dimarts, 5 de març del 2013

La Rampa de l'Esfinx. Via Aton i sortida per la via Argos

3 de març de 2013
La Rampa de l'Esfinx es una d'aquelles roques que sempre m'habia cridat l'atenció. Al bell mig de la muntanya de Montserrat, a la Regió dels Ecos, es visible des de molts punts de la vesant sud, al costat del seu veí, el Montgrós, la seva figura rodona i grossa convida a pujar la seva vessant sud. Poca informació podem trobar d'aquesta magnífica roca, tants sols ressenyes de vies obertes, fa anys, pel Gustavo Máñez i poca cosa més. Amb la recent guia cara sur MONTSERRAT Vías largas, hem trobat prou informació per decidir-nos a donar un cop d'ull en aquesta solitària roca i regió del macís.
Tenim una aproximació llarga que li dona un punt més d'aventura a l'escalada que desitgem fer avui. Prenem el camí del Francesos sortint de Can Jorba fins el Coll de l'Ajeguda. En aquest punt, davallem al nord fins el Torrent de Migdia. Passarem per sota la Roca de la Cajoleta i seguirem les marques grogues del camí dels Plecs del Llibre. Camí aquest, poc evident i penós de pujar però que seguin les marques grogues ens durà a un coll a prop del camí dels Naps de Dalt. En aquest coll tenim a la nostre dreta, el Montgrós i davant, la Rampa de l'Esfinx. Seguirem ara a l'oest, unes marques blaves per camí poc definit que ens durà a peu de via de la gran roca. Hem trigat un hora i trenta minuts clavats en arribar al nostre punt. No està malament per lo vells que som i lo carregats que anem.

1er llarg IV i 4 parabolts de 8mm en 45 metres
Iniciem l'escalada en tendència a l'esquerra a cercar el primer parabolts que no està lluny del terra. Seguirem controlant la roca i trobant les assegurances justes i distants per plaques en adherència fins un ressalt abans d'entrar a la reunió en un còmode replà d'una petita balma. Llarg interessant amb roca a controlar per placa tombada i adherència.

2on llarg V+, IV+, IV i III i 6 parabolts de 8 mm. en 55 metres
Aquest llarg, diferent en el seu principi a l'anterior, es força vertical i amb roca molt bona i per arrampar-se i tornar-se molt fàcil en el seu final. Sortim de la reunió a l'esquerra per cercar el primer parabolt. Aquest es un pas de bloc força difícil on uns forats a la roca ens seran providencils. Seguirem recte a munt on anirà decreixent la dificultat. Tot això amb roca molt bona. Després seguirem per rampa molt fàcil intentant trobar els dos parabolts que resten per arribar a la reunió. Si no els trobem, realment tampoc fan falta dons es una escalada molt fàcil on si volem, podem posar algun friends o merlets al gust.

3er llarg II, neta i 20 metres
Aquest llarg, realment, es de tràmit i molt fàcil que es ajudarà a arribar a la zona final on veiem el cap pròpiament dit de la roca.
En aquest punt tenim dos opcions. Una es anar a buscar la via ARGOS a la vessant oest o seguir a la nostra dreta per l'aresta Brucs. Seguirem la recomanació de la guia i anirem a buscar la via ARGOS encara que trenqui una mica la continuïtat de l'escalada.

Des de la R3, caminarem fàcilment per la roca fins la cara oest passant per un petit bosc que en deixarà a peu de via de la ARGOS.

4t llarg IV, 3 parabolts de 8 mm. en 30 metres
Comencem el llarg assegurats d'un arbre i ens enfilem per la roca, que es molt bona i semblant a la de Gorros, fixant-nos prou en trobar els tres parabolts del llarg. Llarg plaent de IV i molt homogeni.

5è llarg IV i 4 parabolts de 8 mm. en 30 metres
Llarg de les mateixes característiques que l'anterior però un xic més bonic per que som més a munt i amb una mica més d'ambient. La reunió la trobem just al final de la via i tants sols ens quedarà grimpar uns metres fins el petit cim de la roca. Amagat dintre la fita del cim trobem un pot amb un petit llibre registre on només hi ha una piada de l'Aresta Brucs i ara la nostra.

Gaudim una estona d'alt del cim i de la tranquilitat que ens brinda aquesta solitària regió de Montserrat. Ens saludem cordialment  amb una gent que està prenent el sol al cim del Montgrós. La baixada la farem per la mateixa via ARGOS amb un sols ràpel de 55 metres fins el peu de via. Des d'aquí seguirem vesr l'oest, baixant una mica fins trobar el camí de la Coma dels Naps de Dalt que no el deixarem fins el coll del Mosset. Continuem pel camí de la Palomera i per baixada penosa fins la pista que ens portarà de nou a Can Jorba. Hem preferit baixar per lloc diferent a la pujada per ser més directe.

Via per col.leccionistes i estudiosos de la muntanya però de grau molt assequible i equipació correcta on podrem gaudir i escalar amb solitud i silenci només trencat per alguns caminaires, algun que altre helicòpter i un murmuri lleu dels cotxes de la A-2

Escalada realitzada per: Joquim Llòria i Joan Prunera

En Joaquim al primer llarg de la via Aton
El primer llarg
El segon llarg
En Joaquim sortint de la part difícil del segon llarg
Flanquejant la part fàcil en busca de la via ARGOS
Començant el primer llarg de la ARGOS. El 4t de la via
En Joaquim al quart llarg
El Joaquim al 5è llarg
Arribant al final de la via
Foto del cim de la Rampa de l'Esfinx
Davant nostre Els Ecos. A l'esquerra, l'Esfinx dels Ecos i a la dreta la roca Plana dels Llamps
Annex:
Avui m'he trobat més cansat del normal i pujant pel camí dels Francesos i unes actituds que he vist, m'han fet reflexionar.
Quan començava a caminar per la muntanyes, els més grans en van "inculcar a la mollera" que teníem que cedir el pas a la gent que puja. Pujar es cansat i més quan vas carregat. Que et facin parar et trenca el ritme de pujada... el cas es que de Can Jorba per la pista per anar a buscar el camí, passen tot un seguit de vehicles ("domingueros" o no, es indiferent) i en la part més estreta ens creuem. Jo evidentment procuro apartar-me però es que el vehicle sense aminorar un pel, passa fregant-me i em colpeja el braç amb el retrovisor... i sabeu que? ni parar ni preguntar. Realment no m'habia fet res però i si fos una persona mes gran i cau a terra? La meva reflexió no acaba aquí. Ara està molt de moda emular al "fumetakilian" subvencionat per marques esportives i TV3 i es habitual trobar gent amb calçat, maies, ulleres i ronyoneres de coloraines corrent camins a vall intentant semblar-se amb ell, que sota el meu punt de vista, s'ha semblen més al paiasso del MICOLOR que a altre cossa, amb tot el respecte pel que decideix fer això, jo he escollit semblar-me a un ruc de càrrega carretegant motxilla a munt i a vall. El cas es que, per defecte, quan baixen a tota "llet" ens parem per deixar-los passar. Ja no hi ha respecte per res ni per ningú. Tot es córrer per fer més quilòmetres i que no ens destorbi res de res pel camí, fins i tot en alguns cartells indicadors a la muntanya no et posa el temps, et posa el quilòmetres (?). He decidit a partir d'ara, que ja no m'apartaré ni per cotxes ni per "Kilians" a la muntanya. En un món que premiem la mediocritat i ens trepitgem els uns als altres pel fet de sentir-nos superiors tindríem que reflexionar... reflexionem, senyors, reflexionem.
M'agradaria que ningú s'ofengues, tants sols es una opinió i una reflexió personal compartida per d'altres companys.

11 comentaris:

  1. Caram! Quins llocs més estranys...
    M'ho hauré de mirar amb deteniment...
    Salut, valents!

    ResponElimina
  2. Una raconada ben allunyada on la tranquil.litat està assegurada, suposo...la via no la coneixia, sembla prou maca, me l'apunto. A muntanya com a tot arreu falta RESPECTE, amb respecte per l'altra gent tot seria mes planer i agradable...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Jaume. Anar a fer-la val la pena, es una via recomanable. Quan més es massifique un... esport, li podem dir esport? trobem aquestes consequències i tant ho veiem a la muntanya com a les ciutats com a la carretera. Sort que passen corrents i es dissipen ràpit com un pet.

      Elimina
  3. Anar a llocs perduts, és una cosa que m'agrada ja que trobo que la natura ens acull, ens dona una sensació de pau, tranquil·litat i un punt d'incertesa barrejat amb aventura que ens fa gaudir de valent el moment, amb un puntet de misteri i ens fa sentir molt bé.

    L'aproximació i la tornada, han sigut bastant feixucs però ha pagat la pena per la companyia, la via i l'entorn.

    Joan, dius: "No està malament per lo vells que som i lo carregats que anem"
    Potser tindrem ja uns quants anyets, però dins nostre, encara tenim el nen que mai s'anirà i que surt en la mirada d'il·lusió i satisfacció que s'ens veu en la nostra cara de la foto del cim.

    Quimet

    ResponElimina
  4. Una vía en un recóndito lugar que vale la pena ir (solo falta que me anime a la pateada)
    El problema de la educación es un gran problema que a aumentado gracias a que los coches se pueden meter por unos lugares que antes ni se lo pensaban por no estropearlo o tener que ir andando y también la tele que ponen unos deportes que parecen asequibles para todos sin explicar que aparte del esfuerzo físico también existe la compresión hacia los otros y sus ideales
    Bueno son ideas de cada uno y cada uno mira de llevarlo lo mejor que pueda sin tropezar con nadie
    Suga

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anímate que vale la pena. Creo que todos los deportes se pueden practicar, seas de élite o no. El problema es que jo no me considero deportista, mi afición es una forma de enterder la vida igual como el que corre como una cabra por el monte. Però si te encuentras un semáforo en rojo, coño! párate, que no por eso vas ha perder más el tiempo. Pero cada vez vivimos en una sociedad de la mediocridad i nos creemos algo cuando no lo somos i es entonces que perdemos el respeto y las maneras. En fin, seguiremos caegando mochila, pero eso sí, no me apartaré más.

      Elimina
  5. Montserrat poc a poc s'assembla a la carretera de les les aigües, on per la masificació es fa cada cop més difícil la convivència
    A banda els valors de muntanya queden més sovint arraconats i primen els esports d'aventura ràpida (tipus fast-food) com l'escalada esportiva.
    Suposo que naltros també ens hem de saber adaptar. Tot i aquesta reflexió, estic d'acord amb la teva decisió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, si jo ja n'estic d'adaptat. Però a part d'adaptar-me, el que no fare d'ara en devant serà baixar-me... els pantalons. I ull! no tots fan això, hi ha gent respectuosa (molta) però no tos som iguals i quan no es comporta be, es nota més. En fi, que tot això son discusions bizantines i ens toca viure el moment.

      Elimina
  6. Que si, Joan.
    Estic totalment d'acord amb tu i jo ja fa temps que no m'aparto quan estic pujant.
    Si no estan prou ben educats, doncs que es fotin i frenin.
    Jo també considero la muntanya com a una escola de vida.

    ResponElimina
  7. Mira! El diumenge vàrem anar, la Montse i jo, a fer la baixada de la Canal Roja (3 en ratlla) pujant pel Serrat de la Palomera.
    Des del camí, quan ja veus l'Ajaguda, veus la Cajoleta, els Plecs, el Montgrós i també la Rampa de l'Esfinx. M'ha atret.
    L'anirem a fer. Això de viure a Collbató... és una meravella.
    Per cert la Canal Roja, una canal-barranc magnífica. La Montse va gaudir a tope (està boja pels rappels).
    Salut!

    ResponElimina

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.