dimarts, 21 de juliol de 2015

Escalada al Roc Colom per la vessant Sud

Dies 18 i 19 de juliol de 2015
Grau de dificultat segons el meu criteri
El primer cop que vaig veure el Roc Colom, fa un munt d'anys pels voltants de l'estiu de 1977, va ser des de el Puigpedrós i aquella agulla solitària em va captivar. En aquella època no escalava encara i ja somiava en enfilar-me per parets i crestes. Amb els anys em vaig fixar amb la cresta Peiraforca-Roc Colom però per una cosa o altra sempre mai he pogut anar-hi. No se si tindre que renunciar a fer-la algun cop... el cas es que aquesta setmana passada li proposo al Vicenç fer el Roc Colom, però per la vessant sud i es deixa enganyar. Mai he estat per aquesta zona del Puigpedrós ni per el circ d'Engorgs però en Vicenç si, i m'adverteix que es una "llonganissa" de mil parells de nassos. El "kit" de la qüestió es que es una aproximació molt llarga per una escalada que no sobrepassa els 80 metres, però es que quan s'hem posa una cosa entre cella i cella... Juanitu, es que ets ben cabut!!!

Arribem el dissabte per la tarde al refugi de Malniu on ja he reservat per dormir i sopar. ens a pogut a la collada venint de Barcelona i un cop al refugi es mig tapat i alguna gota que cau, malgrat tot les prediccions per demà no son dolentes del tot.

En llevem a les cinc de la matinada i a dos quarts esmorzem tots sols i a les sis tocades, emprenem la marxa. Us ben asseguro que no tenia ni idea de la llonganissa que es arribar a peu de l'aresta sud del Roc Colom. A bon ritme, a bon ritme em refereixo al nostre pas, lent però segur... triguem dos hores clavades en arribar al refugi de la FEEC, J. Folch i Girona a 2380 m. d'alçada i d'aquí enfilem a la Portella de Maranges, collada ben ample que divisem a l'esquerra de de la vessant nord del Puigpedrós. Un hora ens costa arribar des de el refugi pujant per una serie de prats on donava la impressió que cada cop era més lluny la Portella de Maranges. Un cop al mig del coll puc veure relativament a prop l'esvelta figura del Roc Colom., però per arribar-hi no està gaire clara la cosa. No he trobat gaire informació de la seva escalada ni de l'aproximació. Tot el que he trobat no es precís i aclaradoraixí que farem cas del "raro instinto del hombre blanco". Decidim pujar pel llom com si volguéssim ascendir el Puigpedrós i en un punt comencem a flanquejar per blocs de pedra a sovint, inestables. Així fem fins arribar a un coll on veiem a sota nostre una vall que sembla ser el Planell de Campcardós, ja dins de terres catalanes dominades per francesos. No veiem clar per on anar i decidim baixar per un esperó de roca i blocs enormes que sembla ser que en portarà a la bretxa on comença la via que volem fer. A la meitat d'aquest esperó trobem un altre coll amb una canal d'herba que intueixo ens durà sense problemes a peu de via i així va ser. Hem trigat un hora més en arribar i en total han estat quatre hores d'aproximació. En algun moment he pensat seriosament llençar la tovallola, però ja som a peu de via, el temps es bo i no tenim excusa. He de dir que m'he quedat sorprès el trobar-me parabolts a la via en llocs que no calien, tant en el primer llarg com en el segon. Com no portem ressenya he decidit anar seguint els parabolts que no se si van realment per on es la via original, però com ja dic, no he trobat informació escaient.

1er llarg: III+ i II, 1 parabolt en uns 20 metres
Comencem el llarg en una gran placa on hi ha una fissura escalonada on es visible un parabolt als pocs metres de terra. També hi ha un altre mes a l'esquerra però no li fem cas. Lleugerament a l'esquera de la fissura pugem  per una cornisa fins arribar a la fissura i continuem en escalada vertical però fàcil fins fins que decau la dificultat. Per unes grades d'herba i roca arribem a la reunió a sota d'un ressalt. La reunió s divisa molt be. trobarem un pitó i un parabolt. Llarg bonic però se'ns fa curt. Per completar la protecció he posat un friend.

2n llarg: III+, II i IV, 5 parabolts en uns 30 metres
Sortim de la reunió superant per la dreta el ressalt i en flanqueig ascendent a l'esquerra, pugem per unes grades fàcils fins un mur vertical. En aquest llarg he trobat un excés de parabolts que son molt visibles, dons ens indiquen el camí a seguir i també veiem la reunió propera que també es el ràpel. M'he saltat un parell de parabolts. Superem el ressalt i entrem en un diedre. Un cop superat continuem en vertical fins que uns desplom ens barren el pas. Flanquegem a la dreta i superem unes fissures verticals fins entrar a la reunió en una petita cornisa. La reunió es d'un parabolt i un pitó. Llarg vertical, amb ambient i divertit de fer. La primera meitat del llarg hi ha masses parabolts i a la segona meitat no hi han però podem posar tascons i friends.

3er llarg: III+ i III, un pont de roca i uns 30 metres
Comencem el llarg per la dreta i escalem unes plaques escalonades on es difícil posar alguna assegurança. Seguim per l'esquerra per uns grans blocs, sempre buscant el camí més lògic i sempre en escalada fàcil. Trobem un pont de roca amb cordinos molt vells i seguim amb tendència a l'esquerra i ja podem veure la reunió al damunt nostre. superem un altre ressalt i entrem a la reunió d'un parabolt i un pont de roca amb moltes bagues.

De la reunió, sols resten uns deu metres de grimpada fàcil fins arribar al petit i allargassat cim del Roc Colom. Vistes esplèndides de la vall de Campcardós, de la cresta del Peiraforca, del circ d'Engorgs amb la Portella de Maranges i al sud l'enorme Puigpedrós. Ara es quan arribant al cim d'aquesta esvelta agulla queden al darrere tota la gran aproximació que em fet per gaudir d'aquesta curta escalada que no exenta de dificultat.

Pel descens farem tres ràpels amb una sola corda de 60 metres. Desaconsello per els ràpel més llargs pel fregament de les cordes. desgrimpem fins la darrera reunió i fem un primer ràpel de 30 metes fins la segona reunió. Tot seguin un altre vertical de 30 metres mes fins la primera reunió i un darrer d'uns 20 metres i ja som un altre cop a terra. Hem trigat dos hores en fer la via i mig hora en els ràpels.

Ara toca la tornada que la fem pel mateix camí que hem fet de pujada trigant un hora menys. El temps s'ha comportat molt be dons hem començat amb el cel una mica tapadot i de mica en mica s'ha anat aclarint. Ara ja passat el mig dia comence a venir més núvols però el sol es de justícia i amb tres hores justes arribem al refugi de Malniu.

Després de tants anys, a la fi he aconseguit escalar el Roc Colom, llàstima que no tinguem dos-cents metres més!!!
Una altre via per la cole, aquesta si que es per col.leccionistes...

Escalada realitzada per: Vicenç Nin i Joan Prunera
Son les sis del matí i en el Cadí despunta el sol
Cami del circ d'Engorgs pel GR-11
La Cerdanya i la Tossa d'Alp al fons 
El refugi J. Folch i Girona i a la dreta de tot, la Portella de Maranges
La Portella de Maranges 
Des de la portella ja veiem el Roc Colom
Ja som a peu de via 
El primer llarg
El Vicenç arriban a la primera reunió
El segon llarg 
Arribant a la segona reunió
El tercer llarg 
Ja som al cim!!! 
L'ultim ràpel
El Roc Colom 
Una ultima ullada 
Fets pols, arribem al refugi de Malniu

3 comentaris:

  1. Renoi! Quatre hores!
    Definitivament ests el putu amo de la marca "Col·leccionista de vies"
    Enhorabona, nois.

    ResponElimina
  2. Un entorno magnifico y aunque la via sea corta solo el lugar se merece ir
    Saludos

    ResponElimina
  3. Felicitats Joan, aquestes dèries són bones i encara mes ho és assolir-les; la Cresta Peiraforca - Roc Colom també l'ghas de fer és molt maca i amb l'¡afegitó de l'escalada final al Marfany que així també es coneix al Roc Colom. Nosdaltres vam fer-ho per la vall de Capquerdós (porta) fent nit en tenda al llac de Campquerdós i l'endemà ben d'hora enfilar el Peiraforca i la cresta, que és entretinguda i prou aèria, no difícil.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.