divendres, 21 de desembre del 2012

Caminant per la Terra Alta i pujada a Les Roques de Benet

8 de desembre de 2012

He convençut a la Cristina, ja que estem per eixes contrades, anar a pujar les Roques de Benet, que jo no he pujat mai, ni escalant ni caminant.
De bon matí marxem de Sant Carles cap a Horta de Sant Joan i un cop dins el Parc dels Ports deixem el cotxe al trencall de la pista que puja a les roques de Benet. En bon punt comencem a caminar veig un trencall d'un camí que sembla que puja a munt. Decideixo prendrem que serà millor que pujar caminant per la pista que es molt monòtona. el camí es bonic i fàcil de pujar i clarament veig que ens anem allunyant de la vista de les Roques de Benet. El "raro instinto del hombre blanco" comença a rutllar i intueixo que aquest camí anirà a parar a d'al de la pista i així es. En menys d'un hora arribem a la pista i nomes tindrem que seguir-la cap a baix i en un quart d'hora arribem on comença la pujada del nostre destí. Fa molt de vent i el dia no es bo del tot. Hi han clarianes i núvols. Prenem la pujada fins el coll on trobem la canal de pujada. Aquí si que bufa el vent de valent i hem d'anar en compte de no sortir per l'aire! La canal de pujada es molt fàcil, sols tenir en compte que hi ha molta pedra suelta. Un cop dalt de la canal seguim el camí que hi ha a la nostra esquerra que ens durà en poc de mig hora al cim de les Roques d'en Benet que sembla ser que l'anomenen el Castell a 1.007 metres d'alçada. Des d'aquest cim la vista es grandiosa, els Pirineu al lluny, les Gronses a sota i al sud l'imponent Cap de Gos. Ens estem una estona al cim, poca per que fa un vent fort i gelat i de baixada en una petita balma fem un moç. Un cop hem omplert el pap ens dirigim per una canal de baixada fins el Cap de Gos. Un cop arribats al punt intento mirar si hi ha un camí de baixada (no porto mapa de la regió!!!!) per poder tornar per un altre lloc però un "manyos" que passen per aquí ens diuen que ells creuen que no hi ha cap camí endinsar-nos a la "brava" pel bosc fins la pista que es veu a sota no es gens recomanable. En vistes de tot això decidim tornar pel camí que hem fet i tornar de nou al cotxe. De baixada prenem la pista ample on hem deixat el cotxe i d'aquí carregarem aigua a la font i en anirem a Horta a fer un altre àpat... i l'endemà ja veurem que fem.
La pujada pel camí que no coneixem
Les Roques de Benet ara des de el camí bo
La canal de pujada
Al mig de la canal
El final de la canal
Les roques del Cap de Gos
Les roques del Cap de Gos i... el gosset d'atura
El cim de Les roques de Benet
Les Gronses i l'Embut des de el cim
Vistes de la part opasada

Al peus del Cap de Gos

La Capra hispana al cim!!!

dimarts, 11 de desembre del 2012

Congost de la Roixella, plaques del Nas

1 de desembre de 2012
La situació de les vies
 No soc molt (gens) aficionat a lo que anomenen "escalada esportiva" (?) No se d'on ve ni a que es refereix aquest nom. Quan erem mes jove, ho anomenàvem vies curtes i en llocs mes o menys localitzats. El Figueró, el Papiol, on trobàvem vies curtes de diferent tècnica entre lliure i artificial. El "cuento" a cambiat molt i ara es molt popular aquest tipus d'escalada, sempre hi ha gent, de gran o de poquíssim nivell. Hi ha per tots el gustos nivells i dificultats. Et permet gaudir d'una jornada o mitja, depenent de lo "cascat" que acabis, tibant de valent vies que generalment estan molt equipades i que no sobrepassen els 20 ó 25 metres. De totes maneres, el nom ja s'ha popularitzat del tot i l'anomenem "escalada esportiva" encara que no tots ens considerem "esportistes". Farà tres anys que no fèiem aquest tipus d'escalada, per que realment ens agrada més fer via, que també l'anomenen amb un nom especial, "escalada clàssica", que tampoc sé que volen dir. Crec que es una forma de diferenciar les coses i catalogar-les i que trobo perfecte en quant es refereix a aquest tipus d'activitat, d'escalada em refereixo... 

 A lo que anava, que m'enrrotllo massa! Com fa molt de fret i no teniem clar a on anar per fi m'he decidit a quedar amb uns amics que només ens coneixem virtualment a través del Facebook i en convidàrem a escalar "esportivament" a un lloc que ells coneixen i que farà uns anys varen equipar. Serà una bona excusa per veuren's la cara al natural i així ampliar el cercle d'amistats d'aquest mon tant diferent que es el de l'escalada.

Quedem en Joaquim i jo al poble d'Alcover a un quart de 10 del matí amb en J. M. Guitart Xandri (Xarli) Joan Canals i Cinto Romero (aquests dos son els equipadors que son de Tarragona) El lloc està situat entre el Poble de Picamoixons i La Riba. No es el lloc més idilic, dons passa l'AVE, el tren normal i una carretera plena de soroll de cotxes però que quan escales, depenent del grau de dificultat, no els sents. En aquesta sortida he tingut el gust i l'honor de conèixer personalment a l'Oscar Cadiach, heroi de la meva joventut, que estave fent un curs d'escalada amb un alumnes i que hem compartit cordes i mosquetons repartits en diferents vies. En Joaquim i jo, assessorats pel Cinto Romero hem fet tres vies de grau màxim de V+... només tres! es que la "burra no da pa mas". Si mal no recordo son: El palmito fación de V-, Palomino de V+ i Yo el Petete o del sostre no ho se) de V+ també. Roca fantàstica, un equipament immillorable i la companya d'allò millor.

L'Oscar Cadiach i jo

dimarts, 27 de novembre del 2012

Aresta Brucs a l'Agulla de l'Arbret. Escalant envoltat de núvols

24.11.2012
L'Aresta Brucs de l'Agulla de l'Arbret es una via clàssica de les que no et deixen indiferent. Pujant per la seva l'esvelta aresta, ens dona la sensació de flotar entre el cel i la terra on van apareixen, com per art de màgia, les preses petites i arrodonides que tindrem que cercar per trobar el pas més adient per arribar al seu petit cim. Clàssica amb majúscules oberta l'any 1957 sense expansions Per Joan Cerdà, Jordi Riera i E. Auqué, ens permetrà fer una escalada de IV grau fregant el V- en algun punt i amb poques expansions. Petita obra d'art de la natura i obra mestre dels pioners que van assolir per primer cop aquesta aresta.
 

Fa temps que tinc ficat al cap tornar a repetir l'Aresta Brucs de l'Ou de Colom, que va vint anys que no hi pujo, i aquest dissabte, dia de reflexió marxem en Joaquim i jo a Montserrat, a la Regió de les Agulles. Un cop emorçats veiem que el dia te totes la "pinta" de que no serà bo. En dirigim cap a la canal de l'Ou i, deunidó si m'enrecordo encara d'arribar a peu de via! Pujo fins on comença la via i ja me'n adono que avui no. Vent, boira pixanera i fred i per decisió unànime decidim baixar. Ja que estem molt a munt decidim pujar tota la canal fins el camí alt d'Agulles i a veure que decidim o si cambia el tremps... Passem la Boteruda del Grà i arribem fins l'Arbret i el temps encara empitjora més. Avui no farem res!!! Escoltem gent que estan a la via On meni patme um (crec que s'escriu així) a l'Agulla de l'Arbret i li dic al Joaquim de fer-la ja que estem aquí que si no tornarem a casa amb les mans buides, que portem dos hores voltant per Agulles... Decidit, escalarem l'Aresta Brucs.

1er llarg IV+ i IV, cinc expansions, entre espits i parabolts, en 30 metres
Comença en Joaquim i el principi es fi i polit on trobem un parabolt molt rovellat que en assegura el primer passos. Aquest son els passos més difícils del llarg. Tot seguit, arribem a un petit forat on també trobem un parabolt. Sortim de flanc a l'esquerra un parell de metres i tot seguit continuem recte a munt fent petites ziga-zagues trobant el pas més bo. als trenta metres arribem al gran forat on muntem la còmoda reunió.

2on llarg IV, IV+ i IV, cinc expansion entre parabolts i spits, en 30 metres
Surto de la reunió vers l'esquerra per situar-me al bell mig de l'aresta i a un parell de metres a munt hi ha un parabolt. Seguim recte fent passos fins, de roca petita i cantelluda però molt bona. En un punt, arribem a un ressalt que el prendrem per l'esquerra, assegurats per un espit. Aquest es el pas més difícil del llarg. Continuem amb bona roca recte fins un replà al costat d'una petita savina i a terra trobarem un parell de parabolts on muntem la segona reunió.

3er llarg III, sense expansions i 15 metres
Llarg fàcil i curt que es portarà a la reunió on es troba l'arbret que dona nom a aquesta popular agulla de Montserrat. Podem fer reunió de l'arbre o si volem al terra hi ha un parell de parabolts. D'aquí, si volem, podem ascendir amb poca dificultat  fins el cim d'aquesta esvalta agulla. Nosaltres hem pujat, ens agrada fer cim, si no sembla que et falta quelcom Llàstima de estar envoltats de núvols i no veiem el paissatje que es d'una espectacularitat aclaparadora. Les Bessones, La boteruda del Grà, L'Ou de Colom, l'estilitzada Filigrana, La Saca, el Carbassó... un munt d'agulles que els núvols no ens deixen veure be però tot i així el paissatge es sublim.

Fem la foto de rigor i prenc l'estelada que porto a la butxaca. Acabat això com fa molt de vent i boira marxem al rapel, que els companys que estaven a l'altre via ens ofereixen les cordes per baixar. El hi agraïm i amb un rapel de 50 metres arribem a peu de la canal. Petem una mica la xerrada amb els altres companys i donem per acabada la sessió d'avui que ja es tard. No hem fet el que desitjàvem però, encara que he fet moltíssims com aquesta via, no em puc cansar mai de pujar per aquesta bonica aresta.

Escalada realitzada per: Joaquim Lloria i Joan Prunera
El Joaquim al primer llarg
El segon llarg
Arribant a la segona reunió envoltats de núvols
El darrer i fàcil tercer llarg
Se'n dia de reflexió, ja hem reflexió-nat prou i tenim les idees clares...
Per moments escapen el núvols i veiem el paisatge
La Saca Gran i el Carbassó amagats pels núvols

Es curiós com cambia tot. El material que portem ara sembla que es ho facilita tot molt més. Entre la foto de l'esquerra i la de la dreta hi ha una diferència de 55 anys. El mateix lloc, la mateixa agulla, el mateix pas, (mes o menys)... però l'esprit d'aquells aventures, que sense ells nosaltres els escaladora d'ara, no seriem res, no te res a veure amb el que som ara. Amb espardenyes de cànem, corda a la cintura, mosquetons de ferro i escàrpies, feien veritables proeses. No els arribem ni a la sola de l'espardenya. Gracies a ells podem gaudir d'aquest esport que tan ens agrada i d' aquest meravellosos itineraris quer van obrir per les roques, parets i agulles de Montserrat.

Joan Cerdà obrint l'aresta Brucs de l'Agulla de l'Arbret el novembre de 1957 i jo intentant semblar-me a ell sense conseguir-ho
Amb Joan Cerdà en la trobada del Grup Cavall Bernat de 2009

dimarts, 13 de novembre del 2012

Via Tintín a les Moles. Les Moles del Don

10 de novembre de 2012

No he anat mai a escalar a Tivissa i sempre que vaig camí dels Ports i passo per aquest bonic poble Tarragoní i miro les parets que l'envolten. No coneixo res, només dades inconcretes de vies, que generalment son d'esportiva i alguna ferrata. En l'últim Vèrtex, que es un especial del Montsant, Prades i Mestral, surt un bon article de Tivissa i convenço als companys Joaquim i Vicenç, d'anar-hi. Només anirem el dissabte i tant bo ens acostem ja veig que la cosa no pinta be. Les parets mullades degut a la pluja de tota la nit. El lloc escollit ere el Morral de Pena-Roja i un cop arribats a l'indret ens mentalitzem que avui no es el dia. La roca humida i la boira del voltant ens fa desistir del projecte. M'he destrempat i que fem ara? Ja que estem relativament a prop, els hi proposo d'anar a Horta de Sant Joan, a les Moles del Don. Farem uns kilòmetres, més però així, en Vicenç coneixerà aquesta zona d'escalada. Arribats al lloc, tot es mullat i regalimant aigua. Prenem el camí dels Estrets amb poca moral i el Vicenç que va dient que avui no farem res! Son dos quarts d'una i la paret de les Gronses també es tota mullada i l'única opció assequible per l'hora que es es anar a fer la Tintín que per sort no està mullada. Fa una mica més d'un anys que el Joaquim i jo la vem fer de nit i els hi sembla força be de fer aquesta via. Ben equipada per la dificultat que te i bona roca ens ha permès poder escalar i treure'n l'espineta d'aquest dissabte.

1er llarg III, IV i III dos parabolts en 35 metres
Comencem a escalar a la una del migdia i el cel amenaça pluja entre núvols i clarianes. El primer llarg es fàcil, amb una zona al mig, vertical més difícil on en el recorregut trobem dos parabolts i podem completar la protecció amb algún friend i un pont de roca. Reunió en un arbre gruixut

2on llarg IV+ i IV 4 parabolts en 20 metres
Llarg curt però molt bonic per la roca i la verticalitat on trobarem 5 parabolts on farem la reunió còmodament en un petit replà.

3er llarg III i IV 3 parabolts en 30 metres
Llarg divertit de fer on tindrem que navegar un xic buscant amb petites ziga-zages el lloc mes fàcil per pujar on trobarem tres parabolts en tot el llarg.

4t llarg III, IV i III 3 parabolts en 40 metres
Ultim llarg, de les mateixes característiques que l'anterior, per arribar al cim de les Moles on trobarem tres parabolts.

Per baixar podem rapelar tota la via però jo, particularment, si em puc estalviar de fer rapels, me'ls estalvio. Ara la baixada per la via normal està molt ben equipada amb cable i escalons metalics que en qüestió de mig hora ens torna un altre cop a peu de via i d'aquí en poca estona, al camí dels Estrets.

Dissabte rarot per que no ere el que volíem fer i al final, hem anat a parar a "can pistraus" per fer una via que he fet un munt de cops. El millor de tot, la companyia dels amics i el fart de riure que ens hem fet, tant a la carretera com a la via.

Escalada realitzada per: Vicenç Nin, Joquim Llòria i Joan Prunera

Començant la via
El Vicenç al primer llarg
El Joaquim al segon llarg
Entrant a la segona reunió
El tercer llarg
El Vicenç sortint de la segona reunió
El tercer llarg
La tercera reunió
Arribant al final de la via
Apretem-nos que no surtim a la foto!!!
La ben equipada canal de baixada
Admirant, de tornada, els tolls d'aigua del riu del Estrets
El riu del Estrets

dimarts, 6 de novembre del 2012

Via Òptima a la Gorra Frigia

Dissabte 3 de novembre de 2012
Cap de setmana llarg de pont però que per mi, no va ser pont i un ensurt el dimecres, va fer que m'estigués tres hores a urgències de l'Hospital Clínic. Tot per culpa d'una reacció al.lèrgica que ves a saber que carai era, em va deixar prou tocat el dijous i el divendres. Jo ja estave resignat a que el cap de setmana miraria la tele a "dojo", però un missatge del Vicenç Nin m'anima per anar a escalar, encara que sigui algo fàcil. La primera intenció era anar a fer la via Facilona al Monestir però també s'apaunta en Guillem i ens convenç per anar a fer una via que ha obert aquest estiu, la via Òptima al Gorro que la Facilona no val res... Via de poc compromís, ideal per dies com aquests i per escalar amb tranquilitat. A mida que passaven les hores el temps anave a pitjor, fins hi tot ens va ploure una mica, després per la tarde, va fer millor, tot el contrari del que van pronosticar els "mentidòlegs", en fi es el que hi ha.

1r llarg: V, V+, V, IV+, IV i III  16 expansions 45 metres
En Guillem en cedeix el primer llarg, que diu que m'agradarà. Comença dret però amb bon canto, tants sols un pas no en va sortir, per el demés, vas pujant amb roca acceptable fins que es va arrampant i ja es torna més fàcil fins la reunió.

2n llarg IV i III 11 expansions en 45 metres
Per no liar les cordes i com anem tres, també faré jo aquest llarg. 45 metres d'escalada fàcil i arrampada ens portarà a sota d'un desplom descompost on muntarem una còmoda reunió.

3r llarg IV- A0 (un pas) IV i III, 16 expansions en uns 30 metres
Ara si, fem cambi de cordes i surt en Guillem. Encetem el llarg clarament a l'esquerra fent un llarg flanqueig per trobar la part més dèbil del desplom. Seguint els parabolts superem un ressalt on la roca no es de molt fiar doncs es trencada en algun punts. Gracies als parabolts que en ajuden, arribem a típica cornisa ajardinada d'aquesta vessant del Gorro, on fem la reunió.

4t llarg IV-, IV+, IV, IV+i II, unes 11 expansion en uns 30 metres
Llarg semblant a les vies veïnes de la seva dreta on trobarem una roca molt bona que ens farà gaudir d'aquest últim llarg per arribar al cim del Gorro Frigi.

Un altre via nova per la "cole" que la recomano per els matins d'estiu i per les tardes de l'hivern, però amb un dia, tapat i núvol com avui, no es del tot recomanable. Fem la foto "típica" per el blog i ens fixem que volta l'helicòpter dels bombers amb una camilla i tot apunta que deu haver passat algun ensurt. Mirem pel voltant però no trèiem l'aigua clara i decidim baixar que fa bastant fred.

Escalada realitzada per: Guillem Arias, Vicenç Nin i Joan Prunera

En Vicenç al primer llarg

Començant el segon llarg
El Guillem al principi del tercer llarg
El Guillem a l'ultim llarg
Aquest cop fem una fotografia del cim però sense la "típica creu"

diumenge, 28 d’octubre del 2012

Via Badalona a la Panxa del Bisbe

27 d'octubre de 2012


La Panxa del bisbe des de les escales
Que us puc dir, la Badalona de la Panxa, una via que fa 30 anys ni en somnis se'm va passar pel cap anar a fer-la. El llibre d'escalades d'en Rodes i Labraña de la Regió de Tebes/Tebaida, fa una descripció de la via per "esgarrifar-se" (teniu en compte que es de l'any 1973...). EL primer llarg i el llarg flanqueig del segon llarg, catalogats de dificultat extrema i de VI (no 6a com es moda ara), et treien les ganes d'anar-hi. Ara, gràcies als nois del CE de Badalona que l'han restaurada en Pere-Joan i jo ens decidim a tastar-la. Ell ja la va fer amb el seu dia, fa un munt d'anys però els parabolts lluents (no gaires!) ens animen.
Després d'uns tira i arronsa i una decisió a últim hora, per que les prediccions del "mentidòlegs" no son gens esperançadores, a quarts de nou del vespre quedem per marxar i  com diu en Pere-Joan: que ens pot passar, que ens mullem? Camí de Montserrat veiem que fa l'efecte que "lleparem" però a mida que arribem al Monestir la cosa va millorant malgrat que hem tingut sol, núvols i pluja.

1er llarg IV+, V, V+ (per mi, 6a) tres parabolts i dos burins en 25 metres
Comença en Pere-Joan i la cosa es curiosa fins arribar a la balma i travessar-la. En aquest recorregut trobem dos parabolts. Al sortir de la balma ja te'n adones de la "magnitud de la tragèdia" Sort d'un burí vell sense plaqueta que et dona un cop de mà. tot seguit la cosa es complica. Presa petita i vertical. Aprofitem un parabolt d'una via a la dreta per pujar mes tranquils i sorpresa! la cirereta del llarg, l'entrada a la reunió. Trobem un burí amb plaqueta vell que costa un ou arribar-hi i arribem a la reunió fent: ai, ai, ui, ui!!! Primer llarg molt fort que t'obliga a estar molt concentrat, tot i així, jo no he estat a l'alçada, per amí es més de V+.

2on llarg IV, IV+ 5 parabolts un d'ells de la Buriles Rojos en 25 metres
Arribo a la reunió rebufant i la visió del flanqueig es impresionant. Prenc cintes i començo. De fet, el llarg es més espectacular que difícil però t'he l'has de treballar. En el vertical i llarg flanqueig trobem tres parabolts, un d'ells de la Buriles Rojos, que sense recança, l'aprofito. Després del quart parabolt, pugem verticalment amb tendència a l'esquerra fins una pedra on hi ha una fissura on trobarem un parabolt. Contunuem vertical amb molt bona presa fins la pentjada segona reunió. Llarg molt maco on gaudirem duna roca de primera.

3er llarg IV+, IV i III 3 parabolts i un burí vell en 35 metres
Surt en Pere-Joan de la reunió fins un ressalt prou desplomat que el protegeix un parabolt. Aquí tenim que llegir una mica la roca i buscar el lloc mes adient per trobar el camí correcte. Després d'un parell de ziga-zagues trobem un altre parabolt. Aquí l'escalada es agradable i amb molt bona presa. Trobarem un burí vell i un altre parabolt abans d'arribar a la gran balma de la tercera reunió. Llarg amb les assegurances justes i per gaudir de la roca de la Panxa.

4t llarg III i neta d'assegurances en 40 metres
Comença a caure gotes però sense greus consecuències i Surto de la balma clarament vers la dreta. Es un llarg fàcil, tot de III on no trobarem cap assegurança, però que si volem podem posar algun merlet. Llarg fàcil i agradable però cansat.

5è llarg II, III i II un sol burí en 40 metres
Llarg encara més fàcil que l'anterior però encara que siguin de tràmit ens duran al cim d'aquesta roca tan característica de Montserrat. Es que si no faig cim, sembla que em falta alguna cosa de l'escalada. Manies meves!

Amb en Pere-Joan fa temps que ens coneixem i hem coincidit en escalades però mai ens habiem "encordat" junts i de debò que ha sigut un plaer, com si escalesim junts tota la vida. No hi ha res com compartir afició i pensaments... ho repetirem!
Ara toca foto de cim envoltats de núvols que li donen una visió diferent a la tan habitual muntanya de Montserrat amb dies de sol. El Cavall i donem la jornada per acabada. Fa 15 anys que no venia a la Panxa i desde el mes de juny ja he anat tres cops. Un altre via per la cole.

Cordada composta per:
Pere-Joan Bosc, Ll 1 - Ll 3  i Ll 5 
Joan Prunera, Ll 2 i Ll 4                    

L'entrada a la primera reunió, fineta, fineta...
El flanqueig del segon llarg
Veient la foto, sembla que sigui un escalador de veritat!
En Pere-Joan, al flanqueg
En Pere-Joan arribant a la segona reunió
Penjat de la segona reunió
Començant el tercer llarg
El quart llarg. comenxa aplovisquejar!
Foto del cim i final de via

El cavall Bernat surtint entre els núvols
Ressenya del Llibre Roques, parets i agulles de Montserrat de 1973. En aquella època marcave en vermell els VI per no confondre'ls amb IV

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.