dimarts, 6 de setembre de 2016

Via EL VOL DE L'HOME OCELL a Les Agudes. El Montseny

Diumenge 4 de setembre de 2016
Aquesta es la primera via d'escalada que vaig conèixer en el macís del Montseny, es una escalada molt atlètica i poc assegurada però amb enormes posibilitats d'autoprotecció. La roca es gneis, semblant al granit però menys adherent i amb molts líquens. La via es molt variada, amb diedres, esperons, plaques i ressalts, només li resta encís el llarg esperó central amb una llargada d'uns cent metres i d'escalada molt fàcil. Una via del tot recomanable però millor escalar-la en primavera o tardor.

Des de el poble de Sant Celoni prenem la carretera del Parc Natural del Montseny fins  la vall de Santa Fe, seguin la carretera fins el quilòmetre 23,8 on en un petit aparcament a la dreta de la carretera deixarem el vehicle. A banda esquerra de l'aparcament, sur un camí a la vora d'una canal ombrívola  (triangle de color granate, pintat als peus del camí) que el seguirem tot seguin fites molt visibles fins una tartera. Continuem seguin fites fins un altre tartera, on ja podrem veure els característics esperons d'aquesta vessant de les Agudes. Al poc de remuntar aquesta segona tartera seguirem unes altres fites a la dreta que ens portaran de dret  a peu de via on hi ha una placa on indica el nom de la via.

1er llarg: IV, III i IV, un clau en uns 20 metres
Pugem per roca un tant discreta pel mig de l'esperó fins un ressalt que el superarem per l'esquerra i tot seguir continuem per un tram més fàcil fins els peus d'un diedre. Trobem un clau que ens assegura els primers passos i un cop superat el diedre arribem a un replà on en front nostre trobem un espit i mig i un metre més a munt un clau on muntarem la, per cert, la incòmoda primera reunió.

2on llarg: V i IV, cap assegurança en uns 25 metres
Sortim fent un pas de flanc a la dreta per superar un ressalt amb fissura molt ample. El pas es més fàcil del que sembla però molt atlètic. superat el ressalt, segui per placa i fissura superant petits ressalts. Podrem autoprotegir-nos amb molta facilitat dos el llarg no te cap assegurança fixa. Al final de l'esperó, a peu pla trobarem un clau al terra on muntarem la segona reunió.

3er llarg: II i III, cap assegurança i uns 55 metres
Seguim pujant pel fil de l'esperó, ara molt fàcil, superant petit ressalts fins que caminant arribarem on es posa un altre cop vertical i on trobarem un arbust on muntarem reunió.

4t llarg: II i III, cap assegurança i uns 50 metres
De les mateixes caracterítiques que l'anterior, seguirem pujant per l'esperó fins practicament tocar la paret vertical que tenim a la nostra esquerra i uns metres per damunt d'un gran arbre als peus d'una canal, muntarem reunió d'un espit que trobarem a la paret.
Aquest dos llargs, també es podrien fer a l'ensamble empalmant-los a l'hora.

5è llarg: IV, III, V, A0 (tres passos) i V, quatre claus i un espit en uns 30 metres
De la reunió flanquegem a l'esquerra per placa fins arribar a una mena de canal als peus d'un gran mur vertical i desplomat on podrem veure els claus d'un A0. Després del tercer clau tenim un pas fort assegurat per un espit. Superada aquesta dificultat entrarem en un nínxol on trobarem un espit i farem la reunió.

6è llarg: V+, A0, V, V i IV, dos claus i un espit en uns 25 metres
Pugem per una fissura i placa de roca fosca i molt lliça in un clau força lluny. El clau, te un filferro molt prim. Del clau farem un petit flanqueig a la dreta ajudant-nos en A0 o en lliure (V+) fins un espit on ben assegurats podrem respiar més tranquils. Tot seguit, estant en una bona cornisa enfilarem per una paret força vertical i assegurada per un clau i amb passo atlètics arribarem a una mena de feixa i caminant arribarem a un gran arbre on muntarem la reunió als peus d'un altre paret vertical.

7è llarg: V, V i III, dos claus en uns 30 metres
Ataquem el darrer llarg superant un petit ressalt curt però difícil per seguir pujant per una mena de diedre fins un clau de color groc. Fem un pas de flanc a l'esquerra prou difícil fins un altre clau que queda amagat. Superem la dificultat i entrem en un diedre tombat molt fàcil i un cop escalat arribarem a la reunió de dos parabolts amb anelles.

Ara només ens queda seguir la cresta dels Castellets fins el cim de l'Aguda Gran, amb una grimpada molt fàcil i habrem coronat el segon cim més alt del macís del Montseny, Les Agudes.

Per baixar seguirem vers el sud fins el coll on trobarem pilones que ens indican el camí a seguir fins a Santa Fe. Passarem per una fons on ens podrem refrescar tot i caminarem per una bonica feixeda tota l'estona a l'ombra. En un punt trobarem un indicador que ens indica el Pla de l'Espinal. Deixarem el camí a Sant Fe i seguirem aquest últim, on ens deixarà a la carretera al quilòmetre 23 i tindrem que caminar un quilòmetre fins on hem deixat el cotxe.

Una escalada sorprenent, tant com el propi Montseny, més difícil que la seva veïna Itzi, però del tot recomanable i un altre via nova per la "cole"

Escalada realitzada per: Ricard Rofes i Joan Prunera
Les Agudes des de la carretera
Comencem la via
El diedre abans d'entrar a la reunió
El segon llarg
L'esperó de la part central de la via
El flanqueig del nostre cinquè llarg
Entrant a la reunió, després dels A0

El sisè llarg
El darrer llarg
El cim de les Agudes

3 comentaris:

  1. Molt guai aquesta escalada al Montseny, jo he estat, de passeig es clar no fen escalades i es un lloc molt atractiu per senderisme i trobar flora i fauna força interessant.
    Un petonet!!

    ResponElimina
  2. Es veu molt interessant ! com escalar al Pirineu però al Montseny. Enhorabona.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.