10 de gener de 2015
Seria a principis de 1979 que un company del grup en que jo anava de arreplegat ens va ensenyar un llibre de ressenyes que es deia
TRES ESCOLES D'ESCALADA. Era la segona guia de ressenyes que havia vist en la meva vida (la primera va ser la d'Agulles, d'en Rodes i Labraña) Parlava de Sant Llorenç del Munt, Sot del Bac i dels Mollons. A Sant Llorenç ja havia fet una intentona al Cavall Bernat i al Figaró no havia anat mai, dons era habitual l'escalada artificial, i d'això jo, no tenia ni idea. Fullejant la guia vàrem veure un lloc nou, el Mollons, un lloc relativament a prop i a més arrivabe el tren! En aquell temps, ni somiar tenir vehicle als divuit o dinou anys i per això he dormit infinitat de cops a l'estació dels "Catalans" a la Pobla de Claramunt que es el lloc on es trova aquesta singular cinglera de roca calcària. Recordo fent l'aproximació des de l'estació fins el Molló Gros carregat amb la motxilla i mirant aquell altiu rocam. Tenia una corda d'onze milimetres quatre mosquetons de ferro, dos cordinos grocs i dos o tres claus... i amb això:
vas que te matas! No es que féssim moltes vies, generalment les repetíem a sovint, el Ninet, la via Àpia, La paret negre, la Roca Llarga, però era un lloc on ens ho passàvem d'allò més be i diferent d'Agulles. Fa molts anys que no i tornava i aquest cop s'he m'ha encès la llumeta i anirem als Mollons com a pla "B".
El lloc a cambiat molt, sobre tot als voltant de l'estació que es ple de cases unifamiliars, una autovia que passa per sota dels mateixos Mollons i la sorpresa més desagradable a part de les dos anteriors es que tot es "acribillat" de parabolts per tot arreu... i el pitjor de tot, en llocs totalment innecessaris. Cap comentari mes al respecte.
Per arribar des de Barcelona anirem per la A2 fins la primera sortida que trobem a Igualada i després seguirem els indicadors que ens portaran a la Pobla de Claramunt. Travessarem el poble i abans de sortir d'ell girarem a l'esquerra i passarem un pont que ens porta a la estació del FFCC Catalans. Des d'aquí la cosa ja es una mica "peluda". Tindrem que anar per una mena d'urbanització i intentat travessar per sota l'autovia i tot seguit anar per una pista en bon estat que ens deixarà molt a prop de la base de les parets. Hi han indicadors i si fem servir el "raro instinto del hombre blanco" no tindrem cap problema. De fet després de tants anys ho he trobat i mireu que jo
soy más tonto que un zapato... De l'esplanada on deixem el vehicle, en direcció al Molló Gros, surt un corriol que amb unes marques blaves i algunes vermelles del tot descomunals i massa grans, ens duran a peu de via.
La via, per desgràcia es tota equipada amb parabolts, però us convido a que no els feu servi,r que amb tascons, bagues per llaçar sabines i friends, la diversió es garantida. En el seu origen, la via te tres llargs de corda però amb dos es suficient. La primera reunió la podem fer uns deu metres més a l'esquerra per evitar el fregament de les cordes.
1er llarg: II, III i IV, cinc o sis parabolts (innecessaris) en uns 30 metres
Situats a la part més amable de la paret trobem una placa que indica la via i el seu nom. Aquí comença la via. Pugem fàcilment, trobant-no parabolts massa seguits, que evidentment, els obviem. arribem a un arbre prou gruixut per llaçar una baga i continuem per terreny més vertical fins arribar a una gran feixa que ralla la paret. Flanquegem a l'esquerra practicament caminant fins el que era l'antiga primera reunió. Passem de llarg i li donem la volta a la paret i en un relleix abocats al buit fem la primera reunió de dos espits i un parabolt.
2on llarg: III, IV, IV+, III i IV quatre o cinc parabolts (també innecessaris) en uns 30 metres
Sortim de la reunió en vertical vers una sabina gruixuda i passada aquesta entrarem en un petit diedre acribillat de parabolts. Passem d'ells com de l'aigua per que entren tascons i friends a caldo. El diedret es vertical i te el seu encant, el pas més difícil de la via. superat això entrem en un replà on trobem la reunió, però per quinze metres o menys, val la pena continuar. Entrem en una xemeneia vertical que al final trobem un pas atlètic superant uns blocs fins entrar en un altre replà on trobem la reunió gaire be cimera. Només grimparem tres metres més i serem a capdamunt del Molló Gros.
Per baixar seguirem la petita carena vers el nord i desgrimparem uns metres fins unes instal.lacions amb cadenes que ens duran a una mena de coll. Tant a la dreta com per l'esquerra arribarem de nou a peu de via.
Escalada senzilla però no per això deixa de ser bonica i sobre tot recordant aquelles primeres escalades que amb poc material i molta moral vaig començar a estimar l'escalada i tot el que comporta, amistat i sacrifici, pena i glòria, abans per donar-me més importància, i ara, simplement per satisfacció personal.
Escalada realitzada per: Joaquim Llòria i Joan Prunera
 |
| El recorregut de la via |
 |
| Els Mollons des de on es deixa el vehicle |
 |
| La placa que hi ha al peu de via |
 |
| El primer llarg |
 |
| Començant el segon llarg |
 |
| La xemeneia de l'últim tram de la via |
 |
| El cim del Molló Gros |
 |
| Marques que ens portaran a peu de via |
 |
| La guia i la ressenya antiga de la via |
Riglos va ser un dels primers llocs en que vaig escalar en roca fora Catalunya. Vaig conèixer aquestes singulars parets en el llibre de LOS PIRINEOS, LAS 100 MEJORES ASCENSIONES Y EXCURSIONES de Patrice de Bellefont i amb roxetons, cletes, martell i claus vàrem fer la clàssica xemeneia Pany-Haus. He tornat algun cop més, repetint la via i la xemeneia de los Cachorros i un cop abandonant el Espolón del Adamelo. Aquest cop hem decidit tornar-hi després de més de trenta anys, però en la teoria, era una sortida amb antics companys de corda sense cap intenció d'esclar, en que la majoria ja no estan en actiu i dos d'ells sons els companys amb els que anava quan vaig patir l'accident a la Pirenaic de la Mòmia. Però, es el que sempre dic: la cabra tira pa'l monte, un d'ells s'ha decidit a escalar. El dia d'arribar lo típic, fotos dels Mallos a l'entrada del poble, recordant velles "aventures" i com no asseguts a la terrassa del bar "la francesa" veient les cordades com escalaven i nosaltres "bavejant" com a condemnats!!! Les prediccions no son bones pel cap de setmana tot i que avui fa un dia radiant però amb molt de fred, veurem el que farem demà. Desprès de dinar per no fer el "manta" decidim investigar com arribar al Mallo Colorado que es el nostre objectiu de demà i fent tot una passejada arribem a peu de via. Sembla factible, bona roca i ben assegurada... al Santi i a mi ja ens suen les mans pensant en la via que farem demà.
