3 de març de 2013
La Rampa de l'Esfinx es una d'aquelles roques que sempre m'habia cridat l'atenció. Al bell mig de la muntanya de Montserrat, a la Regió dels Ecos, es visible des de molts punts de la vesant sud, al costat del seu veí, el Montgrós, la seva figura rodona i grossa convida a pujar la seva vessant sud. Poca informació podem trobar d'aquesta magnífica roca, tants sols ressenyes de vies obertes, fa anys, pel Gustavo Máñez i poca cosa més. Amb la recent guia
cara sur MONTSERRAT Vías largas, hem trobat prou informació per decidir-nos a donar un cop d'ull en aquesta solitària roca i regió del macís.
Tenim una aproximació llarga que li dona un punt més d'aventura a l'escalada que desitgem fer avui. Prenem el camí del Francesos sortint de Can Jorba fins el Coll de l'Ajeguda. En aquest punt, davallem al nord fins el Torrent de Migdia. Passarem per sota la Roca de la Cajoleta i seguirem les marques grogues del camí dels Plecs del Llibre. Camí aquest, poc evident i penós de pujar però que seguin les marques grogues ens durà a un coll a prop del camí dels Naps de Dalt. En aquest coll tenim a la nostre dreta, el Montgrós i davant, la Rampa de l'Esfinx. Seguirem ara a l'oest, unes marques blaves per camí poc definit que ens durà a peu de via de la gran roca. Hem trigat un hora i trenta minuts clavats en arribar al nostre punt. No està malament per lo vells que som i lo carregats que anem.
1er llarg IV i 4 parabolts de 8mm en 45 metres
Iniciem l'escalada en tendència a l'esquerra a cercar el primer parabolts que no està lluny del terra. Seguirem controlant la roca i trobant les assegurances justes i distants per plaques en adherència fins un ressalt abans d'entrar a la reunió en un còmode replà d'una petita balma. Llarg interessant amb roca a controlar per placa tombada i adherència.
2on llarg V+, IV+, IV i III i 6 parabolts de 8 mm. en 55 metres
Aquest llarg, diferent en el seu principi a l'anterior, es força vertical i amb roca molt bona i per arrampar-se i tornar-se molt fàcil en el seu final. Sortim de la reunió a l'esquerra per cercar el primer parabolt. Aquest es un pas de bloc força difícil on uns forats a la roca ens seran providencils. Seguirem recte a munt on anirà decreixent la dificultat. Tot això amb roca molt bona. Després seguirem per rampa molt fàcil intentant trobar els dos parabolts que resten per arribar a la reunió. Si no els trobem, realment tampoc fan falta dons es una escalada molt fàcil on si volem, podem posar algun friends o merlets al gust.
3er llarg II, neta i 20 metres
Aquest llarg, realment, es de tràmit i molt fàcil que es ajudarà a arribar a la zona final on veiem el cap pròpiament dit de la roca.
En aquest punt tenim dos opcions. Una es anar a buscar la via
ARGOS a la vessant oest o seguir a la nostra dreta per l'aresta Brucs. Seguirem la recomanació de la guia i anirem a buscar la via
ARGOS encara que trenqui una mica la continuïtat de l'escalada.
Des de la R3, caminarem fàcilment per la roca fins la cara oest passant per un petit bosc que en deixarà a peu de via de la
ARGOS.
4t llarg IV, 3 parabolts de 8 mm. en 30 metres
Comencem el llarg assegurats d'un arbre i ens enfilem per la roca, que es molt bona i semblant a la de Gorros, fixant-nos prou en trobar els tres parabolts del llarg. Llarg plaent de IV i molt homogeni.
5è llarg IV i 4 parabolts de 8 mm. en 30 metres
Llarg de les mateixes característiques que l'anterior però un xic més bonic per que som més a munt i amb una mica més d'ambient. La reunió la trobem just al final de la via i tants sols ens quedarà grimpar uns metres fins el petit cim de la roca. Amagat dintre la fita del cim trobem un pot amb un petit llibre registre on només hi ha una piada de l'Aresta Brucs i ara la nostra.
Gaudim una estona d'alt del cim i de la tranquilitat que ens brinda aquesta solitària regió de Montserrat. Ens saludem cordialment amb una gent que està prenent el sol al cim del Montgrós. La baixada la farem per la mateixa via ARGOS amb un sols ràpel de 55 metres fins el peu de via. Des d'aquí seguirem vesr l'oest, baixant una mica fins trobar el camí de la Coma dels Naps de Dalt que no el deixarem fins el coll del Mosset. Continuem pel camí de la Palomera i per baixada penosa fins la pista que ens portarà de nou a Can Jorba. Hem preferit baixar per lloc diferent a la pujada per ser més directe.
Via per col.leccionistes i estudiosos de la muntanya però de grau molt assequible i equipació correcta on podrem gaudir i escalar amb solitud i silenci només trencat per alguns caminaires, algun que altre helicòpter i un murmuri lleu dels cotxes de la A-2
Escalada realitzada per: Joquim Llòria i Joan Prunera
 |
| En Joaquim al primer llarg de la via Aton |
 |
| El primer llarg |
 |
| El segon llarg |
 |
| En Joaquim sortint de la part difícil del segon llarg |
 |
| Flanquejant la part fàcil en busca de la via ARGOS |
 |
| Començant el primer llarg de la ARGOS. El 4t de la via |
 |
| En Joaquim al quart llarg |
 |
| El Joaquim al 5è llarg |
 |
| Arribant al final de la via |
 |
| Foto del cim de la Rampa de l'Esfinx |
 |
| Davant nostre Els Ecos. A l'esquerra, l'Esfinx dels Ecos i a la dreta la roca Plana dels Llamps |
Annex:
Avui m'he trobat més cansat del normal i pujant pel camí dels Francesos i unes actituds que he vist, m'han fet reflexionar.
Quan començava a caminar per la muntanyes, els més grans en van "inculcar a la mollera" que teníem que cedir el pas a la gent que puja. Pujar es cansat i més quan vas carregat. Que et facin parar et trenca el ritme de pujada... el cas es que de Can Jorba per la pista per anar a buscar el camí, passen tot un seguit de vehicles ("domingueros" o no, es indiferent) i en la part més estreta ens creuem. Jo evidentment procuro apartar-me però es que el vehicle sense aminorar un pel, passa fregant-me i em colpeja el braç amb el retrovisor... i sabeu que? ni parar ni preguntar. Realment no m'habia fet res però i si fos una persona mes gran i cau a terra? La meva reflexió no acaba aquí. Ara està molt de moda emular al "fumetakilian" subvencionat per marques esportives i TV3 i es habitual trobar gent amb calçat, maies, ulleres i ronyoneres de coloraines corrent camins a vall intentant semblar-se amb ell, que sota el meu punt de vista, s'ha semblen més al paiasso del MICOLOR que a altre cossa, amb tot el respecte pel que decideix fer això, jo he escollit semblar-me a un ruc de càrrega carretegant motxilla a munt i a vall. El cas es que, per defecte, quan baixen a tota "llet" ens parem per deixar-los passar. Ja no hi ha respecte per res ni per ningú. Tot es córrer per fer més quilòmetres i que no ens destorbi res de res pel camí, fins i tot en alguns cartells indicadors a la muntanya no et posa el temps, et posa el quilòmetres (?). He decidit a partir d'ara, que ja no m'apartaré ni per cotxes ni per "Kilians" a la muntanya. En un món que premiem la mediocritat i ens trepitgem els uns als altres pel fet de sentir-nos superiors tindríem que reflexionar... reflexionem, senyors, reflexionem.
M'agradaria que ningú s'ofengues, tants sols es una opinió i una reflexió personal compartida per d'altres companys.
La Rampa de l'Esfinx es una d'aquelles roques que sempre m'habia cridat l'atenció. Al bell mig de la muntanya de Montserrat, a la Regió dels Ecos, es visible des de molts punts de la vesant sud, al costat del seu veí, el Montgrós, la seva figura rodona i grossa convida a pujar la seva vessant sud. Poca informació podem trobar d'aquesta magnífica roca, tants sols ressenyes de vies obertes, fa anys, pel Gustavo Máñez i poca cosa més. Amb la recent guia cara sur MONTSERRAT Vías largas, hem trobat prou informació per decidir-nos a donar un cop d'ull en aquesta solitària roca i regió del macís.
