dimarts, 9 de novembre de 2010

Via Infinity a l'Agulla dels Col.leccionistes

7.11.2010



Aquest diumenge, malgrat les prediccions del temps, els planetes s’han possat amb “conjunció” i emb coincidit per anar a escalar en Guillem Arias, Joan Marc, Joaquim i jo. Els he pogut convèncer, (val a dir que no costa gens) per anar a fer la Infiniti a l’Agulla dels Col.leccionistes, que fa molt de temps que la tenim pendent.

D’esprés de l’esmorzar de rigor, enfilem cap ell Clot de la Mònica, que “deunidó” l’aproximació que tenim i després de suar la “carnsalada,” i uns "quants renegs" d'en Joan Marc arribem a peu de via. Farem dues cordades, Guillem i Joan Marc i Joquim i jo.

1er llarg uns 30 metres, 8 spits i V (per a mi, mantingudet). Comença molt fina la cosa i ja s’el sent rundinar... Quan porta mes o menys mig llarg es queda clavat i no li surt un pas, prou dificil, que intenta fer-lo uns cop però a la fi no li surt. Tots tres ens mirem i penso: en sembla que es més dificil del que pensàvem. El Guillem em diu de intentar-la ell però li dic que me la deixi provar i si no emb surt anirem darrera d’ells. Vaixem al Joaquim i m’encordo jo. Començo i ja d’entrada ho trobo molt dificil però vaig fent tot i que porto la corda per dalt. Be, ja estic en el pas on ens em “clavat”... m’ho miro... es veu dret, però no ho veig molt “fotut”. M’agafo a una presa, poso un peu a la dreta i tiro cap amunt. Son dos pasos fins el proper seguro i ja m’ha sortit. “Flipo tubus” de lo be que vaig tot i la lessió de la clavícula!

2on llarg uns 30 metres, 8 spits i V+ (amb trampa). Ara comença en Joaquim i el començament es molt fi i decidex en els primers tres espits fer-lo amb estreps. Jo apuro els primers metres i del segon al tercer no puc i trec els estreps. Desprès continua amb roca de película fins la reunió.

3er llarg uns 35 metres Iv+ i A0 tres spits i un pont de roca
Desde la reunió el tercer llarg, es veu vertical i el desplom molt tètric, dons sembla que la roca no es molt bona i a més el dia s’està espatllant per moments. Surto i els seguros mes propers els veig al desplom. Buf! surtir a pel em fa cosa i tot de seguit veig un forat oritzontal on m’entra un friend. Ara ja vaig mes tranquil. Arribant al desplom poso un altre friend, però al aixecar el cap emb trovo devant mateix un spit que no veia. Com no està “el horno pa bollos”, tiro d’A0 en els dos seguros següents i tot seguit la sortina en lliure es prou fàcil. Ara devant meu tinc una rampa facilona on trobo un pont de pedra que es mes estètic que eficaç. Arribada a la reunió en una mena de feixa amb arbres.

4t llarg. Incatalogable.
Canal de terra infame, fins dalt de l’agulla. A la reunió vem esperar als companys per no tirar pedres, que van caure un munt, dons cada cop que trepitjaves el terra t’en anaves a vall.

Una via, que per a mi, una de les mes maques de les que he fet, dels germans Masó. Fem el rapel per la cara oposada de l’agulla des d’un arbre amb bagues i maion. P’el cami de tornada en Joan Marc i jo ens vàrem dedicar a recollir “cireres d’arboç” per la seva dona, que li agraden molt. En resum una via maca amb bons companys i ja tenim un altra per la cole.







4 comentaris:

  1. Veig que tu i els teus companys esteu ben satisfets i molt macos, tot fen el cim de l'agulla!

    Aneu en compte amb les cireres d'arboç, s'han de menjar d'una amb una (el seu nom unedo de Arbutus unedo, ho diu) i no fer-se un fart, ja que contenen alcohol quant son ben madures, es per això que no es consumeixen gaire i el seu us es per melmelades i xarops.

    Petons!

    ResponElimina
  2. Ei Joan

    Jo també vaig trobar molt difícils els primers metres de la 2a tirada.
    Salut i a tibar

    ResponElimina
  3. Bona trepa us vau reunir! content que malgrat la clavícula vagis grimpant!

    ResponElimina
  4. Felicitats per l'ascensió i la bona companyia, només us va faltar el solet.
    Salut

    ResponElimina

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.