dimarts, 18 d’agost de 2020

Via NORMAL a la Mòmia, variant d'entrada directa. Ascensió història de l'any 1935

Diumenge 9 d'agost de 2020
El diumenge 27 d'octubre de 1935, els escaladors, membres del Centre Excursionista de la Comarca del Bagues (CECB), Jaume Caselles, Celdoni Espunyes, Lluís Serrat i Octavi Torras, van aconseguir escalar la cara nord de la roca de la Mòmia, encara verge, una gesta sense igual en aquella època, puix que era una paret vertical, ombrívola i mancada de fissures. Escalada el mateix dia que el Cavall Bernat, va significar coronar dos cims emblemàtics i importants de l'època, sobretot per la tècnica rudimentària i els coneixements que es tenien de l'escalada de dificultat a Catalunya.

La via Normal de la Mòmia, ha sofert equipaments, reequipaments i desequipaments al llarg dels vitanta-cinc anys de la seva històrica primera escalada. Quan la vaig escalar per primer cop el 1983 tenia tres burins en el segon llarg, que ja eren molt vells. Després als anys 90' els substituiran per parabolts i a poc a poc van anant apareixent més, fins que els van treure tots cap a principis de la segona dècada del 2000. Fins i tot els burins que havia a la reunió intermèdia del segon llarg, car era un llarg de 60 metres i en aquella època les cordes eren de 40 metres i que amb un parell de burins i dos ponts de roca fèiem reunió. En el Llibre d'en J. M. Rodés i F. Labraña, gràficament deien a la ressenya del llibre que eren 40 metres justos de la primera reunió fins al cim, cosa que no era certa.

Ara, la via és neta d'expansions, tal com era l'any 35, tan sols trobarem la reunió amb un espit i un parabolt i com reunió final al cim, només un burí. El grau de l'escalada de la Mòmia, com dic jo, és molt assumible com a dificultat que no com a compromís, es necessita una mica de sang freda i ser coneixedor de què és l'escalada pels còdols montserratins i per intuir el lloc més adient per anar col.locant assegurances, que són sobretot, "merlets" i algun friend, tot això amb una bona "timba" sota els nostres peus.

Nota: Ara hi ha, no sé de quant de temps, una variant d'entrada a l'esquerra de la canal original, amb roca una mica polida i amb un parell d'espits i un burí vell. També prop del cim hi ha un parell d'espàrrecs de parabolts on podríem fer reunió però han tret les plaquetes. 

1r llarg: IV, III i II, 2 espits i un burí sense plaqueta en uns 30 m
Tot just a l'esquerra de la canal de la via original i al costat d'un arbre, comencem a pujar per roca una mica polida i en un còdol bastant gros, trobarem una burinada, seguim recte i al cap de poc trobarem un espit. D'aquí, la dificultat decau i trobarem un altre espit on tot seguit anirem flanquejant a l'esquerra pel costat de la gran vauma allargada. al seu extrem final hi trobarem la reunió, un xic incòmoda per estar abocada al buit.

2n llarg: IV i III neta i uns 55 o 60 m depenent d'on muntem la reunió
Sortim per l'esquerra de la reunió ascendint en vertical amb lleugera tendència a l'esquerra. Ara ens trobem amb un mar de còdols en qué l'escalada es vertical però franca. En el recorregut podrem, amb sort, llaçar uns bons "merlets", ponts de roca, friends o tricamps. A mig recorregut trobem l'única fissureta del llarg on podrem emplaçar dos ponts de roca (Aquí fèiem reunió antigament). Despés continuem escalant amb menys verticalitat i a poc a poc la dificultat decau fins que farem reunió d'una única burinada o uns metres més amunt de dos espàrrecs si portem dues femelles i dues plaquetes. És curiós que aquests parabolts els molestin a la vista, però no la cantitat de parabolts que hi ha a la vessant sud de la Mòmia, que són les reunions de final de via... però aquestes no molesten, oi?... bé, això són figues d'un altre paner.

Escalada del tot recomanable per mantenir els cinc sentits a flor de pell mentre van apareixent entre les nostres mans una quantitat inimaginable de còdols que faran de la nostra escalada un record d'aquells pioners que amb material rudimentari, aconseguiren aquest cim.

Escalada realitzada per: Dídac García i Joan Prunera


El primer llarg per la entrada directa
Afegeix un títol

Cap comentari:

Publica un comentari

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.