divendres, 10 de desembre de 2010

La Gronsa Nord per l'Embut

5.12.2010


Com son cinc dies de festa i tenim “pont” anirem la Cristina i jo per les terres de l’Ebre a menjar peixet, arrossos i fer alguna excursió per els Ports i la Serra del Montsià. Surtim dissabte i fa un dia molt bonic al contrari del que vindrà  els altres dies.

La primera intenció ere fer la cresta integral de les Gronses als Ports, pero al no trobar gaire inforemació i la poca que tenia no ho tenia gaire clar, vaig decidir de fer la pujada a la Gronsa Nord per l’itinerari de l’Embut, dons no es veu dificil i pot ser una opció mes adient per si fa mal temps.

Sortim de Sant Carles de la Ràpita a les vuit del matí i en qüestió d’un hora arribem a Horta de Sant Joan. Quan acabem d’esmorzar... Zasca!!!! es fot a ploure... en fí, marxem cap als Ports i en arribar a l’aparcament, encara no para de ploure. Seguim pista a munt fins les Roques de Benet on parem en un revolt i divisem totes les Gronses i l’Embut. Li explico a la Cristina quatre “batalletes” d’escalades i la pluja amaina per moments. Es el moment de ficar-nos. M’he fet amb unes còpies de la guia “Grimpant pels Ports” que per cert, no ens ha servit de gaire, qüasi de res, diria jo, dons les explicacions de l’itinerari i aproximació per seguir l’embut, es al meu entendre, ineficaç del tot, però igual soc jo que no entenc el texte del llibre, ves a saber...

Després de baralla-nos per un barranquet, on “el raro instintio del hombre blanco” que dic jo, ens va anar millor que la guia, i en qüestió de mig hora, arribem a peu de l’Embut. La Cristina ja fa molt anys que no escala i “confia cegament” amb mi per fer aquest itinerari, però mirant-se l’embut, no ho te gaire clar. Li dic que no es preocupi que això per a mi es molt fàcil... Ens posem els arnessos, trec la corda i enfilo cap a munt.




L’embut es una paret amb un gran canaló per on baixa l’aigua, de color mes clar i net degut al pas d’aquesta.  La’escalada es molt fàcil on practicament no utilitzes les mans, tret de llocs concrets i a la part alta. Mentre vaig pujant, trobo parabolts que utilitzo per fer reunió, que trobo mes segur per controlar els moviments de la Cristina, que va punat força be i sense problemes. Després d’una vuitentena de metres escalats entre II i III, arribem a la part mitjana de l’embut on a lesquerra tenim la paret de la Gronsa Nord. Ara no tinc molt clar per on seguir per accedir al coll on es veu un pal amb un cartellet. En fron nostre tenim una paret prou vertical, però no se veure l’itinerari. Llegint la guia, parla d’una l’ínia blanca ascendent que fan servir el “sovatges” per pujar al coll però des d’aquí on estem, no veig res de res. De sopte, pujant, veig la línia blanca que es dirigeix al coll! La Cristina em diu: Per aqui tenim que pujar? La veritat es que es veu força vertical i espectacular. Quan arribem al punt del flanqueix ascendent, en un arbre monto reunió i ja no es veu tan difícil. Aquest tram el faig amb dos llargs de corda d’una trentena de metres on trobo un parabolt en cada llarg. L’escalada no es dificil pero s’ha d’anar emb comte dons, en alguns pasos, jo trobo que es III. Em recorda una mica al primer llarg de la via Badalona del Gorro Frigi, però mes fàcil.

Ara ja hi som al coll, el problema es que el temps s’està enmarronant per moments. Com que ja em arribat fins aqui, no podem deixar de pujar la Gronsa Nord, i plegant la corda, enfilem per la cresta que en un principi, la fas caminant fins un tram vertical, que voreges per la dreta, fins situar-nos en una placa de roca inclinada. Pujem en vertical vers  el bony final del cim i que amb una curta grimpada, arribem al cim. desdel cim es veu les Roques den Benet i a l’altre vessant s’intueixen les Moles del Don. El temps sembla que enpitjora.





Continuem crestejant fins l’extrem de la Gronsa però ara ja plou molt. La cosa pinta malament i no mengresca ni continuar ni tornar enrera però alguna cosa em de fer. Opto per tornar enrrera i un cop arribats al coll de l’Embut està tot mullat. No veig la forma de poder baixar per on em pujat. Puc fer desgripar a la Cristina lligada amb la corda, però el problema serà per a mi baixar amb la roca mullada i amb botes de treking. Desprès de rumiar-ho bastant, decideixo fer el cami a l’inversa de com diu la guia creient que trobaré, en el lloc mes dificil, alguna instal.lació de rapel. Continua plovent i no para. La roca està molt mullada i no es veu ni fites ni marques per cap lloc. Després de desgrimpar per una canal arribem a una cresta bastant aèrea i la veritat no veig gaire clar per on baixar. A la meva dreta veig unes grades poc inclinades amb vegetació i pedra suelta que va a parar a una mena de canal amb força bosc i miro d’anar cap enllà.
Quedem barrats per una canal de roca mullada i molt relliscosa. Miro de trobar un arbre per muntar un rapel i tot de cop veig un parell de bagues i un moquetó! Mira, uns que ja an passat per aquí i han tingut la mateixa idea. Res, trec la corda i fem un rapel d’uns vint metres per salvar aquest petit desnivell. Un cop a la base del rapel baixem per una torrentera seca (ara mullada per la pluja) on ens va costar una bona suada arribar fins la carretera dons no hi ha camí i es una mica “campi qui pugui”. Be, ja som a la carretera, mullats com a anecs, i en deu minuts ja estem al cotxe donant per acabada “laventureta” de les Gronses.

4 comentaris:

  1. Enhorabona, ni la pluja us atura. És tan guapa aquesta zona, llàstima de la pluja

    ResponElimina
  2. Hola Joan i Cristina,

    Doncs quina llàstima, que a nosaltres ens passi això, ens aguantem, sortim de l'enrenou com podem i ja està, però sap greu que una vegada que es fa una sortida com aquesta perquè la Cristina ho pogués gaudir, teniu l'aventureta amb la guia, i el temps. Quina mala pota.

    Sort que algun altre dia la tornaràs a enredar esperant que ho pugui gaudir.

    Salutacions

    Quimet

    ResponElimina
  3. Doncs quina aventureta, ben passada per aigua i tot!!
    A més, trobo que la Cristina es molt valenta, ja li pots ben dir.

    Molts petons a tots dos!

    ResponElimina
  4. Els Ports són molt ferms, hi baixo poques vegades però sempre en quedo content!
    Enhorabona per "enganyar" la dona per aquests verals, malgrat la pluja segur que vau disfrutar!

    ResponElimina

Cercar en aquest blog

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

La meva foto
Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.