dilluns, 29 de març de 2010

Via ÍTACA a la Saca Gran

27.03.2010


Quedemen Joaquim i jo, per fer la via Ítaca a la Saca Gran. Jo ja l’havia fet fa una pila d’anys, concretament l’any  84 i el 91 i la recordave bastant dura, però com sabiem que estave “arregladeta” decidim anar-hi.  Anem a fer un entrepa al Bar Anna del Bruc i ens trobem, ja entaulats, al Lluis Nadal a l’Angel i la Lourdes que encara tenen que decidir que faran. Li comento al Lluis que anem a fer aquesta via i ens fot la por al cos sobre el grau... Diu que li va costar bastant de fer i ell que està fort, quan diu  algo així... MOSKIS!!!

Arribem a peu de via i ja veig els parabolts de l’Ae, lluents com el sol que fa avui. No sé si serà la “peli” d’air a TV3 (los 300) que em va motivar i venia molt decidit, tot i que tinc “papellones revolotejant al meu estòmag. Em demano la primera que recordo una mica treballosa per l’artifo i el lliure i ens posem a la feina.

Primer llarg A2e V, 30 metres, 10 parabolts i un pitó (vell)
Començo pujant amb A2e fins la sortida en lliure, que es fineta però col.locante be, surts sense complicació fins arribar a un tram molt vertical per entrar al diedre. Arribo al parabolt abans del diedre i faig un repos, donç es molt dret i vertical (a la ressenya antiga, recordo que feiem un pas d’A1e). M’enganxo a la roca i tiro cap a munt fins arribar a una petita savina, li poso una baga i entro al diedre. Veig un pitó que te al menys 30 anys i quan el toco, es mou! Estudio el pas, perque fins el proper parabolt tinc una excursió. Ara el sol pica de valent o vaig molt acalorat? Es dur aquest diedre, i el pitó no acompanya! Busco els pas entre la placa i el diedre i pujo uns passos on veig una fisura per posar un friend del nº 1/2. continuo un pas mes i veig un altre fissura mes maca a on entra un friend del nº 1 i amb un altre pas “xapo” el bolt i respiro mes tranquil. Ara fins la reunió em quedan uns 10 metres de IV, però que s’en fan mes difícils del normal.

Segon llarg V, 25 metres 4 parabolts.
Despres de varius intents del Joaquim no aconsegueix passar del segon parabolt i em diu que ho intenti jo. Estic bastant motivat però tinc recanses, dons el primer llarg m’ha deixat “tocat” però al descansar a la reunió em trobo millor. Surto de la reunió i amb passos bastant fins arribo a una mena de desplomet que em barra el pas, passo a la dreta i amb un parell mes de passos arribo al segon parabolt. M’enganxo  amb el “fifí” i estudio el pas. Joaquim estave caficat tota l’estona fent el pas per la dreta. Ho intento i no emb surt, dons es una placa llisa al damunt d’una petita bauma, miro a l’esquerra i a munt i veig una presa bona però força amunt. Li dic al Joaquim: “al lloro que vaig” i surto. Vaig pujant prou be, encara que una mica nerviós, dons el proper seguro esta bastant lluny (a la ressenya que portem posa V, V+). Despres d’aquets passos emb trobo molt be i vaig pujant mes tranquil, xapant dos assegurances mes fins arribar a la reunió.

Tercer llarg IV, 25 metres i 2 parabolts
Ara surt Joaquim i fa molt de vent, dons estem a plena aresta. El llarg no presenta cap dificultat desprès dels altres dos anteriors, però la vista es esplèndida arribant al cim. En la ressenya posa tres seguros, però només hem trobat dos.

La via ens ha costat de fer, dons per 80 metres em estat tres hores, però la via no te la “regalen” i sobre tot les assegurances son justetes però molt ben emplaçades. Mirant la ressenya que vaig dibuixar l’any 84, ara hi han mes assegurances que abans. Ens fem la foto asseguts per que si ens axequem s’ens emporta el vent. Bufa molt fort i en el rapel em tenen que aguantar les cordes per que si no m’en vaig a l’altre banda de l’agulla!

Satisfets de la petita “gesta”, dons com ja he dit, amb els comentaris del Lluis Nadal, no les teniem totes i marxem a Monistrol a dinar al Bar El Rincon de l’Aeri de Montserrat que ens tracten molt be i ens donen de dinar a qualsevol hora.

Començant l'Ae del primer llarg
Rl Joaquim al primer llarg
El diedre del primer llarg
El Joaquim arribant a la segona reunió
Foto de cim, via aconseguida!!

dilluns, 22 de març de 2010

Via TRINXATS a la Trumfa

20 de març de 2010
 Aquest dissabte com que les prediccions dels "mentidòlegs" seran bones i despres d'un temps de poca activitat, decidim anar a fer la Trinxats de la Trumfa a Sant Benet. Es una via que la vaig fer per primer cop l'any 94. Recordo que el mateix Alsina ens va dir de fer-la, que era molt fàcil. La veritat es que no m'enrecordave gens de la via i feia temps que volia anar a repetir-la, però al ser curta, nomès dos llargs, sempre la deixàvem aparcada.

Quedem en Joaquim i jo i al final s'apunta en Balbino, que fa com tres mesos que está en "dique seco", segons ell, per culpa del fret...

L'aproximació es molt curta si no fos per les malïdes escales de pujada a Sant Benet. Arribem a peu de via i l'unic que tenia de recort de la via ere que la primera tirada em va costar molt mes que la segona, per això em demano la primera.

1er llarg: IV, IV+ i V- set espits en 35 metres
Començo a pujar i d'entrada es finet però ajegut fins un replanet terrós i llavors es on es posa vertical la cosa. Segueixo pujant fins un mur vertical, que sense ser massa difícil em costa una mica fer-lo, però passat a quest tram arribo quasi a sota del sostre i es aqui on ja no està tan clara la cosa. Porto unes setmanes de poca activitat i em trobo una mica "pato". M'el miro i no li trobo la punta. Començo be! no fotis que tindré que baixar d'aquí? Res, començo a tocar una mica "el piano" per dalt i trobo una presa bona per agafar-me i tot just tiro cap amunt i amb dos o tres passos ja veig la reunió a la meva dreta. A totes les ressenyes que he vist la graduen de IV+ però per a mi es un pelet mes. Ara puja en en Joaquim i en Balbino a l'hora. També els i costa una mica fer aquest passos i estan d'acort amb mí que es una mica més dificil del que diuen, però com sempre, aixó es molt personal.

2on llarg: IV, III, V-, IV+ i V- cinc espits en 35 metres

Ara li toca al Joaquim fer la segona. Està una mica preocupat per que emb diu: Si això ere IV+, com serà el V d'adalt? Surt de la reunió sense cap dificultat i va pujant fins el mur vertical. Desde la reunió no arribo a veure'l gaire be, però va pujant. Al cap de poc ja el sentim cridar que està a la reunió. Surto darrera d'en Balbino i em vaig trobant millor. Arribo als passos finals, on hi ha un mur vertical, que el superes recte fins una bauma. Llavors fas uns pasos de flanc a l'esquerra per pujar tot seguit un altre mur vertical amb un bon canto i ja hi et a la reunió. Aquest llarg, al contrari del primer, no l'he trobat tan difícil, tot i que el graduen de V, però...

Ja som els tres al cim. La idea ere fer la Normal de la Momieta pero decidim no fer res més dons el Joaquim no vol forçar molt el peu, que te una petita recaiguda de la "fascitis" al peu i el Balbino, que per ell ja n'ha tingut prou. Els hi dic: podriem anar a mirar un lloc, que es d'esportiva, que li diuen La Bimba. Jo no he estat mai, però podriem probar.

Després de voltar una mica trobem el lloc i, esclar, està petat de gent. No m'agrada escalar amb tanta gent al meu voltant i tant de xivarri, Semble que estàs al bar de la cantonada de casa. Malgrat tot, ens fiquem en un raconet i mirem la guia. Veiem tres vies de 5c, 5a i 4b. Començo per la de 4b, que es diu "ZETA", i quan arribo a la reunió, no em sembla pas 4b, més aviat, tirant a 5a o 5b, però es grau de Sant Benet, diuen. La veritat es que, si aquest llarg es de 4b, la via Trinxats es III+! Desprès puja en Joaquim, també de primer, i no sé si se li enganxen les meves tonteries, però tambe li sembla molt dificil. Per últim puja en Balbino també rebufant. Mentre fem aquesta via, arriba mes gent. Total que quasi no cabem i decidim marxar a Santa Cecilia a fer un mos i cap a casa, que em tingut sort d'un dia de, al menys, una mica de sol.
El Joaquim al primer llarg
En Balbino arribant a la primera reunió
En Balbino i jo a la primera reunió

diumenge, 7 de març de 2010

Via 45 ANYS DESPRÉS a la Pastereta

7.03.2010            

Aquest diumenge les prediccions no son gens bones i decidim anar a la Pastereta dons ja fa tres setmanes que no surto degut, o al mal temps o a una "petita lessió" que em vaig fer al peu... engegant la punyetera vespa anant cap a la feina. Que li farem, així és la vida del "currante"

Arribem a peu de via, i ja la cosa s'està complicant. Fa mol de fret i fa vent, però avui no m'envaig cap a casa sense haver escalat!!!

La via que farem es una via que està en mig de l'Aresta Est i la via Blava o dels amics. No tinc cap referència de la via, nomès que està amb espits i xapes de ferro rovellat i fa reunió al mateix lloc que la via blava. La dificultat podriem dir que es tota de IV i amb spits pintats de groc (alguns)  i no es prodiguen gaire i costa de veure'ls.

Començo jo la primera, i deunidó el fret que fa. Mes o menys a la meitat es posa molt dret pero amb un canto brutal. El que passa es que tinc els peu i les mans gelats i tot sembla mes dur del que es. Arribo a la R i puja Joaquim renegant, tambe del fret.

El segon llarg es per al Joaquim. Mentre puja cada cop estic mes gelat i tot just quan arriba a la R i em diu que pugi, qüasi no em puc moure de la R, estic tot encarcarat. Total que arribo a la reunió i tenim que desgripar un tros fins el rappel de la via blava i no us podeu imaginar el que m'acostat desgrimpar els set o vuit metres fins al rapel!!!

En fi, rapel de 50 metres fins al peu de la via blava i despres un altre de 15 fin al peu de la nostra via... i cap a casa que estem fotuts de fret. Teniem que haver sortit el dissabte!!!

El primer llarg
El Joaquim al primer llarg
El rapel de baixada

dimarts, 2 de març de 2010

Una alzina salvadora

2 març de 2010
Dos fotos del fatidic o afortunat dia...

Donant un petó a l'alzina salvadora

Un diumenge 2 de març de 1980, avui fa tot just 30 anys, vaig patir un accident a la via Pirenaic de la Mòmia. Encara no tenia els vint anys, els vaig fer al Centre Hospitalari de Manresa on vaig estar ingressat durant quinze dies. La història és que vaig caure de la tercera reunió només sortir del rapel. Anàvem quatre companys: en Santi, en Feliu, en Ferran i jo. En Ferran ja ni es penja, però com la via era laboriosa i ja es fa tard, decidim abandonar. Primer baixa en Santi a la reunió de sota i en Feliu i jo ens juguem a sorts qui baixa desprès. En toca a mi. Em preparo la baga entre les cames i el mosquetó per passar la corda (en aquella època baixavem amb “comicci”. La fatalitat és que només penjar-me, salta el rapel. L’unic que recordo, es baixant per el diedre de la tercera tirada com en un “tobogán” i com si em despertés d’un somni, obro els ulls i estava a terra amb el cap mullat i com adormit. No sabia a on era. No sentia res, nomes mirava la llum del sol passar entre les fulles dels arbres. Em feia mal l’esquena, el canell de la mà i la cama. De sobte comença a vindre gent. Aleshores no sabia qui éren, però després vaig saber que éren gent de Sant Benet, com Pepe “el Chino” o el “Lete”. Havia caigut de 70 metres a terra. La sort va ser que l’única alzina que hi havia, em va salvar la vida. Tenia ferides al cap, una costella trencada, luxació del canell i cremades per fricció a la cama dreta a part de multitud de rascades i… tres dents trencades. Un “cromo” vaja. Mentres tant, en Feliu com us podeu imaginar es va quedar penjat d’estreps a la reunió sense cordes i pensant que m’avia matat. Crec que ell ho va passar pitjor que jo. El Santi, a la reunió de sota, no sabia el que havia passat. Desprès de preguntar-me com em deia i més coses que no m’enrecordo, em van pujar a una camilla, em vaixàren al Monestir i amb una ambulancia a Manresa. Com us dic tenia 19 anys i tan sols un any i mig que escalaba. Quinze dies a l’hospital, un mes de baixa. L’alta, el metge de capçelera, me la va donar un divendres i: sabeu que vaig fer el diumenge? vem anar a escalar… i no he parat (de moment) fins ara. Mai rapel.lo el segón i sempre, sempre quan faig un rapel, al principi, tinc aquella sensació estranya, que passa a mida que vas baixant. Dels altres companys, ja no escala ningú. Aquella alzina em va donar una segona oportunitat de gaudir d’aquesta (esport?) afició que tants mals de cap van donar als meus pares i que ara, apropant-me als 50 anys, si no puc anar a escalar un cop per setmana, trobo que en falta no se què… La Pirenaic de la Mòmia es una via que encara no he pogut acabar-la, però desitjo poder fer-ho algun dia.

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.