dimarts, 9 d’abril de 2013

Aresta del Salt dels Cavalls a Sant Lloreç del Munt

7 d'abril de 2013
El Cingle dels Cavalls, es la darrera cinglera que trobem per la vesant sud per sota el cim de la Mola. La roca del Salt dels Cavalls es visible des de molts punts i la seva esvelta aresta sud és probablement la via més llarga de tota la zona sud de la Mola. Una gran clàssica de l’escalada a Sant Llorenç del Munt, que fou oberta l'any 1937 sense cap expansió, com era evident en aquella època. Ara la trobem retroequipada amb espits i que a cambiat de manera total el caràcter de la via, si més no, ara es molt més segura degut a la poca qualitat de la roca.
No estic gaire acostumat a escalar a Sant Llorenç del Munt però les vies clàssiques m'atrauen força i fa temps que el Joaquim i jo teniem la ressenya d'aquesta via i esperàvem trobar un dia prou "motivat" per anar-hi. La roca de Sant Llorenç es un conglomerat poc compacte, tot i que hi ha llocs que es d'extrema qualitat, i que escalar per les seves parets, en quant a mi, requereix concentració i com dic jo: "acaronar la roca" amb molta delicadesa.
Per arribar a la via, com no som molt coneixedors de Sant Llorenç del Munt, prendrem el camí que més coneixem i així anirem a lo segur. Deixem el cotxe a l'aparcament on es va a escalar el Cavall Bernat i seguim el camí que puja a la Mola. Després d'un quart d'hora de pujar arribem a una pista ample i la seguirem per l'esquerra i que en poca estona ens durà a les masies de Can Pobla. Passem aquesta i trobem a la nostra dreta una dressera que indica "El Bolet de Can Pobla". Anirem pujant còmodament amb lleugers ziga-zagues fins assolir les estribacions del Cingle dels Cavalls. Seguirem sempre a ponent i amb marques de color verd i de seguit avistarem la esvelta silueta de la Roca del Sant dels Cavalls. El peu de via es evidentíssim.
1er llarg: IV, IV+ i V, 6 espits i uns 30 metres
Des de peu de via es veu la reunió i les primeres expansions que ens indicaran el camí. Primer per placa i després en oposició anem guanyant alçada, sempre controlant la roca. En un punt, un ressalt es barra el pas que el superarem amb un parell de passos atlètics ben protegits amb dos espits. Ara sols tenim que fer un flanqueig per arribar a la reunió de dos espits i una cadena situada en una pedra enorme. Reunió un xic penjada i incòmoda

2on llarg: IV, IV+ i III, 5 espits i uns 30 metres
Sortim de la reunió per la nostra dreta i de seguit trobem un espit. Continuem força vertical fins l'altre expansió (roca a controlar força) on seguirem, llavors en tendència ara a la nostra esquerra i de mica en mica s'anirà tombant la roca fins arribar a una comodíssima reunió

3er llarg: II, III i IV, 4 espits en uns 35 metres
Aquest llarg es molt fàcil i només hem de seguir la inclinada aresta fins un ressalt molt vertical, però de grans còdol,s que en portarà a la reunió. No cal dir que hem de controlar molt la roca.

4t llarg: IV, V i IV 4 espits en 25 metres
Aquest llarg, només la seva visió des de sota, es força "acollonidor", tant per la roca com per la seva verticalitat i com està encarat a ponent, ara no toca el sol, no es gents engrescador. Sortim de la reunió per anar a cercar el díedre vertical a sota dels desploms. Podem posar un friend dels més petits entre dos pedres i anar a caçar amb uns passos de flanc, el primer espit del llarg. Seguim recte a munt molt vertical fins l'altre expansió. Superat aquest pas trobem una petita arrel força compacta en la qual podem llaçar una baga i seguir fins un altre espit. Aquí la roca es prou dolenta i tenim que vigilar força els nostres moviments. Tenim un pas de flanc a l'esquerra amb molt d'ambient als nostres peus però assegurats d'un bon espit arribem a una cornissa prou còmoda. Ara resta l'ultim pas del llarg que en assegurem d'un espit i si volem podem emplaçar un friend mitjà en els darrers metres que ens duran a la reunió que farem d'una sabina gruixuda i d'un espit.

5è llarg: I i IV+ un espit en 5 metres
Deixem la reunió caminant a peu pla fins la bola final que assegurats per un espit i fent un pas de blog molt curt ens porta al cim de la via. Cal remarcar que la plaqueta d'aquesta expansió, que es d'alumini, està molt deteriorada i no ofereix cap garantia que pari una caiguda.

Ja som al cim tants cops vist i desitjat que ens a permès de fer una escalada de les més clàssiques del macís i no excenta "d'adrenalina" per la nostra part. Per baixar del cim, si es vol, es pot fer, per el que hem vist, baixar per la mateixa via dons les reunions estan equipades per rapelar. Nosaltres decidim travessar l'allargat cim fins el nord on tenim un ràpel de 25 metres i un cop a baix, anar al cim de la Mola.

El cim i els voltants de la Mola es com un parc, ple de famílies i nens jugant i fent corredisses per tot arreu, on gaire be has d'obri-te pas entre la gent per accedir a les dependències del monestir de Sant Llorenç i demanar si podem fer un àpat consistent per repondre forces de l'escalada, tant físiques com psíquiques. Tenim sort i només esperarem un quart d'hora i ens regalarem amb mig conill i unes galtes de porc acompanyats de pa torrat amb all oli i tomàquet. Desprès de bon àpat reposem una mica i reprenem el camí fins el cotxe... que més podem desitjar, bona companyia, bona escalada i bon tiberi!

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria, llargs 2 i 3 i Joan Prunera, llargs 1, 4 i 5
La Roca del Salt dels Cavalls i l'aresta
Començant el primer llarg
En el pas difícil del primer llarg. A l'esquerra, la gran pedra on farem reunió
El Joaquim al primer llarg
El Joaquim arribant a la reunió
El tercer llarg
Foto des de la tercera reunió
Començant el quart llarg
El Joaquim arribant a la quarta reunió



Ja som d'alt del cim...
Després de dinar, ara toca baixar del cim de la Mola

6 comentaris:

  1. Felicitats per l'escalada, aquesta la vaig fer en solitari i recordo que la roca era bastant dolenta.
    Salut

    ResponElimina
  2. Quins "nassos" de fer-la en solitari!!! La roca realment es dolentota però si la controles be, pujes segur, però mai se sap...
    Salut Mingo

    ResponElimina
  3. Déu ni dó! 5 llargs a La Mola de Sant Llorenç...
    Ha d'haver estat molt maco fer-la.
    Felicitats

    ResponElimina
  4. Una de les vies mes estètiques del massís de Sant Llorenç, felicitats! ah! i vaja teca us vau jalar, suposo que ben regada amb un porronet de vi!! vosaltres sí que en sabeu!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ui, no, vi no, que jo no bec... si no despres, poder no trobariem el cami de baixada!!!
      Salut i bones grimpades

      Elimina
  5. Encara que la roca de Sant Llorenç del Munt no sigui de la meva devoció, tinc de reconèixer que aquesta via m'ha agradat molt tot i l'adrenalina segregada.

    Jo crec que les pedres que conformen la roca per aquests indrets, tenen un problema de depressió. Si les "maltractes" es suïciden però si les "acarones" es fan les teves amigues i t'ajuden a la progressió.

    La vista de la 4ª tirada, espantava bastant però ha estat bastant bé.

    M'agradaria tornar-la a repetir un altre dia.

    Salut

    Quimet

    ResponElimina

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.