Dissabte 16 d'agost de 1714 / 2014
Era rei i senyor de la muntanya de Montserrat un gegantàs que n’estava
tan gelós que no hi volia deixar acostar ningú. Cada dia, així que clarejava i
abans de pondre's el sol, amb quatre gambades donava una volta per tota la
muntanya en cerca d’algú que s’hagués atrevit a pujar-hi o de qui per la seva
rodalia tractés de fer algun camí o algun pont per passar el riu. Si trobava
algú se l’empassava com una molla de pa, i si veia alguna obra començada, amb
quatre trepitjades ho aixafava tot.
Montserrat estava destinat per Déu Nostre
Senyor a ésser lloc d’oració i de penitència i a ésser-ne reina i senyora la
Mare de Déu. I heus ací que un dia el gegant es va adormir i va despertar-lo a
migdia un gran brogit de gent. Era la processó que portava la imatge de la Mare
de Déu des de la cova on va ésser trobada cap a un altre lloc. El gegant, en
veure’s la muntanya envaïda per aquella gran gentada, va tenir un sotrac tan
fort que va restar encantat i tornat pedra.
Llegendes de coves, roques, mar i estanys catalans
EDITORIAL
FARELL
Quants cops he anat a escalar a Montserrat? quina xorrada he dit! El Gegant encanta es una d'aquelles roques que saps que hi es però no se per que, no m'ha cridat mai l'atenció. Sempre l'he vist ressenyada al llibre d'en Rodés i Labraña que tinc i mai, en tants anys de trepitjar Montserrat, m'he decidit d'anar-hi. Deu ser que amb els anys, cambia la manera de pensar, de veure les roques i la seva dificultat o millor, valorar uns itineraris oberts fa dècades que per molt senzills que semblin no ho sant tant. Recordant com escalaven els pioners d'aquestes roques, em sento ridícul amb tota la "parafarnàlia" que portem quan anem a escalar... però es com tot, els temps cambien, les persones cambien i les prioritats més.
Aquest cop quedem en Guillem Arias, en Joan Marc Griñan i jo per fer l'aresta Brucs dons cap de nosaltres l'ha fet, en Guillem fa molts anys si que va fer la Normal però no s'enrecorde per on es va. Segons ell, feien aquesta via molt a sovint pujant per l'aeri quan encara existia, ara tindrem que valer-nos del "raro instinto del hombre blanco" per anar a recerca del peu de via, dons no he trobat gaire informació fiable.
Com anem de "trankis" pujarem pel funicular de Sant Joan i farem el camí de Sant Jeroni, que crec que serà el camí menys cansat i més lògic. He llegit que es pot arribar per la canal del Llum i el coll de Migdia però el trobo massa llarg. Sortim de l'estació superior del funicular prenem el camí i en poca estona arribem a un mirador al costat d'on era l'antic restaurant. Des d'aqui vers el sud ja el podem guaitar. Ara toca esbrinar quina canal es millor per baixar. Fent gal.la del nostre instint decidim baixar per la canal que tenim a la nostre esquerra tot just quan comencen les escales per pujar al cim de Sant Jeroni i per camí poc marcat o gens (podem trobar per la canal, quantitats enormes de deixalles i vidres, que imagino que serien de l'antic restaurant... ara, Montserrat es un parc natural?). Baixem amb cura i després d'una estona arribem al petit coll on comença la via normal. Seguim baixant al costat de la paret del Gegant fins un altre collet. el descendim i remuntem una petita canal i ja som a peu de via de l'aresta Brucs.
Aresta Brucs. 1er llarg: I, II, III, IV i III, net d'assegurances i 40 o 60 metres, tot depenent d'on comencem a escalar
Sense dificultat grimpem fins una gran llastra on podem posar algun tascó, friend o pont de roca (al gust). Voregem la llastra per l'esquerra i flanquegem tot seguit a la dreta fins un mur vertical. Podem emplaçar un friend mitja en un forat i superar el pas i ja sense cap mena de dificultat arribem a la reunió, una mica precària al final del contrafort. Trobem un burí vell i un espàrrec de parabolt. Podem reforçar la reunió amb un friend en un forat al costat del burí. Aquest llarg no es gaire bonic.
Aresta Brucs. 2on llarg: A1e (A0e) IV+ i IV i 6 expansions en uns 25 metres
Sortim per l'esquerra de la reunió a cercar la primera expansió. Ara son parabolts inoxidables i que al costat estan el burins vells. Farem cinc passos en A1e o A0e, depenent de lo "machotes" que ens trobem. La sortida de l'artificial no es fàcil després es una roca fantàstica i vertical per prosseguir fins la reunió. Llarg molt maco de fer.
Via Normal. 3er llarg: V, IV, IV+ i III, dos burins i un plom en uns 15 metres
El darrer llarg que pertany a la via normal. Encetem el llarg fent un petit flanc a la dreta per superar un petit balmat i cercar les preses més bones. Aquest pas es protegit per un burí vell i que al costat, han petat un parabolt. Antigament aquí els escaladors feien un pas d'esquena. Superem el balmat i seguim recte amb presa bona i vertical fins un altre burí vell (també hi han petat un parabolt al costat) i tot seguit flanquegem horitzontalment a l'esquerra fins un plom que no serveix de res. Aquí tenim un pas delicat. Un cop superat això arribarem a la reunió final que la trobarem a la dreta abans d'accedir al cim. Llarg curt però esplèndid.
El cim del Gegant Encantat es petit i amb molta roca solta i per trobar el ràpel tindrem que desprimpar vers llevant per una petita canal descomposta fins arribar a una plataforma còmoda on trobem la instal.lació del primer ràpel. El segon ràpel el farem també des de el llom de la cara nord que ens durà al collet on comença la via Normal.
Un altre via nova i de les clàssiques per la cole, (ja era hora!!!)
P.D. No entendré mai com es pot restaurar una via que han afegit un parabolt al costat d'un burí vell i algú de "pensament únic" decideix "petar" el parabolt i deixar el burí vell. Els humans tenim actituds del tot irracionals... deu ser que per això tenim el calificatiu d'humans, que pena!!!
Escalada realitzada per: Guillem Arias, Joan Marc Griñán i Joan Prunera
 |
| El Gegant Encantat per la seva vessant Nord |
 |
| El primer llarg |
 |
| L'A1e del segon llarg |
 |
| El tercer llarg. La via Normal |
 |
| El Guillem al tercer llarg... |
 |
| ...precedit pel Joan Marc |
 |
| Arribant al final de la via |
 |
| El Barrufet Rondinaire, el Barrufet "tontet" i el Gran Barrufet |
 |
| La boira i el sol envolten les roques de Montserrat |
el problema es que qui ha tret el dos últims bolts ha deixat el burins que no son originals.
ResponEliminade sapastres sempre n'hi hauran.
ja parlarem del burins inoxs.
heeeeeeeeee
si, si, ja, ja... ni les reunions, ni el ràpel. El que passa es que segons la religió que processem o volem impossar, mirem cap a un cantó o l'altre, segons com bufa el vent i ara toca això. Que de "cagamandurias" i "pixapins" el mòn (Montserrat) es plé. Si, ja paralrem dels "inox", company... i de bon rotllo, eeeeeeeeh?
Elimina