El col·leccionista de vies

dimarts, 4 de febrer del 2014

Via ÀFRICA a la Paret del Grau. Coll de Nargó

Diumenge 5 de gener de 1714/2014

Tot començant l'any, m'he trobat, podríem dir, mandrós o poc motivat per reprendre el blog amb les noves escalades de l'any. No se si te a veure amb la conjuntura social que estem vivint o que em trobo un pel "saturat"... no ho se, el cas es que aquest matí he senti curiositat de com estave el blog, que fa un mes i escacs que no el miro, i m'he motivat. Passaré a descriure la primera escalada de l'any, que ja toca!!!

La Montse, el Jordi-Joan i jo decidim anar a fer la via El Cap i el Passarell a Montanissell, al Single del Repetidor. En Jordi i jo ja l'hem fet i es una via que a la Montse li agradarà, però ja sortint del Poble de Coll de Nargó veig que te tots el números de estar força nevat. Un cop arribem al coll de Boxols les meves sospites es fan realitat en contra de l'excés d'optimisme del Jordi-Joan. Tota l'aproximació nevada i la paret mullada per la neu desfeta. Que fem? El Jordi-Joan fot mà a les noves tecnologies que es tan aficionat i des de l'andròmina iPhone o no se que carai es, comença a remenar lloc on anar, no estigui nevat i sigui a prop . Res de res tot es molt lluny i el que tenim més a prop es la paret del Grau que es al mateix poble de Coll de Nargó. El cas es que no tenim ressenyes... però tenim l'andròmina del telèfon-ordinador-càmera de fotos i un munt de coses mes i trobem la via Àfrica, la més senzilla de la zona però no vol dir que sigui fàcil. La primera ressenya que trobem es la de l'Escalatroncs, com es habitual i que diu: equipada amb parabolts i de compromís baix... mentidaaaaaaa!!! vaja, al menys per nosaltres... si de fet es equipada però si no volem passar "cangüel.lo" porteu friends i tascons i bagues per sabines i ponts.

Com arribar a la via, es tant evident, que si teniu una mica més de "llums" jo, no us costarà gens de trobar el peu de via. Des de el mateix poble de coll de Nargó es pot veure la paret del Grau i les agulles.

1r llarg: IV, V (V+?), V, IV, V i IV, quatre parabolts en 25 metres
Comencem al costat esquerra d'un diedre un pel humit fins sota un desplom on trobem el primer parabolt força amunt. Costa una mica superar el sostret. Jo he trobat un V+ però en percepció meva. Un cop el superem, anem en tendència a l'esquerra fins unes cornises per continuar per la dreta per un diedre tombat fins un altre ressalt. en aquest tramp podem posar friends, tascons i un pont de pedra arribant al tercer i ultim parabolt de l llarg. La reunió la farem en un bon replà als peus d'un mur vertical.

2n llarg: V+, V, IV+, V i IV+, tres o quatre parabolts en 20 metres
Sortim de la reunió per l'esquerra. Hi ha distància entre assegurances i tindrem que protegir alguns passos per no passar gaire por. Realment he trobat difícil el principi del llarg, això si, la roca es de primera. Un cop superem el mur, arribarem a una placa llisa i un xic tombada on podrem emplaçar algun friend abans de "xapar l'ultim parabolt del llarg. La reunió, un pel penjada, la farem sota d'un desplomet còmodament.

3r llarg: IV, III, IV, IV+, V, IV i V (V+?), 5 parabolts en 35 metres
Sortim de la reunió fàcilment per la dreta fins una mena de canal un pel trencada (comte amb la roca) fins una placa vertical prou llisa. en oposició entrem a la placa i al poc arribem a un ressalt assegurat per un parabolt. Un cop superat per una mica la dificultat fins una cornisa on hi ha un arbre gruixut i encetem de nou una nova placa força difícil i mantinguda assegurada per dos parabolts.

Per baixar de la via farem dos ràpels. Un fins la segona reunió d'uns 35 o 40 metres i després un altre fins el terra.

La via m'agradat força tot i que la he trobat una mica "justeta" de grau, no se si seran els torrons i els àpats de Nadal, o els anys... o jo que sé!!! En fi, bona via per perdre el matí. Tinc que tornar-hi per gaudir-la una mica més del que ho he fet avui.

Una via nova mes per la cole.

Escalada realitzada per: Montserrat Perez, Jordi-Joan Garcia i Joan Prunera

Com podeu veure, la paret mullada i l'aproximació nevada

L'evident aproximació cap a la paret del Grau

El primer llarg

La Montse al final del primer llarg

En Jordi-Joan al principi del segon llarg

dimecres, 1 de gener del 2014

Via ARESTA NORD o PER DAVANT. Gorra Marinera.

31 de desembre de 2013

La millor manera d'acabar un any, permeteu-me l'expresió, NEFAST, es escalant. En Vicenç em diu que li agradaria anar a escalar i fer una via que no tingesim que caminar gaire i així poder arribar a casa una mica d'hora. Varies opcions en venien al cap però una em va fer més el pes. Farem una via de varius llargs, ben assegurada, aproximació de turista i la combinació de vàries vies ens permetran arribar a la clàssica aresta nord de la Gorra Marinera.

1er llarg: V-A0e, IV, 25 m i 5 parabolts
Com es un caos d'itineraris, comencem per bell mig de la roca on comencen les vies d'un sol llarg que va equipar l'ECAM, el primer pas es vertical i la roca està molt polida, segurament per la cantitat de gent que hi puja. Desprès, amb tendència a la dreta, fins una panxeta i tot seguit, ara a l'esquerra, fins la base d'un mur vertical on fem la primera reunió de dos parabolts amb cadena.

2on llarg: IV IV+, 30 m i uns 5 o 6 espits
Sortim per l'esquerra de la reunió per uns spits on, amb trams mes o menys verticals, vas fent sense massa dificultat fins un altre panxeta, on t'has de mirar una mica el pas d'entrada a la reunió.

3er llarg: III 40 m y uns 6 parabolts
El llarg que se'ns presenta no te cap dificultat rellevant, tot una rampa de III fins la feixa de l'antiga ermita de Sant Jaume, on en un còmode replà, muntem la reunió.

4 llarg: III 15 m i 1 parabolt
Aquest es el primer llarg, podríem dir de la via del Davant, on antigament pujàvem caminant fins l'ermita i atacàvem la via des d'aquí. Sortim recte en direcció a un replà sota la vertical paret nord de la Gorra Marinera.

5è llarg: IV 30 m i 6 parabolts
Flanquejem per la cornisa vers l'esquerra per fer un llarg flanqueig ascendent. En un punt es posa la paret molt dreta però sempre amb molt bon canto i continuem, ara sí en vertical, fins un bon replà on podem muntar la reunió.

6è llarg: IV- III i 10 m 2 parabolts
Tant sols en queda uns 15 metres d'escalada fàcil amb roca a controlar a la seva part final i ja som al cim de la Gorra Marinera.

Bona manera d'acabar l'any, escalant i amb bona companyia.

FELIÇ 2014 A TOTS!!!

Escalada realitzada per: Vicenç Nin i Joan Prunera

El primer llarg de la zona ECAM

Començant el segon llarg

El tercer llarg

El quart llarg arribant a l'aresta nord

El cinquè llarg

En Vicenç al cinquè llarg

Arribant a la cinquena reunió

L'últim llarg

dijous, 26 de desembre del 2013

El Cap del Llitzet o Gallina Pelada, 2.317 m. Serra d'Ensija

22 de desembre de 2013

El Cap del Llitzet o Gallina Pelada a una alçada d'uns 2.317 m. d'altitud, és el cim més alt de la Serra d’Ensija. Dintre de la comarca del Berguedà, te com a veïns el Pedraforca i la Serra del Cadí. Sent un muntanya d'alçada moderada te una diversitat paisatgístic molt important on la ruta que farem ens permetrà endinsar-nos pels boscos de coníferes de la cara nord i caminar plaentment per la part alta, gaire bé desproveïda de vegetació. Des de el cim culminant podem veure extensos horitzons en els quatre punts cardinals i fins i tot, la Mediterrània. La ruta que proposem es de poca dificultat, tant sols tindrem que anar amb compte si trobem la neu molt dura pel vessant nord. Farem uns desnivell d'uns 650 m en poc més de quatre hores entre anar i tornar.

Passat Berga i abans d'arribar a Guardiola de Berguedà, trobarem a mà esquerra el desviament per la carretera B-400 que ens portarà fins al Poble de Saldes als peus del Pedraforca. Seguirem en direcció al poble de Gósol i de seguit a mà esquerra trobarem la carretera secundària en direcció a Coll de la Trapa i Vallcebre. Seguim amb cotxe per aquesta carretera fins arribar a la Pleta de la Vila. Si la neu ho permet podem arribar fins la Font Freda i en aquest punt comencem a caminar. Trobarem uns cartells que ens indicaran el camí a pujar, primer per unes escales fins la pròpia Font Freda. Tot seguit ens endinsarem pel bosc sempre seguin el camí. No te pèrdua. Quan portem una mica més de mig hora pujant i anem prenent alçada, el bosc desapareix i arribem a la Planella Gran on el paisatge a cambiat radicalment. Estem a la part alta de la Serra d'Ensija. Caminarem vers ponent fins arribar al refugi, situat a 2.060 metres altura. Des d'aqui podem veure la fàcil ascensió que ens queda per fer fins el turó de la Gallina Pelada. Seguim les traces de neu en direcció a ponent fins un coll i en poc més d'un quart d'hora arribarem al punt culminant de la Serra d'Ensija. Al nord, panorama esplendit del Pedraforca i la Serra del Cadí i al sud el Berguedà i el Solsonès amb la silueta de Montserrat emergint entre les muntanyes i al fons de tot el reflex de la Mediterrània.

La tornada la farem pel mateix lloc, on pararem una estona al refugi, que per cert es tancat, i al abric de les seves parets i al Sol que ens escalfa amb els seus rajos, dinarem. A la tornada, tindrem que anar molt en compte, dons la neu es molt dura i no portem grampons i trobem llocs on hi ha gel.
Entre caminar i parades em fet l'ascensió en poc menys de cinc hores. Un cim que paga la pena de fer-hi una visita de tant en tant.

Asensió realitzada per: Cristina Montiel i Joan Prunera

La cara nord de l'tinerari tota l'estona a l'ombra

A la part mitja, el Sol ja comença a despuntat

Arribant a la Planella Gran

El refugi i el Cap del Llitzet al fons

Pujant al cim

El cim i el Pedraforca al fons

Montserrat i el reflex del mar al fons

Per que posen els quilòmetres i no el temps en els cartells?

dilluns, 23 de desembre del 2013

Via ULLS DE FALCÓ, Clot de Vilamala (El Solsonès)

21 de desembre de 2013

El diumenge ja tinc els plans fet i queda el dissabte que encara no tinc res definit i a meitat de setmana, em truca en Vicenç i em comenta que te ganes d'escalar. Miro de trobar una cosa assequible per anar a Montserrat i el divendres recordo que la setmana passada ens vàrem deixar al calaix dels projectes una via prou fàcil, ni massa llarga ni massa curta. Es la via Ulls de Falcó una de les primeres vies que vaig conèixer en aquest indret del Solsonès. Tres llargs de corda, amb un primer llarg molt fàcil i prou assequible pel Vicenç. Això si les assegurances molt juste però el grau semblava que seria molt fàcil. La veritat es que la via m'ha sorprès gratament. La roca es prou discreta, com es lo general a la zona, però prou bona per gaudir d'una escalada amb un cert grau de compromís. Li manquen un parell de llarg per que sigues més "rodona" però es del tot recomanable.

Per arribar a la via farem el mateix itinerari per carretera que a la via de la setmana anterior. Des de Solsona, prenent la carretera que porta a Sant Llorenç de Morunys i al km. 21,5 en un revol de la carretera anomenat de Fenarals deixem el vehicle. Mirant cap a el clot de Vilamala, baixarem per la nostra dreta uns metres pel taluç de la carretera. seguirem una mena de llom ample fins que un ressalt ens barra el pas. Desgrimparem amb cura dos ressalts i a l'ultim que es el més llarg ens durà a un coll. Un cop aquí baixarem per la canal, a moments es fa incòmoda de baixar. Amb intuició i sempre fixant-nos en la paret de l'esquerra arribarem a una mena de cornisa un xic elevada de la canal i en aquest punt es on comença la via. Des de el peu de via podem veure una savina i el primer parabolt del llarg. Haurem trigat una mig hora d'aproximació.

1r llarg: II i III, un parabolt en 50 metres

Ens enfilem per la roca a cercar una petita sabina molt abans d'arribar al parabolt. L'escalada es molt fàcil i poc a poc es va inclinant la paret fins arribar a la reunió que farem d¡un pont de roca artificial, un parabolt i un espit.

2n llarg: III, IV, IV+ i IV, dos espits en 35 metres
Sortim de la reunió en direcció a una gran llastra que tenim al damunt nostre on trobarem el primer espit del llarg força lluny. Seguirem sempre per placa a l'esquerra del diedre. Poc a poc la placa es va fent mes vertical fins arribar a la ultima expansió del llarg. Fe un petit flanqueig a l'esquerra fins cercar una bona sabina en una petita cornisa. D'aquí estant seguim a munt fins la reunió en una còmoda cornisa. En aquest llarg, podem afegir friends en el nombrosos forats que anirem trobant. Llarg sorprenent.

3r llarg: IV III, Ae i IV, dos espits i dos parabolts en 30 metres
Iniciem el llarg a la vertical de la reunió pujant per la paret que es molt vertical i amb uns enormes còdols que sembla que hagin de caure. Res més lluny de la realitat. La roca es bona, tot i que tenim que mirar-la, però no tinguem recança que son de fiar. Arribarem a un ressalt assegurat per un espit que el superarem un xic per l'esquerra per seguir per placa ajaguda. en aquest punt la via gira sobtadament a l'esquerra però nosaltres seguirem a la dreta fins un parell de parabolts en un fort ressalt. Això ho solventarem amb un parell de passos d'A1e o A0e i una sortida en lliure de IV i ja serem al final de la via on muntarem reunió d'una sabina i un parabolt.

Realment la via m'ha sorprès, la tenia per una via massa fàcil i de poc interès però no ha sigut així. Poc equipament i alegria entre assegurances i uns bons forats per emplaçar friends ens permetran posar una mica de "sal i pebre" en aquesta curiosa via del Clot de Vilamala.

Per tornar al vehicle només tindrem que remuntar el llarg llom que em fet de baixada i en 10 minuts ja serem un altre cop al revolt de Fenarals. Un altre via nova per la "cole".

Escalada realitzada per: Vicenç Nin i Joan Prunera

En Vicenç començant el primer llarg

Al mig del segon llarg

El Vicenç al segon llarg

La sortida, ben dreta, del tercer llarg

El Vicenç al tercer llarg

Sortint de l'Ae i arribant al final de la via

I la foto habitual del cim

dimarts, 17 de desembre del 2013

Via MUSSOL GRIS al Clot de Vilamala (El Solsonès)

14 de desembre de 2013

El clot de Vilamala és un barranc o fondalada de roca conglomerada molt semblant a Montserrat amb infinitat de parets i canals d'aspecte inaccessible. Es troba a la comarca del Solsonès molt a prop de la Vall de Lord. Realment es un lloc encantador on val la pena caminar i endinsant-nos pels seus interiors.

Fa dies que em voltava pel cap anar a fer aquesta via en un lloc feréstec i solitari del Solsonès on només he fet una via, El camí dels Alamalivons. Es un indret que només el coneixia de passada anant a esquiar a Port del Compte, en cosa de tres anys que conec el lloc ja hi ha un "grapadet" de vies prou interessant pel meu, podem dir, grau baix. Tenia arraconada la ressenya extreta del blog http://romanticguerrer.blogspot.com.es/ (blog molt auster amb explicacions, però amb unes ressenyes ben bones), per si un dia calia anar-hi. Em frenava una mica anar en aquesta via pel darrer llarg, per lo vertical, la dificultat i la roca tant especial de la zona, però remenant els blogs que tinc com a preferents, veig que el http://escaladaperatontos.blogspot.com.es/ l'han fet fa mol poc i això em fa decidir-me d'anar.

Per arribar podem anar des de Solsona, prenent la carretera que porta a Sant Llorenç de Morunys i al km. 21,5 en un revol de la carretera anomenat de Fenarals deixem el vehicle. Prendrem la pista que tenim a la nostra esquerra (que per cert, destrossa impunement un camí) i que baixa en direcció a Sòbol. Després d'una gran corba que fa la pista, arribem a una explanada. Es aquí on cambiem de direcció i baixem vers ponent seguint,marques grogues i en ocasions, verdes i blanques. Tot això es seguin l'anomenada Serra Llarga fins un punt on trobem un parell de fites grans que ens indiquen el camí de baixada fins el clot de Vilamala pròpiament dit. Tot baixant, travessarem un torrent i quant siguem al segon, em de remuntar el torrent. Passarem pel peu de via del Camí dels Alamalibons. Continuem torrent a munt fins arribar a la paret que tenim a l'esquerra, es aquí on comença la via.

1er llarg: IV i III, 5 parabolts en 35 metres
Comencem per placa compacta prenent els dos primer parabolts de la via Arantxa al país dels sons trobats i llavors seguirem recte fins un marcat desplom. superat aquest, la dificultat decreix i muntarem reunió de dos parabolts en un bon replà. Llarg bonic d'escalar.

2on llarg: III, II i I, dos parabolts en 50 metres
Llarg de tramit, molt, massa fàcil diria jo, per poder gaudir de l'escalada on navegarem per una rampa immensa en la qual trobarem dos parabolts que ens indican el camí fins a la reunió.

3er llarg: II i III, dos parabolts en 30 metres
Llarg de les mateixes característiques que l'anterior encara que la part final una mica més dreta. Farem reunió en un replà molt còmode.

4t llarg: III i IV, dos parabolts en 30 metres
Igual que els seus predecessors però amb una part final més difícil, no per dificultat, sinó per la roca, que tes prou delicada per entrar a la reunió.

5è llarg: V+, V i IV, 6 parabolts en 25 metres
El llarg estrella de la via. Sortim de la reunió per la dreta a cercar el primer barabolt que es a uns tres metres sobre nostre. Es el pas més difícil del llarg. Obligat per poder "xapar" l'expansió. Tot seguit, pugem per roca prou sanejada però no ens podem refiar. Passos verticals ens portaran a un espectacular flanqueig, amb roca que tindrem que controlar molt, fins el quart parabolt. des d'aquí seguirem recte a munt amb tendència a la dreta fins el darrer parabolt i de seguit arribarem a la reunió final al costat d'una sabina. Llarg molt maco però "adrenalític a tope".

Per baixar de la via farem tot el contrari, tindrem que pujar seguin tota la carena fins un coll on tindrem que remuntar una vintena de metres de II/III fins que seguirem a peu pla fins la corba on tenim el cotxe.

Via del tot recomanable, malgrat la roca tant especial i els tres llargs del mig però gaudirem del primer i cinquè llarg. Ben assegurada on gaudirem de solitud i tranquilitat en un indret dels mes bonics del Solsonès. Una nova via més per la "cole"

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera

Començant la via a l'ombra

Començant el segon llarg

Les rampes immenses del segon i tercer llarg

A la part més difícil del quart llarg

Per entrar a la tercera reunió, la roca es prou dolenta

Els passos més difícils del darrer llarg

Desprès del flanqueig

El Joaquim als darrers metres del final de la via

I final de festa

diumenge, 15 de desembre del 2013

El Moro, Montcau o Roca de Migdia de Montserrat 1.204 metres

De ben petit els meus pares ens portaven sovint, a mi i al meu germà a Montserrat i recordo molt be aquells viatges amb autocar fins el Monestir, amb aquells boscos i la carretera amb infinitat de corbes. Aquella plaça plena de gent i endinsant-nos a la basílica tot fent cua pujant per aquella escala i besar els peus a la Verge Bruna. Després, cantant el Virolai, tot envoltat d'una admòsfera mística on, val a dir, que jo no entenia res de que anava tot allò. Però, després venia el millor, fer cua per pujar a un autobús ple de gent fins l'estació inferior de l'Aeri de Montserrat. En el viatge, recordo anar assegut damunt de la tapa que cobria el motor de l'autobus, al costat del conductor i veien com cambiava de marxa amb aquella palanca tant llarga. Un cop a l'estació, mirava bocabadat com s'acostave la cistella del telefèric i poc a poc anàvem pujant una a una tota la gent que allí érem. En el recorregut, gaire be al final, veia com la cistella anava acostant-se cada cop més a la paret i a sota de tot, com formigues, la gent. Un cop a dalt, la meva mare, ens tapava amb la bufanda i la caputxa i sortíem a l'exterior. Recordo, el sol, el vent i una sensació estranya a la panxa mirant des de les reixes de la barana per on habiem pujat i una cosa que en va impactar va ser veure una muntanya alta, altíssima per els meus ulls ignorants, de forma cònica davant meu. A les hores no sabia de quina roca es tractava, tenia 6 o 7 anys i no sabia res de Montserrat però interiorment, sense saber-ho de veritat, el meu destí seria pujar per aquestes roques. Aquesta roca que en va impactar es el Moro, cim de Montserrat que mai havia pujat fins ara. Recordo dir-li al meu pare, des de el mirador, tot mirant la roca: papa podem pujar a dalt d'aquella muntanya? Ja os podeu imaginar el que va dir mon pare... Fa molts anys que escalo per Montserrat, però des de les hores, no havia pensat mai pujar al cim de la Roca del Moro i aquest cop intentaré fer realitat aquell petit somni oblidat que vaig tenir un dia.

Dins la cabina del telefèric i a la plaça del Monestir amb el meu germà

Intentant pujar per la roca i l'antic restaurant de Sant Joan

La paret i l'aeri

Sant Jeroni i la edificació que havia al cim

L'antic restaurant, Sant Jeroni i la roca del Moro

Surto de Santa Cecília i em fa mandra pujar per la canal de Sant Jeroni i decideixo pujar per la Canal del Llum fins el Portell de Migdia i seguir després fins el Camell de Sant Jeroni. Un cop al camí, tot es molt emboirat, fa vent i fred i veig a llevant la silueta de la roca que vull pujar. Baixo fins l'ermita de Sant Jeroni i m'endinso pel bosc fins que arribo al mirador, on son les antenes i l'heliport i davant meu tinc la roca esperant que la pugi. Tinc dos opcions, la de la cara nord amb uns vint metres d'escalada aparentment de III i la cara sud d'una seixantena de metres. Més llarga però més fàcil. Fa molt de vent i la roca es prou gelada i a més vaig sol. Anirem a provar sort a la cara sud, dons sembla que estaré més arrasserat del vent. Porto un cordino de set milimetres de 30 metres de llargada, l'arnes, casc, un parell de cordinos i dos mosquetons, suficient pel que vaig a fer. Em lligo la corda en doble i començo a grimpar per la immensa rampa de la cara sud. Fàcilment arribo a la part més dreta on hi ha una cadena. Sense agafar-me a la cadena continuo pujant tot arrossegant la corda fins el cim. Ja soc al cap de munt de la roca que vaig somiar un cop que volia pujar. a deixat de ser un somni gaire be oblidat, a ser una realitat. Encara que es una escalada molt fàcil m'he trobat molt be i assegut una estona al cim, esgarrifant-me de fred, he mirant les antenes del mirador on era l'estació superior de l'aeri amb nostàlgia imaginant-me a mi mateix amb els meus pares i el meu germà baixant de la cistella de l'aeri.

Per baixar, he observat que amb la corda de trenta metes que porto, gaire be arribaré a terra fent un ràpel per la cara Nord-est, tant sols m'han faltat uns tres metres per arribar a terra que amb facilitat, he desgrimpat. Ara per no tornar a Santa Cecília pel mateix lloc baixo per la canal de Sant Jeroni i en tres quarts d'hora ja soc un altre cop al cotxe. Carai quin rotllo us he fotut!!!