En record a Balbino López, amic de l'ànima

El matí del 15 de març de 2011 s’aixecà plujos i fosc, tant com la notícia que vaig rebre de bon matí. La mort sobtada d’un amic, d’un gran amic, del meu amic estimat, d’en Balbino, company de joventut i de maduresa, company d’escalades, de gresques, d’il.lusions de fracasos, d’alegries..., en fí, de trenta tres anys de relació. Amb ell he compartit, botas, motxilla, corda, fret, calor, cansament, eufòria, fracasos, alegria, neu, esquis, somnis, fiambreres, entrepans, refugis, hores de volant, aproximacions quilomètriques, descensos esgotadors, parets llargues, parets curtes, vivacs gelats, vivacs esquitxats d’estels... i muntanyes i sobret tot, amistat. Son molts el recors i les experiències... i les vivències. Lligats d’una corda i quan sents que la teva vida depent del company que tens a sota la reunió, això no ho pots oblidar mai.

Ens vem conèixer l’any 79, ell tenia 17 anys i jo 19 i de seguida vàrem fer amistat, Llargs viatges amb la RENFE cap a Ribes de Fresser per agafar el cremallera de Nuria o com el primer estiu l’agost del 80 que aconseguirem la Nord del Mont Perdut, on per arribar al lloc necesitavem pendre tres autocars i un taxi. Amb la meitat del material prestat vem aconseguir la nostra primera fita gran. O quan vem fer la Cresta Salenques-Tempestats-Aneto i el nostre vivac mes alt a la bretxa de Tempestats a 3000 mts d’altura. Tambè quan ens vem perdre pujant amb esquis al Coll de la Marrana per baixar per la Coma de l’Orri i vàrem apareixer a Coma de Vaca, on els bombers ens esperàven a Ribes de Fresser. Recordo com quan va tenir els bessons, per poder anar a escalar, ens aixecàvem a les set del matí per anar a fer una matinal a Montserrat i poder tornar a les dotze o la una. Matinals al Pic del Martell amb la Suzuki, escopetejats a 150 per hora per l’autovia. Les primeres sortides amb esquis de muntanya. Primeres escaldades al Pedraforca, a Terradets, a la Dent d’Orlu, a Riglos i sobre tot a la nostra muntanya preferida i les seves canals de neu, El Grà de Fajol. Tants i tants recorts que s’en fa extrany no poder veure’l mes.

Ja no podré pujar cap muntanya acompanya’t per la seva presencia, no podré tornar a dir: Balbino, recupera que subo! ni donart-nos l’encaixada de mans que feiem a l’arribar al cim desitjat. Tinc molta nostàlgia i necessitat d’ell, però jo no puc cambiar res. He de conviure amb la seva abcència, amb el buit que quedarà per sempre en el meu cor i que no el podrà omplir ningú. Escalaré mil parets, pujaré mil muntanyes, faré mil vivacs que sempre el recordaré i un bocí d’ell m’acompayarà.

Estic segur que allí on estiguis gaudiràs de pau i tranquilitat i de segur que ens tornarem a trobar.
Vagi per tú aquest record i que no caigis mai en l’oblit i per que el teu pas per aquesta vida no l’esborri el temps. Desitjo que reposis entre el cel i la terra, en un ample mirador on el sol de la Mediterrània t’escalfi i l‘aire dels Pirineus et roconforti. I a mi... que quan en faltin les forçes, el teu recort em doni empenta.

Fins sempre company, a reveure Balbino.

Decir amigo

es decir lejos

y antes fue decir adiós

Y ayer y siempre

lo tuyo nuestro

y lo mío de los dos

(joan Manuel Serrat)

Via Sultans of Swing al Gorro Mariner

15 de gener de 2011

Aquest dissabte reprenem el que voliem fer la setmana passada dons, malauradament, tenim un anticicló de “collons”. Divendres a la nit tenia un sopar amb companys de muntany i escalada, que alguns, ara ja no fan res o poca cosa, i es clar, pel matí, em costa una mica axecar-me. El dia d’aviu ens el pendrem amb calma.

Quedo amb el Joaquim a les nou a Sant Boi i enfilem cap a Monistrol i desprès d’esmorzar prenem el “cavall de ferro” fins Sant Joan.

Bufa un airet fret però al sol s’hi està de pel.lícula, promer ser un dia tranquil i amb bon temps. Fa temps aquesta via ja l’haviem fet i ara intercambiarem els llargs. Com que la baixada es molt curta decidim deixar les motxilles a peu de via i així pujarem mes còmodament, el que passa es que tindrem que baixar amb peus de gat (em molesta moltíssim portar les “bambes” penjades del talabart, però en fí, estarem poca estona caminant amb peus de gat.

1er llarg IV i tres parabolts i 25 metres
Començo jo. L’entrada a la via es una mica “campi qui pugui” nomès has d’escollir el lloc que esta bastant a la dreta de la reunió. Pujo vertical a munt fins un mur molt dret i ja veig el parabolt com a uns sis metres a l’esquerra. Veig una mena de fissureta on entra un friend petit (crec que un 0,50). El flanqueix es fàcil fins el bolt, desprès vertical amb bon canto fins la reunió. Llarg fàcil on els primers metres son molt a pel i el tram vertical amb tres parabolts bastant seguidets.

2on llarg V+/V,  IV+ i III  sis o set parabolts i 30 metres
Ara li toca a Joaquim.  Aquest per a mi es el llarg més difícil, tot i que li posen V per a mi es V+ (un passet només però molt raro). Surt de la R a la dreta i despres de estar-se una bona estona, no li surt el pas i decideix recular a la reunió dons s’ha petat un xic de dits. El pas es de decissió i no el regalen. Fem cambi de cordes i surto. Arribes al primer bolt i veus l’antre no massa lluny però has d’escalar per poder xapar-lo. El que recodave del pas es que es molt extrany. Hi han pocas preses de mans i de peus contades i es vertical! Be, que pot passar, que caigui... tinc el seguro a prop... fotli Joanet! em surt el pas però la cosa no s’acaba, tot i que ara la presa es bona i cantelluda. Desprès pujes amb tendència a l’esquerra seguint les assegurançes i com els darrers metes son fàcil no veig un bolt i m’el salto.

3er llarg III, A1e, IV, IV+ un burí quatre parabolts i uns 20 metres
Surt en Joaquim fent un flanqueix fàcil fins que al cap d’uns vuit metres arribes a un mur molt vertical lleugerament desplomat. La gent que te grau ho fan en lluire però per a mí es la “dimensió desconeguda” Ho fem amb estreps tant ell com jo que per la meva part avui vaig de tranqui. La sortida d’estreps fineta i despres bon canto fins la reunió.

4t llarg V- IV+ IV i III, bastants parabolts i 40 metres
Com no s’ha pogut fer el segon llarg li dic que tambe fagi aquest que te un V curiòs.
De la reunió suts a l’esquerra i no hi ha cap assegurança fins un bon tros. Posa un merlet prou bo per seguir a munt fins el parabolt. Després anar fent tot seguin el rastre de parabolts i algún spit que deu ser d’un altre via. Al cap de 35 metres fem reunió.

5e llarg II i III cap assegurança i uns 20 metres
Llarg de corda de tràmit per poder pujar al cim del Gorro Mariner. Si no pujo cim sembla que em falti alguna cosa. Fotografia de rigor al cim i contemplació bucòlica de l’entor que ens envolta. Desgrimpada per la normal fins un rapel que hi ha d’uns 20 metres fins al terra. Després uns 15 minuts de tornada a peu de via a recollir les moltxilles.

Hem tingut un dia tranquil i plaent, encara quu una via repetida no ens a deixat indiferents dons la recodavem mes fàcil. Apa,  ja tenim la dosi d’adrenalina per tota la setmana!

Escalada realitzada per: Joquim Llòria i Joan Prunera

El primer llarg

El Joaquim arribant a la primera reunió

El segon llarg

EL Joaquim al tercer llarg

El cim del Gorro Mariner

Aresta Brucs Savina Superior i via Dipankara a la Boteruda del Grà

09.01.2010

Quedem Joaquim i jo per escalar el diumenge tot i que estic una mica tocat del dissabte de la via d’en Pitu i no tinc cap plan previst. Quan surto de casa, a Barcelona, plou una mica, però arribant a Sant Boi, ja no plou. Pel cami li dic de fer la Sultans del Swing a la Gorra Marinera i a Joaquim li sembla be.

Quan arribem al Bruc, al Bar de l’Anna, emb trobo al Lluis Tirado i altres companys que aniran a Agulles. Fem petar-la una mica i ens despedim. Quan surtim del Bar el temps no pinta gaire be i decidim pujar a Agulles i ja surtirà quelcom.

Pujant pel cami a les Portelles, en be a la memòria l’Aresta Brucs de les Savines. Fa un munt d’anys que no la pujo i recordo que estave prou assegurada, crec, amb parabolts... fa molt de temps... Al Joaquim li sembla be i ens hi fique’m. En el coll entre la Pelada i les Savines bufa molt de vent i està una mica encapotat. Em miro l’aresta, força vertical, i ja intueixo com a mínim tres parabolts, que deunidó lo rovellats que estan.

1er llarg 25 mteres V IV+ uns quatre parabolts i dos burils vells

Començo jo i poc a poc l’aresta es va redreçant. Es molt fineta però hi ha bona presa, la típica de les Arestes Brucs. Jugant amb les preses em van sortin els passos fin que al cap de 25 metres arribo a la reunió.

2on llarg 25 metres V A0 i III 3 parabolts

Ara sut en Joaquim. De la reunió surts fàcil fins un tram vertical que desde la reunió es veu prou fàcil. Mentida! Quan a rribes al segona assegurança tira molt enrere. Recordo que aquest pas el feiem amb un pas d'estrep i així ho fa en Joaqiuom despres d’estar una bona estona “negocian” el pas. Per la meva part ho intento en lliure, però no em surt i faig un pas d’A0. El que ve despres es molt fàcil fins un petit ressal i ja estem  a dalt de l’agulla. Rapel desde el cim mateix fins el terra. Es una via curteta però molt maca, típica d’aquesta reigió tant caraterística de Montserrat.

Be, no tenim pressa i pensant, pensant, recordo que en el Blog de sisbemessanpren (Joan Baraldes) vàren fer una via “nova” a la Boteruda del Grà. El que passa es que no m’enrecordo com arribar-hi. Fa 26 anys que la vaig pujar per primer cop fent l’Aresta Brucs amb un company malauradament mort, en Josep Miró. Aquell dia, ere quan l'Antonio Garcia Picazo ere el guarda del refugi i ens va dir que habia possat algun buril nou i en hi vàrem ficar. Com us dic, fa la “friolera” de 26 anys... Be, al que anave. Comfio amb “el raro instinto del hombre blanco” i sense complicació arribem a peu de via. No tenim ni idea de com es diu la via. Després sabrem que es diu, DIPANKASA, que es una via oberta l’any 93 pero ara “arreglada” amb parabolts.

1er llarg 30 metres 6 parabolts III, A0, V- i IV

Surto flanquejant desde el peu de via de l’Aresta Brucs fins un pany de paret vertical i trencat on hi han seguit dos parabolts. M’hagafo a la roca, poso peu a esquerra i dreta i zasca! presa de peu que salta. No faig el burru i tiro d’A0 fent un parell de passos, després ja surto en lliure finet (ull amb la roca que està poc sanejada) per seguir tot recte a munt trobant-me els parabolts a certa distància, la justeta per escalar amb tranquilitat fins la reunió, que està a la mateixa alçada que l’Aresta Brucs.

2on llarg 25 metres III, IV i III 5 assegurances entre espits i parabolts

Surt Joaquim tot i que no veiem cap assegurança d’entrada però a mida que vas pujant les trobes. Costa una mica veure-les desde la reunió. Mentre anem pujant veiem els companys i en Lluis Tirado a la Torta.

Ja som dalt del cim. Estic content perque feia molts anys que no pujave una de les roques mes altes d’Agulles i no emb trec dels cap que la vaig pujar per primer cop amb el meu company Josep (llagrimeta interna). Ara ens saludem amb els companys a la Trota i ens fems unes fotos amb els mòbils, dons a nosaltres s’ens han acabat les piles de la càmara i ells no en porten. Hi ha un llibre registre amb un pot tot rovella't al cim però la llibreta sembla que sigui part del rovell del pot i es illegible el que posa. En fi, sentats d’alt  de l’agulla, contemplen el dia, que ara es magnífic, per tot segui fer un únic rapel de 55 metres per tota la via.

Diumenge “agullero antèntic” d’aquells que, encara que d’escalades curtes, et deixen un gust amable i de pau en el nostre cos, tan atrafegat per la vida quotidian. Recordo que quan començave a escalar cap enllà l’any 78 feiem, fins hi tot, set agulles en un dia. I desprès, corrent, que a quarts de sis sortia l’últim autocar de la “Hispano” ... i, que algun cop habiem perdur! Hosti tu, em posso melancòlic...

Ja tinc un altre per la cole...

Els Graus, via d'en Pitu

08.01.2011

Aquest dissabte, resigna’t, tenia molt clar que aniria a fer d’espelma a la rebaixes... però en Guillem Arias em pasa un MSM que han quedat a Collbató a les nou! Ja tinc una excusa de pes per escapulirme de les rebaixes!

En el Bar de Collbató, en Joan Marc ha fet els deures i proposa anar a fer la via d’en Pitu al Graus. Mirant la ressenya te bona pinta i plena d’assegurances, que son les vies que més li agraden a Joan Marc. Com que no tenim cap cosa en concret, decidim anar-hi.

Pel camí al graus trobem gent de la UEC de Sants i ens informen de com arribar-hi i desprès de vint minuts, ja som a peu de via. El primer llarg s’el demana en Joan Marc, dons sembla facilet i amb parabolts!

1er llarg 20 metres IV i IV+, 5 parabolts

El llarg comença en un replà on tenim un resalt mes o menys fàcil, per desprès, flanquejar una mica cap a l’esquerra i tot seguit fins una petita panxeta i arribem a la reunió. Bueno, facilet, no tant, dons de segon, m’ha costat un xic algun paset.

2on llarg 20 metres V, A0, V, A0 i V, 5 parabolts

Ara em toca a mi. Surto de la R per una placa fina i vertical amb una mena de llastra a l’esquerra fins arribar a soto d’un pronucia’t desplom. Diu la ressenya que es 6b... Intento fer un pas, però ja veig que no podré. Tiro d’A0 i al segon parabolt, crec que tindré que treure un estrep. No, m’enganxo a una presa mes o menys bona, trec cul cap en fora i faig el pas. Ara estic en una cornisa molt fàcil i devant meu tinc un diedre extrany amb un parabolt. Renoi! no hi ha manera. Trec l’estrep i també em costa. No se com fer m’ho. A la fí, poso l’esquena amb oposició i puc col.locar el peu en el primer escaló de l’estrep i l’altre peu l’empotro a la fissura. Hosti tu, quina merda de pas! M’ha costat molt, i la reunió es incòmoda de nassos! No m’ha agradat gaire aquest llarg, però en fi, es el que hi ha.

3er llarg, 30 metres A0, IV+, IV i III  5 o 6 parabolts (no m’enrecordo)

El proper llarg està a “can Pistraus” i decidim fer la reunió a peu del llarg. No hi ha cap parabolt però sembla que estiguis a terra dons no hi ha cap perill de caure.

Ara comença en Guillem. Te un pas dificil d’entrada pero que ho salvas fent un A0 per desprès flanquejjar una baumeta i seguir per una mena d’esperó amb roca boníssima fins la reunió

4t larg 20 metres IV i IV+ 4 parabolts

Ara em toca a mí. Es veu la roca un pel trencada i segons la ressenya que portem marca dos V+.

Surto de la R superant un petit resalt molt fàcil per ananr caminant fins un altre on vertaderment comença el llarg. Supero el segon resalt que no m’ha semblat V+, mes aviat IV+... cosa extranya! Segueixo per l’esquerra bastant fàcil fin situar-me sota un mur vertical un xic trencadot, però amb dos parabolts. tiro cap a munt. Ho trobo molt fàcil. Ara tinc un altre parabolt amb plaqueta petita a la dreta, flanquejo i ja estic a la reunió. Ha sorprés el llarg... l’he trobat molt fàcil.

Ja som els tres a dalt del que podriem dir cim, fem la xarradeta perque no tenim pressa i ells es fan un cigarret. La baixada la fem amb dos rapels, un desde el cim fins el començament del tercer llarg i l’altre desde la segona reunió, fins al terra.

La via no ens ha agradat gaire, en especial a mí però, be, ja tenim un altre per la cole. Ara a buscar un bar amb terrasseta per que es puguin fer el cigarret mentre ens beben la cervessa, que per sort (per a mí) ja no deixen fumar en els bars (veurem el que dura...)

Integral Josep Barberà i Suqué

18.12.2010

Aquest dissabte ens juntem una bona colla. Quedem en el bar habitual de Collbató (que tampoc se com es diu...) sense una idea concreta. Be, jo tinc unes quantes... Poc a poc anem arriban. En Joan Marc, en Guillem Àrias en Joaquim i jo i a la fi, l’August Corominas. Xerrant de Muntanya, fred, sopars i política, a la fí, en Guillem proposa anar a fer una via dels germans Masó, la Integral d’en Barberà al Mirador de Sant Joan i com bons minyons que som, acatem el que diu l’experiència i la saviesa...

Arribem al Monestir i prenem el “cavall de ferro” fins Sant Joan. Cap de nosaltres coneix el cami d'arribar a la via però comfiarem amb el “raro instinto del hombre blanco”. Després de duptar uns moments i no tindre gaire clar el cami de baixada, tot amanit amb uns quants renegs d’en Joan Marc, arribem a peu de via. S’ens han adelantat una cordada mes matinera de tres escaladors. Anirà be que ens vagin escalfant la roca, dons aquí no toca gens el sol. Farem dos cordades, una en Guillem, l’August i en Joan Marc i l'altre, Joaquim i jo.

Comença en Guillem i els altres al darrere. Mentre asseguro al Joaquim, com soc l’ultim, em quedo “congelat” a peu de via i la veritat es que no pujo gaire be. Sort que a la reunió toca el sol i ens podrem refer.

1er llarg 55 metres IV i III, quatre spits.

Començament fi pero crec que es per el fred. Despres es va inclinant fins trobar un resalt de IV i ja arribes a la reunió. Aqui estem tots com les cabres, prenent el sol i escalfant-nos, dons la cordada del devant es molt lenta i crec que tindran per estona.

2on llarg 30 metres IV+,V, V+ A0 V, IV+ deu spits i dos pitons

Ara passaré jo al devant. Surto vertical però amb una presa molt bona i els seguros estàn mes aprop del que sembla desde sota. Abans d’arribar als pitons hi ha un pas molt finet però que em surt prou be. Col.loca't ja en el pitó, faig A0 i arribo a una corniseta on hi ha un spit. Aqui es el 6a que ni per casualitat el puc fer. Tiro d’A0 però no arribo a l’altre spit. Dupto de treure “la tramposa” (antena transistoril cutre amb un “fifi”) o l’estrep.  No se si es per mandra o que estic com una cabra, però surto en lliure, Penso: si caic, caure pocs metres... fotli Joanet! i sortosament em surt. Despres, puja vertical i amb bona presa fins la reunió, que trobo un pel incòmoda. P’el mateix preu la podrien haber fet mes amunt. Es una opinó meva, eh.

3er llarg 30 metres i cap asseguransa III+ i caminant

Aquest llarg es de pur tràmit. Surtirà en Joaquim. Segons la ressenya, tens que flanquejar a l’esquerra. Nosaltes vàrem tirar pel dret amb un pas de III+ o IV i despres caminant fins el cim de l’agulla Pam a Pam. Aqui ens esperem tots per cuntinuar per cami fins el peu de via del segon tram de la via.

4t llarg 35 metres 3 spits i IV i III.

Aquest em toca a mi i d’entrada els spits allunyen bastant. Es una placa compacta com el primer llarg però la roca es millor. Has de navegar per la roca buscant els spits fins la reunió a sota d’un gran desplom.

5è llarg 35 metrtes tres spits i A1e IV+ i III

Ara li toca a en Joaquim. Surt en un tram molt vertical superant una baumeta on hi han dos espits, que no arribes en A0 i d’espres una rampa amb un resaltet fin el cim. Jo faig servir l'estrep que ja es possat, dons ho intento en lliure pero no surt. Ho intento en A0 però tiba molt la clavícula, no fem el burro que la palla va cara!

Ja hi som tots cinc a d’alt del cim que per cert no habia pujat mai i que te unes vistes esplèndides de ponent i del sud de la muntanya.

La via no es gran cosa, a escepció del segon llarg, on hi ha ambient i una roca quasi perfecte. Es una via feta simplement pel plaer d’escalar, dons en el segon tram pots escapar-te per qualsevol lloc caminant. Be, ja tenim un altre via per la “cole” dels prolífics germans Masó, on tots cinc em escalat, em rigut i ens ho em passat d’allò mes be. Després, com la gana apreta, ens anem al bar El Rincón a l’estació de l’Areri de Montserrat on ens donaran de menjar uns bons plats de “fritanga” que be en ho em guanyat!

Ara, crec, que amb les properes festes Nadalenques, que no deixen se ser una mica “plastas”, em quedarà, com a molt, un cap de setmana per poder escalar, dons sobre la setmana del 17 de gener (pavor, intriga y dolor de barriga...) ja m’en aniré al quiròfan... en fi, tot sigui a fi de be!

...estic cagadet, cagadet...

Serra de Sant Joan. Via El Cap i el Passarell a Montanissell

 12 de desembre de 2010

Afegeix la llegenda

L’altre dia, veient el blog d’en Jaumegrimp, em van entrar ganes de fer la via del Pa de Quilo, però no m’enrefio gaire. Li proposo al Joaquim anar a  repetir la via del costat, El Cap i el Passarell a Montanissell dons ens va agradar molt, tot el contrari de el que he sentit d’aquesta via. Ting ganes de fer una via llarga i estar-me unes quantes hores a la paret abans que m’operin de la clavícula i aquesta es una via que va que ni pintada. Grau assequible, mes o menys bona roca i que pots posar alguns “catxarrets” per acabar de protegir-la. No costa gaire convèncer al Joaquim, el problema serà el fret .A veure si despres de l’operació no m’esgarren gaire i puc anar a fer la del Pa de Quilo que fa temps que li tinc possat l’ullet...

Quedem a Sant Boi a les 7 del matí. Redeu, quin fred que fa venint amb la moto! Ja calentes en el cotxe arribem a Coll de Nargó mirant-nos les ressenyes que tenen en el bar (que no m’enrecordo com es diu). No he portat les ulleres de llegir i no puc veure quasi res les ressenyes...

Un cop aparquem el cotxe i surtim a l’aire lluire, notem que fa un fret que et peles. Prenem les motxilles abrigats a tope pensant en la que ens espera però al poc, ja estem acalorats. Li dic al Joaquim que si no canvia la cosa passarem calor. A mig cami, ens treiem els folres i suats arribem a peu de via. Pel camí ja he fila’t per on comença la via del Pa de Quilo.  El sol està una mica vel.lat però escalfa.Total, que escalarem tot el dia en màniga curta.

1er llarg 30 metres, dos pitons i dos spits. III, V, V+, IV+

Començo per una placa inclinada on trobo un pitó tan ficat en dins que no entre el mosquetó ni una baga, però al costat tinc fissures on poso un tascó i arreglat. Ara arribo en una mena de cornisa terrosa i devant meu tinc una placa fissurada on estan els dos pitons i un spit. He portat un estep per si de cas. M’enfilo per la fissura amb bon canto i en surt tot en lliure però en el espit faig un repòs, dons la sortida d’aquest seguro, es força dura, Despres tens un blocs on posos un friend i despres un spit i ja caminant arribes a la reunió molt còmode, en un gran replà.

2on llarg 35 metres, neta. IV, III, I (caminant)

Surt Joaquim. Aquest es un llarg molt fàcil, on nomès em possat un friend al començament del llarg en que es mes vertical. Mentre puja en Joaquim, estic rodejat per un silenci ensordidor, nomès trencat pel soroll d’algun insecte que revoloteja per les plantes i dels voltors tallant el vent i passant a prop nostre, i com no, d’algun vehicle per les pistes dels voltants. M’encanta escalar així de solitari, bucòlic, plaent i tranquil. que mes es pot demanar?

3er llarg 40 metres, dos pitons i tres spits. III, V-, IV

Començo per uns blocs fàcils fins un desplomet on a l’esquerra veig un pitó. Abans d’arribar al pitó poso un friend per asegurar el flanqueix (no feia falta, però...) “xapo” el pitó i continuo flanquejant, ara fins un spit que tinc a l’alçada del cap. Es un pas maco a diferencia de la sortida del pas, dons està tot “suelto”. Ara camino un pel i em situo en un esperò on tinc un altre spit. Pujo recte fins un replanet on a la dreta tinc un placa amb fissures on veig un pitò al bell mig. Sortin d’aquesta placa arribes a la reunió, també en un replà molt còmode.

4t llarg 35 metres tres pitons i tres spits. IV+,V-, III, IV-

Per a mí, aquest es un dels llargs mes bonics junt ab els dos segünets i l’ultim. Surt Joaquim pujant per uns desploms on hi han unes “gandes” per a la mà brutals. Desprès pujes per una placa llisa, tot en adherència que es per gaudir de debó. En aquest llarg emb siafrutat molt!

5è llarg 35 metres un pont de pedra dos spits i tres pitons. IV+, V-, III i IV-

Surto jo per una placa vertical on hi ha un pont de roca enorme. Al poc arribo en un altra placa mès llisa on em costa una mica trobar el pas i de seguit, arribes a sota d’uns desploms on hi ha un spit i més a munt, un pitó. Flanquejes a la dreta per una cornisa fàcil un xic terrosa on trobes dos pitons mes (o un, ara no estic segur...) fins un muret amb bon canto i tot seguit la reunió. Aquesta en una repisa petita i amb un cert ambient.

6è llarg 30 metes dos spits un pont de pedra i un pitó. IV+, V-, IV+

En aquesta reunió mentre el Joaquim pujave, passaben els voltors fregant la paret a pocs metres del meu costat, pujant i baixant amb les tèrmiques. Podia veure com giraven el coll mirant-me a la reunió. Que bonic seria poder volar com ells! Be, ara surt Joaquim per un altre placa acanalada, on desde sota, es poden veure els dos spits. Es una altre placa guapa, on mes a munt, la recorres en diagonal cap a l‘esquerra per una fissura, Trobes un pot de pedra amb cable i al poc un pitó. Després a la dreta amb bavaressa per una placa inclinada fins la reunió. He gaudit molt en aquest llarg. Es molt maco.

7è llarg 25 metres un pont de pedra un pitó i un spit IV i III

Aquest llarg es molt extrany. La llògica em diu per la dreta i amunt, però el pito i el pont de pedra estàn a l’esquerra. Surts flanquejant de la reunió a l’esquerra per continuar per una mena de blocs com si pujesis per un diedre, per continuar per placa fins uns desploms, on trobo un spit i tot seguit a l’esquerra per entrar en una canal de terra que rellisca molt. Poso una baga en una sabina per que no m’enrefio. Ja caminant, arribes a la reunió, on trobo el pot de registre.

8è llarg 40 metres tres pitos i un spit III, V-, IV, III

Només ens quede un llarg per triunfar. Ara li toca a en Joaquim. Surt per blocs fàcils fins situarte devant d’una paret amb un desplomet assegura’t per un pitó i un spit seguint per un diedre fàcil, on hi han dos pitons mes. Superes un sessalt i arribes a la reunió per unes grades fàcils fins el cim del single, al costat de les antenes. En aquest llarg, s’ha d’anar amb cura de la roca. Es diferent de tota la via, i un xic trencada. 

Em trigat cinc hores en fer tota la via. No se si es molt de temps per els 260 metres del recorregut, però ens ho em pres amb calma, gaudin d’un dia amb força bon temps on no hem passat gens de fret i un pel de calor. Ara baixarem per la pista, que es llargíssima i en un hora i mitja, ja estem de tornada al cotxe. Ja de baixada es va fent fosc i torna a refrescar. Anirem al bar de Coll de Nargó a veure si ens donen de menjar

El primer llarg

El segon llarg

El tercer llarg

El quart llarg

El cinquè llarg

El setè llarg

Foto "finish"

La Gronsa Nord per l'Embut

5.12.2010

Com son cinc dies de festa i tenim “pont” anirem la Cristina i jo per les terres de l’Ebre a menjar peixet, arrossos i fer alguna excursió per els Ports i la Serra del Montsià. Surtim dissabte i fa un dia molt bonic al contrari del que vindrà  els altres dies.

La primera intenció ere fer la cresta integral de les Gronses als Ports, pero al no trobar gaire inforemació i la poca que tenia no ho tenia gaire clar, vaig decidir de fer la pujada a la Gronsa Nord per l’itinerari de l’Embut, dons no es veu dificil i pot ser una opció mes adient per si fa mal temps.

Sortim de Sant Carles de la Ràpita a les vuit del matí i en qüestió d’un hora arribem a Horta de Sant Joan. Quan acabem d’esmorzar... Zasca!!!! es fot a ploure... en fí, marxem cap als Ports i en arribar a l’aparcament, encara no para de ploure. Seguim pista a munt fins les Roques de Benet on parem en un revolt i divisem totes les Gronses i l’Embut. Li explico a la Cristina quatre “batalletes” d’escalades i la pluja amaina per moments. Es el moment de ficar-nos. M’he fet amb unes còpies de la guia “Grimpant pels Ports” que per cert, no ens ha servit de gaire, qüasi de res, diria jo, dons les explicacions de l’itinerari i aproximació per seguir l’embut, es al meu entendre, ineficaç del tot, però igual soc jo que no entenc el texte del llibre, ves a saber...

Després de baralla-nos per un barranquet, on “el raro instintio del hombre blanco” que dic jo, ens va anar millor que la guia, i en qüestió de mig hora, arribem a peu de l’Embut. La Cristina ja fa molt anys que no escala i “confia cegament” amb mi per fer aquest itinerari, però mirant-se l’embut, no ho te gaire clar. Li dic que no es preocupi que això per a mi es molt fàcil... Ens posem els arnessos, trec la corda i enfilo cap a munt.

L’embut es una paret amb un gran canaló per on baixa l’aigua, de color mes clar i net degut al pas d’aquesta.  La’escalada es molt fàcil on practicament no utilitzes les mans, tret de llocs concrets i a la part alta. Mentre vaig pujant, trobo parabolts que utilitzo per fer reunió, que trobo mes segur per controlar els moviments de la Cristina, que va punat força be i sense problemes. Després d’una vuitentena de metres escalats entre II i III, arribem a la part mitjana de l’embut on a lesquerra tenim la paret de la Gronsa Nord. Ara no tinc molt clar per on seguir per accedir al coll on es veu un pal amb un cartellet. En fron nostre tenim una paret prou vertical, però no se veure l’itinerari. Llegint la guia, parla d’una l’ínia blanca ascendent que fan servir el “sovatges” per pujar al coll però des d’aquí on estem, no veig res de res. De sopte, pujant, veig la línia blanca que es dirigeix al coll! La Cristina em diu: Per aqui tenim que pujar? La veritat es que es veu força vertical i espectacular. Quan arribem al punt del flanqueix ascendent, en un arbre monto reunió i ja no es veu tan difícil. Aquest tram el faig amb dos llargs de corda d’una trentena de metres on trobo un parabolt en cada llarg. L’escalada no es dificil pero s’ha d’anar emb comte dons, en alguns pasos, jo trobo que es III. Em recorda una mica al primer llarg de la via Badalona del Gorro Frigi, però mes fàcil.

Ara ja hi som al coll, el problema es que el temps s’està enmarronant per moments. Com que ja em arribat fins aqui, no podem deixar de pujar la Gronsa Nord, i plegant la corda, enfilem per la cresta que en un principi, la fas caminant fins un tram vertical, que voreges per la dreta, fins situar-nos en una placa de roca inclinada. Pujem en vertical vers  el bony final del cim i que amb una curta grimpada, arribem al cim. desdel cim es veu les Roques den Benet i a l’altre vessant s’intueixen les Moles del Don. El temps sembla que enpitjora.

Continuem crestejant fins l’extrem de la Gronsa però ara ja plou molt. La cosa pinta malament i no mengresca ni continuar ni tornar enrera però alguna cosa em de fer. Opto per tornar enrrera i un cop arribats al coll de l’Embut està tot mullat. No veig la forma de poder baixar per on em pujat. Puc fer desgripar a la Cristina lligada amb la corda, però el problema serà per a mi baixar amb la roca mullada i amb botes de treking. Desprès de rumiar-ho bastant, decideixo fer el cami a l’inversa de com diu la guia creient que trobaré, en el lloc mes dificil, alguna instal.lació de rapel. Continua plovent i no para. La roca està molt mullada i no es veu ni fites ni marques per cap lloc. Després de desgrimpar per una canal arribem a una cresta bastant aèrea i la veritat no veig gaire clar per on baixar. A la meva dreta veig unes grades poc inclinades amb vegetació i pedra suelta que va a parar a una mena de canal amb força bosc i miro d’anar cap enllà.
Quedem barrats per una canal de roca mullada i molt relliscosa. Miro de trobar un arbre per muntar un rapel i tot de cop veig un parell de bagues i un moquetó! Mira, uns que ja an passat per aquí i han tingut la mateixa idea. Res, trec la corda i fem un rapel d’uns vint metres per salvar aquest petit desnivell. Un cop a la base del rapel baixem per una torrentera seca (ara mullada per la pluja) on ens va costar una bona suada arribar fins la carretera dons no hi ha camí i es una mica “campi qui pugui”. Be, ja som a la carretera, mullats com a anecs, i en deu minuts ja estem al cotxe donant per acabada “laventureta” de les Gronses.