Via INFINITY a l'Agulla dels Col.leccionistes

Diumenge 7 de novembre de 2010

Aquest diumenge, malgrat les prediccions del temps, els planetes s’han possat amb “conjunció” i emb coincidit per anar a escalar en Guillem Arias, Joan Marc, Joaquim i jo. Els he pogut convèncer, (val a dir que no costa gens) per anar a fer la Infiniti a l’Agulla dels Col.leccionistes, que fa molt de temps que la tenim pendent.

D’esprés de l’esmorzar de rigor, enfilem cap ell Clot de la Mònica, que “deunidó” l’aproximació que tenim i després de suar la “carnsalada,” i uns "quants renegs" d'en Joan Marc arribem a peu de via. Farem dues cordades, Guillem i Joan Marc i Joquim i jo.

1r llarg: uns 30 metres, 8 spits i V

Comença molt fina la cosa i ja s’el sent rundinar... Quan porta mes o menys mig llarg es queda clavat i no li surt un pas, prou dificil, que intenta fer-lo uns cop però a la fi no li surt. Tots tres ens mirem i penso: en sembla que es més dificil del que pensàvem. El Guillem em diu de intentar-la ell però li dic que me la deixi provar i si no emb surt anirem darrera d’ells. Vaixem al Joaquim i m’encordo jo. Començo i ja d’entrada ho trobo molt dificil però vaig fent tot i que porto la corda per dalt. Be, ja estic en el pas on ens em “clavat”... m’ho miro... es veu dret, però no ho veig molt “fotut”. M’agafo a una presa, poso un peu a la dreta i tiro cap amunt. Son dos pasos fins el proper seguro i ja m’ha sortit. “Flipo tubus” de lo be que vaig tot i la lessió de la clavícula!

2n llarg: uns 30 metres, 8 spits i V+ 

Ara comença en Joaquim i el començament es molt fi i decidex en els primers tres espits fer-lo amb estreps. Jo apuro els primers metres i del segon al tercer no puc i trec els estreps. Desprès continua amb roca de película fins la reunió.

3r llarg: uns 35 metres IV+ i A0 tres spits i un pont de roca

Desde la reunió el tercer llarg, es veu vertical i el desplom molt tètric, dons sembla que la roca no es molt bona i a més el dia s’està espatllant per moments. Surto i els seguros mes propers els veig al desplom. Buf! surtir a pel em fa cosa i tot de seguit veig un forat oritzontal on m’entra un friend. Ara ja vaig mes tranquil. Arribant al desplom poso un altre friend, però al aixecar el cap emb trovo devant mateix un spit que no veia. Com no està “el horno pa bollos”, tiro d’A0 en els dos seguros següents i tot seguit la sortina en lliure es prou fàcil. Ara devant meu tinc una rampa facilona on trobo un pont de pedra que es mes estètic que eficaç. Arribada a la reunió en una mena de feixa amb arbres.

4t llarg. Incatalogable.

Canal de terra infame, fins dalt de l’agulla. A la reunió vem esperar als companys per no tirar pedres, que van caure un munt, dons cada cop que trepitjaves el terra t’en anaves a vall.

Una via, que per a mi, una de les mes maques de les que he fet, dels germans Masó. Fem el rapel per la cara oposada de l’agulla des d’un arbre amb bagues i maion. P’el cami de tornada en Joan Marc i jo ens vàrem dedicar a recollir “cireres d’arboç” per la seva dona, que li agraden molt. En resum una via maca amb bons companys i ja tenim un altra per la cole.

Escalada realitzada per: Joaquim Lloria i Joan Prunera amb els companys Joan Marc i Guillem

via PERFIL LOGARÍTMIC, Cota 422

Diumenge 3 d'octubre de 2010

Aquest diumenge, segons les prediccions dels “mentidòlegs” sembla ser que no farà massa bon temps i jo porto tota la setmana amb mal de clavícula (sembla ser que encara no la tinc consolidada i no pinta be la cosa) decidim anar a Montserrat a veure que fem. Decidim fer la via dels germans Masó, que a mi encara em falta a la cole.

Esmorzem a Santa Cecilia, que per cert hi ha un munt de gent i ben acabats ens dirigim al Monestir per pujar ab el funicular. Despres d’uns petits dubtes per trobar el peu de via ja som al principi de la via. D’entrada no sembla una roca maca pero em diu Joaquim que millora bastant.

1r llarg 35 metres V,  5 espits un pont de pedra, un clau i un parell de savines.

Comença Joaquim que ja se la coneix i va fent, costanli una mica el pas mes dificil de la via que per a mi m’ha semblat mes de V però...

Comença vertical fins anar superant tres spits fins el tercer on està el pas clau. Despés amb tendencia a la dreta fins un clau. Aqui la roca no es gaire bona i també es dificil. Després ja s’ageiu fins la reunió.

2n llarg 40 metres III i IV, 4 espits.

Ara suto jo i d’entrada es veu fàcil fins un desplomet. Abans d’arribar al tram vertical hi ha un espit que no veia desde sota. Ja estic al mitg del “desplomet” que ja no ho es, però el proper seguro el tinc força lluny. Veig una fisureta petita on m’entra un “friend” del 1/2 que m’entra de conya. Enfilo cap a munt fins el proper espit i ja desprès fàcil fins la reunió que te cert ambient.

3r llarg 30 metres IV, 2 espits i un clau.

Em quedat que jo també faria aquest llarg que per cert sembla dificil pero la roca es molt bona. Surto recte de la reunió pujant emb pasos semiverticlas fins cercar el primer sepit. Em sembla més fàcil del que posa la ressenya... continuo fins un desplomet que a la fi tampoc ho es on hi ha un clau. El supero amb facilitat i ja estic quasi al final de l’agulla on faig una reunió en una savina.

4t llarg 10 metres V i un espit

Aquest llarg es de tràmit, dons la roca no es gaire maca i has de superar escasament deu metres protegits amb un espit. Aquest “minillarg” el farà en Joaquim. Consisteix en pujar per una placa de III fins una repisa on hi ha un espit, fer un “pas burru” i recte a munt. Joaquim es decanta per flanquejar un pel a l’esquerra de l’espit i ja hi es a dalt. Jo, com vaig de segòn, el faig pel mig, com ja dic, amb un “pas burru”.

Ja som a dalt, que segons la ressenya, es la cota 422. La baixada la fem amb un rapel d’uns 28 metres fins a peu plà on llavors baixem fins una canal que tot seguit la remuntem i que ens porta fins la cara W de la Gorra Frigia.

Via distreta pero molt maca i amb cert ambient per passar un matí divertit amb un primer llarg certament sorprenent per la dificultat. Una mes per la cole.

Escalada realitzada per: Joaquim Lloria i Joan Prunera

El tram vertical del segon llarg  

Encarant el tercer llarg

El pas "burru" de l'últim llarg

EL CAMÍ DELS ALAMALIVONS. Vilamala. el Solsonés

25 de setembre de 2010

Fa tems que tenia "filada" aquesta via i a finals de l'any passat vaig anar amb la dona a mirar per on es trobave, dons aquet indret nomès el coneixia d'anar a esquiar a Port del Compte i sempre m'havia fixa't amb aquet barrancs de conglomerat. Com son tres dies de festa i només podem escalar un dia decidim anar el dissabte que sembla que es el dia que farà mes bon temps.

Arribem al revolt de la carretera a les 11 hores i seguim la pista tot segint la ressenya dons no ho tenim molt clar on es troba el trencall que tenim que agafar. Segons la ressenya tenim que trobar una "gran Fita" que en indicarà la baixada al fons del barranc, però la passem de llarg uns 500 metres, reculem i ja hi som al cami de marques groges i de cops blanques i verdes. Es un cami molt agradable primer per còdols i desprès per una carena fin un punt on el cami gira de cop i baixem fin el fons del barranc. Tot creuant unes torrenteres arribem a una que ja des d'aqui divisem la via. La remontem i ja em local.litzat el peu de via.

1er llarg 40 metres IV+ i uns 8 parabolts

Començo jo i la roca no inspira gaire confiança però si t'hi fixe's el conglomerat es millor del que sembla, tot i que has d'anar amb molt de comte. Vaig troban els "segurus" en el lloc presis, tot just per no passar gaire por, però això no treu que pugi una mica amb el "cul apretat". El llarg es força dret en el tram mig i amb un desplomet al final. No fa molta calor  i l'ambient es fresc. Vem trobar en una ressenya que aquest llarg el marcàven amb passos de V

2òn llarg 55 metres IV-, III/II i 4 parabolts

Ara surt en Balbino. La surtida de la reunió esta un xic mullada pero es fàcil fins el primer seguro. despres es posa dret i s'ha de vigilar la roca. Després ja decau la dificultat fins la reunió.

Ara ens toca fer un cambi de reunió dons la via no es cuntinua i ara tenim que caminar fins on trobem una rampa que grimpan una mica arribem a un repla on hi ha un parabolt. Ara ja estem situats devant d’una placa vertical on ens costa una mica veure els segurus.

3er llarg 45 metres IV+ i 5 parabolts

Surt Joaquim per rampa fins que ja es posa vertical on una savina petita ens marca el cami a seguir. No el sentim parlar gaire, deu estar molt concentrat... Quan pujem nosaltres descobreixo que la roca es fantàstica, res a veure amb els altres llargs. Adherent, compacta i amb molt de canto. M’ha “flipat” aquest llarg, sense dubtes el millor de la via. Ja som els tres a la última reunió, Ara tant sols ens queden 15 metres per poder triunfar...

4t llarg 15 metres V i dos parabolts

Ara surto jo. Desde sota veig els dos parabolts i no sembla molt difícil. Mentida! Pujo per una mena de placa fins una bauma on al seu extrem hi ha un bolt. Fins aquí cap problema. Intento xapar el seguent, però no puc, en falta un pam i no aribo! No trobo persses bones de mà. Balbino em diu que miri d’anar mes a la dreta. Ho intento però tampoc. Torno un pasos enrera i ho torno a intentar. Ara si, pero “deunodó” el que m’ha costat (estic en baixa forma) i encara no s’acaba aqui, em resten uns quatre metres fins la reunió però a la fi o aconsegueixo... Sens dubtes la dificultat mes gran de la via tot i que nomes son escasament sis metres.

Ja som els tres al cim de la via i nomès tenim que remuntar amb deu minuts tota una carena fins el revolt, on al matí em deixa’t el cotxe. En resum, una bonica via no mancada “d’adrenalina” en un ambient sol.litari que em recorden molt les canals de Montserrat.

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria, Balbino López i Joan Prunera

El companys al primer llarg

El segon llarg

El JOaquim a mig del tercer llarg

El Balbino al tercer llarg

El pas més dificil de la via a l'ultim llarg

Feina feta!!!

Via BADALONA a la Gorra Frigia

12.09.2010

Quedo amb Joaquim per anar a escalar dons sembla que l'espatlla no en fa gaire mal i la meva primera idea, com també vindra en Juan Carlos, es fer la Badalona del Gorro o les normals de la Momieta i la Mòmia, però com ningú es decideix,prenc jo la desició. Anirem a la Badalona. Si en donguesin 30 euros per cada cop que he fet la Badalona tindria pagades a la Polinesia, unes vacances ben bones...!

La Badalona es una via de les clàssiques del Gorro que mai m'ha deixat indiferent. Recordo quan en tota la via nomes habia un únic buril per assegurar l'antic pas de V i on a tots els llarg, ens anàvem buscant la vida posant "merlets", donç en aquesta part del Gorro les pressen son bones, grosses i abundants.

Fa temps mirant ressenyes de la via, mai he trobat que l'encertin amb el croquis de la via, com està tan cosida a vies aquesta roca, es un "campi qui pugui". He fet la ressenya com la primera vegada que la veig fer, per enllá l'any 79, que es idèntica a la ressenya del llibre d'en Rodés i Labrana, Regió de Tebes i Tebaida.

Començo jo amb l'idea de ferme de primer el llarg de V, aviam com em trobo...

1er llarg: III+, un pont de roca un spit i un buril 40 mtrs. Començo enfilant-me per la part més accessible fins arribar a un pont de pedra i mes a l'esquerra un spit. Pujo una mica encarcarat pentsant si faig be en demanar-me el llarg més difícil! Surto amb flanc ascendent fin a mitja tirada on trobo una buril amb plaqueta i ja tot seguit arribo a la reunió.

2on llarg: IV dos spits i 20 mtrs.  Ara surt en Juan Carlos. Surt flanquejant a l'esquerra per fer un pas finet i tot seguit vertical i amunt fins a la propera bauma on aprofita la reunio de la Opera Prima que es mes "xula". Quan surto de la reunió i a mida que vaig pujant em trobo mes segur de mi maeix, tot i que d'assegurar als companys s'em carrega una mica el braç, però arribo a la reunio prou be.

3r llarg: IV dos espits i un friend a la llastra, 30 mtrs. Surt Joaquim per la dreta fins situar-se sota un spit i devant mateix te una placa magnífica, però on sols trobarà dos spits. Quan pujo jo, ja començo a trobarme millor i mes anima't. Aixó funciona!

4t llarg: IV i V quatres spits (trobarem una falsa reunió desprès del tram més vertical). Ara em toca a mi. Surto concentrat pujan't lentament perosegur fins arribar al "desplomet famos. "xapo2 el segon spit que em deixa a la vertical de les famoses "mamelles". Aixeso els braçs (sembla que va be, no en fa mal el braç) i li foto capa munt. No mu puc creure estic pujant be. Faig un pas de flanc a l'esquerra i xapo el proper spit. Descanso un xic per no forçar el braç i al poc li dic al Joaquim: al lloro que continuo! Al poc arribo a la falsa reunió on xapu un spit mes aunt per supewrar l'ultim desplomet i ja arribo a la reunió. A anat perfecte el llarg, tot i que m'el conec molt be pero estan en baixa forma com ara, "deu nidó"!

5è llarg: IV. Seguros al gust, aprofitant-los d'altres vies. Els dos llargs que queden els farà en Juan Carlos, dons jo ja em donc per satisfet. Ara els i deixo per a ells, el assegurar i fer de primer. Surt vertical fins xapar un spit de la via i llavors s'enva directe als parabolts de la via del Carles que pasen molt a prop, quasi trepitjant descaradament la Badalona fins la reunió on s'hi junen totes les vies.

6è llarg: II. Seguros, tambe, aprofitant-los d'altres vies. També puja de primer en Juan Carlos. Llarg sense problemes i fàcil,.Foto de la cordada "cinquentenaria" a dalt de la roca i baixada pel munt de ferralla que es la via normal (que penita!!!)

Aixó sembla que va funcionant, però encara em queda un pel de temps per recuperar-me del tot. En fi, magnífica via, i magnífic traçat, totalment llògic, obert l'any 1956 i que per molt que escali, mai em cansare de fer aquesta via.

Escalada realitzada per: Juan Carlos Fernandez, Joquim Llòria i Joan Prunera

El primer llarg

El Juan Carlos arribant a la primera reunió

El quart llarg

Foto del cim del Gorro Frigi

Tuc de Mulleres 3.010

4 i 5 de setembre de 2010
Aquest cap de setmana tinc ganes de caminar per veure com tinc l’espatlla i de com respon amb una mica de pes en la motxilla. Amb l’amic Balbino decidim fer el Tuc de Mullers o Molières, que ja l’hem pujat uns altres cops, fa molts anys, on tenim un desnivell de 1400 metres que els farem en dos jornades. No portem gaire cosa, tans sols roba d’abric, el sac i menjar per un dia i mig.
Tot just quan arribem a la boca sud del túnel de Vielha, davant nostre tenim la vall de Mulleres amb el cim a dalt de tot. Es divisa com un puntet taronja el refugi metàl.lic on pasarem la nit.
Al principi el cami es suau per la vall, fent petites pujades per un bosc tot seguin el curs del riu. Ara arribem a la part alta de la vall fins un salt d’aigua que el pujarem per la dreta fins asolir una mena de circ, on aquí, la pujada si que es forta fins arribar als llacs. El cel està un pel tapat per una fina capa de núvols i això fa que pugem sense massa calor.
Ja hi som als llacs i amb una pujadeta final d’uns cinquanta metres ja hem arribat al refugi. Em trigat tres hores des de la boca sud del túnel, no està malament, per la poca forma que de moment tinc. Ens anem a dormir a l’hora de les gallinas, dons a quarts de nou ja quasi es fosc del tot i tenim previst sortir a les sis del matí del dia següent. Al refugi som, dormint, vuit persones i ens toca fer-ho capiculats com sardines a d’alt de tot, que per cert es molt incòmode.
Abans que soni el despertador ja m’axeco i li faig un toc al Balbino que ja quasi és despert. Fem un petit àpat i sortim amb els frontals, dons es negre nit i el cel està ple d'estrelles, un cel d’aquells que nomès es veuen a la muntanya.
Poc a poc anem guanyant alçada i va despuntant el dia. Ara ja em superat els quatre llacs i tenim en front mateix la gran muralla granítica del Mulleres. Darrere nostre veiem pujar tres muntanyencs que estaven dormint al refugi i en poc mes de mig hora ens adelanten (no hi res com ser jove!). Ara tenim devant tot un mon de pedres fins arribar al coll de Mulleres. Aixó ens costa bastant de pujar i ara anem bastant cansats, però a la fi, arribem a peu del mur que ens portara al coll de Mulleres, que es puja sense massa dificultat amb una grimpada de IIº. Quan arribem a dalt del coll veiem la vista esplèndida de tot el massís de la Maladeta. El cim del Mulleres resta a la nostra esquerra i amb un quart d’hora tot seguint  per la cresta, arribem al cim.
Em trigat tres hores en pujar i ara ens toca fer la baixada de cop. Em sento be de forçes però pasats els llacs, de tornada, ja començo a estar tocat, però paciència que fins el cotxe ens queda un bon tros. Amb unes guantes paradetes per remullar-nos el clatell, beure aigua i suar la carnsalada, arribem al cotxe en poc mes de quatre hores.
El Tuc de Mulleres es un dels pocs tresmils que tenim al Pirineu Català, però es una pujada força interessant on cada racó, desde la vall, passant pels llacs i la visió de la Maladeta et sorprèn de manera espectacular.

Fen una paradeta abans d'arribar al refugi

 En Balbino i al fons els Pics de la Tallada

 "L'acullidor" refugi, inaugura't al 1974 a 2360 mts

El coll i el cim del Mulleres

Balbino pujant al coll de Mulleres

 Cresta final per arribar al cim

La vista espectacular, desde el cim, de tot el massís de La Maladeta

A la fí, el cim!

Via L'ESQUENA DEL DIABLE al Serrat de le Onze

22 d'agost de 2010

Desprès de quatre mesos d'inactivitat per culpa d'un accident de moto, on en van trencar la clavícula i infinitat de ferides per tot el cos i passar-ho molt malament, quasi postrat tot el dia al llit... a la fi, em porten a escalar. No estic recuperat del tot, dons l'os, em fa bastant mal al tibar i la mobilitat de l'espatlla, encara que va millorant, no la tinc be del tot, però ja no podia més i en Joaquim i jo decidim fer una via, que al menys no toqui el sol, sigui llarga i de dificultat fàcil. Difícil de trobar? si, però la vàrem trobar.

L'aproximació la fem al contrari de la ressenya, dons amb aquesta humitat i la calor, no es gaire engrescador pujar per la canal dels Avellaners. Pujarem pel funicular de Sant Joan per agafar el camí nou de Sant Jeroni fins trobar a la vista el Cap de Mort. No coneixem el camí però amb "el raro instinto del hombre blanco" enfilem canal amunt fins el coll de Patriarques i la Roca de les Onze. Amb deu minut arribem al esmentat coll i llavors davallem per la canal dels Avellaner fins arribar a peu de via.
Be, en torno a retrobar davant d'un peu de via després de tant de temps i sembla que tingui "papallones a l'estòmag". No se com em trobaré, la clavícula em fa mal depenent de l'esforç... però poden mes les ganes (o la inconsciencia) que el mal. Li dic al Joaquim que probare jo la primera, a veure com va la cosa.

1er llarg 55 metes IV  5 parabolts
Es una rampa immensa on has de navegar buscant les assegurances dons hi han 5 en 55 metres. Mes o menys un parabolt... cada 10 metres. Pujo prou be procurant fer el mínim esforç i em vaig trobant segur. Tot i que la dificultat no passa de IV, t'ho has de mirar una miqueta. Quan porto uns 30 metres, noto el cansament (el llarg, es molt llarg!!) i ara el sol em dona de ple. Son quarts d'una. Arribo a la R1 una mica tocat però, amb un somriure d'orella a orella. Tenia ganes de tornar a tocar roca.

2on llarg 45 mts IV+  7 parabolts
Aquesta es mes difícil cap al final del llarg i se la farà en Joaquim. Puja sense cap problema fins a la R2 després d'una petita "ensigalada" en no trobar la reunió però que la solventa de seguit. Surto de la R1 i quan arribo al tram de IV+ em trobo be de físic i no em costa gaire fer els passos. Ara es mes vertical i t'ho has de mirar millor, però amb la corda per dalt, cap problema. Arribo a la reunió i la vista que tinc de la paret dels Patriarques es espectacular.

3er llarg 45 mts.  III  3 parabolts
Traget d'aigua i cap a munt que aquest llarg es molt fàcil. La dificultat es trobar els tres únics parabolts que hi han. Arribo a la R3 en un còmode replà i ja veig l'ultim llarg. Bufa el vent i el sol ja no crema tant com al principi.

4t llarg 50 mts.  II i IV  4 parabolts
Surt en Joaquim i en un moment ja hi es a la reunió final. Surto jo i començo a trobar-me cansat però vaig pujant prou be. Ja arribant al final em trobo cansat de debò. Han sigut molts dies d'inactivitat i patiment i això s'ha de notar però a la fi he conseguit fer una escaladeta després de tant de temps.

La via està be per iniciar-se en escalada llarga però per el primer llarg, al meu parer, has de ser una mica coneixedor de Montserrat i tindre aquell instint que tenim els que en agrada aquesta roca, donç el seguros allunyen bastant, encara que sigui fàcil, que com caiguis... t'encens com un llumí... La tornada la fem pel mateix lloc però pel calmi vell de Sant Jeroni, passant per la Panxa i les escales de Sant Benet fins el Monestir. Pel camí, que son les tres de la tarde està ple de turistes i ampolles, clinex i merda variada que van deixant per les escales, (sempre he tingut curiositat i de fet quan tingui l'ocasió, ho preguntaré al turistes) Perquè pujant una ampolla de "coca cola" de 1,5 l. plena i no son capaços de baixar-la buida, que l'han de llençar a terra? Ostias!!! En fi "idiosincracias de la raza humanoide"
L'escalada m'ha deixat tocat, però "que me quiten lo bailao" que mica en mica espero tornar a sortir habitualment... que estic molt cremat!

El Joaquim al primer llarg

L'últim llarg de la via

El tercer llarg

La foto del cim

En record a un company

1 d'agost de 2010

Per al meu amic, Josep Miró Molina

Ens vàrem conèixer el 1981, tot just quan jo tornave de la mili. Ell tenia 19 anys i jo 21. Teniem amistats comunes, sortides de diumenge, de caps de setmana, amb les nòvies, sense elles… Ell, ere escalador de roca i de caminar poc, jo tot el contrari., però ens movia l'il.lusió de fer moltes vies i noves. Poc a poc ens vàrem lligar estretament i encara recordo amb nostalgia que amb una vespa 150 c.c. anàvem a Montserrat en plè hivern amb dos motxilles carregades de material, el sac i un parell d’entrepans. Ens reunie’m al Bar San Diego a la Plaça de les Naves, al Poble Sec, on il.lusionats miràvem ressenyes per el cap de setmana. Primeres vies per nosaltres com la Cerdà Riera de la Ven-Suri-Ven, la Haus de la Mòmia, La Gomez de la Prenyada, La GAM de la Cadireta, la Punsola del Cavall, que desprès d’un abandono, a la fi la vàrem aconsseguir, un 12 d’octubre de 1985. Tantes i tantes escalades, vivències i situacions a Montserrat i altres indrets on em queden records que mai els podrè oblidar.

La vida va donant moltes voltes i per raons diferents ens vàrem separar al cap de nou anys. Ell, cada cop es decantave més per una vida poc ordenada, podriem dir, i donada a uns quants excesos. Al cap de set anys ens vàrem retrobar de nou, com si no hages passat res, dient-nos: que tontos que ere’m! Però la qüesitó es que ell, cada cop anave a pitjor, i per desgràcia no volia possar remei. Les escalades ja no eren com abans. Per la meva part no tenia gaire confiança amb ell i procuravem anar tres per mes seguretat. Ell no perdia l’il.lusió d’escalar. Poc a poc ens vem tornar a separar i de cops anave a veure’l a casa i cervesa darrere cervesa, m’explicave el perquè de tot i l’únic que jo li podia dir es que: no t’entenc, però si que et comprenc… En fi, no soc jo qui te que jutjar a un amic.

El dia 31 de juliol en van trucar al vespre, donant-me la noticia de la seva mort. Tenia 48 anys i jo feia tres anys que no sabia res d’ell. Em vaig agafar la noticia una mica fret, però, poc a poc m’anave quedant un buit immens, qüasi inexplicable, dins meu. Desde la mort del meu pare, fa disset anys, no he arribat a plorar amb tant sentiment com el dia del seu enterrament.

Josep, no haurà moment que escali, camini o vegi Montserrat, que no et recordi. No crec en l’infern ni en el cel ni crec que estigues en cap d’aquets llocs, el que si sé segur, es on estaràs, i aquest lloc, per sempre serà el meu cor.

Fins sempre company, que allà on seràs, segur que el cel es blau, la terra verda i ple de roca per que gaudeixis de la pau i tranquil.litat que no vas trobar en aquesta vida.

Per al meu amic

Puc vendre'm l'ànima al diable i el cos als demés

i llogar fins la guitarra per diners

o trencar la meva imatge com si fos de guix

o jugar-me l'esperança al «set i mig».

L'alcohol em destruirà el fetge i les arnes la pell,

el fum els pulmons i els homes el cervell.

Podreu fullejar els meus somnis, grapejar els records

i estripar-me plors i versos jocs i amors.

He tingut sort amb les dones, que ja és molt tenir,

i a les mans la primavera que ja és dir.

He pujat on la neu crema i he caigut al sot.

Demaneu-me el que vulgueu que tinc de tot.

Però no pas aquest poema volador i petit.

Gust d'amor. Color mangrana

que he escrit per al meu amic...

El bo

El dolç

El mascle.

Joan Manuel Serrat