El col·leccionista de vies: Via NORMAL al Lloro. Els Frares Encantats de Montserrat

dimarts, 1 de setembre del 2015

Via NORMAL al Lloro. Els Frares Encantats de Montserrat

Dissabte 29 d'agost de 2015

Tant des de la vessant meridional com la septentrional, la silueta d'aquesta roca ens recorda la de una au, un "lloro" per ser més exactes. Reposant damunt la seva atalaia, no li falta de res, un pit un bec i un ala. No es estrany que de ben antic, els pioners de l'escada a Montserrat es fixessin amb ell. Segons diuen, va ser la segona roca en ser ascendida amb la genuïna "tècnica montserratina" del tronc, tot un repte per la època el poder superar el tram de paret sense cap fissura per poder clavar i així arribar a les fissures de l'ala. Es tenia que ser molt valent o molt ximplet per emprendre una aventura d'aquesta mena. Avui en dia amb l'ajut del burins no tenim cap necessitat de tallar arbres per superar aquesta dificultat... pot ser ara, ens denunciarien per delicte ecològic.

Fa molts anys, a finals dels 80', ja vaig assolir aquesta emblemàtica roca per la via Cerdà després de dos intents i des de les hores no havia tornat a trepitjar el seu cim. Ara amb l'amic Ricard tornem a planejar la seva ascensió per la via normal. Tota per la seva cara nord, tenim garantida l'hombra tot el temps que estiguem penjats. Malgrat que es una escalada curta no es fàcil i ens a portar una bona estona superar els seus vuitanta-cinc escassos metres d'escalada. Pel tram d'artificial portem uns quants cordinos per escanyar els burins que no tenen plaqueta en la seva immensa majoria i que no entren les "plaquetes" recuperables ordinàries, així es que de moment els burins han quedat equipats amb "codinillus".

Per arribar-hi sortirem del refugi Vicenç Barbé d'agulles i remuntarem la Canal Ample fins a tocar l'Agulla Sense Nom on seguirem les marques blaves (hi han masses, no es necessari pintar a cada tres metres una marca tenint un camí tant ben marcat) que fa el recorregut de la Travessa dels Frares. Passarem per la Mamelluda, la Nana, el Morro Pla i la Nina tot fent pujades i baixades fins arribar al coll Lloro-Monja-Bisbe, ara anomenat "Coll d'en Xandri" (?) també pintat, ara de groc i gaire bé tant gran com el "Guernika" d'en Picasso per que ens quedi a tots molt clar on som... poder m'equivoqui o no tingui raó, no ho se però es podrien haver pintat de groc en un lloc que jo se, el que va tenir la genial idea. Be, deixant estupideses a part, un cop estem al coll ens dirigim al torrent del Lloro i en un petit pedestal al costat de la vessant Nord, aquí comença l'escalada.

1er llarg: V, III i II, un burí i un pitó en uns 15 metres
En una petita cornisa a la dreta d'un bon pati comencem a pujar uns pocs metres per placa molt fina fins una fissura un tant trencada on podrem posar uns friends petits. L'escalada es fina i vertical on tindrem que vigilar la roca. Tot seguit arribem a un pitó i continuem per placa i fissura. al poc, la nostra dreta, trobem una altre fissura però horitzontal on podem emplaçar un bon fiend mitjà que ens garanteix continuar més tanquin fins que la dificultat descau però la roca continua sent dolenta. La reunió la farem en un vell arbre als peus del ressalt del segon llarg.

2on llarg: A1e, V, IV+ i III, 10 o 12 burins un espit i 4 pitons en uns 35 metres
Ens enfilem amb l'ajuda del pobre i malmès arbre fins "xapar" el primer burí amb plaqueta. Després es un artificial fàcil però ens tindrem que penjar de cordinos o en el seu defecte, cables de tasco escanyant el cap del burí, fins arribar a la fissura de la pròpia "ala del Lloro". (Aquí es on jo he indagat i mirant ressenyes antigues diuen que s'ha de seguir la fissura fins sota d'un petit sostre on antigament es feia la reunió. Nosaltres portem la ressenya del omnipresent "escalatroncs" i que no es ben be la línia original) on trobem dos pitons prou junts i en el segon fem un flanqueig a la dreta fins un altre fissura on podrem amb fortuna posar un petit friend. Seguim pujant per l'esperò de la fissura amb grans còdols però no gaire fiables fins dos pitons més que ens portaran a una sabina. La superem i trobem un altre pitó. Uns quant passos difícils més i la dificultat decau fins arribar al característic pi on farem la tercera reunió.

3er llarg: III i II un burí i uns 15 metres
Llarg de transició d'escalada fàcil però un xic trencada que ens durà uns metres per sota del cim, en una reunió que també es el ràpel i ja haurem coronat el cim d'aquesta emblemàtica i curiosa agulla montserratina.

Per baixar farem servir la reunió de dos espits amb cadena i argolla, un ràpel prou aeri i espectacular de 50 metres fins el peu de via.

Ara com tenim encara temps, escalarem la via normal del Bisbe per fixar-nos be amb la via del Lloro, però això vendra en la propera entrada del blog. Un altre via nova per la cole i de les clàssiques.

Escalada realitzada per: Ricard Rofes i Joan Prunera