27.09.2009
Ara fa tot just 30 anys, un 30 de setembre de 1.979, vaig fer per primer cop aquest cim del Pirineu. He possat una fotografia, qüasi,qüasi fossilitzada d’aquest dia en que el vaig pujar amb quatre companys, que a hores d’ara nomes un fa muntanya. Auría de ser “maco” poder pujar aquest cim amb els mateixos, però ara toca pujar-lo amb la meva companya, la Cristina, que de cops “l’anganyo” per pujar algun cim. Val a dir que els puja amb bona predispossició.
Es el primer dosmil que et trobes a la linea axial de la serralada pirinenca. El Canigo està més a prop del mar, però es trova separat d’aquesta línea. Es un mirado privilegiat del Repolles i la Garrotxa, així com del massis del Canigó y del circ d’Ull de Ter.
Surtim de Setcases a dos quarts de deu i enfilem la pista que esta a un 2,5 km del poble en direccio a Vallter fins la Collada Fonda a 1.912 mts on deixem el cotxe. El dia es fresquet i tambe hi ha algún núvol que ens acompanyarà tot el dematí.
Desde el parquing es veu força lluny amb un desnivell d’uns cinc-cents metres. L’he pujat uns quants cops per diferents vessants, pero per aquí encara no. Iniciem la pujada muntanya amunt per les Roques d’en Mercer entre la divisòria de la carena, on un filat metàl·lic la divideix. Anem seguin per un cami, mes o menys marcat fins el creuament del cami que porta al refugi del Costabona i es llavors quan, amb forta pujada ens dirigim al cim.
Em trigat 1,30 h. En arribar. Hi ha alguns núvols que venen del Canigó que esta tot tapat. Al cim hi ha un grup de persones que estan “escampan cendres al vent” d’algun company i passem de puntetes sense fer gaire soroll. (Em de ser respectuosos, donç m’invaeig una mena de tristor quan m’he trobat amb aquestes situacins, inclos quan trobes una petita placa d’un muntanyenc, excursionista o escalador mort,amb les circumstàncies que siguin, penses amb les vivències i experències que han viscut igual que jo i…)
Be al que anavem! La vista es esplèndida, es poden veure tots el cims propers d’Ull de Ter i de la Garrotxa, que no, com ja he dit, del Canigó (llàstima). Ara la baixada la farem vers el coll de Pal per passar a prop del refugi i despres tormar un altre cop per les Roques d’en Mercer, desfent el camí de pujada
Un altre cop la pista fins a Setcases i cap a casa que la Cristina ja te un altre cim al sac.
 |
| 30 anys separen una foto de l'altre |
 |
| Començant la pujada |
 |
| Al fons, el Costabona |
 |
| Descansant i gaudint del paissatge |
¡Felicitats a tots dos per el cim!.
ResponEliminaA tu, per tornar despres de 30 anys, no has canviat gens ni mica, llevat de:
Ara tens menys cabell, La barba més curta, uns quants cabells blancs, la barba més blanca, uns quants anyets de més, uns quilos de més, els genolls ja tenen uns quants anyets de més, ..., però segur que tant ara com fa 30 anys, no et falten ni ganes ni il·lusions!.
A la Cristina per deixar-se enganyar i poder gaudir aquests moments.
Salutacions a tots dos.
Joaquim
joan soc en ricard seria molt maco poder fer el costabona tots plegats altre cop iamb mes companys coneguts per tots dos dius que de la foto nomes un continua fent montanya pero jo tambe en faig de fa uns cinc anys i tinc molt bones experiences d`aquesta nova etapa que ha fet reviure sensacions casi oblidades amb la satisfaccio´de veure que la montanya continua sent vivificant i plantejant reptes diferents als d`aqells temps pero sempre gratificants salutacions Ricard
ResponElimina