dilluns, 2 d’agost del 2010

En record a un company

1 d'agost de 2010
Per al meu amic, Josep Miró Molina

Ens vàrem conèixer el 1981, tot just quan jo tornave de la mili. Ell tenia 19 anys i jo 21. Teniem amistats comunes, sortides de diumenge, de caps de setmana, amb les nòvies, sense elles… Ell, ere escalador de roca i de caminar poc, jo tot el contrari., però ens movia l'il.lusió de fer moltes vies i noves. Poc a poc ens vàrem lligar estretament i encara recordo amb nostalgia que amb una vespa 150 c.c. anàvem a Montserrat en plè hivern amb dos motxilles carregades de material, el sac i un parell d’entrepans. Ens reunie’m al Bar San Diego a la Plaça de les Naves, al Poble Sec, on il.lusionats miràvem ressenyes per el cap de setmana. Primeres vies per nosaltres com la Cerdà Riera de la Ven-Suri-Ven, la Haus de la Mòmia, La Gomez de la Prenyada, La GAM de la Cadireta, la Punsola del Cavall, que desprès d’un abandono, a la fi la vàrem aconsseguir, un 12 d’octubre de 1985. Tantes i tantes escalades, vivències i situacions a Montserrat i altres indrets on em queden records que mai els podrè oblidar.

La vida va donant moltes voltes i per raons diferents ens vàrem separar al cap de nou anys. Ell, cada cop es decantave més per una vida poc ordenada, podriem dir, i donada a uns quants excesos. Al cap de set anys ens vàrem retrobar de nou, com si no hages passat res, dient-nos: que tontos que ere’m! Però la qüesitó es que ell, cada cop anave a pitjor, i per desgràcia no volia possar remei. Les escalades ja no eren com abans. Per la meva part no tenia gaire confiança amb ell i procuravem anar tres per mes seguretat. Ell no perdia l’il.lusió d’escalar. Poc a poc ens vem tornar a separar i de cops anave a veure’l a casa i cervesa darrere cervesa, m’explicave el perquè de tot i l’únic que jo li podia dir es que: no t’entenc, però si que et comprenc… En fi, no soc jo qui te que jutjar a un amic.

El dia 31 de juliol en van trucar al vespre, donant-me la noticia de la seva mort. Tenia 48 anys i jo feia tres anys que no sabia res d’ell. Em vaig agafar la noticia una mica fret, però, poc a poc m’anave quedant un buit immens, qüasi inexplicable, dins meu. Desde la mort del meu pare, fa disset anys, no he arribat a plorar amb tant sentiment com el dia del seu enterrament.

Josep, no haurà moment que escali, camini o vegi Montserrat, que no et recordi. No crec en l’infern ni en el cel ni crec que estigues en cap d’aquets llocs, el que si sé segur, es on estaràs, i aquest lloc, per sempre serà el meu cor.

Fins sempre company, que allà on seràs, segur que el cel es blau, la terra verda i ple de roca per que gaudeixis de la pau i tranquil.litat que no vas trobar en aquesta vida.

Per al meu amic

Puc vendre'm l'ànima al diable i el cos als demés
i llogar fins la guitarra per diners
o trencar la meva imatge com si fos de guix
o jugar-me l'esperança al «set i mig».

L'alcohol em destruirà el fetge i les arnes la pell,
el fum els pulmons i els homes el cervell.
Podreu fullejar els meus somnis, grapejar els records
i estripar-me plors i versos jocs i amors.

He tingut sort amb les dones, que ja és molt tenir,
i a les mans la primavera que ja és dir.
He pujat on la neu crema i he caigut al sot.
Demaneu-me el que vulgueu que tinc de tot.

Però no pas aquest poema volador i petit.
Gust d'amor. Color mangrana
que he escrit per al meu amic...

El bo
El dolç
El mascle.

Joan Manuel Serrat




7 comentaris:

  1. Hola Joan,

    A en Josep, no l'he conegut personalment, però m'has parlat moltes vegades d'ell i és com si el conegués una miqueta.

    El que si que conec és el sentiment i el dolor de quan es perd algú que estimes.

    El que si que és cert, és que quan tens un bon company de cordada, els lligams que es creen són forts i, encara que el temps passi i es pugui perdre el contacte, els sentiments sempre romandran.

    Salutacions

    Quimet

    ResponElimina
  2. hola joan...
    gracias por pensar en tus compañeros ya no presentes, eso es camaraderia, eso es justicia..
    saludos....
    juan miguel guzmán

    ResponElimina
  3. Hola Joan,
    No coneixia el teu amic, però sé el que sents, el forat al cor per la pèrdua de un esser estimat i el dolor de no poder fer res.

    Aquesta cançó d'en Serrat, una de les més boniques per mi, explica força be el que es l'amistat.

    Petons!

    ResponElimina
  4. Sento la teva perdua.
    Tan de bo, quan ens arribi l'hora, tots tinguen un amic que ens faci un homenatge com aquest.
    Fa una estona que miro els blogs d'escaladors catalans i aquest text es l'unica cosa interesant que he trobat. M'ha emocionat profundament.
    Adeu

    ResponElimina
  5. LA TEVA CARTA M'HA EMOCIONAT. CONEC MOLT BE AQUESTA MALALTIA.SOLS PENSA QUE NO LA VA PODER ATURAR I SI VA FER ALGO INAPROPIAT CONSIDERA-HO COM UN PROCES DE LA PROPIA MALALTIA.RECORDA'L COM UNA PERSONA QUE SEGUR QUE VA INTENTAR TROBAR LA SEVA ESENCIA I QUE SOLSAMENT ES VA EQUIVOCAR DE CAMI. UNA ABRAÇADA I BONES TREPADES COMPANY.

    ResponElimina
  6. Sóc la Clara, la seva neboda i de tot cor t'agraeixo molt, moltíssim aquestes paraules.

    Jo paso cada 15 dies per Montserrat i no hi ha dia que pasi sense que deixi anar una llàgrima.

    Molts petons

    ResponElimina
  7. El veig en fotos antigues i trobo que som qüasi iguals... gracies per un text tan precios, i sortit de l'anima.
    Gerard.

    ResponElimina

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.