La Torta, via Normal. Escalant en solitari

La Torta o la Mà, com se la coneixia antigament, es la roca més alta de tota la regió d'Agulles i amb els seus 1.087 metres d'alçada, es un excel·lent mirador de bona part de tot el macís. Fou ascendida per primer cop per la via normal pel peoner de l'escalada a Catalunya, Lluís Estasen i uns companys, dels quals s'ignora el nom, el 13 de novembre de 1927. Si la mirem venint del Portell Estret veiem una altívola roca molt quadriculada i amb forts desploms. La seva via normal, ara via Blava, presenta una escalada senzilla d'una trentena de metres pel seu vessant SW. Puc imaginar-me els primers escaladors de l'agulla amb el calçat, estris i cordes de cànem sense utilitzar cap expansió i m'agradaria haver viscut aquella època... allò eren aventurers de debò!

Farà gaire be trenta anys que no pujava aquest monòlit, el juliol del 84 i m'han vingut ganes de fer-ho en solitari. Escalada fàcil i curta amb poc compromís per la cantitat d'expansions que ara hi ha, només el fet de sentir-te sol, escalant sense escoltar el company que et va donant corda, val la pena fer-la.
De Can Massana, prenc el camí del refugi i arribat en aquest, continuo el camí fins trobar la Canal Ample. La remunto fins el Portell Estret o Coll d'Agulles i llavors en decanto a l'esquerra per seguir l'alta ruta d'Agulles seguint les marques vermelles. En menys d'un quart d'hora arribo a la base de la Torta i voltant-la per la seva esquerra arribo a peu de via de la normal situada en un balcó abocat a la cara Nord. Feia anys que no passave per aquí. Preparo el material i faré servir una nova tècnica que vaig treure d'internet on aniré assegurant-me amb el Reverso. Tota escalada en solitari, l'assegurament es de fortuna i jo no es que tingui molta experiència amb aquest tipus d'escalada i per això he escollit aquesta escalada, curta i fàcil.

Un sol llarg entre III i IV-, tres parabolts i un espit en  30 metes
Des de peu de via ja puc veure dos parabolts de color blau amb certa distancia entre ells. Cap problema, l'escalada es fàcil, podriem dir que tota es de III+ amb alguns passos esporàdics de IV- i sempre amb tendència a la dreta. A mig camí arribo a una cornissa on hi ha un espit, mes o menys nou, que deu ser d'un altre via que comença més a la dreta (crec que es la Mataró, oberta per Punsola i Serrers al 72). Aquí segueixo recte a munt amb un passet de IV- fins arribar a una gran cornisa on trobo una reunió. Ni cas de la reunió i continuo a munt, ara per roca una mica a controlar i de seguit arribo al cim on hi ha una reunió en una arbust prou ferm. D'aquí repelaré i el reforçaré amb un altre baga i un mallon gros dons la baga que hi ha no done gaire confiança. Això es per que no veig el ràpel, molt a l'esquerra de la via, però que si empraré per rapelar al final de tota la "moguda".

Ara toca rapelar la via i recuperar tot el material i tornar a pujar per la corda fixa. Un cop de nou al cim de l'agulla contemplo el paisatge que tinc davant del ulls. al nord els Pirineus tots nevats. al sud el Baix Llobregat i l'Anoia i al fons de tot la Mediterrània. A ponent tota la regió d'Agulles i a llevant l'imponent Bisbe i el majestuos Montgròs... sol, aire, roca i alzines i la satisfacció d'haber escalat en solitari i només escoltar la meva respiració i els ocells... també, de cops, les motos sorolloses per la carretera que porta al Monestir. Si, tots els somnis tenen un final i tot l'encis i tranquilitat hi ha algú que te'l espatlla...

La tècnica que he emprat. Accepto crítiques... dels que en saben més que jo, es clar

En vermell, des de el peu de via, ja es poden veure els parabolts

El peu de via, a mig camí del llarg

Mentre pujo, vaig veient els majestuosos Frares Encantats

A l'esquerra, que no es veu prou bé, l'andròmina en que m'he assegurat

A sota, la gran cornisa on es la reunió que m'he saltat. No fa falta fer reunió

Vinga! a pujar un altre cop la via i recuperar el material...

Meditant dalt del cim. Que deu estar mirant o pensant el Bisbe?

Aquest si que es el ràpel correcte!

En la solitut del cim, he recordat els meus amics perduts en el camí de la vida, en Josep, en Balbino i en Chufi, companys de corda durant mlts anys, escoltant la genial cançó composta i interpretada per l'Eric Idle, Always look on the bright side of life de la película La vida de Brian, dels Monty Pythons. Se'm fa difícil no recordar-los en aquests indrets...

Mira sempre el costat brillant de la vida (Always look on the bright side of life)
Hi ha coses dolentes en la vida que poden tornar-te boig
Unes altres et fan jurar i maleir
Quan mosseguis un os a la vida, no et queixis, només xiula
Això t’ajudarà a fer que les coses millorin

i...sempre mira el costat brillant de la vida...
... sempre mira el costat lluminós de la vida...

Si la vida et sembla una bonica merda és que has oblidat alguna cosa
Riure, somriure i ballar i cantar quan estiguis deprimit
No siguis tan ximple, junta els teus llavis i xiula

i...sempre mira el costat brillant de la vida...
... sempre mira el costat lluminós de la vida...

Perquè la vida és bastant absurda i la mort, la paraula final
Enfronta't al teló amb una reverència
Oblida això del teu pecat i dóna a l'audiència un gran somriure
Gaudeix, al cap i a la fí, és la teva última oportunitat

Així que... mira sempre el costat brillant de la mort
abans d'exhalar el teu últim alè

La vida és una gran merda quan et pares a pensar-ho
La vida és un riure i la mort una broma, és cert...
Veuràs com tot és una farsa
Fes-los riure mentre te’n vas

Recorda que l'últim riure serà per tu

i...sempre mira el costat brillant de la vida...
... sempre mira el costat lluminós de la vida...

Canal Oriental a la cara Nord del Grà de Fajol petit o de Baix

23 de març de 2013

Tenim força neu i el Vicenç veient la "piulada" de la setmana passada em truca i em convenç d'anar a fer una altre canal. Jo que no se dir que no li proposo anar a fer la Canal Estreta o la Oriental del Grà de Fajol Petit. Sortim de Barcelona a les sis del matí i a quarts de nou arribem on comença el camí per anar al refugi. Sembla que avui no hi ha gaire gent. Apropant-nos al refugi veiem la Canal Estreta i només hi ha una cordada i decidim anar-hi... però ens trobem amb un curs d'alpinisme amb més de quinze persones i tots van a la Canal Estreta. La deixaram per un altre cop i ens dirigirem a la Canal Oriental que es una bona opció en cassos com aquests.

Comencem a pujar amb neu molt tova i tipus primavera i ens resulta penósa la pujada. Ens trobem una cordada de dos que ens preguntant com es diuen les canals i al final opten per fer la Canal amagada que està a la dreta de la que volem fer, per sort!. Comença, com tots aquests corredors, amb pendent suau fins que trobem el primer ressalts, força dret i amb la neu amb bones condicions. Fem reunió en una cornissa i continuem corredor amunt. Aquí trobem la neu tant be com malament i muntem un altre reunió als peus de l'últim ressalt. Surto de la reunió mirant amunt i sembla en bones condicions, però lluny de la realitat, trobo la neu toba i amb poc gruix i a la roca verglaç prim. Pujo ajudant-me a la roca i intento posar un pitó petit que m'assegurara els darrers passos que aquí la neu està en perfectes condicions. Aquesta part m'ha fet suar de valent! Quan la pendent minva arribo a un pi petit que surt d'unes roques i monto la reunió. aprofito per estrenar l'àncora de neu que per cert queda força ben col.locada. Ara ens queda la part final que es senzilla amb pendents entre 35º i 40ª amb una paret final més dreta. Ja som al cim i no ens quedarem gaire estona dons el temps empitjora per moments fins i tot deixant anar algun floc de neu. També la neu es primavera i trigarem una estona ben llarga en el retorn.

Dos setmanes seguides pujant al Grà de Fajol i podent fer un parell de corredors, tot un luxe, encara que repetint cim, hem gaudit força de l'escalada. L'única "pega" de la sortida es que un cop recollit el material i cambiats, pugem al cotxe i a la segona curva... ZASKA!!! es trenca el cable de l'enbragatge... Arribem a Setcases baixant tota l'estona amb quarta velocitat i truquem a l'assistència i recullen el cotxe i a nosaltres ens baixen en taxi a Barcelona. sort que a sigut a la tornada i hem pogut fer activitat. coses de la mecànica!!!

Escalada realitzada per: Vicenç Nin i Joan Prunera

Apropant-nos al començament de la canal. Tenim una cordada al davant però aniran a la Canal Amagada

Encordats, comencem a pujar per la Canal Oriental

El Vicenç apropant-se al primer ressalt

El primer ressalt amb neu dura  i ben formada

Foto des de la primera reunió

Sortint de la reunió

El Vicenç en una part del corredor ben dreta

Arribant a la segona reunió

Sortint de la segona reunió i encarant la part més dreta de tota la canal

El Vicenç sortint de l'ultim ressalt

A la part mitja de la canal

Arribada al cim del Grà de Fajol Petit

La foto del cim. Comença a nevar

Baixant del cim envoltats de núvols

Canal Occidental a la cara Nord del Grà de Fajol Petit o de baix

16 de març de 2013

Fer canals de neu es, de ben jove, una de les meves aficions a l'alta muntanya i sobre tot al Circ d'Ull de Ter, on fa més de trenta anys vaig començar a pujar les canals nevades dels Pics de Grà de Fajol amb el meu estimat amic Balbino. De les més clàssiques i de dificultat moderada a algunes de ben difícils, pel material i tècnica que teníem llavors. Tant sols em quedava de fer una, la Canal Occidental del Grà de Fajol Petit. Fa temps que diem, amb el Joaquim, de fer un corredor de neu, dons ells no n'ha fet mai cap, però les condicions de la neu d'aquest any no han estat prou bones. Amb les últimes nevades, el Circ d'Ull de Ter presenta unes condicions immillorables en quant a neu però, el que no sabem es en quin estat estaran les canals. amb tot això decidim aquest dissabte anar a fer el "bateix".

Sortim de Barcelona a les sis del matí i a quarts de nou arribem a la corba de la carretera que porta a les pistes d'esquí on tot es ple com un ou de cotxes i gent disposats a fer raquetes i muntanya i canals de neu com nosaltres. Ens disfressem de "romanus" amb tot el material i ens disposem a pujar fins el refugi. Un cop passat el refugi davallem vers la cara nord del Grà de Fajol i creuem una pista d'esquí, comencem a progressar per terreny fàcil, a cops amb neu dura i a cop amb neu toba. Sense cap dificultat avancem per la zona oberta en direcció al corredor que no veurem fins que no siguem a la seva vertical. Es en aquest lloc on per seguretat ens encordem, ens posem els crampons i pugem en el que anomenem, "ensamble". El temps en contra del que pensàvem es força bo, tants sols bufa una mica el vent, però sembla ser, que no es molestarà gaire en el corredor.
Al company li dono quatre recomanacions i ens disposem a atacar el corredor. La neu es força toba però es deixa pujar amb prou facilitat. Arribats a on s'estreta el corredor i deixant a la nostra dreta una canal molt ample, es aquí on comença veritablement la canal. Superem una part força dreta per continuar amb pendents de 45º. A meitat de corredor, trobo una part amb neu molt dura i al final en una replà al costat d'una roca monto reunió per controlar al Joaquim que de moment va pujant força be. Surto de la reunió per l'esquerra amb pendent de 45º/50º, ara amb neu tova. El corredor es va estretant i redreçant i a uns 80 metres del final, la neu es torna dura com una pedra. Quina meravella, ara gaudirem de valent!!! Per més seguretat, monto un altre reunió, dons ara requereix donar unes explicacins de tècnica de proguesió amb aquest tipus de neu molt dura.
Surto de la reunió i els piolets es claven a la neu con "forquilles en la mantega". Neu duríssima on m'he pres el luxe, fins i tot, de posar un cargol de gel. Arribant al final de la canal, clavo els piolets fins el fons a la neu i em disposo a assegurar al Joaquim que gaudirà de valent aquesta part final del corredor. Un cop reunits al final li dic que miri a baix i em diu: jo he pujat per aquí? Per ell ha sigut una experiència enriquidora despès de tant temps de proposar-me de fer una corredor. L'escalada amb gel crea addicció!!!
En aquest punt, pleguem la corda i carenem fins el cim amb cura, dons el vent, ara es molt fort i de cops ens pot arribar a tombar. El paisatge es esplèndid, tot ple de neu i encara amb un bon sol que a estones es tapa ple núvols. Prenem una mica de fruita descansant de la pujada i ara ens disposem a baixar. Poc a poc descendim del cim fins el gran coll dels dos Grà de Fajol fins prendre la canal de baixada. En el seu començament deu ser de 40º i a mida que baixem es va fent més suau i en poca estona tornem a ser al peu de les canals. Ara el temps empitjora per moments tapant els cims i girant-se vent molt fort. Pleguem material i no parem fins arribar al cotxe. Ara, realment, el temps es poc acollidor i marxem a Setcases a celebrar l'escalada amb un bon àpat i tornar cap a casa, que realment, em acabat prou trinxats... la falta de costum.

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera

El Grà de Fajol i la canal Estreta a l'esquerra

Començant la canal

La primera de les dos reunions que vàrem fer

El Joaquim arribant a la reunió

Aquí la neu ja era perfecte

Els últims vuitanta metres del corredor van ser els millors

Encarant el final del corredor. Aquí la neu era ben dura

El Joaquim al final del corredor

Fita aconseguida

El Grà de Fajol Gran i el Pic de Bastiments

De baixada fem una foto del corredor

Un cop arribats a l'estacionament, el temps comença a espatllar-se de debò

La Rampa de l'Esfinx. Via Aton i sortida per la via Argos

3 de març de 2013

La Rampa de l'Esfinx es una d'aquelles roques que sempre m'habia cridat l'atenció. Al bell mig de la muntanya de Montserrat, a la Regió dels Ecos, es visible des de molts punts de la vesant sud, al costat del seu veí, el Montgrós, la seva figura rodona i grossa convida a pujar la seva vessant sud. Poca informació podem trobar d'aquesta magnífica roca, tants sols ressenyes de vies obertes, fa anys, pel Gustavo Máñez i poca cosa més. Amb la recent guia cara sur MONTSERRAT Vías largas, hem trobat prou informació per decidir-nos a donar un cop d'ull en aquesta solitària roca i regió del macís.
Tenim una aproximació llarga que li dona un punt més d'aventura a l'escalada que desitgem fer avui. Prenem el camí del Francesos sortint de Can Jorba fins el Coll de l'Ajeguda. En aquest punt, davallem al nord fins el Torrent de Migdia. Passarem per sota la Roca de la Cajoleta i seguirem les marques grogues del camí dels Plecs del Llibre. Camí aquest, poc evident i penós de pujar però que seguin les marques grogues ens durà a un coll a prop del camí dels Naps de Dalt. En aquest coll tenim a la nostre dreta, el Montgrós i davant, la Rampa de l'Esfinx. Seguirem ara a l'oest, unes marques blaves per camí poc definit que ens durà a peu de via de la gran roca. Hem trigat un hora i trenta minuts clavats en arribar al nostre punt. No està malament per lo vells que som i lo carregats que anem.

1er llarg IV i 4 parabolts de 8mm en 45 metres
Iniciem l'escalada en tendència a l'esquerra a cercar el primer parabolts que no està lluny del terra. Seguirem controlant la roca i trobant les assegurances justes i distants per plaques en adherència fins un ressalt abans d'entrar a la reunió en un còmode replà d'una petita balma. Llarg interessant amb roca a controlar per placa tombada i adherència.

2on llarg V+, IV+, IV i III i 6 parabolts de 8 mm. en 55 metres
Aquest llarg, diferent en el seu principi a l'anterior, es força vertical i amb roca molt bona i per arrampar-se i tornar-se molt fàcil en el seu final. Sortim de la reunió a l'esquerra per cercar el primer parabolt. Aquest es un pas de bloc força difícil on uns forats a la roca ens seran providencils. Seguirem recte a munt on anirà decreixent la dificultat. Tot això amb roca molt bona. Després seguirem per rampa molt fàcil intentant trobar els dos parabolts que resten per arribar a la reunió. Si no els trobem, realment tampoc fan falta dons es una escalada molt fàcil on si volem, podem posar algun friends o merlets al gust.

3er llarg II, neta i 20 metres
Aquest llarg, realment, es de tràmit i molt fàcil que es ajudarà a arribar a la zona final on veiem el cap pròpiament dit de la roca.
En aquest punt tenim dos opcions. Una es anar a buscar la via ARGOS a la vessant oest o seguir a la nostra dreta per l'aresta Brucs. Seguirem la recomanació de la guia i anirem a buscar la via ARGOS encara que trenqui una mica la continuïtat de l'escalada.

Des de la R3, caminarem fàcilment per la roca fins la cara oest passant per un petit bosc que en deixarà a peu de via de la ARGOS.

4t llarg IV, 3 parabolts de 8 mm. en 30 metres
Comencem el llarg assegurats d'un arbre i ens enfilem per la roca, que es molt bona i semblant a la de Gorros, fixant-nos prou en trobar els tres parabolts del llarg. Llarg plaent de IV i molt homogeni.

5è llarg IV i 4 parabolts de 8 mm. en 30 metres
Llarg de les mateixes característiques que l'anterior però un xic més bonic per que som més a munt i amb una mica més d'ambient. La reunió la trobem just al final de la via i tants sols ens quedarà grimpar uns metres fins el petit cim de la roca. Amagat dintre la fita del cim trobem un pot amb un petit llibre registre on només hi ha una piada de l'Aresta Brucs i ara la nostra.

Gaudim una estona d'alt del cim i de la tranquilitat que ens brinda aquesta solitària regió de Montserrat. Ens saludem cordialment  amb una gent que està prenent el sol al cim del Montgrós. La baixada la farem per la mateixa via ARGOS amb un sols ràpel de 55 metres fins el peu de via. Des d'aquí seguirem vesr l'oest, baixant una mica fins trobar el camí de la Coma dels Naps de Dalt que no el deixarem fins el coll del Mosset. Continuem pel camí de la Palomera i per baixada penosa fins la pista que ens portarà de nou a Can Jorba. Hem preferit baixar per lloc diferent a la pujada per ser més directe.

Via per col.leccionistes i estudiosos de la muntanya però de grau molt assequible i equipació correcta on podrem gaudir i escalar amb solitud i silenci només trencat per alguns caminaires, algun que altre helicòpter i un murmuri lleu dels cotxes de la A-2

Escalada realitzada per: Joquim Llòria i Joan Prunera

En Joaquim al primer llarg de la via Aton

El primer llarg

El segon llarg

En Joaquim sortint de la part difícil del segon llarg

Flanquejant la part fàcil en busca de la via ARGOS

Començant el primer llarg de la ARGOS. El 4t de la via

En Joaquim al quart llarg

El Joaquim al 5è llarg

Arribant al final de la via

Foto del cim de la Rampa de l'Esfinx

Davant nostre Els Ecos. A l'esquerra, l'Esfinx dels Ecos i a la dreta la roca Plana dels Llamps

Annex:
Avui m'he trobat més cansat del normal i pujant pel camí dels Francesos i unes actituds que he vist, m'han fet reflexionar.
Quan començava a caminar per la muntanyes, els més grans en van "inculcar a la mollera" que teníem que cedir el pas a la gent que puja. Pujar es cansat i més quan vas carregat. Que et facin parar et trenca el ritme de pujada... el cas es que de Can Jorba per la pista per anar a buscar el camí, passen tot un seguit de vehicles ("domingueros" o no, es indiferent) i en la part més estreta ens creuem. Jo evidentment procuro apartar-me però es que el vehicle sense aminorar un pel, passa fregant-me i em colpeja el braç amb el retrovisor... i sabeu que? ni parar ni preguntar. Realment no m'habia fet res però i si fos una persona mes gran i cau a terra? La meva reflexió no acaba aquí. Ara està molt de moda emular al "fumetakilian" subvencionat per marques esportives i TV3 i es habitual trobar gent amb calçat, maies, ulleres i ronyoneres de coloraines corrent camins a vall intentant semblar-se amb ell, que sota el meu punt de vista, s'ha semblen més al paiasso del MICOLOR que a altre cossa, amb tot el respecte pel que decideix fer això, jo he escollit semblar-me a un ruc de càrrega carretegant motxilla a munt i a vall. El cas es que, per defecte, quan baixen a tota "llet" ens parem per deixar-los passar. Ja no hi ha respecte per res ni per ningú. Tot es córrer per fer més quilòmetres i que no ens destorbi res de res pel camí, fins i tot en alguns cartells indicadors a la muntanya no et posa el temps, et posa el quilòmetres (?). He decidit a partir d'ara, que ja no m'apartaré ni per cotxes ni per "Kilians" a la muntanya. En un món que premiem la mediocritat i ens trepitgem els uns als altres pel fet de sentir-nos superiors tindríem que reflexionar... reflexionem, senyors, reflexionem.
M'agradaria que ningú s'ofengues, tants sols es una opinió i una reflexió personal compartida per d'altres companys.