dijous, 27 de desembre de 2012

Escalar en solitari a la via Blava de la Pastereta

24 de desembre de 2012

Aquest dilluns tinc festa i es un dia d'aquells tontos, dons els catòlics i no tant catòlics celebren la "nit de Nadal", jo no celebro res però anem a sopar a casa d'uns i d'altres i així anem passant aquestes... festes. Be, que tinc festa i no se que fer. M'agradaría anar a escalar però no he trobat a ningú per escalar i fa temps que em ronda per l'olla fer una escalada en solitari. Fan molts, però que molts anys que no ho faig i no es que ho fes a sovint, ni molt menys, com a molt ho he fet tres cops. Després de mirar i remirar vies que siguin fàcils (molt fàcils, no fem el burro que la palla va cara i prenguem mal), escolleixo la via Blava de la Pastereta. Cinquanta metres d'escalada real i tota de III, tret d'uns metres del segon llarg que son de IV, en fan decidir per aquesta via.

Surto del cotxe carregat amb el material i dos cordes, una de 10.5 mm i un altre de 9 mm, algunes cintes, no gaires, algun friend, molts mosquetons de seguretat, bagues per fer nusos de Machard i dos reunions... a, i l'estómac ple de papallones!
Faig l'aproximació mirant-me la visible aresta i o mateix en vaig donant... moral. Arribat a peu de via el primer llarg el faig amb la motxilla a l'esquena fins la primera reunió en un bon arbre i allí escampo el material.

La tècnica que faré es la de assegurar-me amb dos nusos de Machard, no se si es bo o no ho es, no hi ha gaires referències sobre escalda en solitari i que siguin fiables. Se que hi ha una "andròmina" que es diu SILENT PARTNER que diuen que va molt be, però que val un "ull de la cara". Jo havia escalat en solitari amb un nus de Prusik i en els ancoratges amb un nus directe de la corda. Ara ho faré igual però, com dic, amb dos nusos de Machard... per si falla un.

1er llarg III un parabolt i 25 metres
Començo l'escalada i passo varius cops la corda per que no s'enredi i em dono uns metres de corda, el suficient , crec, per poder arribar al primera assegurança que està a uns deu metres. Porto també lligat a l'arnes dos nusos de redundància però no ho tinc gaire clar. Arribo a la primera assegurança sense problemes i continuo. En aquest llarg només hi ha un parabolt i podré posar un friend i un pont de pedra. Monto la reunió i rape-lo per la corda que he pujar que està lligada a tots els anclatges que he posat en tot el llarg de corda. Ara toca remuntar un altre cop el llarg sencer i recuperar tot el material fins la reunió.

2on llarg IV i III tres parabolts i 25 metres
Torno a ser a la reunió i faig la mateixa operació que al principi... però hi alguna cosa que no faig be dons per tres cops he de tornar a la reunió perque la corda està trabada. Estic suant com un porc, estic fen alguna cosa malament i se'm treuen les ganes de continuar. Tranquilitza't i pensa Joanet, que fas malament!!! Batua! ja ho veig... la corda que porto lligada a la cintura tindria que ser la que lligui a la reunió!!! Que diferents son les coses des de el terra. Be, solventat l'incident reprenc l'escalada i arribo a la reunió que es el final de la via i on es trova el rappel de baixada. A mi encara em queda baixar el llarg i recuperar tot el material i tornar a pujar fins la reunió.

Com porto una corda de 10.5 mm i de seixanta metres, faré dos ràpels de baixada un cop recuperi tot el material i ja seré un altre cop al principi de la via. Encara que de grau fàcil, no es igual que escalar en solitari que amb el company. De totes maneres m'he trobat segur pujant per la roca sols una mica nerviós per l'experiència però he quedat molt satisfet. He trigat més de tres hores en fer la via. No se si entendreu l'explicació que he fet de l'escalda... accepto tota mena de crítiques, tant de bones com de dolentes i si algú sap d'una tècnica millor, acceptaré el consell de bon grau.

(P.D. Al primer llarg portava dos nusos de redundància però al segon llarg, degut a l'enbolic que tenia, no els vaig fer servir dons em trovabe massa atabalat i vaig preferir no usar-los)
El Serrat de la Pastereta i l'aresta que em disposaré a escalar
L'aresta des de el peu de via
Els dos nusos de Machard
Baixant en ràpel
Pujant el primer llarg per recuperar material i assegurant-me amb el Shunt
La primera reunió
"Mosqueo"... no surten be les coses. Que faig, baixo?
Pujant amb el Shunt el segon llarg
Baixant la via  des de el segon ràpel
Fi de la via... buf, tres hores i mitja d'escalada...

10 comentaris:

  1. Joan:hem de quedar...!mai més amb machard!!,amb una caiguda una mica llarga,cremes la corda i avall!!!

    buf,quina por...

    ResponElimina
  2. Ben fet, nen!
    Sempre hem de provar-nos (sense perdre el seny) per descobrir els nostres límits i conèixer el que desconeixem.
    Jo havia escalat força en solitari, fent servir 2 nusos "Prussik". Requereix molta voluntat, esforç, prudència i valentia (fifty/fifty), i em donava unes grans satisfaccions.
    Per cert, quan dius que lligaves la corda directament a cada "ancoratge", no et referiràs pas als punts d'assegurança que vas posant, suposo? Si és que si, aqui disminueixes la seguretat per eliminar l'elasticitat de la corda per absorbir l'energia d'una caiguda.
    En veu baixeta: se t'ha escapat algun "anclatge" al text; edita.
    Una gran abraçada, company!

    ResponElimina
  3. No ho he fet mai això d'escalar sol, però sembla ser que és addictiu, el company Toni ho domina prou i hi disfruta...ens n'haurà d'ensenyar que en escalada millor no fer experiments...

    ResponElimina
  4. No hagas caso al "Paca" que no tiene ni puta idea de escalar en solitario...¡¡¡Que lo sepas!!!
    Mírate este enlace es un buen método y no necesitas hacer ningún gasto...la cuerda corre sola,y funciona.
    http://fcorpet.free.fr/Denis/Solo-En.html
    Te sigo desde "Las Asturias"...¡¡¡Que lo sepas!!!
    R:Canales

    ResponElimina
  5. ...doncs si que sou educats els españols...i quin mal consell que li dones!:l`anella del atc es trenca si picas contra la paret en una caiguda descontrolada com si res...

    ResponElimina
    Respostes
    1. El Cantábrico debe de forjar el carácter de manera diferente al Mediterráneo,ni mejor ni peor Paca, siempre pensé que tu sentido del humor era como mínimo tan grande como tu...

      El método es tan bueno como cualquier otro...de "fortuna"...(tener la fortuna de tenerlos para hacerlo en solitario...y tener la fortuna de salir airoso de la aventura)
      Sobre mi mala educación...¡no lo pillo!
      Un saludo,salud,y tapias...
      R. Canales

      Elimina
    2. La veritat, jo no se si l'amic Paca te idea o no d'escalar en solitari. Més que jo, segur, i tot consell venint d'ell o d'un altre (de la cornisa cantábrica per exemple) serà bo. M'els miraré tots. Sobre el sentit de l'humor mediterrani, si que el conec el que no conec es el cantàbric i no puc opinar, però Koki, en el teu comentari, jo, no veig cap sentit de l'humor, veig un atac a l'amic Paca. Es mi percepción. ¿Equivocada? no lo se... pero...
      Como dices todo es "fortuna" no hay nada seguro, pero decir que no tiene ni puta idea...
      Au, salut i mosquetons!!!!

      Elimina
  6. Enhorabona, Joan, per aquesta escalada en solitari!
    Una abraçada :)

    ResponElimina
  7. ...la fortuna aveces falla:el anillo del atc se rompe en el acto con una hostia pequeñita,es "ferrocolat",y jugarsela todo a ese anillo es como poco,suicida...Yo,sin saber ,llevo unas 800 rutas en solitario en 30 años escalando,he caido 4 veces(una de 20 mts)y te aseguro que el método que recomiendas,no se lo desearia ni a Mouriño.

    ResponElimina
  8. Paca ens has de fer un curset d'escalades en solitari...i de com liarda parda en un vivac a la paret menjant un pot de fabada!!!!

    Salut!!

    ResponElimina

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.