Via ORIGINAL a l'Esperó Sud de la Paret de l'Os

Diumenge 6 de desembre de 2009

Miran el Blog de l'amic Joan Asin vem veure ressenyada la via J. E. Farreny i que em va semblar assequible, tant per la dificultat com per els "segurus" el reequipament. Total que convenço al Joaquim i al Joan Marc i a tots tres ens sembla be d'anar-hi. Esmorçem al poble de Bellcaire d'Urgell

Arribem a Sant Llorenç de Mongai molt d'hora i ja sortint del cotxe veiem els desploms i la vertical paret del mig. No se perquè, però no ens va inspirar confiança tal i com es veia la paret, però ens dirigim a peu de via. Començo jo el primer llarg que marca IV+ on hi han tres parabolts i el demès l'has de col.locat tu. El segon llar comença Joan Marc que es A2e i arriba sense gaires ploblemes a la reunió. Quan comença Joaquim ja veiem que no va molt fi amb els estreps. No se perquè però avui no te el dia. Tal com pinta l'assumte decidim baixar. El problema més gros va ser les acrobàcies que va tenir que fer en Joan Marc per baixar i recuperar el materia Be un dia d'aquests que estiguem mes "inspirats, ja tornarem!

Com es d'hora i en Joan Marc s'està fen el "cigarret" per no tenir que perdre el dia, decidim anar a fer la via Original de l'Esperó Sud que tots tres ja la coneixem i son també 120 mts. La via està totalment assegurada amb reunions amb parabolts i només, si es vol, el tercer i quart llatg el podem protegir amb algun tascó o friend.

1r llarg: IV, IV+ 5 parabolts i uns 35 metres

Primer pujem per una placa de IV fins situar-nos als peus de la xemeneia que està assegurada per dos parabolts. T'empotres una mica i vas reptan per disn la xemeneia fins la sortida on ja veus la còmode reunió

2n llarg: 3 parabolts I i V en uns 25 metres

Sortim de la reunió caminant per una mena de feixa fins situarte a sota d'un esperonet vertical. Es una tirada amb un pas finet on la dificultat estriba en pasar de l'esperó a una placa de la dreta i ja sense dificultat arribal a un altre reunió molt còmoda

3r llarg: V/A0, 5 parabolts i un pitó en uns 30 metres

Pujem primer per l'esperò i després un petit flanquiex fins un situar-nos a sota d'un desplom on hi han un parabolt, un pitó i un altre parabolt. Encares el desplom per la seva esquerra i el superes fent un pas atlètic i sortir per la esquerra. Continues per plaques fins arribar a la reunio al costat d'una espectacular xemenia.

4t llarg: V, IV+, 3 parabolts i un pitó en uns 25 metres

Fem un petit flanqueix a l'esquerra i pijar per placa on hi han dos parabolts. Superada la placa fem un altre flanqueix a la dreta i arribem a un altre placa que la superem i arribem a la reunió.

A la fi, no ha estat tan malamente la sortida, tot i l'abandono de la via J. E. Farreny, però el cas es que ens ho hem passat d'alló mes bé amb un dia assolejat i una mica caluros

Escalada realitzada per: Joan Marc Guiñan, Joaquim Llòria i Joan Prunera

Arriban a la primera reunió

El tercer llarg

El quart llarg

El final de la via amb l'aigua del pantà a sota

Via CERDÀ-POKORSKI Roca de Sant Salvador. Agulla del Pla del Ocells. via Guzman-Silva

28.11.2009

Via Cerdà-Pokorski a la roca de Sant Salvador

Via Guzman-Silva a l'Agulla del Plà dels Ocells

Surto de casa per anar a buscar la "Vespa"i anar a casa del Joaquim a les 8.30 pues anirem amb el seu cotxe. Arribem a Monistrol on ens espera l'esmorzar a la Fonda Xica i tot seguit arribem al Monestir. Allà trobem al Jordi Brasil, en Javiesca i dos companys mès. Volen anar uns a fer Lo Tio Gos i els altres a equipar la normal de les Magdalenes... crec entendre. Fem petar una mica la xerrada i intercambiem algunes opinions i ens diuen que han reequipat la via Guzman-Silva de l'Agulla del Plà dels Ocells. Si ens dona temps anirem a fer-la.

Pujem cap a Sant Benet que hi han poques escales i ens dirigim a la Roca de Sant Salvador (l'Elefant) Aquesta via puja per la cara nord de la roca, que es la més alta de la Regió de Sant Benet. Jo ja l'he fet, però en Joaquim no i li proposso d'anar a fer-la, dons tinc ganes de repetir-la per inetcambiar el llarg. El problema es que no toca el sol, tot i que el dia es força solejat. Es una via que esta "justeta" d'assegurances però es deixa fer prou be.

Arribem a peu de via i el sol està darrere de la trompa de l'elefant i no es tocarà el sol en tota la escalada, que li farem!

Començarà en joaquim, però no veiem el primer spit i jo no m'enrecordo per on es trove, però hi es, eh... Al final, desprès d'uns metres "a pel" el veiem però està just a sota del Joaquim i ara es tart per recular... Desprès ja veu el proper i ja es calma una mica. Em passat uns moments molt "adrenalínics". 30 metres de IV, IV+

La segona tirada la faig jo i nomès sortir de la reunió poso una baga en una sabina al costat de la reunió i tot just al començar a pujar per la paret col.loco un parell de friends en un llavi, em col.loco a la vertical de la paret i ja veig el seguen spit. Es un llarg de IV, IV+ amb uns "alejillos" considerables fins i tot emb salto un spit, l'últim aban d'entrar a la reunió. La roca està molt freda i bufa un vent emprenyador... passarem molt de fret! 30 metres

Joaquim arriba a la reunió molt tocat per el fret pero l'animo i farà el darrer llarg. Es, per a mi, el mes maco, donç es molt vertical, ben assegurat i la roca fantàstica, tot i que es el mes curt de tots. 20 metres i V-.

Arribem al cim per que ens contamini el Sol amb els seus ratjos benefactor. Fem les fotos de rigor i de poc que el vent no en tira a terra!

Com que es d'hora, com hem dit abans, anirem a l'Agulla del Plà del Ocells. Es una roca que ni el Joaquim ni jo em pujat mai. Esperem que es toqui el sol allà. Arribem a peu de l'agulla i ja veiem que toca el sol però ens em d'espavilar per que el sol ja va de vaixa.

El primer llarg es una rampa de III i d'uns 15 metres. Puja primer en Joaquim.

El segón llarg ja pinta millor. Surt molt vertical amb bona presa pero amb uns passos finets. Els que la van reequipar ens han dit que han cambiat una mica l'itinerari, donçs a saltat una llastra (berruga) i ja no puja per el itinerari origal. Es un llarg d'uns 30 metres que en va sorpendre, donç te passos que t'els has de mirar una mica i la distancia del seguros per a mi es molt correcte.

El tercer llarg el fa en Joaquim. Es un flanqueix d'us 15 metres fins arribar a l'altre extrem de l'agulla a sota mateix del cap. Te un passet finet de IV+.

L'ultim llarg es el mateix de la via normal on hi ha in spit. No es dificil, però la roca es mol discreta. Be ja em fet una agulla nova. Rapelem per la via normal i baixem per una canal bastant malmesa i ja estem un altre cop a peu de via. Ara el Sol ja s'amagat derrere les muntanyes i decidim anar a dinar al Bar Rincon a l'estació de l'Aeri de Monistrol

Via DIRECA DE L'AVATAR. Tossal de la Feixa

14.11.2009 Directa de l'Avatar

Aquest dissapte decidim anar a fer aquesta via que van obrir uns amic nostres, en Guillem i en Joan Marc. Es un tipus d’escalada de poc compromis, perque hi ha moltes assegurances i si no ho fas en lliure ho fas en Ae o AO, però es un lloc, de moment, sol.litari i molt agradable.

Quedem a dos quarts de set a casa del Balbino i ens dirigim a Coll de Nargó, aixó si, parant a Ponts a fer l’esmorzar. Arribem sobre les 9,30 a la pista on deixem el cotxe. Tenim un hora d’aproximació i el dia es força clar i no fa gaire fret.

Arribem a peu de via i ja veiem el rastre de parabolts grocs, ara ja qüasi despintats. Començaré jo el primer llarg. En Balbíno no està molt acostumat a fer servir els estreps, però es defensa. Ja desde sota veig que l’entrada en llire es molt forta i opto per treure els estresps. Quan porto tres o quatre seguros comença a ploure. Que es estrany, a dalt no hi ha núvols, estan al derrera. Continuem i al cap de poc ja veig un tram em lliure que no es gens difícil fins els propers parabolts. Después tot ho faig en A0 menys un pas d’un desplomet i despres lluire fins a la R1. En aquest llarg hi han 24 bolts i nosaltres portavem 22 cintes. Alguns m’els vaig saltar pero no gaires. 30 metres A1e IV A0e

El segon llarg el fa en Balbino fent el primer pas d'A1e, despres d’una petita grimpada de III. Despres fa A0 i petites sortides en lliure, que jo les vaig catalogar de V. Aquí la roca es una mica bruta i esta plena de terra i molsa. 25 metres A1e Aoe V

El tercer llarg sut en lluire de IV fins situar-nos a sota d’un fort desplom que amb uns deu metres surts ja en lliure de V, que no es obligat (ja us he dit que esta ple de bolts) això si molt maco. Al Balbino aquest llarg li costa moltíssim i arriba a la reunió bastant tocat. Li dic que no es preocupi que el seguent ja el faré jo. 30 metres IV A2e V

El quart llatg es un placa inclinada que te molt bona pinta plena de bolts (per no desentonar amb les altres). Esta graduat de V i es tota la tirada amb adherencia aprofitant rebabetes de la roca. Es un llarg curt i penso en empalmar el cinque però Balbino em diu que no que l’altre la fara ell. Es pot empalmar sense cap problema els dos llags, el 4 i el 5 i queda un llarg de 40 metres molt mes maco. 20 metres V i el següent 20 metres IV

En el sisè llarg, parteixes d’una mena de feixa que ratlla part de la paret on hi ha una corda fixe que pots arribar a la Via del Guillem. El primer pas, el faig en lliure, però desprès tinc que fer un petit A0, donç la roca no inspira gens de confiança. Segueixo per uns diedres i una bavaresa molt maca per continuar per una placa fins una petita cornisa on monto la R6. Aquest llarg seria mes maco si no fos per la brossa i terra que hi ha. 30 metres V A0e

L’ultim llarg es tot una serie de ressalts bastant verticals i el fa en Balbino 20 metres V A0.

Hem trigat unes quatre hores i trenta minuts en fer la via, que no esta malament per lo "lentorros" que som i la poca pràctica que te en Balbino en això de fer “artifo”. Ara ens queda una horeta llarga de cami fins el cotxe. Potem frontals, dons ja comenta a fer-se fosc. Arribem al cotxe de nit!

Be, ja tenim un altre a la “cole”

Escalada realitzada per: Balbino López i Joan Prunera

Via SOSSIS I PATISANTS. Paret del Pessó

24 i 25 d'octubre de 2009

Aquest cop en Balbino, Juan Carlos i jo, hem decidit anar a Collegats. Jo nomès he estat un cop escalant aquí i va ser fent “esportiva”. La via que decidim anar es la Sossis i patisants que la vaig veure en el blog del Luichy fa temps. Com està bastant lluny anirem el cap de setmana, surtir el dissabte a la tarda i dormir a la Font de la Figuereta.

La via tenia bona pinta, dic tenia per que la veritat no es que sigui gens maca i a mes, molt fácil. El cas es que va ser un primer contacte amb aquesta regió.

El dia es va aixecar tapat però no tenia pinta de ploure. L’aproximació la vem fer mes o menys en mig hora i ja tenim localitzat el peu de via.

El primer llarg el faig jo que es un pas molt fort, li donen V però ni amb A0 surtia. Vaig posar una baga per fer d’estrep i així arribar a l’altre parabolt. Noi, per ami alló ere mes de V!!! (igual hi ha “trucu”… que modestament em va semblar fins i tot 6a que un tio que fagi a quest grau li decepcionaria fer aquesta via) despres anaves trobant parabolts, no molt junts i bagues molt podrides en sabines. La resta no passaba de IV i algun pas de IV+, això si, un llarg de 50 metres.

El segon llarg es caminant, travessant una feixa d’arbres fins a la paret. Aquí ja va començar a ploure. Parats a la R, vem esperar uns tres quarts d’hora fins que va parar. La roca no estave molt mullada i es dexave manegar.

El tercer llarg el fa en Juan Carlos. Es veu una rampa immensa, i veiem algunts parabolt, no mases. El llarg es podria catalogar de III i al final un muret de IV, nomes ere anar amb comte per la roca mullada. Un llarg també de 50 metres.

El quart llarg el fa el Balbino seguin la mateixa tònica que el darrer llarg. D’entrada un muret vertical de IV i despres una rampa de III. Aquest llarg era d’uns 30 metres.

El cinquè llarg i ultim em toca a mi, que ara comença aploure un altre cop. Els hi dic que espavilem que despres la baixada serà llarga. El faig a la carrera sense mirar’mel gaire per no perdre el temps, però era tambè molt fácil, poder era mes maco per les vistes molt maques de tot el congost. Al final un diedret de IV, la resta III. Uns 45 metres

Arribem tots tres al cim, i ara si que plou de valent!!! Fotos de rigor i la baixada per una "mena de ferrata" li diuen… tot plè de cable fi i corda una mica pudridota, total ens va costar un hora baixa i a mes tots mullats.

Arribada a la furgoneta del Juan Carlos, fem material i a la Pobla de Segur a dinar. Per cer quan anavem per la carretera cap a la Pobla… va sortir el sol!!!! , ves quina gràcia.

Es una via per portar gent que no te gaire experiencia, si no, res de res. Si la repeteixo sera amb algun “novell” o com a segona obció.

Escalada realitazada per: Balbino Lopez, Juan Carlos Silva i Joan Prunera

En Balbino arribant a la primera reunió

En Juan Carlos arribant a la primera reunió

El companys fent l'últim llarg

Fotografia després de la via

La "furgo" on vem dormir

Via TOSET-TOSET. Torre del Moro. Barranc de Castellfollit

11.10.2009

Aquest cap de setmana hem decidit anar a Tarragona, al Barranc de Castellfollit. Es una zona que es caracteritza per que té afloraments granítics en un entorn privilegiat i solitari. No es com el granit del Pirineu, s’asembla més al que hi ha a la Costa Brava. Decidim anar a la via Toset-Toset de la Roca de la Mel o Torre del Moro, que fa temps que li tenia fica’t l’ullet, dons farà cosa de tres anys amb Joaquim Llòria, vem fer la via Boronat-Toset. Aquest cop no pot venir perque està lessionat.

Quedem a les 8.00 tocades a Gavà amb Joan Marc, que també s’afegirà Ferran Navarro que viu i treballa en “Madriz”. Arribem a l’Espluga del Francoli per poder esmorzar molt bé i vam enfilar cap a la zona en qüesitó.

L’aproximació es curteta i enl mig hora vam arribar a peu de via i ja tenim localitzat el començament. Comença Joan Marc, renegant com es habitual amb el, però si no fos així no seria ell... El llarg no implica molta dificultat a escepció d’un pas, (a mi m’ha semblat un V fortet) però es troba practicament desequipat, nomès un clau que es mou i un burí al costat, però portem força “artilleria” per poder protegir el llarg. El problema mes gros es que on supossem que hi ha la reunió està plena de esbarcers i només hi ha un clau. La reforça amb un tascó i una mena de sabina que no fa molta gràcia. Ja us podeu imaginar la cara que fem Ferran i jo. Arribo a la reunió i veig la forma de poder possar un friend mes gros al costat i un altre petit al costat del pitó i ara si que ja tenim una reunió prou ferma. Aquest llarg el graduen de IV i IV+ però a mi em va semblar V.

Ara el segon em toca a mi. Es una díedre-xemeneia bastant tancat on es veu un clau a la sortida del desplom. Penso: la motxilla ens molestarà! pujo i poso un micro-friend que queda perfecte (el friends al granit entren a caldo!!!) i mes dalt un tasco fins a arribar al pitór. El pas de sortida del desplom emb costa bastant per la moltxilla i tinc que forçar en sortir en fora i despres duns ai, ai, ui, ui!!!, surto fins al pedestal i en uns metres més arribo a la feixa on munto la reunió en una alsina guixuda. Aquest llarg està graduat de IV i V.

El seguent llarg es una grimpada fàcil de II i III fins als peus d’un altre diedre-xemeneia. Decidim sortir per la via Boronat-Toset que no te cap xemeneia dons tots portem motxilla i ens està molestan bastant. (tindriem que haver-les deixa’t a peu de via!). Ja tornaré altre cop per poder acabar-la del tot. Aixó si, sense motxilla!

El altres llargs els farà el Joan Marc, dons no són massa dificils.L’ultim ressegueix l’aresta final fins al cim. Un cop a dalt i trobem un llibre registre on posem la nostra “firmeta” i gaudi’m de la vista tan esplèndida, veien devant nostre el Pic de l’Àliga i de tot el barranc. Cuntinuem pel cantó contrari de la via per arribar a un collet on hi ha un rapel instal.lat que ens portarà a una tartera i altre cop al cami i en pocs minuts al cotxe.

Despres tornem a l’Espluga per menjar un “bocata” que a quarts de cinc ja no fan res calent al poble. La tornada la fem intenten arreglar aquest pais nostre, parlant de política i de llibertats col.lectives i personals, recordant temps passats, que no sé si seràn millors que aquets, però, que ara em gaudit d'una escalada clàssica i en bona companyia, això si.

Pirineu Oriental, Pic de Costabona 2.465 mts.

27.09.2009

Ara fa tot just 30 anys, un 30 de setembre de 1.979, vaig fer per primer cop aquest cim del Pirineu. He possat una fotografia, qüasi,qüasi fossilitzada d’aquest dia en que el vaig pujar amb quatre companys, que a hores d’ara nomes un fa muntanya. Auría de ser “maco” poder pujar aquest cim amb els mateixos, però ara toca pujar-lo amb la meva companya, la Cristina, que de cops “l’anganyo” per pujar algun cim. Val a dir que els puja amb bona predispossició.

Es el primer dosmil que et trobes a la linea axial de la serralada pirinenca. El Canigo està més a prop del mar, però es trova separat d’aquesta línea. Es un mirado privilegiat del Repolles i la Garrotxa, així com del massis del Canigó y del circ d’Ull de Ter.

Surtim de Setcases a dos quarts de deu i enfilem la pista que esta a un 2,5 km del poble en direccio a Vallter fins la Collada Fonda a 1.912 mts on deixem el cotxe. El dia es fresquet i tambe hi ha algún núvol que ens acompanyarà tot el dematí.

Desde el parquing es veu força lluny amb un desnivell d’uns cinc-cents metres. L’he pujat uns quants cops per diferents vessants, pero per aquí encara no. Iniciem la pujada muntanya amunt per les Roques d’en Mercer entre la divisòria de la carena, on un filat metàl·lic la divideix. Anem seguin per un cami, mes o menys marcat fins el creuament del cami que porta al refugi del Costabona i es llavors quan, amb forta pujada ens dirigim al cim.

Em trigat 1,30 h. En arribar. Hi ha alguns núvols que venen del Canigó que esta tot tapat. Al cim hi ha un grup de persones que estan “escampan cendres al vent” d’algun company i passem de puntetes sense fer gaire soroll. (Em de ser respectuosos, donç m’invaeig una mena de tristor quan m’he trobat amb aquestes situacins, inclos quan trobes una petita placa d’un muntanyenc, excursionista o escalador mort,amb les circumstàncies que siguin, penses amb les vivències i experències que han viscut igual que jo i…)

Be al que anavem! La vista es esplèndida, es poden veure tots el cims propers d’Ull de Ter i de la Garrotxa, que no, com ja he dit, del Canigó (llàstima). Ara la baixada la farem vers el coll de Pal per passar a prop del refugi i despres tormar un altre cop per les Roques d’en Mercer, desfent el camí de pujada

Un altre cop la pista fins a Setcases i cap a casa que la Cristina ja te un altre cim al sac.

30 anys separen una foto de l'altre 

Començant la pujada

Al fons, el Costabona 

Descansant i gaudint del paissatge

Via DIEDRE BONINGTON a La Pastereta

20.09.2009

Aquest diumenge decidim anar a Pastereta a fer el Diedre Bonington, doncs ja fa temps que la tenia en ment, però amb els comentaris d’alguns companys de que els “segurus” allunyaven molt, ens habia frenat. Deixem enrrera les nostres “pors” i em presento a casa del Joaquim a Sant Boi amb la “Vespa” a les 8 tocades. Em quedat amb Ferran a Collbató per esmorzar i afrontar l’aventura amb l’estòmac plè. Anem a la aventura perque no la coneixem, tot hi ser una via assegurada i de V mantingut, però justeta de parabolts. El temps sembla que serà bo però fresquet: és cara oest i no tocarà el sol fin la tarda. Arribem a peu de via ben suats i ens mirem la situació dels parabolts. Ja em detectat l’itinerari i ja estem decidits: ens hi fiquem. Decidim repartir-nos els llargs sense preferències i Joaquim decideix fer el primer. Ferran i jo ja negociarem els següents depenent del que veiem. Comença Joaquim pujant per una rampa de III fins un pedestal on ja es “mastega la tragèdia”. Mur vertical amb bona pressa i de, segons la ressenya, V. El “bolt” li queda a dos metres al damunt de la cornisa i desprès d’un parell d’intents aconsegueix “xapar”. Tot seguit continua “rebufant” a cada pas, Ferran i jo mirem callats però veiem que “va fent”. Arriba a la R1. Be, ja tenim un! Sortim nosaltres a l’hora i m’enfilo a cercar el parabolt, faig uns pasos finets i arribo al seguent. Renoi!, si això es un V, com seràn els altres llargs...?

Arribem tots dos a la R1, i decidim que continui Joaquim el segon llarg que de fet es un canvi de reunió. Es fa caminant i pujant una canal fins una cornisa on està la R3. Ja estem tots tres a la R i decideix Ferran de fer-se el tercer llarg. Be, em tocarà a mi l’últim, que a més no es veu i no se com serà... Puja Ferran per un tram que es podrien posar alguns friends petits però es fàcil, el cas és que el parabolt esta força lluny. Va pujant pausadament pero segur fins arribar a la R3. Ara surt Joaquim i jo al darrere seu. El primer tram no, costa gens fins que es fa mes vertical, Hi han molt bones preses, fins hi tot, fortats on entrarien friends. Pujo millor, igual ja he entrat en calor i m’ho veig amb uns altres ulls. Em quedo encallat en un pas a uns 3 metres de la R: coi, aquest pas es dificil! no se com “manegar-mel”. En calma, aconsegueixo arribar a la reunió. Ens donem ànims mutuament per trencar el gel. De moment la via es força maca i ens agrada. Be companys, ara em toca a mi. Joaquim ja ha mirat per on va la via i ja ha vist tres assegurances. Em passan material i enfilo cap a dalt. La sotida de la reunió no es dificil però has d’anar en compte, la roca no sembla tan cantelluda com als altres llargs. Arribo al primer “bolt” i respiro amb més tranquilitat. Ah! ja veig el següent. Pujo amb cura amb passos finets però ara la roca es més cantelluda i bona. El “xapo” i... batua!, el següent està a “can Pistraus”, al menys hi han 8 metres!, hostia puta, collons!..., però per que esta tan lluny? Calla, calla, que hi ha un pitó amagat al diedre, avans del següent parabolt! Buf!, salvat. D’aquí a la última reunió hi ha un altre “bolt” i per a mi, amb passets dificils. Arribo a la R4 que tambè es el primer rapel i asseguro als companys. No porto la càmara... (tonto de mi) i d’aquí surten unes fotos fantàstiques. Ferran diu que la puja ell i li farem el reportatge gràfic al Joaquim. Ja hi som els tres a dalt, però no ens felicitem encara que això d’escalar és com els castellers, tambe s’ha de descarregar el castell i a nosaltres ens queden dos rapels.

Em trigat unes tres hores i mitja en fer la via i baixar, no està malament per lo lents que som. Arribem un altre cop a peu de via on hem deixat les motxilles i ara si, encaixades de mans i somniant amb la propera “aventurilla”. Ja decidirem quina via anirem a fer el proper dia, en tenim tantes en ment...