dilluns, 22 de juliol del 2013

Via CASPA I CARIES a la Gronsa Sud

20 de juliol de 2013
Ja som al període canicular i el Sol, a mig dia es ben alt, els camps grocs del blat acabats de segar. Sol que et mossega la pell i el cant ensordidor de les cigarres em recorda una passatge d'una poesia d'en Virgili, que ben be no se on la vaig llegir, que diu: Sole sud ardenti resonat arbusta cicadis, i malgrat tot, volem anar a escalar. La idea era anar al Pedraforca però la "meteo" ho desaconsellave i a la fi, li vaig dir al Vicenç d'anar als Estrets d'Arnes, a la Gronsa Sud on podrem fer metros i escalarem a l'ombra i li va semblar be. Matinarem prou, però valdrà la pena. He escollit aquesta via per que en Vicenç pugui fer els tres primers llargs de primer que son fàcils i s'acostumi a fer de cap de corda, que sempre va be.

La caspa i càries la vaig fer farà uns deu anys, amb el mateix aperturista i en va agradar força, malgrat que en aquella època era recent oberta i la roca, sobretot als primers llargs, donava molt que desitjar. Ara, sembla ser que es una clàssica dels Ports i havia sentit dir que els propi aperturista la volia o ja la havia restaurat. Recordo que habiten espits i algun parabolt. Ara està totalment equipada amb parabolts inoxidables i algún que no ho es. Via per fer metros i diversió assegurada.

Per arribar a peu de via sortirem d'Horta de Sant Joan camí dels Estrets. Seguirem uns quilòmetres fins un paquing, tot molt ben indicat i d'aquí ens endinsarem pel camí del riu i en poc més de 20 minuts arribarem al peu de la Gronsa. en el punt més a l'esquerra de la roca, pujarem per una mena de camí terrós i pedres fins que arribem a la roca on en un replà a l'esquerra d'on pugem, trobarem la reunió R0 amb dos parabolts.

1r llarg: III i II, 4 parabolts en uns 40 metres
Petit ressalt per sortir de la reunió i després anant amb tendència a la dreta, tot amb escalada molt fàcil fins la reunió de dos parabolts

2n llarg: II, 4 parabolts en uns 40 metres
Llarg molt arrampat i fàcil que ens durà a un altre reunió de dos parabolts

3r llarg: IV i III, 4 parabolts en 25 metres
Sortim de la reunió a cercar un muret vertical ben protegit per dos parabolts i un cop superat anirem clarament a la nostre esquerra fins un replà on farem la reunió, també de dos parabolts.

4t llarg: III, IV+ i II, 6 parabolts en uns 35 metres
Seguirem amb tendència a la dreta amb roca a controlar fins una placa una mica trencada però molt ben assegurada i amb un pas finet entrarem en una feixa fins l'esperò de roca on muntarem la reunió còmodament

5è llarg: IV i IV+, uns 6 parabolts en 40 metres
A partir d'aqui, a mida que guanyem alçada, la roca es torna millor i les dificultats creixen però sempre molt assequible. Enfilem l'esperó a munt sempre al costat d'una canal i a la poca estona anem per placa molt franca i seguin el parabolts per entrar en la còmoda reunió

6è llarg: IV i IV+, uns 5 o 6 parabolts en 35 metres
Seguim a munt fin un ressalt prou maco i ben assegurat. Després pujarem en petites ziga-zagues fins unes llastres a controlar i de seguit arribarem a la reunió

7è llarg: IV i IV+ 4 parabolts en 25 metres
Llarg curtet i vertical, però de roca fantàstica que anirem pujant amb tendència a la dreta fin una repisa en forma de balma on farem la còmoda reunió. Llarg molt bonic

8è llarg: IV, V i IV uns 5 parabolts en 35 metres
Sortirem de la reunió flanquejant a la dreta fins una repisa als peus d'un ressalt. Es el pas més difícil de la via. Es un pas de bloc difícil però ben assegurat. Si volem podem fer un A0e. Després seguirem amunt amb tendència a l'esquerra fins la reunió untada al terra.
D'aqui al cim, només ens queda una grimpadeta de I fins el cim de la Gronsa Sud, mirador esplèndid dels Estrets d'Arnes.

Per baixar dels cim desgrimparem vers el llevant fins un replà i en un arbre trobarem unes bagues i un maion on farem un sols ràpel. Si el fem amb una corda de 60 metres, ens faltaran 3 metres per arribar al terra, malgrat tot, el ràpel es tant senzill que no ens costarà res desgrimpar. De fet, es podria desgrimpar tot el ràpel per la raó que es una rampa molt senzilla. Després del ràpel, seguirem fins un coll o bretxa de la cresta carenera de les Gronses i tot seguit davallarem per una canal boscosa fins unes cordes fixes. Sempre seguin un feble camí i alguna fita en durà al camí dels Estrets sense cap mena de problema.

El Sol escalfa de valent i les bases del riu son plenes de gent amb tovalloles, nens, gossos fins hi tot ombrel.les i de gust ens donaríem una capbussada... El nostre premi, serà més en davant, on no hi ha gent i trobem una tranquil·la bassa d'aigua claríssima on ens cabusem per paliar la calorada del descens de la via. Després d'això, si no estem més nets, estarem més fresquets, anem típic bar Grau de la plaça d'Horta de Sant Joan a fer unes birretes i uns entrepans de pernil i acabada la feina. Ara toca la tornada cap a casa, que son una bona pila de quilòmetres.

Escalada realitzada per: Vicenç Nin i Joan Prunera


La Gronsa sud des de el camí dels Estrets
Els primers llargs, facilets i a l'ombra
El cinquè llarg
Arribant a la setena reunió
El vuitè llarg
El final de la via
Foto del cim
Al fons el riu dels Estrets d'Arnes

2 comentaris:

  1. Moltes felicitats per la via i enhorabona al Vicens per fer de primer.

    Recordo quan la vàrem fer fa 5 anys (22/06/2008), que la recompensa del bany després de la baixada, amb la calor que feia, va ser del millor.

    Salut

    Quimet

    ResponElimina
  2. Ep Joan! no hi fa molta calor allà baix ara? no se perquè però aquesta zona la tinc etiquetada com d'hivern tan sols! i veig que s'hi pot anar fins l'estiu triant l'ombra, Bona piulada!

    ResponElimina

Cerca de vies

Seguidors

Arxiu del blog

Dades personals

Barcelona, Catalunya, Spain
Vaig començar a enfilar-me per les muntanyes l'any 1976 i un cop que vàrem fer la travessa del Montseny, el setembre del 77, pujant el Matagalls des de Sant Marçal, la visió de les Agudes i la seva cresta dels Castellets, em va captivar. Llavors interiorment vaig saber que algún dia pujaria a lloms d'aquella cresta. Un anys i mig més tard vaig fer la meva primera escalada a Montserrat. Va ser el 17 de febrer de 1979. Des de llavors, per poc que pugui, vaig amb els companys a escalar, caminar, o pujar cims, que junt amb ells es el que més m'agrada.