Pic de Bastiments 2.881 mts. Pirineu Oriental

El Pic de Bastiments, també conegut a la Catalunya nord com Pic del Gegant, es el primer cim de més de 2.800 metres sobre el nivell del mar que trobem a la carena axial dels Pirineus Orientals, entre les comarques del Ripollès i el Conflent. Situat entre els circs d'Ulldeter i de Bassibers, es un cim de fàcil accés tant per ascensions a peu com per a esqui de muntanya. Es un cim de grans dimensions visible des de molts indrets de Catalunya, inclús des de la Mediterrània. Per la seva ascensió, podrem accedir des de el poble de Setcases, per la carretera que porta a les pistes d'esquí de Vallter 2000. Un parell de quilòmetres abans de l'estació hivernal, en un revolt pronunciat, trobarem la indicació del camí al refugi d'Ulldeter. En aquest punt podem deixar el vehicle, punt de partida per la nostra ascensió.

Sortim de l'aparcament a les 9:30 h. i seguim el camí que ens durà al Refugi d'Ulldeter del C.E.C. (2.220 m) seguim per pendent suau i a trossos sense neu, pel GR11 fins la pala pronunciada del Coll de la Marrana a 2.510 m. Durant la pujada veiem les escarpades vessants dels pics del Grà de Fajol Gran i Petit, practicament sense neu. Pugem amb comte la pala dreta per accedir al coll dons aquí la neu es prou dura. Seguim la carena, que ara no trobem neu, en direcció al Pic de Bastiments, impossible equivocar-se per la seva grandària, on ens espera el més dur de la pujada. A mida que pugem anem trobant més neu, dura i tova depenent del lloc i optem per seguir les traces d'els esquiadors fent nombroses ziga-zagues que ens faran més suau la pujada. Al cap de 3/4 d'hora arribem a la creu de metall que vàrem posar el Crup Excursionista i Esportiu Gironí al 1994. Aquesta creu no es al cim pròpiament dit, tindrem que pujar una mica més i seguir la carena estreta que ens durà al vertader cim. Hem fet aproximadament uns 680 metres de desnivell i baixarem pel mateix lloc que en total seran unes cinc hores d'anada i tornada.

Pensant en els cops que he pujat aquest cim, el més curiós d'ara es que podem fer una excursió d'aquestes característiques en una jornada. El primer cop que el vaig pujar, l'any 1979, va ser una Setmana Santa surtin de l'estació de la RENFE de Plaça Catalunya fins a Ripoll. Des de Ripoll, fèiem trasbordament, a la ja desapareguda línia de ferrocarril de Sant Joan de les Abadesses. en aquest punt, un cotxe de línia fins a Camprodon i Setcases, i si teníem sort i un ànima caritativa ens recollia fent "auto-stop", ens portava fins Vallter 2000... que diferent és tot ara. Abans no tenia cotxe ni diners (ara tampoc tinc diners!) però les ganes de pujar muntanyes no me les he tret pas... això si, les baixades costen més de fer!

Ascensió feta per: Cristina Montiel i Joan Prunera

Arribant al refugi

El Pic de Bastiments al lluny

Ens anem acostant al cim...

El coll de la Marrana al fons de tot. Aquí no toca el sol

La part mes dreta del coll de la Marrana

La Cristina a part final de la pala...

... i jo al darrere

El Pic de Bastiments a la dreta i el Pic del Fresser i el Pic de  l'Infern a l'esquerra

Començem la forta pujada per la pala del Bastiments

Al fons la vall de Comadevaca i el Puig de Balandrau

Part final de la pala del Bastiments

Arribant a la Creu de l'avant-cim

Carenant el cim de Bastiments

El cim

Baixant pel mig de la pala

Baixant del coll de la Marrana

Arribada al refugi d'Ulldeter

Esperó del Llebeig o Lo somni de Sant Joan al Bisbe

16 de febrer de 2013

La Roca del Bisbe es una de les més altes de la regió dels Frares Encantats. Va ser escalada per primer cop l'any 1932 per l'impulsor de l'escalada a Catalunya, Lluís Estasen i sis companys més. La via que volem fer va ser oberta 1989 dintre d'una sèrie d'itineraris de dificultat assequible, anomenades vies blaves. El seu equipament auster ens permetrà escalar una aresta de gran bellesa no mancada de cert d'ambient. Poques i justes assegurances ens permetran aguditzar el nostre ingeni per trobar petits forats on emplaçar friends de diferents mides per poder completar la progressió amb més seguretat. La via està orientada al sud-oest i d'aquí treu un dels seus noms. El llebeig o garbí és el nom del vent càlid de component sud-oest. Al País Valencià s'anomena Llebeig, mentre que a Catalunya se li diu Garbí. Avui no tindrem vent càlid de garbí i estarem tota l'estona envoltats de núvols, roca un tant humida i fred que ens deixaran les mans i els peus ben servits.

Per arribar a peu de via prendrem el camí que va des de Can Massana, passant pel refugi d'Agulles i remuntant la canal Ample que separa les Agulles de Frares. Abans d'arribar al coll del Portell Estret o d'Agulles seguirem unes marques de color blau que surten a la nostra dreta. Es el camí alt de Frares. El seguirem passant per les roques de la Caputxa, la Nana, el Morro Pla, i la Nina. Passada aquesta, veiem davant nostre, el Bisbe i la via que volem escalar. Deixarem la canal ample que pugem i ens decantarem a l'esquerra fins un balcó abocat a la cara nord on comença la via.

1r llarg III i IV, un espit, dos parabolts i un clau en 35 metres
Tenim una marca blava que ens indica el començament de la via i un espit a cinc metres per damunt nostre. Arribem en escalada fàcil al espit i seguirem recte a cercar un parabolt més lluny i ara una mica més difícil. Un cop al parabolt ens decantarem a la dreta i en una fissura horitzontal trobarem un pitó vell. Continuem amb flanc i arribem a un ressalt on trobem un altre barabolt. Ara, seguim recte a munt i en una fissura podrem posar un bon fiend. Fàcilment arribarem a la còmoda reunió que farem de dos parabolts al peu d'un ressalt.

2n llarg IV+, IV-, IV+, IV i III, quatre assegurances entre parabolts i espits en 35 metres
Sortim lleugerament per l'esquerra de la reunió amb un pas difícil que al poc podrem protegir amb un friend petit en un foradet. Més a munt tenim un  parabolt. Seguim amb escalada fàcil però exposada fins un ressalt on trobem un altre parabolt. Superem per l'esquerra un pas vertical que ens situa a sota un desplom. Flanquegem amb passos difícils a la nostra esquerra amb un bon pati als nostres peus. Trobem un altre parabolt i es aquí on trobem la màxima dificultat. Podem posar un friend en un forat que tenim pel damunt nostre i continuar amb passo de flanc fins que el ressalt ens permet superar-lo amb certa garantia fins un forat on podrem xapar l'ultim parabolt del llarg. Seguim recte fins la reunió, ara més fàcilment fins un gran bloc enganxat a la paret i farem reunió d'un parabolt i un burí vell que hi ha a terra. Podem Posar un friend gros a la llastra per completar la reunió.

3r llarg III, IV i III neta i 15 metres
Sortim de la reunió pujant per la llastra (compta amb la roca) i al seu cap de munt trobarem un arbre petit on poder llaçar una baga. Pujarem, ara per roca compacta, on podrem posar un friend en una fissura horitzontal i tot seguit pugem amb tendència a la dreta fins prop del cim on trobarem una reunió que farem servir també per el ràpel.

Ens reunim totes dues cordades en el cim de la roca i podem gaudir, quan els núvols ens ho permeten, del dilatat paisatge que tenim al nostre voltant. Per baixar farem un ràpel d'uns 50 metres des de la mateixa reunió tot baixant per lo que es la via normal fins el coll del Bisbe, el Lloro i la Monja.
Fa bastants anys que no pujava per aquesta via i realment no es molt difícil però te un bon ambient, les assegurances justes i uns passos que te'ls has de mirar. De baixada farem un recorregut diferent i baixarem per la canal de Lloro més directe fins el refugi i desprès a celebrar l'escalada a l'Hotel del Bruc a fer un mos i criticant a la gent tant mudada d'un casament i tot plegat, amb una companyia fantàstica.

Cordades compostes per:
Joaquim Llòria i Vicenç Llòria
Josep Mª Xandri, Vicenç Nin i Joan Prunera

En Vicenç al primer llarg

En Joaquim començant el primer llarg

Començant el segon llarg

Arribant al flanqueig del segon llarg

El companys a la primera reunió

Els companys al darrere nostre

Sortint de la segona reunió

Assegurant els darrers passos de la via

La cordada dels germans Llòria

Foto del cim

Silenci i solitud al cim del Bisbe

La roca de la Monja i els núvols amenaçants

Diedre Vidal-Farreny al Cilindre. Sant Llorenç de Montgai

9 de febrer de 2013

Fa dos mesos vàrem muntar una colectiva del C.E. Àliga i aquest dissabte planegem un altre i marxem una bona colla cap a terres de la Noguera. Tots plegats ens reunim al Bar Sport a Bellcaire d'Urgell i entre glop i moç treiem ressenyes i mirem el que podem fer. Serà com un "cop d'estat" per part del membres del centre per les roques d'aquest bonic lloc de la Noguera.
Arribats al pàrquing que condueix a la paret de la Formiguera ens repartim les cordades i uns aniran a la Paret de l'Extrem que està força lluny, uns a l'Esperó Sud i d'altres a la Formiguera. En Joaquim i jo decidim fer el diedre Vidal-Farreny del Cilindre i després, si dona temps, a la Normal de la Formiguera.
Son les deu del matí i fa un fred que pela. Ens acomiadem fins després i nosaltres marxem al Cilindre. Tenim una aproximació d'un quant d'hora mes o menys. El tenim davant de nosaltres i amb aquelles parets verticals, mentre ens aproximem, sento com si tingués papallones dins el meu estómac.
La via son dos llargs, amb assegurances bones però distants i ambient assegurat.

1r llarg III, IV, IV+ i V- 5 parabolts i 40 metres
Comencem a la dreta d'una petita xemeneia sense continuïtat i per una rampa inclinada, ens situarà a la vertical de la via on un parabolt es indicarà el camí. Anirem pujant, sempre per terreny molt vertical, salvant petits ressalts amb una roca que es més bona del que sembla escalarem còmodament amb generosos còdols. Farem reunió en un replà penjant i força còmode de dos parabolts i un pitó.

2n llarg V, IV+, V+/A0e (repos) IV+ 6 parabolts i un pitó en 30 metres
Sortim de la reunió per una fissura vertical amb passos atlètics fins un parabolts. Seguim recte on trobarem una bona sabineta que ens ajudarà a descansar una mica i podrem xapar un parabolt que tenim al costat. Seguim amunt amb tendència a la dreta per un terreny vertical però una mica més fàcil fins un altre parabolt. En aquest punt la paret es torna més vertical i  amb un parell de passos arribem a un pitó vell però molt ferm. Un parell de passos més a munt tenim la màxima dificultat. Davant nostre tenim un ressalt molt vertical en que tindrem que suar una mica per poder superar el pas. Amb una bona estona de repòs en el parabolts, aconseguim superar el pas. Tot seguit, a la dreta amb flanqueig, continuem uns tres metres a la vertical de l'ultim parabolt i un cop superat ens queden els darrers metres per coronal el planer cim del Cilindre.
Per baixar del cim, prendrem un camí a ponent que ens porta directament, seguin el camí evident i les fites, un altre cop a l'explanada on tenim el cotxe en menys de vint minuts.
Escalada vertical i mantinguda però força assequible on les assegurances son les justes per no passar gaire por... si no estem acostumats a la verticalitat de les parets del Cilindre.

Com hem acabat força d'hora del que cens pensàvem, anirem a fer la via Normal de la Formiguera on està la majoria de la colla pentjants per les seves parets.

La paret que ens disposem a escalar

Començant el primer llarg

En Joaquim al mig del primer llarg

Començant el segon llarg

En el pas de V+

El Joaquim surtin del pas difícil

Arribant al final de la via

Sans i estalvis al final de la curta via... però intensa

Via Normal a la Paret de la Formiguera

Lo dit, ja som a la Formiguera i els companys estan tots enfeinats en escalar i rapelar de diferents vies. Nosaltres ens hi posem a la via normal. Es una via d'uns 100 metres força fàcils però d'escalada divertida on trobarem parabolts, ponts de roca i savines per poder assegurar-nos. Un cop acabada la via tots plegats comencem a baixar i ens reunim totes les cordades menys els que han escalar la via Pensionistes a la Paret de l'Extrem. Ja ens hem comunicat per telèfon amb ells i no vindran al dinar, donç estan acabant i encara tenen una bona estona de retorn.

El Joaquim al segon llarg

El segon llarg

El tercer i últim llarg

El Joaquim arribant al final de la via

 Ens ho hem passat d'allò més bé tots plegats fent el que més ens agrada que es escalant. Ara a esperar quin dia serà el proper que ens ajuntarem tots. No trigarem gaire...

Els companys a la Formiguera

Tot havent dinat, bocabadats mirant com unes mosses feien la Directa del Cilindre

Roca Gran de la Portella. Via Normal

3 de febrer de 2013

La Roca Gran de la Portella, encara que eclipsada per la muralla Nord i Oest d'Agulles, es visible des de nombrosos indrets de la muntanya i així que arribem al Coll de Guirló, ja podem veure la seva silueta característica al lluny, guardant el Pas de les Portelles junt amb la seva companya la Portella Petita. Va ser conquerida per primer cop el 30 d'octubre de 1932 pels escaladors Colomer, Agras, Guarro, Prieto i Pàmias, amb la "tècnica montserratina" d'aquella època, la dels troncs. Com el material era molt rudimentari i gens tècnic, per salvar la pronunciada balma lligaren dos troncs i s'enfilaren pels mateixos per salvar la dificultat del desplom. Aquest text que deixo, es extret del llibre d'en Josep Barberà, Montserrat Pam a Pam, on el mateix que va pujar de primer pels troncs, ho explica així:
En Colomer, capdavanter en aquella ascensió, ens en parla així: «Amb frisança faig camí arbre amunt. Reposo en arribar a l'afegit dels dos troncs, assegut a l'extrem del primer arbre amb un peu al lligam i agafat amb les mans al segon tronc. Sis metres sota meu quatre companys agafats a l'arbre l'asseguren a la roca per la seva base; vint metres mes a vall veig el pas de la Portella amb les motxilles. El tronc afegit és torçat i se separa de la balma abans que sigui acabada. Em poso dret a l'extrem del primer tronc; amb una mà m'agafo a l'arbre afegit i amb I'altra cerco a la roca una presa per a poder reposar, ja que estic totalment decantat a la timba i el tronc que m'aguanta es vincla de valent».
Tot una gesta per aquella època, en que els joves escaladors amb el poc material i la poca tècnica que tenien, se les empescaven per poder pujar aquestes magnífiques roques Montserratines.

La via normal de la Portella Gran feia vint i quatre anys que no la pujava. Son aquelles vies clàssiques, que per fàcils, ja no et fixaves més amb elles però que ara, et piquen la curiositat un altre cop. En Joaquim i jo decidim anar a fer-la i mirant alguns blogs, l'artificial es equipat però molt vell i fins i tot l'han fet en lliure! 7a li posen... Nosaltres portarem estreps i "caxarrets" per poder pujar com els grimpaires "normals", en A2, i equipar el que poguem, dons a la via els altres llargs es troben sense equipar.

1er llarg II/III, net i uns 15 metres
Llarg de tràmit, que si volem no fa falta encordar-nos, que ens portarà al llarg pedestal on comença l'artificial. Antigament havia la reunió de burins al terra, que ara ja no hi son. Al costat del desplom, trobem uns espàrrecs de parabolts que tindrem que posar un parell de caragols i dos plaquetes, si volem fer reunió lligats. Coses dels desequipaments.

2on llarg A2, IV+ i IV en uns 15 metres
Comencem, o be amb un pas d'enqueneta o posant una plaqueta i un cargol en l'espàrrec del parabolt, per arribar al primer burí sense plaqueta. El desplom es pronunciat i amb els pitons mol vellsi  emplaçats en la fissura molt castigada pel pas de les cordades i de tant clavar pitons. Com els claus tenen cordinos molt vells, completo l'artificial amb un parell de tascons i un friend que encara que no siguin necessaris, ho faig per més tranquilitat. La sortida en lliure es fineta i amb la roca polida però ens ajudarà una petita savina per arribar a la reunió. Havia llegit que l'arbre de la segona reunió era sec i en mal estat però uns metres abans, veig en una petita balma, una reunió d'una via que be de sota, amb tres espits. Sense pensar-ho més, faig reunió en aquest lloc.

3er llarg III, IV+ i IV i neta en uns 20 metres.
Sortim de la reunió per la dreta per terreny fàcil fins arribar a la reunió original on podem comprovar el mal estat de l'abre. Flanquegem lleugerament a l'esquerra fins arribara un arbre petit on podrem llaçar una baga i tot seguit flanquegem a la dreta per una cornissa. Aquí, si volem, podrem aprofitar un parabolt de la via del Grial i recte a munt arribarem a la tercera reunió en un pedestal a sota mateix de la bola que corona la roca.

4t llarg IV+, IV i III i neta en uns 15 metres
Davant nostre tenim un mur molt vertical però amb grans còdols. Podrem posar un parell de friends al començament, aguditzant els sentits per trobar els forats. Cop de gas i recte a munt arribarem al cim de l'agulla on trobem un parabolts amb anella lligat a un parell de troncs secs que faran de reunió

Per baixar farem un ràpel per la cara sud de 50 metres d'una instalció vella però també reforçada amb un parabolt. De fet es la via Rappel.

Hem gaudit força la via malgrat els anys que feia que no pujàvem aquest cim on el vent a sigut el nostre company inseparable que ens ha fet patir de valent a l'ultim llarg i que ens ha deixat els dits completament gelats.

Escalaa realitzada per: Joquim Llòria i Joan Prunera

El primer llarg, encara que fàcil, la foto queda be

Barallat-me amb l'artificial del segon llarg

En Joaquim al segon llarg

Començant el tercer llarg

La segona reunió

L'últim llarg a l'ombra i exposat al vent

La foto del cim

La llastra del Dau

L'adéu a un amic. Alfred Ruiz "Chufi"

27 de gener de 2013

Generalment no valorem les coses fins que las perdem. Amb les persones passa el mateix. Amb el Chufi no va ser així. Fa temps que tenia el pressentiment que tard o d'hora ens deixaria. Era qüestió de temps, encara que et diguessin que no per que l'esperança es l'últim que tindríem que perdre.

L'Alfredo Ruiz Aranda, Chufi com els amics el coneixíem, era un personatge particular, gran amic i company de corda que amb ell he viscut moments de glòria i tristor, gants escalades i bivacs terribles. En moments puntuals de la nostra vida hem compartit el poc que teníem, però sempre amb aquella alegria somiadora que el caracteritzaba. Quan escalàvem vies poc assegurades i arrivabem a la reunió amb mirava rient amb la cella aixecada i dient-me: has vist, es el raro instinto del hombre blanco? Son vivències que no oblidaré mai. D'ell vaig aprendre moltes coses de l'escalada, dons era de la generació dels "Pirates"

Quan vaig rebre la notícia de la seva mort no vaig poder deixar anar ni una sola llàgrima. El dia 27 de gener, el dia que hagés fet 54 anys vàrem dipositar les seves cendres entre el mar i la roca, al Penyal de Garraf. El mar i la roca que tant s'estima-ve, les dues grans passions que tenia. Va ser en aquell moment que vaig plorar de ràbia, de tristor, d'indignació i de pèrdua...

Chufi, tu en vas ensenyar amb el teu "pessimisme alegre" que tenim que mirar sempre a munt però hi han coses d'aquesta vida que no et mereixies que et passessin i tu te les guardaves dins el cor, per que no tenies malicia, eres transparent com un trenc d'alba. Es l'ultim que podíem fer per tu. Donar-te l'ultim adéu tots plegats i dessitjar-te que enllà on siguis trobis la pau i la serenor que et mereixes.

La teva filla, l'Alba, la teva dona, la Mari Carmen, els familiars i els amics no t'oblidarem mai i jo sempre trobaré a faltar aquell: Joan, Joan, Gato sin gatos no escala tapiones!!! Encara que feia molt de temps que ja no escalaves, mai més seran igual les escaldes sense tú.

Uno se cree
que las mató
el tiempo y la ausencia.
Pero su tren
vendió boleto
de ida y vuelta.

Son aquellas pequeñas cosas,
que nos dejó un tiempo de rosas
en un rincón,
en un papel
o en un cajón.

Como un ladrón
te acechan detrás
de la puerta.
Te tienen tan
a su merced
como hojas muertas

que el viento arrastra allá o aquí,
que te sonríen tristes y
nos hacen que
lloremos cuando
nadie nos ve.