt gran. Costa una mica fer A0e, les assegurances son a prop però hem d'escalar entre mig. En un punt, decau força la dificultat i amb passos més relaxats, arribem a la reunió.

3er llarg: III+, Ae (3 passos) IV i III, 8 expansions, una d'elles un burí vell en uns 20 metres
Sortim de la reunió recte a munt amb passos verticals però fàcils fins  un desplom que ens barra el pas. Amb tècnica d'artificial fem tres passos fins que el desplom cedeix i sortim en lliure vertical però amb presa generosa i de mica en mica va decaient la dificultat i arribem al cim.

Per baixar farem un ràpel de 20 metres pel vesant nord-est i tot seguit baixarem per mig la canal del Pingüí i de la Vespa i ja serem un altre cop a la canal de les Bessones. Decidim que ja hem fet prou feina aquest matí i marxem cap a Can Massana a esperar als companys del centre per dinar tots plegats.

Escalada realitzada per: Guillem Arias, Joaquim Llòria i Joan Prunera

Per cert, bon Nadal i bona entrada d'any per tots!!! I pel Sr. Rajoy, desitjar-li una Feliz Navidad i un próspero año 2010+5, por el culo te la hinco

Començant la via. Molta humitat
Arribant a la primera expansió
Sortint de la primera reunió
Es dreta la tirada!!!
Arribant a la segona reunió
El tram en lliure fins arribar a l'artificial
Tres pasets d'Ae
I la bonica sortida en lliure fins el cim de l'agulla

diumenge, 21 de desembre del 2014

Via DELS JUBILATS. Canalda

Dilluns 8 de desembre de 1714 / 2014

Canalda sempre ha estat un lloc que m'ha fet molt de respecte i de fet, tant sols he fet una via, per que aquesta no es pot considerar via. Fa molt de temps que tenia aquesta via guardada com a "plan B" i aquest dilluns de festa tonto matinem i marxem a l'aventura. Tenia unes ressenyes de Roca Subirana però al final ens vàrem decantat per Canalda. Mal fet!!! En fi, a les penes punyalades...
Jo no la recomano, però aquí teniu la ressenya.

De Solsona prenem la carretera que porta a Coll de Jou i d'aquí seguirem la carretera a l'esquerra a Canalda on a la poca estona ja veurem la paret a la nostre dreta. Deixem el vehicle en un petit aparcament tant a dreta com a esquerra al costat d'una fpista que puja borejant per sota la paret. a prop d'un dipòsit d'aigua (?) enfilem per sender poc definit fins que es torna molt evident  i amb fites fins una gran cova a peu de la paret. Seguim  a la dreta borejant la cinglera fins que trobem una paret còncava de color blau. Ens dirigim cap a ella abandonant el camí i en el punt més fàcil  a peu de paret comencem la via.

La via segueix un camí mes o menys natural evitant les dificultats fins que no hi ha mes remei i tira pel dret. S'ha d'intuïr una mica el recorregut on trobarem les reunions amb un sol espit o pont de roca on podrem reforçar-les. Realment tant sols el cinquè llarg val la pena de fer la via i ni això.

1er llarg: III, I/II i IV- neta d'assegurances en uns 55 m
Pugem un primer ressalt i després seguim grades fàcils intuint el camí fins una mena de balco que sobre surt de la paret on trobarem un únic pont de roca bastant a munt de l balco esmentat. Podem reforçar la R amb una sabina.

2on llarg: I i IV- neta d'assegurances i uns 25 m
Caminem a la dreta fins roca de debò. Flanquegem amb un parell de passos i tindrem que fer "malabarismes entre terra i pedra solta per arribar a la reunió d'un espit on també la tindrem que reforçar.

3er llarg: IV i I/II/III neta d'assegurances en uns 50 m
A l'esquerra tenim una placa de roca però mullada i terrosa i opto per pujar a la vertical de la reunió amb uns passos de IV i un cop superat això caminar i grimpar/desgrimpar per una feixa fastigosa plena de terra i herba fins que tenim que passar a l'altra banda d'una canal ajudant-nos de branques i matolls fins que caminant per feixa mes evident muntem la reunió en un dels arbres que trobem.

4t llarg: II/III i IV un pont de roca en uns 25 m
D'entrada sembla bonic el que ve però aviat es un des-encís. De la reunió veiem una mena d'agulla amb un pot de roca al mig. La roca es prou bona i la dificultat moderada el problema es arribar a la roca. Tot es terra, pedra solta i matolls... un cop, miracolosament hem arribat a la roca, escalem fins el pont de roca i tot seguit flanqueig a l'esquerra fins una canal de terra i pedra solta on ens durà a una bona cornisa on hi ha un espit i muntem reunió.

5è llarg: IV+ i IV, un pont de roca i un clau en uns 30 m
Es l'únic llarg que val la pena però no s'ho val arribar fins aquí per això... Sortim de la reunió per l'esquerra fent un pas de fe per passar d'una paret a l'altre en mig d'una canal. Podem posar friends i tascons. Seguim flanquejant fins un mur vertical on trobarem un pont de roca i tot seguit a la dreta ajudant-nos d'una sabina seca (el dia que no hi sigue, no se com ho farem!!!) entrarem en un diedre un pel descompost. amb un altre pas de fe, pugem pel diedre fins un clau que ens assegura el pas i entrem en una bona cornisa. Enfilem  amunt per paret vertical i entrarem a la reunió on trobem un espit.

6è llarg: incatalogable, de fet, es per sortir de la via. 50 m.
Anem vers l'esquerra per una cornisa de toca al principi i després a munt ajudant-nos dels arbres l'herba i la terra que trobem fins que arribem caminant i ja hem acabat la via... per sort!!!

Nosaltres encara hem fet un ultim llarg de II per unes rampes de roca però no fa falta, es que no sabíem per on baixar fins que, fent gala del "raro instinto del hombre blanco", trobem les fites de baixada i en trenta minuts ja som al final del "purgatori"

Via molt, però molt prescindible i una mes per la cole.

Ensarronada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera
panoràmica de l'ndret
Vistes des de la primera reuió 
Començant la via 
Arribant a la primera reunió 
El cinquè llarg
Arribant a la cinquena reunió

dilluns, 17 de novembre del 2014

Via IGLESIAS-CASANOVAS a la Bessona Inferior

15 de novembre de 1714 / 2014
Fa temps que aquesta via la tenia arraconada al grup de vies que ja no faré mai, en gran part, per que ja no faig vies amb tants llarg d'escalada artificial i en consecuència, he perdut la pràctica i amb els anys, la elasticitat que em carateritzaba temps (molt de temps) enrere. Però mai pots assegurar del tot les coses i aquest cop m'he deixat enganyar pel Jordi Ceballos. Son aquelles coses que dius: mes de novembre..., primers freds..., via en la seva major part, d'artificial..., estàs vell..., mil i una excuses!!! Però a la fi es el que passa, que la "cabra tira pa'l monte" i es que no tinc remei. En fi, que la via es una "guapada" amb un ambient que t'hi cagues i tant, tant fàcil com alguns la pinten, res de res, que algunes expansions estan força a munt i amb un llarg final de traca i mocador per si no tenies prou per el final de festa. La llàstima ha estat el fred i el vent, aquest últim molt emprenyador i el sol que a mig dia ja no ens acaronava amb la seva escalfor re confortant.

La via típica dels anys seixanta i caractrística dels seus aperturista la trobarem tota equipada amb parabolts espits i algun burí i pitó vells. Hem apurat alguns passos en lliure però que no essent gaire rellevants, tant sols a l'últim llarg només trobarem dos parabolts al principi i quatre claus molt vells i amb força mal estat tot i que es pot protegir amb "tricams" tascons i friends petits... ah, i un començament de via per cercar la primera expansió típica d'una pel.licula d'en "Tarzan dels micos".

1er llarg: V- A1e/V, 20 expansions entre parabolts i espits en 35 metres
Comencem la via enfilant-nos en un gran arbre adossat a la paret. Les branques semblen fetes expresament per aquest menester, però no ens enganyem te la seva gracia arribar a la paret i cercar el primer parabolt. Després es un seguit de pedals tot i que algun troç allunyen força. La reunió prou còmoda en un relleix.

2on llarg: A1e/V i IV unes 15 expansions entre parabolts, espits i algun burí vell en 30 metres
Seguim la mateixa tònica. Sortim de la reunió en A0e vers l'esquerra per continuar en vertical fent petites sortides en lliure per cercar les expansions fins que la paret per verticalitat i sortim en lliure. Per accedir a la còmoda reunió superarem un petit ressalt amb molt bona presa.

3er llarg: IV i A1e, unes 6 o 7 expansions en uns 15 metres
Sortim de la reunió amb un parell de passos en lliure fin les expansions per terreny un xic desplomat i un cop superat aquest primer tram ens decantem a l'esquerra i entrem en una bona cornisa on muntem la reunió.

4t llarg: A1e, V- i IV, unes 15 expansions, un burí sense plaqueta i un clau en 30 metres
Comencem el llarg vers l'esquerra per seguir en vertical amb un pas força llarg. Després continuem verticalment i un xic desplomat fins que ens veiem obligats a sortir en lliure i de mica en mica arribem a la propera reunió  a sota mateix de la bola que corona la Bessona Inferior.

5è llarg: A1e, A2, V i IV, dos parabolts un burí sense plaqueta i quatre claus en força mal estat i un 25 metres
Comencem amb un parell de passos en artificial de dos parabolts i tot seguit tindrem que procurar emplaçar friend, tricams i tasconets per progressar amb certa garantia fent passos en lliure i d'estreps fins que de mica en mica arribarem al cim. Els claus estan en força mal estar i la fissura un pel trencada. Un llarg espectacular pel "pati" que tenim a sota els nostres peus!

Pel descens anirem a la banda oposada a la via (cara Oest) i farem un ràpel de uns 27 metres fins el coll de les dues Bessones. Després baixarem vers el Nord per una canal fins un arbre. D'aquí farem un segon ràpel de 15 o 20 metres fins el terra.

Feia molt anys que no escalava una via així i he quedat trinxat de debò, sort del Jordi que està fet un "màquina" i en tot moment m'anave donant ànims. Llàstima del vent i del fret l'auriem gaudit molt més. Una altre via nova per la cole i una de les agulles d'aquesta regió que encara no havia pujat mai... ja m'en queden poques!

Escalada realitzada per: Jordi Ceballos i Joan Prunera
El conjunt de les Bessones
El pas de l'arbre a la roca
El primer llarg 
El segon llarg 
Sortint de la R3 al quart llarg 
El quart llarg
La sortida en lliure del quart llarg
El darrer i vertical llarg 
I fi de festa!


Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.