El Moro, Montcau o Roca de Migdia de Montserrat 1.204 metres

De ben petit els meus pares ens portaven sovint, a mi i al meu germà a Montserrat i recordo molt be aquells viatges amb autocar fins el Monestir, amb aquells boscos i la carretera amb infinitat de corbes. Aquella plaça plena de gent i endinsant-nos a la basílica tot fent cua pujant per aquella escala i besar els peus a la Verge Bruna. Després, cantant el Virolai, tot envoltat d'una admòsfera mística on, val a dir, que jo no entenia res de que anava tot allò. Però, després venia el millor, fer cua per pujar a un autobús ple de gent fins l'estació inferior de l'Aeri de Montserrat. En el viatge, recordo anar assegut damunt de la tapa que cobria el motor de l'autobus, al costat del conductor i veien com cambiava de marxa amb aquella palanca tant llarga. Un cop a l'estació, mirava bocabadat com s'acostave la cistella del telefèric i poc a poc anàvem pujant una a una tota la gent que allí érem. En el recorregut, gaire be al final, veia com la cistella anava acostant-se cada cop més a la paret i a sota de tot, com formigues, la gent. Un cop a dalt, la meva mare, ens tapava amb la bufanda i la caputxa i sortíem a l'exterior. Recordo, el sol, el vent i una sensació estranya a la panxa mirant des de les reixes de la barana per on habiem pujat i una cosa que en va impactar va ser veure una muntanya alta, altíssima per els meus ulls ignorants, de forma cònica davant meu. A les hores no sabia de quina roca es tractava, tenia 6 o 7 anys i no sabia res de Montserrat però interiorment, sense saber-ho de veritat, el meu destí seria pujar per aquestes roques. Aquesta roca que en va impactar es el Moro, cim de Montserrat que mai havia pujat fins ara. Recordo dir-li al meu pare, des de el mirador, tot mirant la roca: papa podem pujar a dalt d'aquella muntanya? Ja os podeu imaginar el que va dir mon pare... Fa molts anys que escalo per Montserrat, però des de les hores, no havia pensat mai pujar al cim de la Roca del Moro i aquest cop intentaré fer realitat aquell petit somni oblidat que vaig tenir un dia.

Dins la cabina del telefèric i a la plaça del Monestir amb el meu germà

Intentant pujar per la roca i l'antic restaurant de Sant Joan

La paret i l'aeri 

Sant Jeroni i la edificació que havia al cim

L'antic restaurant, Sant Jeroni i la roca del Moro

Surto de Santa Cecília i em fa mandra pujar per la canal de Sant Jeroni i decideixo pujar per la Canal del Llum fins el Portell de Migdia i seguir després fins el Camell de Sant Jeroni. Un cop al camí, tot es molt emboirat, fa vent i fred i veig a llevant la silueta de la roca que vull pujar. Baixo fins l'ermita de Sant Jeroni i m'endinso pel bosc fins que arribo al mirador, on son les antenes i l'heliport i davant meu tinc la roca esperant que la pugi. Tinc dos opcions, la de la cara nord amb uns vint metres d'escalada aparentment de III i la cara sud d'una seixantena de metres. Més llarga però més fàcil. Fa molt de vent i la roca es prou gelada i a més vaig sol. Anirem a provar sort a la cara sud, dons sembla que estaré més arrasserat del vent. Porto un cordino de set milimetres de 30 metres de llargada, l'arnes, casc, un parell de cordinos i dos mosquetons, suficient pel que vaig a fer. Em lligo la corda en doble i començo a grimpar per la immensa rampa de la cara sud. Fàcilment arribo a la part més dreta on hi ha una cadena. Sense agafar-me a la cadena continuo pujant tot arrossegant la corda fins el cim. Ja soc al cap de munt de la roca que vaig somiar un cop que volia pujar. a deixat de ser un somni gaire be oblidat, a ser una realitat. Encara que es una escalada molt fàcil m'he trobat molt be i assegut una estona al cim, esgarrifant-me de fred, he mirant les antenes del mirador on era l'estació superior de l'aeri amb nostàlgia imaginant-me a mi mateix amb els meus pares i el meu germà baixant de la cistella de l'aeri.

Per baixar, he observat que amb la corda de trenta metes que porto, gaire be arribaré a terra fent un ràpel per la cara Nord-est, tant sols m'han faltat uns tres metres per arribar a terra que amb facilitat, he desgrimpat. Ara per no tornar a Santa Cecília pel mateix lloc baixo per la canal de Sant Jeroni i en tres quarts d'hora ja soc un altre cop al cotxe. Carai quin rotllo us he fotut!!!

A l'esquerra l'aresta per on pujaré

El cim de la Roca del Moro i el mirador amb les antenes

L'heliport als peus de la roca 

A sota  el Monestir de Sant Benet i mes a vall el poble de Monistrol

La cara NE per on he baixat en ràpel

Baixant per la canal de Sant Jeroni, una cabra enfilada a les parets

Via OLMO-URQUIZA a la Roca Gris dels Plecs de la Vinya Nova

8 de desembre de 2013

Avui s'ha llevat un dia rúfol i venint cap el poble del Bruc, veiem tota la muntanya mig tapada. Tenim la idea d'anar a la Proa però començen a venir dubtes. Després, diem de fer la Urquiza-Olmo a la Roca Gris, cambiem de pensament i ens decidim per anar a l'aventura, al Torrent del Misser on es troba l'Agulla dels Missaires. Un cop arribem a l'estacionament de la Vinya Nova i ja preparats, arriben la Glòria, en Xas i l'Eric. Petonets i abraçades de rigor i ens comenten que van a l'Esparraguera. Al final ens decidim per la Olmo-Urquiza, així anem plegats per l'aproximació i ens trobarem al cim. De mica en mica el dia, per sort, es va aixecant.

El primer cop que vaig fer l'Aresta Esparreguera de la Roca Gris va ser el febrer de 1998. A les hores, rapelant la via, vem veure que pujava una via tota "equipadeta" amb parabolts, i generosament, i a la setmana següent ens i vàrem ficar. Des de llavors ha passat l'esgarrifossa xifra de 15 anys, com passa el temps!
La via es prou maca i l'equipament prou generós, sense ser excessiu. Quan ja vas una mica al límit, sobre tot al segon llarg, et trobes el parabolt salvador. Els llargs pel meu gust son, valga la redundància, massa llargs. Tots els llargs son per placa compacta de bona roca tot i que hi ha algun tram del primer i segon llarg que tindrem que controlar la roca. La dificultat es obligada.

Per arribar a peu de via partirem de la Vinya Nova i seguirem el camí del Torrent del Pont. Caminem pel Torrent fins que es fa més estret. llavors a la nostra dreta tenim un camí que puja marcat amb una fita. Prenem aquest camí fins passar la Canal Fosca. Seguim pujant fins arribar a la propera canal que es la del Pollegons. Es aquí on ens desviem i remuntem dita canal i en pocs minuts arribem a una petita explanada i ja podem intuïr el començament de la via.

1er llarg: III net i uns 10 metres
Comencem per placa un tant relliscosa però fàcil tot seguin una mena de canal amb algun arbre on ens podrem assegurar. Al cap de poc arribem a un replà petit on trobem dos parabolts separats i muntem reunió.

2on llarg: V+, V, IV+, V i IV+ nou parabolts i un arbre en 55 metres
Sortim de la reunió lleujerament a la dreta i entre el primer i segon parabolt, es on trobem la màxima dificultat de la via. Superats els primers metres, la dificultat decreix, però no gaire. A mig llarg arribem a una bona cornisa on hi ha un arbre gros. Podem llaçar una cinta i continuem a munt sempre per placa fins un relleix petit on muntarem la segona reunió.

3er llarg: V-, IV+ i IV 9 parabolts en uns 50 metres
Seguim la mateixa tònica de l'anterior llarg però de dificultat més amable, tant sols trobarem més dificultat als primers cinc metres del començament, després la via  es va tornant molt amable fins que muntem una còmoda tercera reunió.

4t llarg: IV, III i II, 5 parabolts en uns 45 metres
Encetem el fàcil darrer llarg en tendència a la dreta, també per placa fins que de mica en mica va perdent molt la dificultat fins que arribem a la darrera reunió, gaire be caminant.

Arribem a lo que seria un dels cims de la carena on tenim una bona perspectiva de la cara sud de Montserrat, al nord, el Serrat de l'Albarda i a l'est es poden veure els Gorros. Prenem un petit descans i ens impregnem dels rajos de sol que ara escalfen prou i esperem als companys que surtin de la via. Un cop tots a dalt, tenim que baixar per la mateixa via que em pujat nosaltres i amb tres ràpels de 50 metres, serem un altre cop a la Canal dels Pollegons. Per celebrar-ho, farem unes "birres" al Bar Muntanya a Collbató a veure si xerrant una mica arreglem aquest món tant mal repartit.

Escalada realitzada per: Joquim Llòria i Joan Prunera

El segon llarg

EL Joaquim al segon llarg 

Començant el tercer llarg

Arribant a la tercera reunió

El darrer llarg 

El companys de la via Esparreguera

I tots plegats, al final del cim

Via GEDE a la Gorra Frigia, variant de sortida per la via Blava (Montserrat)

Dimecres 4 de desemere de 2013

Avui toca un altre via Blava i aquest cop amb un "bateig" d'escalada. L'ultim cop que la vaig fer va ser el desembre passat i aquest cop porto un amic que res te a veure amb el mon de l'escalada o la muntanya; es aficionat al Ping-Pong, però l'he convençut a penjar-se de les característiques roques montserratines, molt be, per cert, no ha tingut cap problema escalant i després d'unes petites lliçons magistral de com assegurar i desmuntar reunions a superat amb un "notable" la seva primera escalada. Aquesta via fa molts anys que periòdicament m'agrada fer-la amb gent que no escala gaire o que te el nivell baix i encara que fàcil es una via molt lògica. Fa molt temps la van convertir amb "via Blava" evitant l'ultim llarg per la dreta amb una dificultat molt fàcil. Sempre havia començat des de l'ermita però aquest cop he anat des de sota del tot, on realment comença la via. Del que es ara al que hi ha ressenyat al llibre 2/Regió de Tebes i Tebaida de Rodes i Labraña hi ha una mica de diferències però mai he sabut si son reals. La qüestió es que va així la via. La primera reunió no hi es, l'han "petat" però podrem fer reunió en un únic parabolt que trobarem a l'esquerra. Tota la resta la podeu veure a la piulada de fa un any a: http://elcoleccionistadevies.blogspot.com.es/2013/01/via-gede-variant-blava-al-gorro-frigi.html

Per baixar, ens em trobat que el passamà del principi no hi es. Com hi ha una instal.alció de ràpel he cregut necessari muntat un parell de ràpel dons el company no està habituat a les "desgrimpades", que per cert, la roca es molt polida pel pas de la gent. Després, si que hi ha el cable per baixar, però també he cregut millor fer el segon ràpel. La resta es com era fa uns anys, amb cable i cadena per arribar al coll del Gorro amb la Magdalena, abans que espatllessin la via Estasen o Normal per ascendir al Gorro Frigi.

Com anècdota explicaré que el primer cop que vaig pujar el Gorro Frigi, per baixar, es "desgrimpave tota la via normal. No havia cap cable, ni passamà, ni cadena de cap mena, tant sols "desgrimpavem a pel". Seria el correcte si no fos per lo malmesa que es la roca que sembla un mirall de lo polida que es pel pas de la gent. Això, al meu parer, es que porta muntat una... "via ferrada" en un lloc on mai es tindria que haver instal.lat. Si algú, com sembla ser, està disposat a esmenar-ho, que ho fes amb tota cura, si us plau...

Escalada realitzada per: Jordi Fernandez i Joan Prunera

En Jordi al segón llarg

En Jordi, totalment adaptat a la roca montserratina

Arribant a la tercera reunió

Amb tota naturalitat assegurant-me al quart llarg

Un dia anticiclònic

Admirant el paissatge

Primera via d'escalada i cim de Montserrat

ARESTA BRUCS (via Blava) a la Cajoleta. (Montserrat)

Seguim amb les vies, anomenades, Blaves. Aquesta roca va ser la primera "via Blava" que vaig fer, sense saber-ho que ho era, fa ja més... no, molt més d'una dècada. Bona excursió per arribar-hi, dia de sol i un xic de vent gelat fa que sigui una via adient per gaudir d'una matinal estirada i d'una escalada de grau molt amable, tot i que el quart llarg, te una mica de "sal i pebre". Per arribar prendrem la pista que surt de Can Jorba a la vinya Nova i en menys de deu minuts arribarem on comença el Camí del Francesos. Amb un hora o menys arribarem al Coll de l'Ajeguda i davallant vers al N, al llit del Torrent de Migdia. Un cop al torrent girarem a l'esquerra i a un vint i cinc metres trobarem les marques groques que porten al Montgrós i en segons, arribarem a peu de via.

1er llarg: II i III, un parabolt en 50 metres
Primer llarg molt suau de dificultat que gaire be podem anar caminant a excepció d'un ressalt i l'entrada a la reunió que la farem en una cornisa al costat d'un arbre.

2on llarg: III, un parabolt i uns 25 metres
Llarg semblant al primer, però una mica més dret, Sortirem per l'esquerra de la reunió per seguir recte a munt a cercar un parabolt que hi ha a mig recorregut i farem reunió en un bon replà.

3er llarg: III i IV, dos parabolts i un burí (antiga reunió) en uns 25 metres
Llarg amable amb una mica més de dificultat, que a mig recorregut, trobarem el que era una antiga reunió. Seguim recte en direcció al característic desplom i en una bona cornisa farem la còmoda tercera reunió.

4t llarg: IV i IV+, sis parabolts i un espit en uns 30 metres
El llarg més compromès de la via encara que molt assegurat en permetrà gaudir de bona roca i d'un bon ambient. El llarg no te pèrdua em de seguir els parabolts pintat de blau, primer en vertical i despres flanquejant per sota el desplom fins un pas "tonto" poc abans d'arribar a una reunió de tres parabolts.

5è llarg: II i net d'expansions en uns 30 metres
Llarg de tràmit que ens serveix per arribar al cim de la Cajoleta, exent de dificultats.

Tot sent una escalada modesta gaudirem de bona roca i de poc compromís però val la pena arribar al seu cim, balcó inigualable del conjunt dels Plecs i del Montgrós i del Coll de Migdia.

Per baixar farem un petit ràpel de 15 metres, situat a la cara nord, un xic per sota del cim i després un altre de uns 50 metres des d'un arbre fins el terra. Desprès del ràpel, baixarem per rampes de roca amb marques grogues que ens durà un altre cop a peu de via.

Tant sols una cosa a dir: que es pinti el peu de via, no estic gaire d'acord, però, mireu, sempre, mes o menys s'ha fet. Que pintin els parabolts de colors, no em sembla be, però... prefereixo que no siguin de cap color. Però que els pintin amb esprai blau quan estan col.locats a la roca i tot quedi fet un "nyap" no m'agrada gens i menys que et trobes a la roca, fletxes de color blau, indicant per on ba la via. Tot plegat, trobo be lo de les vies Blaves però procurem ser una mica més curiosos amb l'entorn, si us plau, que no costa res!!!

Tornem a desfer el camí cap a Can Jorba i anirem al Bar de l'Anna al poble del Bruc a fer un bon moç i una bona birra, que ja toca...

Escalada realitzada per: Félix Garcia i Joan Prunera

Des de el Coll de l'Ajeguda, el Motgrós, el Plecs i la Cajoleta

El primer llarg

El segon llarg 

El Félix al tercer llarg

Començant el quart llarg

El félix treien el cap desde el quart llarg

El "conqueridors de l'inutil"

ARESTA BRUCS. El Frare Gros (Montserrat)

24 de novembre de 2013

El Frare Gros es la roca més alta de la regió dels Frares Encantats i la segona de tot el macís a 1.132 metres sobre el nivell del mar. Es una roca pionera en l'escalada a la nostra terra que fou ascendida per primer cop l'any 1921 per Lluís Estasen i dos companys més, J. Cintes i J. Sallares. Tres anys després, el mateix Lluís Estasen, aquest cop acompanyat per J. Vila i J. Puntes, pujarem per primer cop per la seva aresta sud, escalada de més compromís per aquells anys. Era el 16 de març de 1924.

L'escalada d'aquest monòlit, encara que curta per la seva vessant sud, no ens deixarà indiferents degut a que només trobarem expansions a la primera reunió i al cim. La resta es equipada amb claus molt vells i tindrem que aguditzar l'enguiny per autoprotegir-nos amb friends, ponts de roca i sabines. A peu de via trobarem la típica inscripció en color blau de que es una "via blava" però no trobarem cap parabolt. Per arribar al peu de via tenim una bona aproximació, entre un hora i un hora i mitja. Això ho podrem fer, be pel Coll de les Portelles o be des de Coll de Port. Tant per un lloc com per l'altre tindrem que seguir el camí anomenat Alta Ruta dels Frares, que en alguns llocs, es equipat amb passamans per la seva relativa dificultat.

Feia molts anys que no pujava aquesta via, son d'aquells itineraris que resten oblidats per la seva poca dificultat, que no bellesa, i amb dies tant freds i de vent com avui, conviden a caminar per la part alta de la muntanya i gaudir d'una escalada com ho feren els seus primers conqueridors.

1er llarg: IV, III i IV, tres pitons en 40 metres
Remuntarem una evident llastra pujant per la placa de l'esquerra, amb roca no gaire bona, on trobarem un primer pitó. Seguim fins una sabina i continuem escalant de la mateixa manera. Trobarem un altre pitó. De seguit arribarem a un arbust molt gros i un parell de metres més a munt trobarem dos pitons. això era l'antiga reunió. Fem un petit pas a l'esquerra que en pocs metres ens deixarà en un indret on la paret a perdut molta verticalitat i a terra trobarem la reunió.

2on llarg: III, IV i III, dos pitons i un pont de pedra en 30 metres
Sortim de la reunió per terreny molt fàcil fins la fissura horitzontal que ratlla el gran desplom. Pintat a la roca (acte vandàlic sense cap sentit) trobarem una marca enorme de color blau on hi han dos pitons. D'aqui, flanquegem a l'esquerra fins donar la volta al gran desplom i amb un pas aeri, passem a l'altre vessant de la roca. Arribem a una cornisa petita on hi ha una sabina. L'ultim pas que tenim que remuntar es un petit diedre on podrem emplaçar un bon friend mitjà i una mica més amunt trobarem un còdol encastat a la fissura on llaçarem una baga i en poca estona arribarem al cim. Mirador privilegiat de la regió dels Frares Encantats, de Les Agulles i dels Ecos. Baxarem de la roca amb un sols ràpel de 30 metres justos per la cara est fins la canal herbrada i en dos minuts serem un altre cop al peu de via.

Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera

El Frare Gros des de el contrafort 

Començant el primer llarg 

El flanqueig del segon llarg

Un xic "garratibats" de fred ens fem la típica foto 

Buscant el ràpel per baixar

Esperó RIBES-SABATÉ al Cilindre. Sant Llorenç de Montgai

Dissabte 9 de novembre de 2013

Avui tornem a fer una col.lectiva STAE-ÀLIGA i repetim a Sant Llorenç de Montgai. som una bona colla que ens repartirem per tota la zona i uns aniran a la cresta den Gelis, L'esperó Remacha, l'Esperó Sud de la Pared de l'Os i una munió de gent a la popular paret de la Formiguera. Hi ha per tots els gustos. El Joaquim i jo em escollit l'Esperó Ribes-Sabaté del Cilindre. Una via que ja coneixem però que es molt maca. Amb molt ambient i ben assegurada, la intentarem amb tres llargs de corda i si dona temps farem un altre i si no, a xerrar amb els companys abans de dinar.

1r llarg: IV+, V, V+, V-, IV+, 10 parabolts, un clau i un burí en 50 metres
Llarg vertical i en algun tram, la roca la tindrem que controlar, dons no es molt bona. Podem fer reunió a mig llarg d'un arbre i un parabolt, si volem. A destacar un bonic flanqueig ascendent amb molt d'ambient. La reunió la farem en un petit ninxol de dos partabolts i un espit

2n llarg: IV, V i IV+, 3 parabolts en 25 metres
Llarg de roca molt bona que predomina la placa compacta. Un cop superem els primers 15 metres flaquejarem a l'esquerra amb passos molt aeris fins una reunió molt penjada de dos parabolts.

3r llarg: V, IV i IV+, 4 parabolts en 25 metres
Sortim de la reunió en vertical fins un diedre inclinat, al final del diedre flanquegem a l'esquerra per seguir per un altre diedre més obert i més vertical fins un bloc de pedra pla on trobarem la reunió final de dos parabolts.

La baixada la farem caminant travessant tot el cim del cilindre ver a ponent fins trobar el camí de baixada amb fites i ben marcat fins el barranc de la Formiguera. També, si volem, podem rapelar tota la via amb dos ràpels... en el meu cas, si em puc estalviar el rapelar, millor!

Son les dos de la tarde i arribant al pàrquing de la Formiguera hi han uns quants que ja em acabat d'escalar i decidim anar al poble a fer l'aperitiu mentre arriben les altres cordades i un cop som tots, en apropiem d' una explanada que hi ha a sota la paret sud del Cilindre, on fa un "solet" de meravella, plegats fem el dinar. Bona companyia i bon ambient, ara a esperar la propera col.lectiva.

Escalada realitzada per: Joquim Llòria i Joan Prunera

El primer llarg

L'espectacular travessia del primer llarg

El segon llarg

Començant el darrer llarg

El Joaquim arribant al final de la via

Foto de final de via

Els companys, des de l'Esperó Remacha em van fer una foto

Vistes del poble i de l'embassament de Sant Llorenç

Després de dinar, tots plegats, ens fem una fotografia de record

Via JOSEP MARÍA ANDREVÍ. Miranda de Can Jorba (Montserrat)

3 de novembre de 2013

Com passa amb la gent que "saturem" la xarxa amb blogs d'escalada i que poc o molt ens coneixem, amb en Miquel Haro, del blog http://mikimiau.wordpress.com/, a la fi ens truquem per quedar, després de no se quant temps, per fer una escalada plegats. Vàries propostes teníem al cap però al final va guanyar la via Josep Maria Andreví a les parets de la Miranda de Can Jorba. Jo ja l'habia fet farà uns 5 ó 6 anys però no guardava un bon record de la via i serà una bona excusa per repetir-la.

Una via dels prolífics germans Masó, que a diferència d'algunes més recents, aquesta te el seu "encant". Es una via de tall clàssic, equipada amb sobrietat, on trobarem els passos més difícils equipats amb espits o claus, i la roca, que per lo general, es de bona qualitat, ens permetrà afegit-hi tascons i friends variats al igual que ponts de roca i sabines, ideal per deixar anar el nostre olfacte per "detectar" llocs on emplaçar bones assegurances. El grau, per a mi, es ajustadet, que sense ser molt difícil ens manté alerta en tots tres llargs. Una bona via per passar un bon matí i anar després d'escalar, amb els companys, a fer un bon aperitiu a Collbató.

Per arribar a la via partirem des de l'estacionament de Can Jorba i prendrem el camí que va fins el Joc de l'Oca seguin les marques grogues del camí. Molt abans d'arribar, trobarem a mà esquerra del camí, un gran bloc de roca adossada a la paret, a la seva dreta, en un esperó molt marcat, trobarem el peu de via.

1r llarg: V, IV+, V, IV+, V i IV, cinc espits i dos pitons en 30 metres
Comencem enfilant-nos per un arbre que hi ha a l'esquerra de l'esperó fins arribar a la primera expansió, que es prou lluny del terra. El més difícil es pujar per l'arbre! Un cop superada aquesta "acrobàcia", seguirem l'esperó fins un ressalt on hi ha un espit. Seguim per una fissura un xic trencada on hi ha un pitó. Continuem amb escalada difícil per fissura a controlar i sempre amb tendència a l'esquerra on trobarem un parell d'espits i un pitó més quasi al final del llarg on muntarem la reunió en una petita cornissa on hi ha dos parabolts. (abans havien dos espits).

2n llarg: IV+, IV, IV+, V i V, quatre espits un clau i un pont de roca en 30 metres
Sortim de la reunió fent un flanqueig en horitzontal a la dreta fin un espit. Des d'aquest punt pujarem tot recte, al principi una mica tombat però a mida que pugem es fa més vertical. El llarg sembla més trencat del que es. A mida que anem pujant la roca es torna molt bona amb forats, llastres i còdols molt bons per anar progressant. En un punt, es fa molt més vertical i ben protegit per un clau i un espit i una bona sabina. Aquí em de controlar la roca, tot i que no es dolenta, però ens la em de mirar. Superada la sabina, continuem per placa fins la reunió d'un parabolt i un espit, als peus d'un esperó tombat.

3r llarg: IV, III, IV, III, IV+, V i IV, dos pitons, tres espits i un pont de roca en 40 metres
Davant nostre tenim un esperó llarg i tombat. sortim per l'esquerra de la reunió fins un pitó. Després, més fàcilment progressem fins un espit, gaire be al peus d'un ressalt. Seguim fins aquí on trobem un pont de roca. Ara seguirem en vertical per l'esperò amb facilitat fins el ressalt vertical. Protegit amb un espit i un clau el superarem  per la seva dreta per tornar una altre cop a l'esquerra i tot seguit arribar a la reunió d'un pi enorme i retorçat on també farem els ràpel de baixada.

Per baixar, el més assenyat serà fer tres ràpels des de cada reunió que estan preparades amb anelles per poder fer-ho. També, si volem, podem continuar fins el cim de la Miranda de Can, Jorba en dificultat de II i III, però això ja es més "aventureta" i ens tocaria fer una baixada caminant molt mes llarg i tenim les motxilles i el calçat a peu de via...

Aquest cop he gaudit molt més la via i he redescobert passatges que m'han agradat molt més que el primer cop, tant pel recorregut, per la roca com per les opcions d'auto-protecció. Llàstima que no tingui tres llargs més! Ara, com ja he dit, a fer el "vermut" amb el companys i explicar "batalletes d'Abuelo Cebolleta" tot prenent unes birretes, la meva 0'0.

Escalada realitzada per: Miquel Haro, Joaquim Llòria i Joan Prunera

El Miquel al primer llarg

El Joaquim al primer llarg 

El segon llarg

En Miquel arribant a la segona reunió

El Joaquim fent el tercer i ultim llarg